Darwin, vida i obra disseccionada a internet

El Dr John van Wyhe, Director de The Complete Work of Charles Darwin Online. University of Cambridge, ens envia la informació sobre la creació del portal dedicat a la vida i obra de Charles Darwin, fins ara reservat durant dècades només per a investigadors a la Biblioteca Universitària de Cambridge.

Amb aquesta fita es posen a l’abast per primer cop uns 20.000 doucuments i gairebé 90.000 imatges electròniques com mai s’havia fet amb Charles Darwin, científic cabdal en la història de la humanitat. Aquest àmpli arxiu de documents variats inclou el primer esborrany sobre la seva teoria de l’evolució, el bitllets i notes per viatjar amb el Beagle i, el llibre de cuina d’Emma Darwin, entre d’altres curiositats.

Darwin Online ha estat finançat pel Consell d’Investigació d’Arts i Humanitats i es basa en la tasca feta per la University of Cambridge’s Centre for Research in the Arts, Social Sciences and Humanities (CRASSH), i amb el recolzament del Charles Darwin Trust entre d’altres instititucions.

Podeu també consultar Bibliografia sobre Darwin a les Bibliioteques Universitàries Catalanes

Reclús, nova publicació per un personatge compromès

Amb cert retard ens ha arribat la informació de la presentació del nou llibre Ciència i compromís social. Élisée Reclus (1830-1905) i la Geografia de la llibertat (podeu descarregar-vos l’obra en zip-pdf dins l’apartat de publicacions). Reclús, juntament amb Kropotkin, van definir les línies generals d’una aproximació anarquista a la Geografia que ha tingut una gran influència fins avui dia. El llibre conté textos de les conferències pronunciades per diferents especialistes en la matèria el novembre del

2005 en motiu del doble centenari de la mort del geògraf francès i de la publicació de la seva enciclopèdica El hombre y la tierra. Un cicle organitzat por la Residencia de Investigadores-CSIC-Generalitat, la Institució Milá i Fontanals, la Societat Catalana de Geografía (Institut d’Estudis Catalans) i l’Ateneu Enciclopèdic Popular. La presentació va tenir lloc en el marc incomparable de la Biblioteca Pública Arús (Passeig de Sant Joan 26, Barcelona) el passat 10 d’abril

Bibliografia sobre Elisee Reclús

Bibliografia de Elisee Reclús

Webs

- Elisée Reclus 1830 -1905

- Commémoration du Centenaire de la mort d’Elisée Reclus du 9 au 11 décembre 2005

- RECLUS, Élisée (1830-1905). Géographe

- Elisée Reclus ou la passion du monde - notes de lecture

Articles

La visión de España en la obra de Élisée Reclus: imagen geográfica y proyección política y cultural
Autores: Jacobo García Alvarez, Nicolás Ortega Cantero
Ería: Revista cuatrimestral de geografía, ISSN 0211-0563, Nº 69, 2006 , pags. 35-56 [document a text complet]

Elisée Reclus (1830-1905) : un geògraf francès i un anarquista / Dunbar, Gary S.
Documents d’anàlisi geogràfica, N. 7 (1985) p. 141-148 [document a text complet]

L’homme et la terre. Las relaciones hombre-medio en el pensamiento de Elisée Reclus (1830-1905)
Pere Ribas Rabassa (Universitat Autònoma de Barcelona). Dossier 2003 [document a text complet]

Els Nostres Naturalistes, una panoràmica de la història natural als PPCC

Els editors de la revista “Metode” i la Universitat de València, en motiu del tri-centenari del naixement de Carl von Linne i el Comte de Buffon van editar l’any passatun llibre dedicat als “Nostres Naturalistes“. Ara també a les bibs univ. catalanes. Amb aquest títol, Josep Ma Camarasa [bibliografia] i Jesús Ignasi Català [bibliografia] han elaborat una edició de les personalitats dels Països Catalans que s’han dedicat a estudiar la Història Natural des dels seus origens fins l’actualitat. En aquesta obra hi trobarem referències tant d’estudiosos dels animals i plantes, com el de fòssils, roques i minerals. Es tracta d’una obra en dos volums, dels quals només s’ha publicat el primer, i que te la següent distribució: 1: Assentament d’una tradició de coneixement, 2: El temps de la curiositat, 3: El temps de la classificació i descripció, 4: El temps dels viatges i les teories. Donem una panoràmica del llibre que, alhora, ens serveix per fer una visió de l’evolució de la nostra història natural.

En el primer capítol es centren en les bases del coneixement naturalista en l’edat clàssica i medieval. Ramón Llull, apareix com el primer naturalista amb el seu “Llibre de les bèsties” que s’enmarca en la tradició dels “bestiaris” de l’Edat Mitjana que busquen el sentit simbòlic i adoctrinador d’animals i plantes. Però “Potser la millor síntesi dels coneixements naturalistes a les nostres terres a la catorzena centuria ens la dona Francesc Eiximenis” en el seu “Regiment de la cosa publica”ens diuen els autors. Ja en ple renaixement destaquem a Francesc Mico, botànic i anatomista, que va ser col.laborador de Jacques Dalechamps amb la seva obra “Historia Generalis Plantarum”. Joan Plaça també es un dels botànics mes importants de les terres valencianes que va desenvolupar una relació fructífera amb una figura europea del periode: Charles de l’Ecluse (Clusius). Cal esmentar que la Universitat de València va ser la primera en establir, fora d’Itàlia, una càtedra de Botànica i el primer Jardí Botànic a mitjans del segle XVI. Entre els membres mes destacats de la càtedra de botànica de València, cal destacar a Jaume Honorat Pomar que va mantenir contactes amb els Jardines Reials d’Aranjuez, fet que li va possiblitat contactar amb el monarca el qual li va el present d’un “Codex” que es una joia del naturalisme del “nou mon” de l’època.

 

En el segon capítol segueixen prevalent la tasca de botànics i metges però també s’incoropora una nova figura, els geografs que descriuen el territori propi o forani. Pensem que el segle XVII es el segle de la revolució científica, en que es descobreixen nous fenòmens i essers vius. Cristòfor Despuig es un respresentant d’aquells erudits renaixentistes en que descriu la seva geografia en l’obra “Los Col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa”. El mateix que faria anys mes tard Gaspar Escolano per València. Però l’obra mes valuosa des d’un punt de vista naturalista es “Llibre primer de la historia Cathalana en lo qual se tracta de Historia o descripcio natural , ço es de coses naturals de Cathaluna” per part del jesuïta reusenc Pere Gil i Estalella. Obra que va romandre inèdita fins que el 1949 Josep Iglesies en va fer una edició crítica. Amb Joan Salvador i Boscà [mes info a l'article "Plantas cultivadas enel herbario Salvador (siglos XVII-XVIII)"] , comença una nissaga de naturalistes catalans que va des de 1600 fins el 1850. El fundador Joan va començar a arreplegar tota mena de llibres de plantes, minerals i altres curiositats de la natura que formaren una gran biblioteca que aniria creixent al llarg de dos segles i seria visita obligada a tots els naturalistes de Barcelona. El seu fill Jaume Salvador es ja un científic pertanyent a la moderna botànica prelinneana que contactà amb l`èlit científica del moment, especialment amb Joseph Pitton Tournefort, John Ray i Peire Magnol. A València, l’anatomista Crisostom Martínez [bibliografia] va ser un dels primers microscopistes hispànics, i va ser un dels màxims respresentants del moviment “Novator” [mes info a l'article "Incidencia del desenvolupament científic europeu a les ciencies de la salut en els Paisos Catalans en el segle XVIII: aportacions de la farmacopea londinensis"] entre XVII i el XVIII que intentaria renovar la ciència espanyola

 

Arribem a la Il.lustració en el tercer capítol, segle de revolucions polítiques i de coneixement i racionalizació cientifics. Els naturalistes son encara col.leccionistes, però incrementen els seus coneixements, els ordenen i intenten comprendre’ls. Linne i Buffon son el paradigmes representatius del corrent conegut com Encyclopedie. El segle XVIII es també un periode en que s’institucionalitza la ciència al crear-se societats científiques i acadèmiques especialitzades. I ara trobem també un nou membre de la saga Salvador: Joan Salvador, fill de Jaume i, segons els estudiosos, el que te la formació científica mes completa de la nissaga. No obstant es també fill de les circumstàncies polítiques de l’època. En el moment en que estava treballant en un Botanomasticon Catalonicum [mes info a la tesi en xarxa "Estudis sobre cinc herbaris historics de l'Institut Botànic de Barcelona"], esclata la Guerra de Successió i es malbarata la seva obra. No obstant si que disposem d’un estudi sobre la pesca litoral a Catalunya, encarrec fet per Antoine de Jussieu. Per altra part cal esmentar a Pere Barrère, de Perpinyà, gran viatger que es va especialitzar en matèria botànica i ornitologia. Vegis la seva obra “Ornithologia Specimen Novum” de clara inspiració linneana. Finalment esmentem a Josep Quer (cirugià) i Joan Minuart (apotecari) [mes info a l'article Botànica Moderna de l'Enciclopèdia Catalana] van cultivar l’estudi de la botànica especialment als Pirineus. El primer es destacable també pel seu estudi “Flora Española”. Nomes amb Antoni Palau, els coneixements de Linneum seran introduïts i reconeguts per tots els naturalistes hispànics. A finals del XVIII es crea la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona que generarà diversos treballs dins l’àrea naturalista d’eminent caire aplicat en les àrees agrícola i terapèutica. I una mica mes tard la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. A Mallorca, Bonaventura Serra destaca en els estudis d’història natural, botànica i agricultura, fundant alhora la Societat Mallorquina d’Amics del Pais [mes info a l'article Palma: La història - De la guerra de Successió a la guerra del Francès].

 

El quart i darrer ens situa en el tombant del XVIII i XIX, en que es produeixen canvis significatius en els investigadors de les ciències naturals. El procés d’institucionalització científica endegat dècades enrrera permet la creació de veritables professionals que es dedicaran a fer treball de camp i elaborar teories pròpies i novedoses. I, aixi mateix, es promouran dues maneres de treballar que formaran dos corrents diferenciats “naturalistes de gabinet” i “naturalistes de camp”. Georges Cuvier i A. Von Humboldt son els seus màxims representants. Antoni Josep Cavanilles es el botànic valencià mes significatiu de finals del XVIII que porta la tradició linneana al seu màxim nivell. Un altre presonatge destcat es Joan Baptista Bru que es va dedicar mes a la Zoologia, concretament a la taxidermia , l’anatomia animal i al seus dibuix, dins el Real Gabinete de Historia Natural de Madrid. Carles de Gimbernat [bibliografia], barceloní, va destacar en l’àmbit de la geologia, un exemple clar de naturalista de camp. El també viatger valencià Simon de Rojas va destacar pels seus estudis en geobotànica. Amb els seus companys Donato Garcia i Mariano La Gasca funden la primera revista naturalista d’Espanya: “Anales de Ciencias Naturales”. No obstant, la invasió francesa i la posterior Guerra del Francès van suposar un sotrac important en el desenvolupament de l’activitat científica del nostre país. A partir dels anys 20 visiten Espanya molts científics estrangers imbuïts per l’esperit romàntic de l’època. I per altra banda, ens trobem amb un redreçament dels estudis acadèmics, emmirallats per la creació de les facultats de ciències a França i Alemanya. Joan Francesc Bahi [mes info a l'article La botànica moderna als Països Catalans ] , cirugià pero dedicat a al botànica es un difusor de l’obra científica estrangera. Edita al castellà la primera obra de botànica a Catalunya “Elementa Terminologiae Botanicae / J.J.Plenck” i sosté un periòdic mensual “Memorias de Agricultura i Artes”. Agustí Yañez, dins el Reial Col.legi de Farmàcia de Sant Victorià, manté també la tasca divulgadora amb la publicació de “Lecciones de Historia Natural” un pas mes cap a l’extensió del coneixement en llengues vernacules. Ja cap a mitjans del XIX les idees evolucionistes de Darwin suposarien un autèntic terratrèmol en la concepció de la història natural entesa fins el moment. Jean-Baptiste Lamarck fou pero un precursor de les idees evolucionistes que va crear escola. Entre els deixebles mes significatius trobem a Antoni Bergnes de las Casas [bibliografia], gran activista de la divulgació científica i rector de la UB. Va ser el primer en editar les obres completes de Buffon a Espanya i gran seguidor del Lamarckisme. Espanya seguia però lluny de pujar-se al carro de la investigació científica al llarg del XIX. Amb algunes honroses excepcions com la del geòleg valencià Joan Vilanova [mes info a l'article  La formació del mapa agronòmic de Catalunya. Una aportació d'en Marià Faura i Sans al progrés de Catalunya]  que van posar els fonaments per al renaixement de la pràctica científica a Espanya al darrer terç del XIX.

Aigua, una història d’alts i baixos en motiu del Dia Mundial

Avui es el Dia Internacional de l’Aigua. Un dia dedicat enguany a la seva salubritat. Volem aquí fer una petita incursió sobre la història d’aquest element que ha estat fruit de grans esdeveniments al llarg de tota la humanitat, pero també de grans conflictes. I pel que sembla, amb els efectes del canvi climatic que tenim avui dia , les dinàmiques positives i negatives s’aniran succeint.

L’aigua es fruit de la combinació quimica d’hidrogen i oxigen que sota certes condicions de temperatura i radiació es pot generar en tot l’univers conegut. Fa uns 3500 mil.lions d’anys el planeta terra era ja un espai fortament marcat pel color blau. Durant 1500 mil.lions d’anys els continents romandran deserts pero ja es començaran a generar les primeres formes de vida al medi aquatic. Només fins 2500 anys mes tard els primers essers vius sortiran de l’aigua acompanyats d’un desenvolupament del tapís vegetal. I nomes fa 500 mil.lions d’anys que els primers éssers vius desenvolupats surten de l’aigua per evolucionar plenament en el medi terrestre. Avui tenim un planeta cobert amb un 71% per aigua, pero amb nomes un 3% es dolça. I aquí comencen els problemes, info: Planeta agua / Guy Leray (Barcelona : RBA, 1994).

L’aigua ha estat fruit de grans civilitzacions lligades estretament al seu element potable: Egipte Fraònic, Vall de l’Indi, Tigris i Eufrates a Mesopotàmia, el Yang-Tse a Xina …. Les antigues civlitzacions agràries van estar també vinculades a l’element H2O, com el Sudest Asiàtic i el cultiu de l’arros. Egipcis, fenicis i cartaginesos van navegar per la Mediterrània explotant el seu comerç a través de les aigues del nostre mar. Roma es va expandir com a imperi a través de les seves aigues. A l’Edat Mitjana les ciutats creixen i es comuniquen a les lleres dels rius, començant a fer-se navegables, i vora les costes dels mars. Però també durant segles, les succesives potències europees van utilitzar el líquid element com a vehicle de les seves conquestes i motor de les guerres entre països oponents. No obstant i això, l’home a viscut durant segles d’esquena al liquid element, sense preocupar-se de la seva salubritat. Nomes fins principis del XIX amb la introducció del concepte d’higiene i salut pública entra de ple en atendre la qualitat de les aigues de boca que pren la humanitat, especialment a les grans ciutats occidentals. Fins llavors, les epidèmies eren una moneda freqüent directament relacionada amb la insalubritat del liquid element. Pasteur , el gran pare de la sanitat pública, arribaria a dir “Bebem el 90% de les nostres enfermetats”. Per altra banda, l’aigua també en el XIX, arriba a ser font d’energia. De la roda, passem a les turbines i en conseqüència a l’electricitat. I amb l’electricitat ja ens plantem en el món actual.

L’aigua també ha estat font de conflicte, com ens ho recorda Marq de Villiers en el seu llibre “Agua, el destino de nuestra fuente de vida mas preciada”. (Barcelona : Península, 2001) al capítol ‘El agua en la historia’, p.95-118. I també en la nostra història mes recent ho comprovem dia a dia per l’us que es fa de la seva explotació per fins no sempre lícits. En l’actualitat la humanitat te greus problemes de gestió de l’aigua i els efectes de la manca de pluges en moltes zones del planeta que provoquen que la desertificació avanci a marxes forçades. Un llibre coeditat per la UNESCO:  Laureano, Pietro. “Altlas del agua: los conocimientos tradicionales para combatir la desertificación (Ipogea, Laia, Unesco, 2005)” ens proposa com diferents comunitats de tot el planeta al llarg del temps han aconseguit trobar eines molt utils per combatre aquesta nova plaga.

Podeu trobar informació escueta sobre el tema al document elaborat per la UNESCO: “Historia del Agua”, i a nivell de recerca: Conflict and Cooperation related to International Water Resources:Historical Perspectives (Selected Papers of the International Water History Association’s Conference on the Role of Water in History and Development Bergen, Norway 10-12 August 2001 edited by S. Castelein and A. Otte) i a la web Water History.org

Com sempre, us deixo una una porta a consultar les fonts escrites, sempre disponibles a les nostres biblioteques.

Acabem amb una cita extreta de l’obra de Pietro: “Al despuntar el alba del mundo el ojo de Atón, Horus en el horizonte, surgió del liquido de la nada. Mientras plantas balsámicas del país del dios surgian a la vida, la luz se convirtió en lágrimas que impregnaron las hojas y el tronco, y el celestial aroma tomó posesión del espacio que acogeria a la Creación” (Manuscrit Egipci Antic)

Plini “el vell” (CN - I)

També conegut com a Gaius Plinius Secundus.

Deixem ara els deus i semi-deus que han inciat aquesta sèrie encetada per
Asclepi i anem a trobar a un personatge real. Plini (eng) o Gaius Plinius, Historiador, científic, enciclopedista … Es considerat com un dels grans pensadors de l’antiguitat clàssica. Prolífic escriptor, s’inicia en la carrera militar a Germania, als 23 anys, que perllongaria durant dotze tot i formant part de la classe dirigent de cavallers “eques”.
Després del seu periple a l’exèrcit parteix cap a Roma per dedicar-se a l’estudi i les arts. Obte diferents càrrecs oficials sota l’emperador Vespasià, fet que el conduirà a scriure un tractat de cavalleria “De jaculatione equestri”, una historia de Roma, en especial pel que fa a les guerres els romans i els germànics, i altres escrits avui perduts.
Amb Vespasià va tornar a la Península ibèrica com qüestor i procurador de l’erari a la Bètica, i durant la seva estada va recollir diversos materials que va utilitzar en la seva gran obra “Naturalis Historia” (eng) (circ AD 77 de la nostra era) composta per 37 llibres amb la següent estructura:

* I: Proleg, sumari, bibliografia
* II: Astronomia, Matemàtiques i Clima
* III-VI: Geografia i Etnografia
* VII: Antropologia i Fisiologia humana
* VIII-XI: Zoologia
* XII-XXVII: Botànica, incorporant agricultura, horticultura i farmacologia vegetal
* XXVIII-XXXII: Usos medicinals d’animals i plantes. Magia
* XXXIII-XXXVII: Mineralogia, aplicació a la vida i art: arquitectura, escultura, pintura i arts suntuàries.

Es tracta d’una obra compendi del coneixement romà del seu temps, i de la qual Cuvier, va dir que es tractava de la millor compendi del coneixement humà que havia donat la humanitat desde els temps antics. Alguns autors però dubten del seu rigor científic ja que, a la seva introducció exposa que cita 100 autors de gairebé 2000 llibres que, alhora versen sobre uns 20000 temes. Sembla ser que va ser un lector compulsiu pero que es va fiar massa del que escribia l’autor de cada obra. Com diu Ken Parejko a “Pliny the Elder: rampant credulist, rational skeptic, or both?” Skeptical Inquirer, Jan-Feb, 2003  , com es possible que escrigui coses com ?: “Alla a Etiòpia un pot trobar cavalls alats amb banyes, anomenats pegasus, el mantichora, amb la cara d’un home, cos d’un lleó, i cua d’un escorpí, i els catoblepas, la mirada als ulls del qual fa caure mort al que l’observa. (8.30)”

No obstant, es tracta d’un dels autors mes “racionlistes” del món clàssic, que dona cita de les fonts al final de cada capitol i estructura el text amb sumari. Va ser també famós per les seves màximes com “La verdadera glòria consisteix a fer el que mereix ser escrit;i escriure el què mereix ser llegit” (vegeu-ne un recull)

Va morir quan essent cap de l’esquadra a Misenus, càrrec que li va confiar l’Emperador Titus, es trobava
en aquell enclau prop de Pompeia i, accidentalment es va intoxicar amb la  inhalació de gasos tòxics per l’erupció del Vesuvi (23 d’agost del 79).

Les versions completes de “Naturalis Historia” les podeu trobar en llatí i en anglès. Si voleu saber mes sobre Plini “el vell” podeu consultar alguna de les 194 edicions d’obres escrites o participades per Plini el vell a les bibs univ. catalanes; o 46 llibres que parlen sobre Plini el vell a les bibs. univ. catalanes.

“Audentes Fortuna iuvat” (“La sort es del qui la lluita”)