Libro de Albeyteria, i Arte de Herrar: dos nous facsímils a considerar

Dels actes que es van celebrar al Congrés de Toledo, volem destacar la presentació de dues novetats editorials que Ediciones Trea ha tret aquesta tardor i que ha presentat oficialment en aquest congrés. Es tracta de “Libro de albeytería” de Manuel Díez [1499] i “Arte de herrar cavallos, en diálogo” per Bartholomé Guerrero Ludeña [1694].

La primera una obra que, sovint no ha estat prou valorada, però que amb el temps i, gràcies a estudis fets com el de Lluis Cifuentes, acaba tenint un protagonisme prou important. Es tracta de l’adaptació feta del “Llibre de Menescalia” de Manel Dieç (Dies), (Diez), el nom no fa la cosa … qui va ser majordom d’Alfons V “El Magnànim”, rei d’Aragó, València, Mallorca, Sicília, Nàpols, i Compte de Barcelona. A la pràctica va jugar un paper rellevant en la institucionalització de l’art de l’albeiteria, redactant una obra que va comptar amb un públic creixent i va disposar de diverses edicions en llengua castellana i francesa. Cal situar l’obra en el marc de la producció científica en català i tenir en consideració que fou el llibre principal i primer sobre veterinària en la darrera etapa de l’Edat Mitjana i principis del Renaixement hispànic. El podrem considerar com el “primer veterinari català documentat” ¿?

Pel que fa a l’actual edició facsímil que presentem es tracta de l’obra mes antiga conservada en castellà del 1499 que es conserva a la Universidad de Oviedo i a la Biblioteca Nacional de España.

Característiques materials de l’edició:

a)     Volumen 1: facsímil

Format: 20, 6 x 29 cm. / 120 pàginés / Paper verjurat ossat 100 gr. / Impresió en negre / Enquadernat amb coberta de paper Pergamenata Naturale de 230 gr. a imitació de la enquadernació original amb pergamí, impres a 2 tintas / Guardes en paper registre ossat de 140 gr.

b)     Volumen 2: transcripció i estudis

Format: 20, 6 x 29 cm. / 144 pàginas / Paper offset d’edició ossat Clariana 100 gr. / Impresió a dues tintes / Coberta de paper Arcoprint Avorio de 250 gr. impresa a dos tintes / Enquadernat en rústega cosida.

A càrrec del catedràtic de la Facultad Veterinaria de León, Miguel Cordero del Campillo, estudi de l’obra, contextualitzant en l’època i analitzant el contingut des del punt de vista veterinari. Inclou un glossari de termes. Per altra part, el director de la Biblioteca de la Universidad de Oviedo, Ramón Rodríguez Alvarez, aporti un estudi bibliogràfic de l’obra

La transcripció del text original a tipografia moderna, amb notes que aclariran els conceptes en els cassos en que sigui precís, la qual cosa permetrà al lector contemporani una lectura més còmoda i intel.ligible.

Ambdós volums es presenten en un estoig amb folre de paper imprès a dues tintes i plastificat mate.

ISBN: 978-84-9704-465-3 (facsímil)
ISBN: 978-84-9704-466-0 (transcripció i estudis)
ISBN: 978-84-9704-467-7 (obra completa)
PVP: 145 €
Edició de 500 exemplars numerats.

La següent obra, “Arte de herrar cavallos, en diálogo” per Bartholomé Guerrero Ludeña, es un llibre impres i il.lustrat pel tipògraf Juan García Infanzón a Madrid el 1694. Una obra de gran raresa, segons Palau. Guerrero va nèixer a Maroa, vora Jorquera a la província d’Albacete, i va exercir la professió d’albeitar a Madrid, exercint a les cavallerisses del rei Carlos II

La redacció de l’obra en forma de diàleg, que va tenir força predicament a l’època, neix per la necessitat de que els aspirants a titulats a albeitars i ferradors poguéssin comptar amb un qüestionari de preguntes-respostes per preparar l’exàmen després del seu període de formació vora un mestre.

Característiques materials de l’edició

a)     Volum 1: facsímil

Format: 14, 5 x 20 cm. / 120 pàgines / Paper Dalí Bianco 100 gr. / Impressió en negre / Enquadernat amb coberta de papet Arcoprint Avorio de 270 gr., impresa a 2 tintes / Enquadernat en rústega cosida.

b)     Volum 2: transcripció i estudis

Format: 14, 5 x 20 cm. / 96 páginas / Paper offset d’edición ossada Clariana 100 gr. / Impressió a dues tintes / Coberta de paper Arcoprint Avorio de 270 gr. impresa a dues tintes / Enquadernat en rústega cosida.

A càrrec del doctor Vicente Dualde Pérez, del Cuerpo Nacional Veterinario i president de la Sección de Historia de la Real Academia Nacional de Ciencias Veterinarias, un estudio de l’obra, contextualizant-la a la seva època i analitzant des de el punto de vista veterinari el seu contingut. Aquest estudi es complementa amb un vocabulari de termes tècnics veterinaris. Per altra banda , Ramón Rodríguez Álvarez, director de la Biblioteca de la Universidad de Oviedo, realitza un estudi bibliogràfic de l’obra.

Ambdós volms es presenten en un estoig amb folre de paper impres a dues tintes i plastificat  mate.

ISBN: 978-84-9704-468-4 (facsímil)
ISBN: 978-84-9704-469-1 (transcripció i estudis)
ISBN: 978-84-9704-470-7 (obra completa)
PVP: 85 €
Edició de 500 exemplars numerats.

Mes informació sobre Manel Dieç:

El “Llibre de la Menscalia” de Manuel Dies: de espejo de caballeros a manual de albeitares / Lluis Cifuentes i Carmel Ferragud.- Asclepio, vol. LI, num. 1 (1999).- p.93-127

Consulteu també el recull fet per Lluis Cifuentes a Sciencia.cat: Tractats de Menescalia – Sciencia.cat

I sobre Bartholomé Guerrero:

La Historiografia veterinaria hasta Sanz Egaña / Miguel Angel Vives (Academia de Ciencias Veterinarias de Extremadura – 2003)

Historia General de la Veterinaria en España – Art. XI.- Boletin de Veterinaria (15/XII/1846) num 43.- p. 289-294

Podeu consultar el material de difusió d’aquestes obres preparat per l’editorial

Notícia sobre el Congrés de Toledo 2009

La setmana passada va acabar el XV Congreso Nacional y VI Congreso Iberoamericano de Historia de la Veterinaria (Toledo – 13/14. Noviembre 2009). Malgrat no hem pogut assistir personalment si que hi han anat alguns dels nostres membres, en concret el Jose Manuel Gutiérrez i el Josep Ma Aguirre.  Pel que podem saber, ha estat força positiu, tenint present que va estar a punt de no poder-se celebrar, i amb cert ressó a la premsa local.

Sobre el congrés ha destacat la conferència inaugural a càrrec de D. Luis Angel Moreno Fernandez Caparrós “El Caballo y su utilitzación castrense durante la etapa visigoda” del dia 13 de novembre i la conferència de clausura a càrrec de Luis Alberto Garcia Alia “Origen histórico de una controversia actual en Verterinaria: la inspección y control de carnes y el sacrificio por los ritos judio e islamico” del dia següent.

Confiem que aviat podrem llegir les ponències presentades des de la web de la AEHV. Mes informació al darrer butlletí de l’AEHV.

A la imatge que il.lustra aquest post podeu veure un gravat de un incunable pertanyanet a la Colección Borbón-Lorenzana, integrada a la Biblioteca de Castilla la Mancha. Es tracta d’un gravat de l’0bra “De Horus Sanitatis” editat a Maguncia el 1491. Un dels herbaris, en el sentit mes global del terme, mes importants de finals de l’Edat Mitjana i principis del Renaixement que van tenir gran predicament las països germànics.

Revista de Higiene y Sanidad Veterinaria, en digital

La Biblioteca de Veterinaria UAB ha promogut la digitalització d’una de les revistes mes importants de la història veterinària del segle XX. Estem parlant de “Revista de Higiene y Sanidad Veterinaria” y “Revista de Higiene y Sanidad Pecuarias”. Un títol continuació de l’altre, es tracta de les publicacions mes importants de la primera meitat del segle XX , juntament amb la “Revista Veterinaria de España” dels germans Josep i Pere Farreras (1). El seu director, Félix Gordón Ordás es potser el veterinari espanyol que mes protagonisme va agafar durant aquesta època tant pels moments viscuts com pel seu activisme i militància sense treva.

Fa uns mesos vam encarregar al José Manuel Gutiérrez, el nostre historiador mes “internacional” que ens fes una breu ressenya d’aquestes revsites. La podreu trobar a “Biblioteca Informacions” num 37 (2009) amb el títol: “Revista de Higiene y Sanidad Veterinaria  (1911-1936) ara en digital” p. 14. En aquesta interessant contribució l’autor es planteja com la crisi i desorientació professional de principis del XX va promoure moltes inquietuds professionals de la Veterinària i la necessitat d’incorporar la nostra disciplina en el si del conjunt de les àrees científiques que s’anaven desenvolupant al país. En aquest sentit el José Manuel explica com “La seva amplia difusió i el seu perfil combatiu van tenir un paper decisiu perquè  es convertís en al talaia privilegiada des de la qual aquests reformadors llançarien les seves propostes de modernització”.

L’ACHV va començar ja fa uns anys un programa de digitalització de les publicaciones veterinàries mes importants amb l’objectiu de posar a disposició d’estudiosos, investigadors i públic en general un material important i difícilment accessible. La tasca portada a terme l’hem anat explicitant en els diferents congressos d’història que han tingut lloc els darrers anys a través de ponències i posters. Val a dir, que el programa de digitalització es porta a terme gràcies al recolzament que des de l’ACHV comptem per part del Consell de Col.legis Veterinaris de Catalunya que ens subvenciona part de les despeses. El Servei de Biblioteques de la UAB també col.labora econòmica i tècnicament en aquest procés. Personalment, l’autor d’aquest blog, juntament amb el personal de la Biblioteca de Veterinària UAB, ens encarreguem de coordinar tota la feina menys vistosa i agraïda. Però no ens queixem, ans al contrari, creiem que estem portant a terme un treball que ha de ser vist com una contribució a la recerca i a la preservació del patrimoni bibliogràfic històric veterinari d’aquest país.

No obstant, a vegades, ens agradaria poder comptar amb una major col.laboració i complicitat d’altres agents interessats en la història veterinària. Però no podem jutjar la tasca dels demés. Ja en tenim prou amb la nostra … La nostra següent aspiració es poder oferir el màxim completa possible totes les col.leccions ja digitalitzades. Una tasca que us assegurem es gegantina.

Els títols indicats els podeu consultar al Dipòsit Digital de Documents de la UAB:

Revista de higiene y sanidad veterinaria (1911-1917)

Revista de higiene y sanidad pecuarias (1917-1936)

(1)

La Digitalització de la “Revista Veterinaria de España” (1906-1936): una realitat a disposició de tothom / Vicenç Allué, Anna Serafin, Martí Pumarola (XIV Congreso Nacional y V Iberoamericano de Historia de la Veterinaria  – Lugo 2008)

“Revista Veterinaria de España” veu la llum en digital … (Quiro news)

Els cavalls de Géricault

No us penseu que el blog s’ha suspés .. No. Després d’unes setmanes de “baixa” per diferents motius personals en que he tingut “oblidat” el blog, santornemi amb les mateixes ganes de sempre.

Théodore Géricault, fa 185 anys que ens va deixar (1824) i en aquest post el recollim gràcies a un article aparegut a “Trofeo Caballo” el passat juliol. Considerat com un dels pintors romàntics per excel.lència i representatiu d’aquest estil juntament amb Delacroix, es presentat com un arquetip de l’artista romàntic. No obstant hi ha una diferència entre ambdós. Mentre que Géricault es un esperit lliure, inconformista,que relata els temes de la vida quotidiana i el drama social, Delacroix no defuig els encàrrecs oficials que li ofereix el poder.Te una vida curta -33 anys- i turmentada per diferents motius familiars i de salut. Per això ha arribat a ser un artista mític entre el selecte grup d’artistes que han viscut al límit i ho han donat tot en els seus pocs anys d’existència.

Situant l’home en el seu context històric hem de dir que els artistes romàntics sorgeixen en un moment de profunds i radicals canvis en Europa: Revolució Francesa, Napoleó, Revolucions Lliberals … Els artistes romàntics viuran un paradigma de turment, desgràcia, i malson que es fruit del temps de canvis radicals que els ha tocat viure. Una de les pintures clau del romanticisme mundial va ser pintada per Géricault. Es tracta de la “El Rai de la Medusa”(1819). El 1816, el vaixell “La Medusa” va ser enviat per les oficines colonials de Napoleó a les costes del Senegal. Una tempesta, la inexperiència del capità del vaixell i la gasiveria de part de la tripulació benestant que es va reservar els rais mes segurs, va fer que part de la tripulació quedés a la deriva durant 13 dies, arribant a produir-se episodis de canibalisme. Géricault va reproduir aquest moment en què els supervivents albiren en l’horitzó el vaixell que ve a salvar-los. Tota una obra que expressa el dramatisme mes sagnant i de denúncia d’un fet que va indignar tota França i alhora va immortalitzar el seu pintor.

Mèrits artístics a part, volem destacar Géricault per una afició que el va encumbrar per damunt de tot: la passió pels cavalls. En efecte, el seu gran primer treball fet amb 21 anys, amb que va guanyar la medalla d’or Saló de Paris de 1812 va ser “Oficial dels hússars a la càrrega”. Una obra de gran força expressiva, amb influències neoclàssiques, i que ja denotava un interès per temes d’actualitat, amb força expressiva entre els quals hi havia els cavalls. Tot seguit es va dedicar a temes d’estudi de cavalls i cavallers on treballà la composició figurativa i la força dramàtica. I també va destinar part dels seu temps a fer composicions amb persones marginals: bojos, pobres …. Géricault estimava la llibertat i per això apreciava alhora un animal tan vinculat a l’esperit lliure com es el cavall. En paraules de Javier Martin, autor de l’article: “La verdadera razón que hace que el caballo surja grandioso, bravo, rebelde y escorzado en su obra ,es su auténtica pasión por él, es su amor por el animal, y lo que este simboliza. Una pasión que estarà presente hasta en su muerte”.

Un altra pintura que vindrà a continuació es el “Cuirasser ferit” (1814) amb uns grans dots d’expressivitat, on el cavall es mostra aterrat mentre que el soldat aparenta una gran calma i assossec volent manifestar que en els moments crítics l’ésser humà es capaç de dominar l’animal.

Géricault, viatjarà a Roma (1816-1817) per fugir de la pressió social que te al seu país. De la seva etapa italiana podem comptar amb obres menys dramàtiques. De temàtica equina podem trobar “Un episodi a la carrera de cavalls” (Museu Thyssen de Madrid) i “Carrera de cavalls salvatges al Corso  Roma” en que es mostra la influència aportada per Miguel Angel. L’obra reflecteix el moment abans de sortir en una carrera amb els equins en tensió a punt de sortir al galop. D’aquesta època també es la pintura “Esclaus tratant de parar la carrera de cavalls”.

Després de tornar a França segueix pintant diferents motius però sense deixar la temàtica equina ja que, com diu Javier Martin, el cavalls representen “la fuerza vital bruta, el símbolo irreflexivo y noble del corazón romántico”. El 1821 pinta un dels seus quadres mes representatius “El Derby de Epsom” (amb que il.lustrem aquest post), una excusa perquè Géricault, després d’uns anys especialment turmentats de salut, reprengui les pintures sobre cavalls.

Aquesta pintura va tenir una gran influència en els impressionistes. Els cavalls semblen flotar a l’aire. Els equins són representats com en suspensió en el seu galop entre un cel i una terra que són taques de color que passen amb rapidesa. La velocitat dels moviments del cavalls es l’aspecte que pretén destacar amb mes vehemència però val a dir que fins que no arribi la fotografia no es podrà veure el moviment correcte de les potes al córrer.

Fins la seva mort, Géricault va ser una persona estretament vinculada al món dels cavalls. I la seva mort, produïda i agreujada per dues caigudes de cavall, acabaran amb ell postrat al llit sense poder-se moure. Pocs artistes havien estimat tant als equins com Théodore Géricault. I es just que es reconegui la seva obra com un tribut a la llibertat i conducta dels equins.

Géricault te moltes mes mostres de pintures sobre cavalls, que podreu veure a la publicació “Les Chevaux de Géricault” (Bibliothéque de la Image, 2002). – ISBN:2-914239-70-X ., que aviat tindrem a la Biblioteca de Veterinària UAB.

Si voleu saber mes coses sobre Géricault disposeu d’una àmplia bibliografia a les biblioteques universitàries catalanes, i si teniu interès en conèixer altres obres sobre l’art en els equins també hi ha un ampli ventall de bibliografia al vostre abast.

Les dades bibliogràfiques de l’article objecte d’aquesta notícia:

Martín, Javier. “Gericault: pasión por el caballo”.- Trofeo Caballo.- (Julio 2009).- p. 18-20

Tacuinum Sanitatis, una joia de Moleiro a Bcn

Si us agrada l’art i la bellesa dels còdex il.luminats que van  florir durant l’Edat Mitjana no us podeu perdre l’Exposició titulada “Joyas de los Manuscritos Medievales” que podeu vistar a la Galeria Sargadelos de Barcelona aquests dies, basada en l’obra editorial d’un dels mes prestigiosos segells editorials: Moleiro Editor. Aquesta empresa s’ha dedicat a editar còdexs, mapes i manuscrits il.luminats únics escrits i dibuixats entre els segles VIII i XVI,  localitzats a les principals biblioteques nacionals i especialitzades de tot el món. Les obres seleccionades són testimoni d’un temps en que el llibre, com objecte apreciat i exclusiu, tenia una dimensió molt diferent a l’actual. Les reproduccions portades a terme son fidels a l’original fins al darrer detall. Enquadernats amb pell i editats amb un paper especial que te dona el mateix tacte, gruix i olor que el pergamí, i amb unes pintures que simulen els ors i plates dels textos miniats que  asseguren unes edicions que el mateix editor considera com a “quasioriginals”. Els documents estan numerats en edicions de 1000 exemplars aproximadament i compten amb un volum d’estudis històrico-interpretatius en que especialistes internacionals analitzen els aspectes mes rellevants de cada document. Llàstima que tanquin el proper dia 31, ens hagués agradat poder-vos informar molt abans, però un no arriba a tot.

Entre les joies i reproduccions exposades hi podreu trobar el manuscrit d’”Grandes Horas de Anna de Bretaña” (c. 1503-1508) -orig conservat a la Bibliotheque National France- concebut com el mes luxós breviari flamenc amb pintures excepcionals; el “Libro de Horas de Juana I de Castilla” ‘Juana la Loca’ (c. 1500.) –original conservat a la British Library- amb unes miniatures excepcionals fetes per Gerard Horenbout i Sanders Bening -els millors miniaturistes flamencs del segle XVI; el “Salterio Triple Glosado Anglo-Catalan” (s. XIII/XIV)  -conservat a la Bibliotèque Nationale de France-, on trobarem textos en columnes i amb tripe versió hebraica romana i francesa, concebut a Canterbury el 1200 i finalitzat a Catalunya el 1340 amb miniatures gòtiques angleses i italianes, segurament per la ma de l’artista Ferrer Bassa; o  el “Beato de Girona” -orig conservat a la Catedral de Girona- sens dubte el gran “Beatus” del segle X que representa aspectes mes nous i rics a nivell iconogràfic i ornamental de la seva època.

També hi ha textos científics, com “Splendor Solis” -orig conservat a la British Library- un tractat d’Alquimia de gran bellesa visual; l’ “Atlas Vallard” -guardat l’original a la Huntington Library. San Marino (USA)-, probablement realitzat a Dieppe (Francia) per un cartògraf portuguès o basat en un prototip portuguès, es un atles mundial con quinze cartes nàutiques molt ben il.lustrades; el “Libro de los medicamentos simples” -orig a la Biblioteca Nacional Russia -Sant Pettesburg-, realitzat per Robinet Testard a la França de finals del XV pel Compte Carles d’Angulema i la seva esposa
Lluisa de Saboia. Te un text de 220 pàgines dividit en cinc parts: herbes i flors, árbres,les seves gomes i resines, metalls i minerals, productes animals i altres matèries; el “Libro de la Felicidad, el sultanado de las mujeres” -orig a la Bibliotèque Nationale de France-, datat al segle XVI (1582), va ser encarregat pel Sultà Murad III i reflecteix les descripcions dels dotze signes del zodíac, acompanyats de miniatures de gran factura i pronòstics per les distintes situacions en que es pot trobar l’ésser humà. Però en aquest moment en vull parar a una veritable joia de la literatura científica medieval: el “Tacuinum Sanitatis” -en la versió de Moleiro, es tracta del conservat a la Bibliotèque Nationale de França- en el qual es recullen les prescripcions de salut, higiene, benestar, medecina preventiva, com diríem en l’actualitat, que es va difondre amb gran profusió entre les cancelleries europees dels segles XIV i XV.

A finals de l’Edat Mitjana, els prínceps i homes benestants, començaven a aprendre les “regles” que havien de tenir en comte per mantenir una bona salut i higiene, seguint la medicina hipocràtica, en els  Theatra Sanitatis ,a vegades confosos amb els Herbaris. Els Tacuinum Sanitatis formen paret d’aquestes guies de “bones pràctiques” i el terme deriva de la paraula àrab Taqwin que significa Taules.. Aquest tractat va ser escrit originalment en àrab per Ububchasym de Baldach o Elluchasen Elimithar, mes conegut també com Ibn Butlân, metge cristià nascut a Bagdad i mort el 1068. En aquest tractat proposa els sis elements necessaris pel manteniment quotidià de la salut: menjar i beure, aire i medi ambient, el moviment i repòs, el somni i l vigília, les secrecions i excrecions dels humors, els moviments del ànim (alegria, ira, vergonya ..). Segons Butlân, les malalties sorgeixen per l’alteració en l’equilibri d’algun d’aquests elements, per la qual cosa aconsella la vida en harmonia amb la natura per conservar i recuperar la pròpia salut. Tot un compendi que cobra avui dia una actualitat desbordant.

Les Taqwin al-sihha (Taules de la salut el lèxic àrab) d’ Ibn Butlân es van traduir al llatí a Palerm, a la cort de Manfred, rei de Sicilia del 1258 a 1266, amb el títol de Tacuinum Sanitatis. A finals del segle XIV, aquesta obra seria dotada a la Lombardía amb una sèrie d’il.lustraciones molt ampli, com a punt de partida de moltes còpies que van depassar les fronteres italianes per arribar a bona part dels regnes europeus. Un dels mes importants, pel seu luxe i factura, es el realitzat a Renània -la versió reproduïda per Moleiro havia estat propietat de Lluis de Wurtemberg i la seva dona , Matilde, filla de Luis de Baviera, comte palatí de Renania.

Existeixen cinc còdex miniats amb el nom de Tacuinum a diferents ciutats europees: Tacuinum de Lieja, Tacuinum de Paris, Tacuinum de Viena, Tacuinum Sanitatis o Casanatense de Roma, i Tacuinum de Rouen. Tots expliquen les normes de sanitàries que han de ser seguides per nobles, rics i comerciants, amb pautes allunyades del sentit religiós i fatalista imperant al moment, on la malaltia es relacionava amb el pecat i se li atribuïa una motivació divina tant en l’origen com en la seva curació. En cada il.lustració podrem observar escenes simples de la vida quotidiana medieval que ens mostren els vestits, costums, i activitats del camp i la ciutat. En un breu peu explicatiu s’acompanya la natura de l’element estudiat -plantes, fruits, begudes, productes animals, canvis climàtics- on es fa referència a les seves propietats terapèutiques, contraindicacions i remeis per contrarestar els efectes negatius.

Els Tacuinum són coetanis a una època en que la medicina catalana brillava arreu del món amb noms tant destacats com Arnau de Vilanova (1242-1311), metge valencià que va estudiar a Barcelona, Montpeller i Salern, metge de tres papes i dels reis Pere III, Jaume II i de Federic de Sicilia. En el seu llibre “Regiment de Sanitat” hi trobarem diferents consells relacionats amb la salut i l’alimentació que encara avui tenen plena vigència.

Si voleu admirar,observar, tocar, olorar i  llegir aquests documents no us perdeu la visita a la Galeria Sargadelos. Les obres de Moleiro us esperen per obrir-vos les portes del seu coneixement amagat.

Per saber-ne mes:

- Els còdexs pictòrics del Tacuinum sanitatis d’Ibn Butlan / Felipe Jerez Moliner.- Afers: fulls de recerca i pensament.-any: 2002, vol.: 17, número: 41 pags. 83-98

- The Cucurbitaceae and Solanaceae illustrated in medieval manuscripts known as the Tacuinum Sanitatis / Harry S. Paris, Marie-Christine Daunay and Jules Janick.- Annals of Botany 2009 103(8):1187-1205 (accés xarxa universiats publiques catalanes)

- Joies de la Miniatura Medieval (Del 18 al 28 de setembre de 2008) Universitat de València – Sala Oberta – La Nau

- The medical mind of the middle ages in eleventh century Mediterranea / Christine Morris.- Cancer Treatment Reviews.- Volume 22, Supplement 1, January 1996, Pages 151-154 (accés xarxa universiats publiques catalanes)

- Reading the Literature – The Materia Medica and Tacuinum Sanitatis as Early Herbal and Health Handbooks / by Kali Barrett (Medievalists.net)

- Salud y alimentos en la época medieval I / Núria Bàguena (afuegolento.com)

- Las Tablas de salud de los siglos XIV y XV / Cesar Ojeda (Odisea2008.com)

- Tacuinum Sanitatis / Peacay (bibliodyssey.blogspot.com)

- Tacuinum Sanitatis II-Rouen / Peacay (bibliodyssey.blogspot.com)

- Tacuinum Sanitatis / Barbón García JJ, Alvarez Suarez M.- Arch Soc Esp Oftalmol v.78 n.2 Madrid feb. 2003

- The Tacuinum Sanitatis: A Lombard Panorama / Brucia Witthoft.- Gesta.- Vol. 17, No. 1 (1978), pp. 49-60 (accés xarxa universiats publiques catalanes)

- Tacuinum Sanitatis: Horticulture and Health in the Late Middle Ages / Marie-Christine Daunay, Jules Janick and Harry S. Paris.- Chronica Horticulturae.- Volume 49 – Number 3 – 2009

- The Tacuinum Sanitatis of the B.IN.G. – The Book of Life (Bibliothèque Internationale de Gastronomie) en pdf i en html

- Tacuinum Sanitatis : “casi-original” Bibliothèque nationale de France, París (Moleiro.com)

Podeu consutlar un orignal en digital a:

Ibn Butlan, al-Mujtar ben al-Hasan / Tacuini sanitatis Elluchasen Elimithar … De sex rebus non naturalibus, earum naturis, operationibus, & rectificationibus publico omnium usui, conseruandae sanitatis, recens exarati ; Albengnefit De virtutibus medicinarum, & ciborum ; Iac. Alkindus De rerum gradibus.- Argentorati : apud Ioannem Schottum…, 1531 (versió original de la Univ Granada)

La imatge que il.lustra aquest post:

f. 72r, Carn de vaca i de camell

Naturalesa: calenta i  seca en segón grau. Elecció: la [d' animals] jóves que han fet exercici. Benefici: es excelent per a qui fa exercici i els que pateixen fluxe biliar. Perjuici: per les malalties melancòliques. Remei del perjudici: amb sucre  i  pebre. Què produeix: sang espessa i melancòlica. Convé mes als [temperaments] càlids, als jóves, en hivern i en les [regions] septentrionals.
En llatí:
Nespula id est cubarra. Complexio: frigida et sicca in 2º. Electio: multarum carnum. Iuuamentum: preseruant ad ebrietate. Nocumentum: stomacho et digestioni. Remotio nocumenti: cum penidis. Quid generant: chimum sicum. Conueniunt magis calidis complexionis pueris in estate et meridionli regione.

Boletin de Veterinaria, una revista capdavantera del XIX en digital

De nou l’amic i “militant en historia veterinària” Miguel Angel Vives ens ha proporcionat l’orginal de la revista “Boletin de Veterinaria” per poder-la digitalitzar i oferir-la lliurement des de la xarxa a tots els investigadors i públic interessat.

El “Boletín de Veterinaria” va ser la primera revista professional de veterinària a Espanya, creada a imatge del “Boletín de Medicina Cirugía y Farmacia”, per José María Estarrona, catedràtic de l’Escuela de Veterinaria de Madrid, qui inicia la seva publicació el 15 de març de 1845 amb la intenció, a més, de servir de mitjà de comunicació de la Sociedad Veterinaria de Socorros Mutuos. Després de la mort del seu fundador el mateix any, seria continuada per Nicolás Casas i Guillermo Sampedro (dos dels veterinaris mes importants del XIX a Espanya).

Segons les dades que llegim a La prensa veterinaria (hasta 1903) [en digital parcialment], de Juan José Fernandez Sanz (bibliografia), es tractava d’una publicació quinzenal inicialment i decenal després, distribuida per subscripció, que arribaria puntualment a uns 700 subscriptors. El primer número es publicava el 15 de març de 1845 i desapareixeria quinze anys més tard, el 25 de juny de 1859. El seu format habitual era un quadernet de 16 pàgines de 19 x 13 cm. a columna única i en ocasions amb gravats i anuncis. Seria continuada per Nicolás Casas amb el títol “El Eco de la Veterinària”.

Podeu accedir a la col.lecció completa de la revista a través del repositori institucional del Servei de Biblioteques UAB:

Boletín de veterinaria : periódico oficial de la Sociedad Veterinaria de Socorros Mutuos.
Madrid : Imprenta del Colegio de Sordo-mudos y Ciegos, 1846-

Congresos Nacionales de Historia Veterinaria, al complet

L’amic Miguel Angel Vives de la Facultad de Veterinaria de Extremadura, com a membre actiu de l’AEHV, ens comunica que, conjuntamnet amb el President Jose Manuel Etxaniz han procedit a digitalitzar els primers congressos que faltaven de las Jornadas Nacionales de Historia de la Veterinaria.

Al portal de la AEHV podreu trobar els congressos de:

I Jornadas Nacionales de Historia de la Veterinaria

Organizadas por la Asociación Madrileña de Historia de la Veterinaria i Facultad de Veterinaria de la Universidad Complutense de Madrid. Madrid 29-30 Junio de 1995.

II Jornadas Nacionales de Historia de la Veterinaria

Organizadas por la Asociación Española de Historia de la Veterinaria i la Asociación Madrileña de Historia de la Veterinaria. Facultad de Veterinaria de la UCMadrid. Madrid 29-30 Noviembre de 1996.

XXIX Congreso Internacional de Historia de la Medicina Veterinaria
Sense Jornadas Nacionales
organitzades per l’Asociación Andaluza de Historia de la Veterinaria i la Facultad de Veterinaria de la Universidad de Córdoba.  Córdoba 11-13 Septiembre 1997

Accediu al seu contingut a la web “Congresos de Historia Veterinaria realizados hasta la fecha“

+ 20.000 visites i un petit regal

Hola amics. A principis de gener del 2009 aquest blog arribava a les 10.000 visites després de gairebé tot un any en funcionament. Ara ja hem passat de les 20.000.

MOLTES GRÀCIES !! –

MUCHAS GRACIAS !! – THANKS A LOT !!

Sense la vostra confiança i fidelitat no seria possible el manteniment d’aquest blog.

Els hits del darrer any
La història dels cavalls i l’home a “El	657
Història dels conills al continent sudam	216
Sant Jordi, cavaller i drac multicultura	211
El Cavall Bernat, una llegenda montserra	202
Els “Tres Tombs”, Sant Antoni i els anim	196
Baetulo recupera la “Domus Delphini”	181
Mones de Pasqua, una tradició de llarga	159
El Sanador de Cavalls, novel.la històric	147
Els cavalls de Qin Shi Huang, primer emp	131
Encyclopédie, Diderot i d’Alembert “revi	128

Us deixo amb un “petit regal” d’aniversari. Es tracta de el visionat del “Cant dels Ocells”, nadala popular catalana, en la interpretació que va fer Pau Casals –per darrer cop- l’Octubre de 1971. Aquest cap de setmana he tingut l’oportunitat de visitar el Museu Pau Casals a Sant Salvador (El Vendrell). Val la pena apropar-s’hi.

En aquell dia 24 d’Octubre Pau Casals va parlar davant l’Assemblea General de la ONU fent un alegat contra la guerra com mai abans s’havia vist i sentit. Tot seguit va oferir el concert de violoncel . Com ell mateix va explicar, va escollir una melodia tradicional catalana, anomenada el Cant dels Ocells, perquè els ocells, dalt del cel, canten “peace, peace, peace”.

Pau Casals va dir el següent:

“But let me say one thing. I am a Catalan. Today a province of Spain. But what has been Catalonia? Catalonia has been the greatest nation in the world. I will tell you why. Catalonia has had the first Parliament much before England. Catalonia had the beginning of the United Nations. All the authorities of Catalonia, in the XI Century, met in a city of France, at that time Catalonia, to speak about peace. At the XI Century. Peace in the world. And against, against, against war, the inhumanity of war. This was Catalonia. I’m so happy, so moved to be here with you…”

Mai els ocells havien estat tant ben representats com pel mestre universal del cello …

La Dona en la història veterinària

La Dra Maria Castaño Casado de la Facultad de Veterinaria de la UCM ha preparat i presentat la “Lección Inaugural del Curso Academico 2009-2010” amb un tema especialment significatiu com es el gènere en la professió veterinària al llarg de la història. Amb el títol “La Mujer Veterinaria” la Dra Casado fa un relat històric introductori prou interessant sobre la història de la veterinària tant general com espanyol i a partir de la pàgina 30 es centra ja en el col.lectiu femení fent una anàlisi pormenoritzada sobre les bases i trajectòria de la dona dins el sector de la professió veterinària.

Es diu que l’autèntica revolució del segle XX ha estat la incorporació massiva de les dones al món professional. Un aspecte que s’ha viscut especialment en el sector veterinari. La presència de les dones en la nostra disciplina ha estat però lenta i problemàtica en els seus inicis.

Les lprimeras veterinaries dones de les quals es te coneixement van ser les llicenciades per l’Escola Veterinaria de Zurich (Suïssa) l’any 1889. Van ser les russes Krusewka i Dobrowilskaia, aquesta darrera, va treballar com a veterinari sanitari de districte en un dels departaments de la Russia Meridional.

Les veterinaries anglosaxones de principis de segle ho tenien mes magre … l’anglesa Aileen Cust, nascuda el 1868, va ser admesa al New Veterinary College d’Edimburgh amb nom fals, i es graduà el 1900. Però no se li va atorgar el títol fins el 1922, un cop oficialitzat el tràmit pel Royal College of Veterinary Surgeons (RCVS), prèvia votació a la Cambra dels Comuns de la “Llei de Descalificació Sexual (1919)“. Per la mentalitat de l’època, sols “les persones” podien col.legiar-se i la dona no encaixava en aquell concepte … Aileen va exercir a Irlanda pero el RCVS no es va atrevir a desautoritzar una dona en una zona conflictiva com la Irlanda de principis de segle XX. . Durant la I Guerra Mundial va treballar a un hospital veterinari a França i va tornar a Irlanda com a inspectora del Departament d’Agricultura. No va ser fins el 1927 en que les dones van ser oficialment admeses per la seva col.legiació per part del RCVS.

Les primeres veterinàries americanes van ser Elinor McGrath, graduada a l’Escola de Chicago el 1910 i Florence Kimball, graduada el mateix any a Cornell, si ve només va exercir com a infermera.

A Espanya les coses anaven si fa no fa pel mateix camí. La primera veterinària espanyola es coneix com María Cerrato Rodríguez, llicenciada a Córdoba el1925 i col.legiada a Badajoz. De pare i avi veterinaris va cursar estudis per ensenyament lliure no col.legiat. A Calamonte, María va exercir de mestra, regentava una farmàcia i era Inspector Municipal Veterinari. Segons diuen els seus companys, el seu interès per la Veterinaria, va ser degut a que el seu únic germà no es va poder dedicar als estudis universitaris i la família necessitava un professional que regentés la tradició familiar. Va ser col.legiada al Colegio Oficial de Veterinarios de Badajoz des de el 16 de febrer de 1926 fins el  1967, any en què es va jubilar.

La segona dona veterinària espanyola va ser Justina González Morilla llicenciada a León el 1928. Nascuda a Matanza (León), va estudiar la carrera també com alumna llibre. Es va gradar al mateix temps en Medicina i va exercir com odontòloga i no como veterinària a Mansilla de las Mulas (León). Continuem amb Luz Zalduegui Gabilondo que es va graduar a Madrid el 18 de juliol de 1935. Nascuda a Mallabia (Biscaia) es diu que els seus pares no es van oposar a aquests estudis però li van dir ““mira, esto que tú nos estás planteando nos resulta un poco raro, pero es tu porvenir y eres tú la que tiene que decidir; piénsatelo bien y si continúas en la idea, adelante”. Tot un signe sociològic dels temps. La quarta dona veterinària espanyola es va graduar a Zaragoza el 1936, de nom Vicenta Ferreres Meseguer, nascuda a Canet de Roig (Castellón). El seu pare també inspector municipal veterinari, la va influir en la seva decisió de cursar els estudis i va ingressar a l’Escola de la ciutat de l’Ebre el 1931, sent la única dona d’aquell curs en la que van finalitzar només vint-i-dos estudiants. Els estudis els acabaria el juny de 1936.

La incorporació de la dona espànyola a la professió veterinària, tradicionalment masculina va tenir lloc entre 35 i 15 anys d’endarreriment respectivament, per la qual cosa difícilment es van produir cassos de boicot com els del Regne Unit a Aleen Cust. En aquest sentit hem de recordar a la tasca pionera de la primera dona matriculada a Espanya a la Facultat de Medicina de la UB: Ma Elena Maseras el 1872, fet pel qual va haver de demanar un permís especial per realitzar estudis de segon ensenyament i universitaris. Inicialment els estudis no es podien fer al costat dels seus companys, si be si que ho va fer pero entrant per la porta del professor i asseient-se al seu costat i no entre els seus companys …

Cal així mateix contextualitzar la situació socioeconòmica dels veterinaris espanyols del XIX, mes propera a les ferradures i al forjat que a les tasques clíniques, de salut pública o de produccions i economia animals com les que es donen avui dia. D’acord amb Gordón Ordàs i altres veterinaris de l’època; “el herrado y el forjado no sólo provocaban callos en las manos sino también en el cerebro”.

La II Republica va suposar un parèntesi positiu al reconèixer major llibertats individuals i socials a tota la població, incloses les dones. El “Plan Gordón” (1931) d’estudis veterinaris suposa un avanç important en aquest sentit, però la Guerra Civil tornarà Espanya i les dones als espais que vivien en el segle XIX. Fins el 1975 la professió veterinària anava molt lligada al món rural, però a partir del 1980 i l’aparició del fenomen dels an¡mals de companyia estudiants de les ciutats cursaran els estudis massivament, comportant un canvi de tendència definitiu que també culminarà amb la progressiva i massiva incorporació de les dones als estudis i professió veterinària.

Podeu consultar el document de la Dra Casado:

La Mujer Veterinaria: Lección Inaugural del Curso Académico 2009-2010.-  Madrid : Universidad Complutense [Facultad de Veterinaria], 2009.- 59 p.

L’Enigma simbòlic del Grifó

El grifó o griu, es un dels “animals fabulosos” mes sorprenents del bestiari mitològic de la humanitat. Pels qui desconeixeu les característiques d’aquest animal mític us direm que es tracta d’una bèstia de “fusió”: un cos de lleó i un cap d’àguila. A la “Revista de Arqueologia” ha sortit aquest any un article sobre aquesta bèstia mitològica en relació a l’Art Ibèric i la seu període orientalitzant.

El lleó es el símbol del poder, dels governants, mentre que l’àguila representaria la divinitat, el poder sobrenatural. D’aquesta manera, amb la fusió dels dos cossos: animal de terra i d’aire, es compliria la doble funció que tant han desitjat els monarques de l’antiguetat: fusionar el caràcter diví i humà del poder governant. Per altre costat, al ser una bèstia híbrida, els cristians medievals, la veien com una juxtaposició humana i divina, com va ser Jesucrist igualment.

Per separat, les dues bèsties també han estat representades fortament al llarg de la història. L’àguila,ja la trobem a l’Imperi Assiri cap el (s. IX aC). Per exemple, al Temple de Ninurtra hi trobem una divinitat amb cap d’àliga. L’Imperi Hitita utilitzava estandards que representaven una àguila bicèfala. L’àguila també respresentava el poder i l’Imperi Romà de l’antiguetat. I l’art grec-escita també incorpora l’àguila com a motiu d’autoritat en diverses representacions, així com en l’Imperi Part (s. I-II aC). El monument funerari de Nemrud Dagh (Turquia) n’és un bon exemple. L’Imperi Ptolemaic va ser igualment deutor de la imatge de l’àguila que es va representar successivament en el revers de les monedes durant segles. L’àguila transmetria doncs la idea d’un poder que transmet la imatge imperant, capaç d’imposar l’autoritat a altres pobles o ciutats-estat.

En la Roma Imperial, els grifons sortien dibuixats a les cuirasses o thoracates d’estàtues de l’exèrcit com per exemple amb Juli Cesar. En una situació d’afrontament vindrien a fer referència a la seva condició de fundadors de l’Imperi. També hi trobem el grifó en una cuirassa de l’emperador August de Prima Porta (Roma) on es troba recuperant un estendard  romà d’un barbar derrotat. Unes imatges que de fet vindrien exaltar la grandesa de l’Imperi, en el seu exèrcit i religiositat, fent coincidir l’encarnació i divinització de l’emperador.

Amb tot, si be la connexió divina del grifó esta ben establerta, no ho es tant el seu paper com a representant del món diví. Per un costat tindríem la vessant negativa, en que el grifó representa i personifica les forces del mal, atacant l’home i els éssers vius i un heroi divinitzat el combat sense treva. Per altra banda es també considerat com a portador de la força divina del bé.

Els grifons ja apareixen representats a la Península Ibèrica cap el segle VII-VI aC a Tartessos, pintats en un vas de Carmona (Sevilla) així com en un vori corresponent al període orientalitzant del Sudest Peninsular. Les dames ibèriques d’aquest periode portaven també avaloris i collars amb el simbolisme del grifó, la qual cosa podria representar un imperialisme oriental i diví d’influència oriental.

La revolució o expansió artística orientalitzant va expandir-se per tota Ibèria des d’Anatòlia fins les costes lusitanes. La influència de Grècia, Fenícia i Pèrsia en les costes ibèriques es permanent al llarg del VII fins el IV aC. Entre els efectes mes significatius trobem la difusió de les formes d’exaltació de la riquesa i us dels simbologia prèviament utilitzada a Orient, com el grifó. A Grècia, seguint la tradició literària de Aristeas de Proconeso on els grifons defenen la terra contra els Arimaspos o en l’art Grec-Escita, l’orfebreria dels comerciants fenicis i, finalment, els relleus existents a Assíria com els del Palau de Persèpolis.

Saltant en el temps fins l’època actual cal comentar que el grifó o griu esta molt present esta molt present a Catalunya, especialment als edificis de caire clàssic de mitjans del XIX i fins i tot del període modernista. Exemples: Fonts de la Ciutadella (Barcelona) de Josep Fontseré (Fot: 1) , Palau de Justícia (Barcelona), d’Eduard Alentorn, Palau de la Duana (Barcelona), d’Enric Sagnier i Vilavecchia, Palau Novella (actual seu dels Monjos Budistes al Garraf) de Rafael Atché (Fot: 2) …

Podeu conusultar aquest article:

El enigma simbólico del grifo /  Abelardo López Pérez.- Revista de arqueología, ISSN 0212-0062, Año nº 30, Nº 340, 2009 , pags. 46-51. La revista es troba a les Biblioteques universitàries catalanes i a les Biblioteques públiques de Barcelona

Si en voleu saber mes:

-  Griffins in Art and on the Web (Isidore-of-Seville.com)

- Gryphon pages (Gryphonpages.com)