Els conills a la ceràmica Gezira

De nou, en Jaume Camps, membre de l’ACHV, ens proporciona una nova recerca sobre la història cunícola – una de les seves passions. En aquesta ocasió es tracta d’un tema artístic: Les representacions de lagomorfs al Museu de Ceràmica Islàmica “Gezira”

El fet, es de per si prou significatiu, donat que l’art islàmic prohibeix taxativament la reproducció d’éssers vivents (animals i persones). Amb tot sempre hi ha excepcions a la “norma” i en Jaume ens aporta 9 imatges d’aquest museu on els conills són els protagonistes.

Jaume Camps valora com els conills i les llebres eren molt apreciats pel món musulmà ja que eren considerats com animals propiciadors de la bona sort, principalment en l’Islam Medieval, i per això van poder ser representats en pots i objectes de la llar.

Actualment existeixen conills al nord-oest d’Africa des del Marroc fins a Tunísia, si be les restes de conills mes antigues “Oryctolagus cuniculus” no s’han trobat en el continent africà. Amb tot, si que hi ha llebres entre l’oest i est del nord d’Africa. L’espècie “Lepus capensis” seria –igual que a la Península Ibèrica- la mes estesa.

D’acord amb les dades del museu, les èpoques mes representatives de la ceràmica Gazira correspondrien a:

Omeies i Abbasides segles VIII a X (invasió de la Península Ibérica)

Fatimides segles X a XI (l’època mes coneguda coincident amb l’art romànic)

Ayyubides segles XII a XIV (l’època coincident amb l’art gòtic)

Burgi Mamelucs segles XIV a XV (expulsió de la Península Ibérica)

Otomans  segles XVI a XVIII

Per la qual cosa podem concloure que les imatges representades o van ser transportats en èpoques posteriors des de la Península Ibèrica,  es tracta de representacions ibèriques fetes en èpoques històriques, o senzillament eren llebres.

A partir d’aqui que segueixi la recerca entre la relació entre la humanitat i els lagomorfs … Invitem a que el Jaume en segueixi sent protagonista.

Podeu llegir aquest article complet:

CAMPS RABADÀ, Jaume.- Conejos en la cerámica arabe. Museu Arabe del Cairo. Centro Arte Gezira [comunicació inèdita facilitada per l'autor]

Els “Rekh Kaw” o sanadors de bous a l’Antic Egipte

I com el boca a orella es la millor propaganda que hi ha, el Jaume ha contactat amb un amic seu, Josep Ma Cosculluela, també amb interessos històrics –els “rara avis” tendeixen a agrupar-se.

El tema que ens aporta l’amic Cosculluela son els veterinaris de bovins durant els faraons … Treballant amb fonts documentals com el Papir de Kahun (un papir que fa referència a les tasques veterinàries fetes pels antics egipcis) es poden trobar referències als “rekh kaw” o “sanador de bous – toros” fent referència a les malalties del bestiar boví. La importància d’aquest papir es immensa ja que es tracta de la primera font documental (1825 aC), -quasi 4000 anys enrera – en que es descriu els professionals veterinaris.

El nom “rekh kaw” porta l’apel.latiu de “Intendent General del Bestiar Boví del Faró” que tenia la responsabilitat de dirigir, explotar i controlar les propietats ramaderes del cap d’estat. A nivell sanitari també tractaven amb animals i persones, els “Wab” sacerdots de la deessa Sekhmet, i els “Sunu” metges. La vinculació del veterinari amb un sacerdot es igualment transcendent i vincula la veterinària amb l’èlit social del moment.

A part del Papir de Kahum troben també un grafit a Tell-el Amarna, on es cita i mostra al Hery-Shef-Nakhat, cap del metges del Rei, acompanyat de Aha-Nakhat, representat en figura de mida menor, com sacerdot “Wab” de Sekhmet, oferint l’atenció mèdica als animals.

El Papir Ebers, el Papir Edwin Smith, un conjunt important de papirs medics, juntament amb el grafit Hatnub son fonts a tenir en compte per l’estudi de la medicina i la veterinària en l’Antic Egipte (sovint vinculades a l’antiguitat) i exercides pels sacerdots de la deessa Sekhmet.

Com a informació complementària també es pot introduir que ja sobre els 5000 aC a les societats pre-faraòniques de la Vall del Nil es feien collites comunitàries i es criaven animals domesticats en grup, per la qual cosa es de suposar que hi haurien d’haver responsables de la seva cria, millora, tracte i sanitat. Algus especialistes, com JM Etxaniz calculen sobre el 12-15 mil anys l’antiguitat de la professió veterinària, coincident amb el Neolític.

Molta informació ha estat possible obtenir-la per la faceta artística dels egipcis en la decoració de les tombes en que, a través de jeroglífics, es pintaven dibuixos que explicaven les formes de vida i costums de les seves societats. Tot havia d’estar gravat en pedra perquè en quedés constància per a l’eternitat. I jo afegiria, gràcies també al treball de moltes generacions posteriors que han sabut investigar la seva escriptura i cultura i a molts investigadors que, des de terres llunyanes com la nostra, encara s’embadaleixen de com van ser de grans els nostres avantpassats …

Podeu consultar el text complet de l’article:

COSCULLUELA I CARRASCO,  Josep Ma. El sanador de toros: manescal a l’Antic Egipte [comunicació inèdita facilitada per l'autor]

Toledo, lugar de encuentro de las Tres Culturas: proper congrés nacional d’història veterinària

Des de la web de l’AEHV rebem la noticia de la propera celebració del “XV CONGRESO NACIONAL Y VI CONGRESO IBEROAMERICANO DE HISTORIA DE LA VETERINARIA” a Toledo, 13 i 14 de novembre del 2009 amb el leva “Toledo, lugar de encuentro de las Tres Culturas“. Nomenada així per la convivència en època medieval de pobladors cristians, àrabs i jueus. Per això també es coneix amb diferents topònims: Toledo (del llatín Toletum; en àrab: Tulaytulah; en judeoespanyol: Toldoth -pobles, en hebreu-; en moçàrab: Tolétho)

El programa i les normes de presentació de les comunicacions les trobareu a la web de l’AEHV. No obstant el podeu consultar tot seguit destacant en negreta les ponències que ja tenen prevista la seva presentació:

PROGRAMA
Sede: Paraninfo de la Universidad de Toledo (Castilla-La Mancha)

Viernes 13 de noviembre

08.30-09.00. Inscripción, registro de asistentes y entrega de documentación
09.00-12.30. Sesión de comunicaciones
12.30-13.30. Conferencia inaugural
Presentado por el Dr. D. Luis Ángel Moreno Fernández-Caparrós
“El caballo y su utilización castrense durante la etapa visigoda”
Ponente: D. José Miranda Calvo
13.30-15.30. Recepción oficial
15.30-18.30. Sesión de comunicaciones
18.30-19.30. Ponencia: presentada por el Dr. D. José Manuel Etxaniz Makazaga
“La Escuela de Traductores de Toledo (sus dos etapas)”
1ªetapa: Periodo eclesial
Ponente: Dr. D. Ramón Gonzálvez Ruiz (Presidente. de la Real Academia de
Bellas Artes y ciencias Históricas de Toledo y Archivero de la Catedral Primada)
2ª etapa: Periodo de Alfonso X el Sabio
Ponente: Dr. D. Ricardo Izquierdo Benito (Catedrático de Historia Medieval y
Decano de la Facultad de Humanidades de Toledo).
20.00-21.30 Ruta turística “Toledo monumental”
21.45- Cena de hermandad
Nota: durante la cena se homenajeará al Dr. D. José Luis García Ferrero

Sábado 14 de noviembre

09.00-11.30 Sesión de comunicaciones2
11,30-12,00 Sesión especial: veterinarios ilustres toledanos:
D. Victoriano Medina y D. Frumencio Sánchez Hernando
12,00-13,00 Conferencia de clausura: presentado por D. Luis Alberto Garcia Alia
“Origen histórico de una controversia actual en veterinaria: la inspección y control
de carnes y el sacrificio por los ritos judío e islámico”
Ponente: Prof. Dr. D. Joaquín Sánchez de Lollano Prieto
13,00-14,00 Asamblea General Ordinaria de la Asociación Española de Historia de la
Veterinaria (AEHV)
14.00- Vino de despedida

Des de l’ACHV destigem que sigui tot un èxit la celebració d’aquest congrés.

El 75è aniversari de l’Anec Donald

“La gallineta sàvia” (1934) “The Wise Little Hen”

- El personatge

Fa uns dies que s’ha acomplert el 75è aniversari de l’Anec Donald. Un personatge creat pels estudis Disney cap a finals dels 30 que va arribar a ser un dels mes populars d’aquesta factoria nordamericana. La primera vegada que es va veure en pantalla va ser com a secundari en la història amb la que il.lustrem aquest post nomenada “The Wise Little Hen” (1934) on Donald ja dona mostres del seu caràcter peculiar davant una gallina que demana ajuda per plantar i recollir gra. El seu primer curt com a protagonista arribaria amb “Don Donald” el 1937 i amb el que apareixeria la seva companya Donna, mer tard coneguda com Daisy. Aquesta consolidació en l’espectacle permetria que sorgís tot un univers de criatures als anys 40. Un clan format per les cosines de Daisy tendría: Abril, Maig y Juny, de la mateixa manera que Donald sería el tiet de Huey, Dewey i Louie, que en castellà rebrien diferents noms en funció del país (Hugo, Paco y Luis; Juanito, Jaimito y Jorgito; Huguito, Dieguito y Luisito). També apareixeria (Scrooge McDuck o Uncle Scrooge), (el Tío Rico o Tío Gilito, Rico McPato) en castellà. Un avar parent inspirat en la novela de Dickens ‘A Christmas Carol‘.

Mes de 130 papers en curts d’animació com a “actor” principal i altres tants com a co-protagonista veurien la llum pública d’un personatge de ficció que va arribar a competir amb el mateix Micky Mouse en popularitat i productivitat en les historietes de la Disney Factory.

L’Anec Donald es va propagar fora dels països anglòfons i es va convertir en fenòmen mèdiatic al traspassar al mon hispà a partir del 1942 amb curts molt famosos com “Saludos Amigos” i “The Three Caballeros” (1944) -produccions que combinaven animació amb actuacions en viu- i en les que Donald surtia amb el lloro Joe Carioca. Ambdós van ser candidates a l’Oscar.

Amb la II Guerra Mundial, Donald protagonitzaria un altra película “Der Fuehrer’s Face” (1943) amb el que somiava que vivia sota un règim nazi i finalment es despertava sota l’Estàtua de la Llibertat ben aliviat per ser nordamericà. Els membres de la Factoria Disney el definirien com un personatge amb un caràcter en que actuava sempre amb una segona o tercera bona intenció però amb un sentit equivocat. Seria un perdedor que sempre s’enfrontaria a tot el que l’envolta. Un típic personatge de pel.lícula nordamericana.

La darrera película de Donald va ser ‘A Goofy Movie’ i es va estrenar el 1995, onze anys després del 50è aniversari de la seva aparició a la petita pantalla. Llavors va ser nomenat marine honorari de l’Exèrcit dels USA i va arribar a passar revista  a les tropes del Toro Marine Corps Base a California.

- Donant  vida a molts artistes

El personatge de Donald va donar de menjar també a molts artistes. Abans de que si atorgués la estrella al Hall of Fame degut una trajectòria plena d’èxits ja es comptava amb un recordatori en reconeixement a l’artista Clarence Nash que havia fet famosa la veu inintel.ligible del notres protagonista animat. Aquest actor i cantant va fer que Donald parlés de forma tant inintel.ligible en qualsevol idioma conegut.

El còmic també va donar molta fama a l’Anec Donald. I així, a través de diversos dibuixants, es van poder veure impreses les seves historietes. Primer amb els dibuixos de Al Taliaferro i els textos de Bob Karp (‘30-‘70). Mes endavant amb els dibuixos de Carl Barks i els textos de Jack Hannah. I, potser el mes conegut de tots, Victor Arriagada Rios que de 1970 en endavant, amb el pseudònim “Vicar” va donar vida a una de les èpoques mes fructíferes de Disney i, de retruc, d’un dels seus personatges favorits: L’Anec Donald. Per sempre mes figurarà en el nostre imaginari infantil i de la fantasia dels dibuixos animats.

Trobareu molta informació sobre la història de la Factoria Disney a les biblioteques universitàries catalanes.

L’alimentació dels Andalusís: curs d’estiu

La Universiat d’Alacant (Seu de Xixona) ha programat un curs d’estiu força interessant:  “La alimentación de los Andalusíes: tradición, innovación y pervivencia en la actualidad” que dirigeix el  Dr. Francisco Franco Sánchez. Del 27 al 31 de juliol del 2009 s’impartiran una sèrie de conferències en les que es tractaran temes tant interessants com els que citem a continuació (selecció).

Dilluns 27:

Conferencia inaugural: LA ALIMENTACIÓN DE LOS ANDALUSÍES REFERIDA POR ELLOS MISMOS: ENTRE LA CIENCIA MÉDICA Y VIDA REAL
Expiración GARCÍA SÁNCHEZ

Conferencia: LA APORTACIÓN DE LOS ANDALUSÍES A LA ALIMENTACIÓN Y AGRICULTURA DE EUROPA EN LA EDAD MEDIA
Manuel ESPINAR MORENO

Dimarts 28:

Conferencia: LOS PRECEPTOS ALIMENTARIOS MUSULMANES ENTRE LOS ANDALUSÍES
Eva LAPIEDRA GUTIÉRREZ
Conferencia: LA ALIMENTACIÓN DE LOS MORISCOS
Luis Fernando BERNABÉ PONS
· Coloqui
17:00 – 19:30 h
Viaje a través de la cocina y la alimentación en el mundo islámico contemporáneo:
· Hany Muhammad EL ERYAN: ALIMENTACIÓN Y COCINA EN EGIPTO
· José Francisco CUTILLAS FERRER: ALIMENTACIÓN Y COCINA EN IRÁN
· Mustafá JARMOUNI JARMOUNI: ALIMENTACIÓN Y COCINA EN MARRUECOS Y MAURITANIA
· Naima BENAICHA: ALIMENTACIÓN Y COCINA EN ARGELIA
· Khaled Omram AL-ZAWAN: ALIMENTACIÓN Y COCINA EN LIBIA
· Coloquio

Dimecres 29:

Conferencia: LA ALIMENTACIÓN DE LOS MUDÉJARES
Juan Antonio BARRIO BARRIO
Conferencia: LA ALIMENTACIÓN DE LAS MINORÍAS EN LA SOCIEDAD CRISTIANA MEDIEVAL: MUDÉJARES Y JUDÍOS
José Vicente CABEZUELO PLIEGO

Dijous 30:

Conferencia: EN EL ORIGEN DE LOS HELADOS: EL COMERCIO DE LA NIEVE PARA LOS REFRESCOS
José MALLOL FERRÁNDIZ
Conferencia: ELS ORÍGENS DEL TORRÓ I XIXONA
Lluis GARRIGÓS
Conferencia: LA ALIMENTACIÓN ANDALUSÍ A LOS OJOS DE LA MEDICINA ACTUAL
Isabel ARANCETA BARTRINA

Tinguem en compte que enguany es celebren el 600 aniversari de l’expulsió dels moriscos de terres espanyoles. per aquest motiu s’han celebrat diferents exposicions i actes entre els que destaquem: “Entre terra i fe: Els musulmans al regne cristià de València (1238-1609)” del 26 de febrer al 28 de juny del 2009, a la Sala Estudi General – La Nau de la Universitat de València; Moriscos del Sud Valencià, memòria d´un poble oblidat, exposició de la Comunitat Valenciana del 7 de Abril al 30 de Agosto del 2009; Congres Internacional: “Los Moriscos: Historia de una Minoría“(13-16 mayo 2009); “La expulsión de los Moriscos (1609-2009). Vida y tragedia de una minoría” curs d’estiu del 8 al 20 de juliol dirgit per José Martínez Millán

El següent reportatge del Pais us introduirà una mica en el tema si no en sou especialistes: “Moriscos, una memoria recobrada” així com la web personal de José Ma Perceval: IV Centenario Expulsión de los Moriscos

També pot ser un bon motiu per visitar terres valencianes a l’estiu i deixar-se portar per les sensacions del seu entorn.

Aus ibèriques a la cultura popular: nou llibre d’etnologia zoològica

En aquests temps que ens ha tocat viure, les presses i l’estrès són la tònica general en perjudici de la comunicació entre veïns i de les tradicions populars. Així comença Antonio Pestaña, autor del llibre “Las aves ibericas en la cultura popular” editat per Tundra ediciones. Pestaña rememora les pretèrites nits d’estiu als pobles, d’interessants xerrades en les que es parlava d’amors, de la meteorologia, de les collites… o el treball comunitari en les dures feines agrícoles que tant es deixava a la narració de llegendes, refranys i dites populars. En les que s’observava la conducta de la naturalesa per estar al dia del que es podia esdevenir. Ara, tot això, es va apagant.

Els nostres avis van deixar un dia d’usar aquella cultura popular que havien rebut dels seus antecessors, i a poc a poc, l’han anat oblidant. Aquest llibre, és un treball en el qual ha intentat recollir tot tipus de llegendes, dites, coples, poesia, refranys, noms vernacles, onomatopeies… amb les aus com a protagonistes, per a que una vegada apuntats, evitar que es perdin en l’oblit.

Si ens centrem en el refranyer, podem descobrir el ric que va ser. Encara avui, hi ha alguns que s’han continuat usant i per tant es conserven en el nostre actual vocabulari al costat d’altres vocables més moderns com, enter, Internet, ready, ok, mp3, www… En aquestes dites, podem descobrir com es parlava de meteorologia “cuando el grajo vuela bajo, hace un frío del carajo” o “cuando llega la aviblanca, trae la nieve detrás de la zanca”.

També la superstició i els mals auguris eren protagonistes “cuando la coruja va lugar, grande o chico se ha de llevar”. Resulten igualment curiosos els esmentats inventats a tall de mofa, comparant els humans amb les aus: “tener más cabeza que un mochuelo o que un alcaudón”, o “más boca que una zumalla (chotacabras)”.

Les cançons, coples, poesies… també han tingut amb freqüència les aus com a protagonistes i són una bona mostra de l’enginy i picardia dels nostres avis.

“En lo alto del campanario
tiene un nido el jilguero,
y el señor cura ha dicho
que no le toquen los huevos”

I per acabar, no podem deixar sense anomenar les onomatopeies que se solien fer amb el cant de les aus, posant alguna dita o frase imitant-lo. Així tenim, com a exemple, el que creuen que diu el carboner a la costa malaguenya, que a la pregunta de “¿pajarito del agua, va a llover?” aquest  contesta, “si señor, si señor, si señor”.

O la perdiu que és al lloc|parada de cacera intentant atreure el perdigó salvatge, li diu per on ha d’entrar entre les fileres d’oliveres, perquè el pugui tirar el seu amo “por esta estacá, por esta estacá, por esta estacá”

Per acabar, les cogullades com canten avisen els seus congèneres que hi pot haver lliga d’aquesta manera “tío Pepe, tío Pepe, hay liria en el valle, ten cuidado que te pillas”.

Aquestes, i altres coses, són les que ha pogut recopilar al seu meu llibre “Les aus ibèriques en la cultura popular”. Interessant conèixer com l’home aprèn del seu entorn natural i com en treu lliçons que expliquen allò que científicament no pot entendre però que l’observació el fa intel.ligible.

Zheng He, navegant, explorador i precursor del Renaixement (II)

Fa unes setmanes que vam escriure sobre Zheng-He. Els seus viatges i història. Ara volem ressaltar els aspectes mes naturalistes i les conseqüències científiques que van tenir els seus viatges un cop desaparegut el personatge.

Els Ming i els animals

En el cinquè viatge de Zheng-He es va arribar a les costes de Somàlia  i Kènia d’on es van portar animals salvatges com zebres, lleons, girafes. Especialment aquestes darreres on, com també hem vist en altres posts, eren animals molt preuats a l’antiguitat. A la Xina se’ls vinculava amb el mític qilin que donava bon auguri i es relacionava amb el bon govern de l’emperador. L’artista Shen Du en va fer una pintura associant-la a la seva bondat. La primera girafa que va arribar a al Xina va ser el 1414 donada per un príncep de Bengala i procedent de Malindi. De fet eren animals que se’ls associava a la bona sort com els unicorns a occident.

Per altra part els cavalls tenien també un gran pes a la Xina. Per alguns es pensa que van representar el principal producte comercial per davant de les espècies i porcellana.  La major part dels cavalls provenia de Corea i les regions septentrionals, tot i que els territoris de l’oest amb Hainan i les illes Ryukyu també en proporcionaven (mes petits i utilitzats pel transport local). Però també es possible que vinguessin de ports llunyans com Ormuz ja per finalistat reproductives i per la frontera bèl.lica del nord. Els cavalls arabs i iranians gaudien d’una gran reputació a la Xina i van ser un carregament que es va utilitzar en les travessies per Golf de Bengala per part de Zheng He, tot i que abans ja s’havien transportat per via terrestre.

Les aus ja eren col.leccionades pels xinesos en temps anteriors a la Dinastia Ming. Per exemple, des de l’antiguitat hi trobem citada l’estruç, la qual era molt valorada no tant pel seu exotisme sinó per la mida dels seus ous que se’ls anomenava també “ous de drac”. A part dels estruços els comerciants que van tractar amb els Ming hi importaven també, lloros, cacatues, minàs, casuaris, galls d’indi, blauets … tots molt apreciats especialment a l’Asia continental i al sud-est asiàtic. Molts dels ocells amb habilitats de parla vivien a la cort imperial i eren exhibits regularment en demostracions. Les històries i poemes xinesos hi fan moltes referències. La gent adinerada tenia predilecció per tenir aquest tipus d’ocells en comptes de gossos o gats. Algunes aus, com el calau, en les èpoques Yuan i Ming eren vistos des d’un punt de vista de la medicina tradicional xinesa, ja que s’utilitzava la seva excrescència a sobre del bec com a substitutiu de la closca de tortuga. En alguns llocs, com a Kalimantan , encara avui son venerats com a símbols de força i poder

Avenços científics després de Zheng

Els viatges de Zheng-He tot i no tenir una continuïtat posterior si que van representar un major coneixement i desenvolupament científic que els científics coetanis del moment. Hi ha dos àmbits en que s’han trobat testimonis documentals del que va suposar aquelles empreses pel desenvolupament científic i tecnològic xinés. L’agricultura i la farmacologia.

Pel que fa a l’agricultura es coneix l’obra Tiangong kaiwu (vol 1-3) [Exploració sobre les obres de la natura] publicada el 1637 per Song Yingxing (1587-1666). En aquest document hi trobem detallat com cal fer l’extracció de carbó, la construcció del túnel i l’extracció simultània del carbó i del gas. També s’hi inclou els estris mecànics i hidràulics per cultivar l’agricultura i la irrigació, la tecnologia nàutica, bussejadors de perles, processos de sericultura, metalúrgica, fabricació de pirita i ferro. Per altra part Xu Guanqui (1562–1633) també prepara Nongzheng Quanshu un tractat modern d’agricultura que posa èmfasi en la irrigació, fertilitzants, cereals tèxtils i una obseravció empírica dels elements que aborda qúestions fisico-químiques. Inclou també un capítol de zootència (Mu Yang).

Pel que fa a la farmàcia, Li Shizhen (1518-1593), va escriure una enciclopèdia de farmacopea Ben cao gang mu [Compendia de Materia Medica] que seria escrita l’any 1587 com a esborrany amb mes de 53 volums i en la que s’incloïen mes de 1800 plantes medicinals i altres drogues i publicada sobre el 1596. Amb aquesta obra, no solament millorava la classificació de com es compilava medicina tradicional i se li donava forma, sinó que era també un gran medi millorant els valors de credibilitat i científics de classificació tant de plantes com d’animals.

El compendi corregia moltes equivocacions i comprensions falses de la natura d’herbes i malaltia i també incloïa moltes herbes noves que se sumaven la pròpia descoberta a certs medicaments, la seva eficàcia i funció, així com descripció més detalla de segons quins experiments. Aquest compendi  és també més que un text farmacèutic, perquè conté informació extensiva que cobria temes de biologia, química, geografia, mineralogia, geologia, història, i fins i tot mineria i astronomia. S’ha traduït a més de 20 llengües i s’ha difós a tot el món. Fins i tot ara encara s’utilitza com a llibre de referència.

El llegat de Zheng-He ha perdurat doncs al llarg dels segles i segur que seguirà meravellant a futures generacions. Si voleu saber-ne mes podeu consultar bibliografia sobre Zheng-He i sobre la història de la Dinastia Ming existent a les biblioteques universitàries catalanes, moltes de les cites les trobareu a la biblioteca de la Casa Asia de Barcelona.

Ramón Turró i Darder, veterinari renovador i polifacètic

Ramón Turró i Darder (Malgrat 1854- Barcelona 1926). Estudia a les Escoles Pies de Calella i acaba a l’Institut de Segona Ensenyament  de Girona el 1871. Va cursar Medicina a la Universitat de Barcelona fins el curs 1873-1874 en que va interrompre els estudis i els va continuar en el curs 1889-1890 sense acabar la carrera. Va començar la titulació de Filosofia i Lletres el 1877-1878 fins el 1880-1881.

Jaume Pi i Sunyer el va introduir en el treball de laboratori de la Facultat de Biologia a la Universitat de Barcelona. Per donar compliment a la seva tasca en el laboratori es fa veterinari amb una revàlida que aconsegueix el 1890 per la Universidad de Santiago de Compostela als 35 anys.

Turró va ser un investigador polifacètic i multidisciplinar. D’inquietuds variades va professar diferents àrees científiques i humanístiques i podem dir que va destacar en gairebé totes. La seva producció bibliogràfica es igualment extensa, mes adreçada cap l’àmbit periodístic que cap el científic si be amb un vessant especialitzat destacat. Cap el 1885 va començar a treballar en bacteriologia en companyia del Dr. Darder, al laboratori del qual feia anàlisis bacteriològiques i fabricava opoteràpics. Aquest laboratori va assolir una gran reconeixement gràcies a les aportacions fetes pel Dr. Koch amb el seu descobriment del germen productor de la tuberculosi. Les seves investigacions es van dedicar a contrastar l’obra de Pasteur amb la de Bechamp, mes proper a les seves conviccions.

Mes endavant, cap el 1906 s’encarregaria de les anàlisis bacteriològiques de les aigües de Barcelona i la preparació de sèrums i toxines al Laboratori Municipal dirigit per Jaume Ferran. Alli va poder desenvolupar una important tasca com a epidemiòleg al enfrontar-se amb les epidèmies de pesta bubònica a la ciutat comtal (1905) i de febre tifoidea (1914). La memòria presentada a l’ajuntament l’any 1907 sobre la salubritat de les aigües de la capital catalana procurant la vigilància dels manantials i la supressió dels dipòsits van donar un gran servei a la salut pública ciutadana.

Les seves investigacions en bacteriologia i epidemiologia el van portar a estudiar els mecanismes i substàncies que intervenien en la defensa dels organismes davant els agents nocius. Es a dir, la immunologia. En contrast amb el concepte clàssic de Pasteur i el químic de Buchner i Mechnikoff, Turró equipararia la immunitat a un fenomen fisiològic: la nutrició.

Degut a la seva personalitat intuïtiva i autodidacta va assolir grans fites –tot i no tenir cap titulació oficialment conclosa- en la recerca científica en àrees com la biologia, fisiologia, psicologia o filosofia. Però també dins la veterinària de la qual va exercir professionalment.

La seva relació amb els científics espanyols del moment va ser considerable. Personalitats com Gregorio Marañón, Duran i Reynals, Pi i Sunyer ,entre d’altres, hi van mantenir una copiosa correspondència. Ens trobem a finals del XIX, davant l’esperit reformista de la Generació del 98 en que molts personatges advoquen per un canvi de rumb en la societat espanyola, del qual no s’escapa cap sector. Com no, també  el veterinari.

Va ostentar molts càrrecs i distincions entre les quals destaquem: Director de la Secció de Bacteriologia del Laboratori de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya, president de la Societat de Biologia de Barcelona, director del Laboratori Municipal de Barcelona, president del Col.legi Oficial de Veterinaris de Barcelona.

Ramón Turró i Darder va ser un home de fets. El mètode experimental, compartit per la metodologia científica de Claude Bernard, el va guiar en totes les seves facetes científiques davant les especulació massa sovintejada en la recerca que es practicava en l’època.

Va dirigir la “Revista Veterinaria de España” que havien impulsat els germans Pere i Josep Farreras; i va participar amb moltes publicacions mèdiques i també veterinàries com en la “Revista de Higiene y Sanidad Pecuarias” que dirigia Felix Gordón Ordás amb el que es van professar una mútua admiració.

L’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya, el Col·legi Oficial de Veterinaris de Girona i  Col·legi Oficial de Metges de Girona es complauen a convidar-vos a l’acte de reconeixement i reivindicació del DR. RAMON TURRO I DARDER, que se celebrarà a la Sala de Juntes del COMG (C/Albereda 3-5 quart pis) el dia 19 de juny a les 19h i amb el següent ordre del dia:

-         Presentació i justificació acte: Bernat Serdà president COVG

-         Milagros Sáiz Roca, professora del Departament de Psicologia Bàsica, Evolutiva i de l’Educació, UAB. Presentarà un vídeo sobre la vida i obra de Ramon Turró.

-         Martí Pumarola i Batlle, professor del Departament de Medicina i Cirurgia Animal, UAB: “Ramon Turró i la veterinària”.

-         Perfil mèdic de Ramon Turró pel Dr. Moisès Broggi

Podeu consultar mes informacío del personatge a les següents contribucions  en línia:

- Homenaje a Turro (1824-1926), un veterinario que engrandeció otras ciencias / Luis Moreno Fernandez-Caparrós

- Positivismo científico en la obra de Ramon Turró / Juan Riera
Medicina e historia (2 epoca) Número: 32-2 (1974)

- Ramón Turró un modernista al laboratori (Conferència pronunciada davant el Ple de l’Institut d’Estudis Catalans. Secció Ciències Biològiques) / per Josep M. Camarasa i Castillo

- Ramón Turró y Darder 75 años después. Su vida y su obra / por Manuel Moraleda Benitez
6ª Jornadas Nacionales de Historia de la Veterinaria – (Valencia – 16 y 17-XI-2001)
p. 266 a 271

- Ramón Turró: una introducció al seu pensament / Salvi Turró
Comprendre: Revista catalana de Filosofia (2002 Vol 4 Núm.2)
p. 83-89

I també trobareu bibliografia sobre Ramon Turró i de  Ramón Turró a les bibloteques universitàries catalanes.

Medicina i salut en el món rural, una perspectiva històrica: curs d’estiu

La Fundació UdG ha tret la seva programació de cursos d’estiu 2009 i entre ells volem destacar el curs “Medicina i Salut en el món rural: una perspectiva històrica”. Els objectius d’aquest curs son exposar des d’una una visió històrica de l’assistència sanitària entre els segles XVI i XX en el continent europeu. I també demostrar com la medicina rural des de l’Edat Mitjana fins els nostres dies no era tant rudimentària com es podria pensar.

Principalment per nosaltres els veterinaris volem destacar les comunicacions de:

- Carmel Ferragud. Universitat de València. “Medicina medieval a la Corona d’ Aragó”.

- Martí Pumarola. Universitat Autònoma de Barcelona. Evolució històrica de la veterinària en la llarga durada.

- Joaquim M. Puigvert. Universitat de Girona. De manescals a veterinaris en el pas del segle XIX al segle XX. L’exemple de Catalunya.

Aquest curs es farà a Sant Feliu de Guíxols, seu de la Catedra Universitària de Medicina i Salut Rural, els dies 10 i 11 de juliol del 2009. Per mes informació consulteu el seu programa.

Imágenes de perros, de hace 48, 45, y 38 siglos: recerca d’en Jaume Camps

En nostre benvolgut Jaume Camps, membre de l’ACHV i destacat investigador en la història de la veterinària com deiem fa uns posts enrera ens ha enviat un petit article dedicat als gossos en l’Antic Egipte.  Ens remet a tres exemples de gossos com a representacions artístiques exposats al Museu del Caire i tots tres de diferents dinasties. Cal tenir en compte que no hem de confondre el xacal – que surt sovint representat com el deu Anubis a les tombes dels faraons – amb les races de gossos que ja es consideraven plenament en els imperis egipcis. En la primera part ens detalla la troballa del disc de caça de Hemaka on el gos representat sembla ser de la raça Basenji. En el segona part ens comenta la decoració del fris de Nefermaat amb una raça semblant a l’anterior i que podria ser un parent llunyà del podenc. Finalment en l‘estela funeraria de Dedusobek es troba representat un gos en miniatura. Interessant article que convida a seguir investigant.

L’article del Jaume Camps el podeu llegir en aquest blog:

Imágenes de perros, de hace 48, 45, y 38 siglos: Tres ejemplos poco conocidos del antiguo Egipto.
/ Jaume Camps Rabadà (2009)

Si voleu saber una mica mes sobre gossos en l’Antic Egipte podeu consultar:

- Other Ancient Egyptian Dogs / by Robin L. Simmons
[ en castella ]

- Los perros en el Antiguo Egipto / por Sergio Grodsinsky

- The Dogs of Ancient Egypt / by Jimmy Dunn

- Dogs in antiquity : Anubis to Cerberus : the origins of the domestic dog / Douglas Brewer, Terence Clark, Adrian Phillips.-  Warminster, England : Aris & Phillips, cop. 2001.- 113 p. : il. (algunes col.) ; 24 cm
[biblioteca uab]

Aprofitem ja que parlem d’Egipte per animar-vos a visitar la recent exposició sobre Tutankamon al Museu Marítim de Barcelona amb mes de 1000 rèpliques de peces de trobades a la tomba funerària d’aquest famós emperador