Un homenatge als veterinaris republicans

El passat 14 d’abril es celebrava l’adveniment de la II República, d’això fa ja 77 anys, però l’esperit dels ciutadans que a finals dels anys 20 del segle passat van decidir fer un canvi de règim i apostar per una democràcia republicana i parlamentària segueix viu en la memòria de tots. Si d’una cosa podem estar segurs són les grans perspectives que s’obrien per tots els espanyols i també a Catalunya amb la instauració del nou règim. La República va obrir moltes portes i va sembrar un bri d’esperança en una Espanya que estava reclosa en el llast de la història. La cultura i la capacitació van ser una de les línies prioritàries que la democràcia republicana va impregnar en la nostra societat. I, per això, molts professionals, entre ells els de la salut, van tenir un gran protagonisme en promoure la seva tasca i incidir en el progrés científic i social del país.

D’acord amb Barona-Bernabeu/Mestre durant els primers vint anys del segle XX les reformes sanitàries anaven adreçades principalment a la prevenció i la lluita epidemiològica i malalties infeccioses, tot i posant èmfasi amb altres problemes de salut d’acord amb la medicina social que estaven defensant els experts de les organitzacions internacionals tals com l’Organització d’Higiene de la Societat de Nacions. Els exemples del tractament de la tuberculosi, paludisme, malalties venèries, i els accidents laborals, dispensaris i salut materno-infantil son els mes simptomàtics.

La sanitat perifèrica va rebre també un impuls important amb les Brigadas Sanitarias Provinciales, plantejant-se un model sanitari provincial entorn als Institutos Provinciales de Higiene, formats per seccions d’epidemiologia i desinfecció, clínica, anàlisi químic i higiènic i vacunacions. Els inspectors provincials que els dirigien van jugar un paper clau en la tasca assistencial i preventiva durant la II República i servirien d’eix fonamental de la sanitat republicana. Aquesta, al començament de la República era considerada pels professionals com a molt deficient i per aixo es plantejaven la “socialización de la medicina curativa y la asistencia mediante un seguro obligatorio de enfermedad”

En arribar la Guerra Civil, molts metges d’altres contrades van arribar al nostre país “animados por los ideales de la profesión médica, en otros por la pertenencia a partidos políticos afines a la causa republicana, y la mayoria por pertencer a una raza, la judia, que en aquellos años era perseguida hasta el exterminio por los regímenes que en Europa sustentaban las ideas políticas de los militares sublevados y sus partidarios” (Guerra-F)

Cal significar els avenços pel que fa a la cirguia de guerra amb tècniques recongudes i aplicades internacionalment ja amb la II Guerra Mundial com el conegut “Mètode Espanyol” (tècnica de Friederich mes cura oclusiva) desenvolupat exitosament pel Dr. Josep Trueta. (Moral Torres).

Pel que fa concretament a Veterinària cal dir que encara queda molt per estudiar. Com va reaccionar el col.lectiu veterinari davant les ànsies renovadores que portà la II República ?, Quines reformes es va portar a terme ?, Com es va organtizar el sector dins les incipients autonomies de l’Estat Espanyol ?, Quin paper van jugar els veterinaris militars i no militars al llarg de la Guerra Civil ?, Molts interrogants i encara poques respostes. La bibliografia consultada nomes ens acerta a descobrir algunes personalitats de l’època com Félix Gordón Ordas (bibliografia sobre Gordón i de Gordón) que simbolitza una mica les ànsies de renovació de la veterinaria repúblicana i que hi donarem aviat una entrada pròpia; i també alguns dels personatges que es van veure obligats a exiliar-se amb motiu de la seva adscripció política com: José Ma Santiago Luque, Eduardo Gállego Garcia, Moisés Calvo Redondo, Audelino González Villa, Manuel Sobrino Serrano, aixi com el nostre amic Joaquím Gratacós entre molts d’altres (Cordero del Campillo).

Animem des d’aqui a continuar aportant noves dades sobre l’aportació veterinària durant els anys 30 i com van afectar uns fets històrics tant trascendents com la II Republica i la Guerra Civil Espanyola en l’evolució de la professió.

Selecció bibliogràfica:

Barona,Josep L.; Bernabeu-Mestre, Josep (eds.)Ciencia y sanidad en la Valencia capital de la República ;
València : Publicacions de la Universitat de València, 2007.-(València, capital cultural de la Repúbica. 1937-2007 ; 2).-ISBN: 978-84-370-6916-6

Cordero del Campillo, Miguel. Notas históricas sobre los Colegios de Veterinarios en España: el Colegio Oficial de Veterinarios de León .- CONFERENCIA IMPARTIDA CON MOTIVO DE LA INAUGURACIÓN DE LA NUEVA SEDE DELCOLEGIO OFICIAL DE VETERINARIOS DE LEÓN.LEÓN, 21 DE MAYO DE 2005. [document text complet]

Cordero del Campillo, Miguel. Veterinarios republicanos en la guerra civil y el exilio (comentarios sobre al obra del prof F. Guerra).- Centenario del Cuerpo Nacional Veterinario 1907-2007 [document text complet]

Encuentro Conmemorativo del Centenario del Nacimiento de Marcelino Pascua Martínez (Valladolid, 1897 - Ginebra, 1977).-El nacimiento de la Sanidad Contemporánea Española, 1925-1944.Motivaciones, Actores y Acciones (Madrid, 13 de junio de 1997).- Rev. Esp. Salud Publica .- v.74 monográfico.- Madrid 2000 [document text complet]

Etxaniz Makazaga, José-Manuel .- FELIX GORDON ORDAS Y SUS CIRCUNSTANCIAS: Apuntes para su biografía [document text complet]

Garcia Partida, Paulino.- La creación de la Dirección General de Ganaderia (su entorno político).- Conferencia pronunciada en la Real Academia de Ciencias Veterinarias (21.06.2006) [document text complet]

Guerra, Francisco.- La Medicina en el exilio republicano.-Alcalá de Henares : Universidad de Alcalá de Henares, 2003.- ISBN: 84-8138-585-9

Guerra, Francisco .- Médicos españoles en el exilio.- (Cervantes Virtual) [document text complet]

Moral Torres, Juan.- “El Metodo Español” en le tratamiento de las heridas de guerra (tecnica de Orr-Bastos-Trueta) a: Los medicos y la medicina en la guerra civil española (monografias Beecham) p. 159-166

Ase, d’animal favorit a bèstia inmunda amb els faraons

El mes passat va saltar la notícia: un grup d’arqueolegs encapçalats per Fiona Marshall, de la University of Washington han fet una troballa significativa: 10 esquelets d’ase (Equus asinus) en una tomba del complexe farònic d’Abydos, al sud de El Caire. La datació de la tomba es de 3000 anys aC, sobre la primera dinastía egípcia dels faraons Narmer i Aha.

L’estat de conservació dels esquelets animals era excelent, podent-se trobar inclús teixit i pel que ha permes analitzar l’ADN. A partir d’aquest anàlisi s’ha pogut comparar aquests ossos amb els dels ases salvatges africans (somalis i nubis) així com amb altres fòssils trobats anteriorment i amb 53 exemplars d’ases moderns d’altres continents.

S’ha detectat que els únics senyals anatòmics de la transició de l’ase salvatge al domèstic són canvis a l’os metatarsià de la cama més petita, que la feia més compacta, segurament com una adaptació per afrontar les càrregues imposades a aquests animals .

Dels resultats obtinguts, que tenen l’origen en un estudi publicat a PNAS citat mes avall, es pot concloure de forma gairebé definitiva que l’origen dels ases domèstics egipcis es africà i que la seva domesticació es bastant anterior a l’evolució genètica i morfològica que els ases egipcis anirien experimentant amb els segles. Un tret característic d’aquests ases es que s’han identificat lesions en vèrtebres causades pel pes i altres patologies associades a l’estabulació forçada. La interpretació de que les lesions s’hagin pogut produir pel pes de dignataris (farons) al llarg de la seva vida es un factor totalment conjuntural ja que mes endavant aquesta espècie seria relegada a un paper gens favorable.

D’acord amb Germond – Livet els ases son originaris de Nubia i aparaixeran cap el 4500 aC en el nordest d’Africa en el Vall del Nil en el periode Naqada. Aquesta espècie jugaria un paper trascendent com a animal de transport en les caravanes d’or entre el Mar Roig i Nubia, o portant carregues des de les tribus nòmades d’Asia fins les terres del Nil.

Segons algunes fonts l’us dels ases per part dels egipcis es atribuïble ja anteriorment pels primers ramaders/agricultors fa uns 6000 anys quan es comença a agreujar l’aridesa del Sahara, donat que permetia a aquests pobladors carretejar grans pesos de collites en llargues distàncies. Per altra part,segons Strouhal, tots els camperols tenien ases per les feines de treball diàries del camp, mentre que no era tant fàcil tenir-los com a animal de transport pel fet de necessitar farratge i aigua en els trajectes pel desert i que erem de tracció bastant lenta.

Els estudis sobre ases a Egipte no es pas un element novedós. Ja al 2004, Albano Beja-Pereira de la Université Joseph Fourier a França, publicava un estudi a Science en que arribava a la mateixa conclusió: despres d’analitzar l’ADN de l’ase domèstic i salvatge per tot el mon es confirmava que els ases salvatges del nordest d’Africa eren els ancestres dels actuals ases. Fins i tot arribaven a concretar que dues poblacions d’ases salvatges van ser les primeres en ser domesticades pels humans i que al viatjar amb ells es van expandir per tot el globus

La importància dels ases es crucial pels arqueòlegs degut a ser un símptoma de la transició entre societats sedentàries a mes itinerants: “The history of donkeys is tied to human history. Archaeologists have been intrigued by where and when donkeys were first used by people because it marks a shift from agrarian to more mobile, trade-oriented society.”

Ara bé, el fet de trobar-los en tombes juntament amb els faraons, dona també idea del paper preponderant que els ases van tenir en les primeres dinasties egipcies, i que encara tenen en el nord d’Africa i en bona part de l’anomenat Tercer Mon. No obstant, d’acord amb Germond – Livet ,els ases van caure en desgràcia al identificar-los com a l’encaranció del deu Seth, enemic implacable de Horus i Osiris i també del Sol (Ra), que dificulta el seu diari recorregut. Escrits tardans comenten com 77 ases que formaven una força del dimoni. En el decurs del Periode Tardà s’arriba a escriure “Let de donkey perish, and with him his wife and children”, mentre que una fòrmula màgica conminava als enemics a marxar tot llençant-los un cap d’ase que representava el deu Seth. Relats contemporanis tambe expliquen com el rei persa Artaxerxes III, furiós per ser apodat “l’Ase”per part dels egipcis com a expressió del seu odi per ells va cometre un gran sacrilegi en servir-se per dinar un bou Apis, objecte de gran veneració pel poble del Nil. L’argument que identifica l’ase amb Seth es confirmat per l’arqueoleg espanyol Andrés Diego Espinel, fet que queda igualment demostrat perque, en endavant, ja no es trobarien esquelets en cap tomba faraònica pel paper negatiu que se’ls havia atribuït, segurament com a animal del desert, i que els egipicis veien en molts dels seus habitants els portadors de la desgràcia a la seva comunitat.

Els ases salvatges seran caçats juntament amb altres animals salvatges com la hiena (cofre de Tutankamon, Tebes, XVIII dinastia) i no seran utilitzats com animals de sella com ho feien els pobles veins del Proxim Orient o els egipicis en l’actualitat. El que si que està confirmat per Dunand - Lichtenberg es que el paper de l’ase domèstic com a bèstia de càrrega i transport que es perllongarà en testimonis documentats al llarg del periode clàssic durant l’Imperi Romà en les muntanyes de Porphyrites i Claudianus, al desert oriental, i al ports de les costes del Mar Roig.

Bibliografia:

Rossel, Stine; Marshall, Fiona; Peters, Joris; Pilgram, Tom ; Adams, Matthew D. and David O’Connor Domestication of the donkey: Timing, processes, and indicators .- PNAS : March 11, 2008 , vol. 105 , no. 10 : 3715-3720 (accés a text complet per xarxa univ públiques catalanes i altres autoritzats)

Beja-Pereira, Albano et al. African Origins of the Domestic Donkey. Science 304, 1781 (June 18, 2004). (accés a text complet per xarxa univ públiques catalanes i altres autoritzats)

Ruder, Kate.- Out of Africa: The Origin of Donkeys.- Genome news network (Posted: June 17, 2004)

Strouhal, Evzen. La vida en el Antiguo Egipto.- Barcelona : Folio, 2005

Dunand, Françoise; Lichtenberg, Rogser. Des animaux et des hommes: une symbiose égyptienne.- Paris : Editions du Rocher, 2005

Germond, Philippe; Livet, Jacques.- An Egyptian bestiary : animals in life and religion in the land of the pharaohs .- London : Thames & Hudson, cop. 2001

Nou número de Notícias AEHV

Ha aparegut el tercer número del 2008 de “Noticias de la AEHV: Boletín Informativo de la Junta Directiva de la Asociación Española de Historia de la Veterinaria” que redacta el seu president Jose Manuel Etxaniz

Trobareu entre altres coses, la notícia del Premio de Historia de la Medicina de la Fundació Uriach, de la que ja ens vam fer ressó anteriorment en aquesta plataforma, concedida a Jose Manuel Gutierrez pel seu treball “El impacto del laboratorio en la renovación de la Veterinaria española: el caso de Joaquim Ravetllat (1871-1923)”; la lectura de la tesi “Origen y evolución de la actuación veterinaria en los festejos y espectáculos taurinos e incorporación de la mujer a estos cometidos veterinarios”amb Begoña Flores Ocejo com autora de la mateixa. I finalment la concessió de isbn al congrés de Girona: ISBN: 978-84-691-1563-3 , a fi de que els treballs inclosos en el mateix puguin tenir valor curricular.

En la mateixa web de l’AEHV es comunica que la Real Academia de Ciencias Veterinarias del 16/04/08 el Dr. Luis Moreno Fernández Caparrós, fundador de l’AEHV i promotor del Museo de Veterinaria Militar ha estat nomenat acadèmic de número. Així mateix ha estat nomenat acadèmic el Dr. Francisco Rojo Vázquez

Ediciones Extramuros, facsimils interessants força assequibles

Una editorial especialitzada en facsímils de diferents àrees temàtiques esta impulsant de manera decidida aquest sector editorial. Es tracta d’Extramuros. Una editorial radicada a Sevilla que preten recuperar i difondre, en edició facsímil, obres cabdals pertanyents a institucions, biblioteques i col.leccionistes privats de dificil accés o descatalogades pels editors que constitueixin una font clau per la memòria històrica, artística, científica i social, reproduint de forma fidel les publicacions originals que van veure la llum en el passat.

Podreu consultar diferents col.leccions com: Agricultura i ramaderia, Gastronomia , Medicina, Caça i pesca, Equitació, o Veterinària. Algunes d’elles les podreu trobar ja a la Biblioteca de Veterinària UAB.

“Last call” The man-animal-relationship from the antiquity until 20th century (Congress WAHVM ‘08)

L’Associació Suissa d’Història de la Veterinària, en nom de la World Association for the History of Veterinary Medicine, ens convida novament a participar en el 38è Congrés Internacional d’Història de la Veterinaria que es celebrara properament a Engelberg (Suissa) de l’11– 13 Setembre del 2008 sota el tema principal de “The man-animal-relationship from the antiquity until 20th century”

El 31 de Maig es la data límit per enviar propostes de comunicacions:

- Be a través del web apartat “Call for papers”, o

- Correu electrònic: m_becker@access.uzh.ch

Baetulo recupera la “Domus Delphini”

Baetulo, l’actual Badalona, esta d’enhorabona per una innauguració del seu passat mil.lenari fa nomes uns dies.

Els orígens de Baetulo es remunten al voltant de l’any 100 a.C. Els romans ja havien desembarcat a Empúries l’any 218 a.C. i cap el segle I a. C. havien creat una sèrie de fundacions
de tipus urbà entre les quals es troba Baetulo. Amb el pas del temps, l’enclavament es convertirà en l’enclau mes actiu de la Laietània. Baetulo es va construir sobre un petit turó, el “Turó d’en Seriol”, i tenia un recinte emmurallat (250 per 330 m. aproximadament), amb grans torres de defensa. La ciutat va créixer extramurs, per la qual cosa el límit arqueològic és més extens (7′5 a 10 Hes.). El punt culminant de la ciutat romana que arribaria als 15.000 habitants, cal situar-lo a finals del segle I a. C., gràcies a la prosperitat derivada del conreu de la vinya i l’exportació del vi a gran part de l’Occident romà.

El Museu Arqueològic de Catalunya va retornar l’any passat al Museu de Badalona algunes de les peces de l’època romana de la ciutat. Entre les peces retornades hi trobem la “Casa dels Dofins” o “Domus Delphini” com dirien els nostres clàssics, i altres peces de ceràmica i vidre que havia recuperat ja l’Agrupació Excursionista de Badalona (1925), actual Centre Excursionista de Badalona i que el Franquisme havia
expoliat de la ciutat. A la primavera del 2007 també es va innaugurar en el soterrani d’un edifici de la plaça Assemblea de Catalunya, un nou espai de la Badalona romana: un ben conservat estany i la recreació d’un revestit “Jardí de Quint Licini“, jaciment també recuperat i musealitzat, pertanyent a una domus
de final del segle I d.C. La recreació ambiental està basada en estudis arqueobotànics i cerca fer sentir el visitant immers en un jardí d’època romana. A banda també s’ha editat un cd-rom sobre la zona de les termes badalonines amb ambientació i recreació històrica.

Aquesta setmana hem viscut de nou un episodi de recuperació de la memòria històrica de la ciutat: En el número 45 del carrer Lladó s’ha pogut recuperar per la visita pública aquest habitatge romà de l’època de l’emperador August conegut com la “Casa dels Dofins” (delphinus en llatí), un exemple d’arquitectura domèstica romana de la península, descoberta l’any 1927 i tornada a excavar l’any 1981. La tipologia de les estances i la qualitat dels mosaics de l’habitatge evidencien que aquest edifici pertanyia a una família benestant. Ara l’espai es pot visitar després que s’hagi museïtzat amb la incorporació d’il·luminació, audiovisuals i elements decoratius per fer la visita mes comprensiva, segons ha explicat el regidor de Cultura de Badalona, Jaume Vives. La “Domus Delphini” restarà oberta al públic tots els caps de setmana amb entrada lliure. La Casa mostrarà com vivia una família patrícia a l’antiga Baetulo, com eren els mobles i objectes que utilitzaven i gràcies a la recreació de l’espai a través d’un audiovisual, podrem veure com estaven decorades les cases més luxoses dels nostres avantpassats.

Amb aquesta nova incorporació i la del conducte d’aigües, espai rehabilitat que també es presenta en aquestes dates, i la futura connexió del subsòl de la plaça Font i Cussó amb les Termes, la ciutat romana de Baetulo, constitueix un espai únic dins el territori nacional.

Els romans disposen d’una extensa obra artística feta amb mosaics. I els animals son un dels motius especials representats amb aquesta tècnica artística. Podem veure moltes d’aquestes obres al portal Sites & Photos, companyia audiovisual dedicada a proporcionar als estudiosos un dels arxius digitals, amb imatges lliures de drets i amb copyright, mes importants pertanyents a l’arqueologia mediterrània.

Podeu trobar mes informació amb Bibliografia sobre mosaics romans a Catalunya , mosaics romans a Espanya , i animals en mosaics

També a Sites & Photos trobareu mosaics sobre dofins com els que apareixen al palau de Knossos de la civilització minoica. Un treball artístic que ha tingut adaptacions culturals i adaptacions comercials.

Trobareu també articles sobre els dofins a la culura grega:
- Dolphins in Greek Mythology / per Genevieve Johnson.
- Dolphins (Hellenica - Michael Lahanas)

Sant Jordi, cavaller i drac multiculturals

Avui es Sant Jordi, un dels dies mes importants del calendari festiu català, i potser el mes participatiu en quant a la població al mostrar-se mútuament afecte amb llibres i roses, roses i llibres per enamorats, amics i coneguts … En aquesta jornada les ciutats i pobles de Catalunya surten al carrer amb llibres i roses a les mans, i sembla que per unes hores ens haguem tornat una mica millor persones del que érem ahir i del que serem demà. Un país que fa del llibre i la rosa el seu emblema nacional del dia diu molt d’ell mateix i de la seva ciutadania, però des de quant be aquesta tradició, on te els seus orígens ?

La Diada de Sant Jordi, com a tal te els seus orígens a finals del XIX on les associacions regionalistes fan d’aquest dia un motiu d’exaltació nacionalista, fet que s’impulsarà al segle XX amb l’aprofitament de la celebració del “Dia del Libro Español” i mes endavant, al 1996 “Dia Internacional del Llibre” en commemorar la mort de Cervantes i Shakespeare i la rosa ja neix de la pròpia llegenda de Sant Jordi. En efecte, en l’esmentada llegenda de la que hi han diverses versions veiem uns protagonistes: Rei, Princesa, Cavaller i Drac que son motius clàssics de la mitologia cristiana medieval: Un drac atemoreix a uns vilatans i els hi demana menjar cada dia fins que arriba un moment que no els hi queda cap tipus de bestiar per calmar la seva ira. El rei del poble decideix que siguin les persones les que s’entreguin com a àpat a la bèstia, fins que un dia li toca a la seva filla. En el decurs del camí al cau del drac la princesa es topa amb un cavaller, Sant Jordi, que la rescata i s’enfronta al drac. Finalment el mata i de la seva sang neix un roser del qual tallarà una rosa que se li entregarà a la princesa. A Catalunya, el gran costumista Joan Amades, atribueix la llegenda a la població de Montblanc, on es celebra actualment la Setmana Medieval, amb una versió en que no hi figura però el tret de la rosa sinó la moralitat cristiana que pretén ensinistrar la població perquè sigui bona i creient. Es creu que va ser el rei Pere I qui va atribuir a la intercessió del sant la victòria contra els sarrains el 1094 i, a partir de llavors el va nominar patró de la cavalleria i de la noblesa.

Ara ens centrarem en el tema llegendari, tant pel que fa al Sant com a la bèstia o drac. En primer lloc, Sant Jordi es un sant de la religió catòlica que es situa a Nicomèdia com a tribú i entra a formar part de l’Emperador Dioclecià. Cap al 303 dC l’emperador ordena la persecució contra els cristians i Jordi es nega tot donant fe la seva religiositat. Dioclecià ordena la seva tortura i mort. Pocs anys després Constantí I feu edificar una església en honor seu i al 494 dC fou santificat pel papa Gelasi I.

En quant al culte a Sant Jordi comença amb els merovingis cap el segle VI però aquest s’estén ràpidament per Europa durant l’època de les creuades on Jordi es converteix en protector de Jerusalem i el d’algunes ordres religioses militars com el Teutònic o els Templers. En els darrers anys de l’Edat Mitjana també es fa convertir en el primer protector dels animals domèstics essent invocat contra les serps, i les malalties de la pell, herpes, pesta, lepra, i sífilis. I en els països eslaus contra el “mal d’ull”.

Però pel que fa a la llegenda de “Sant Jordi i el drac”, hem de situar-la cap al segle XIII en que que apareix la “Llegenda Àuria” o “Llegenda Sanctorum”- compil.lació basada en els evangelis i apòcrifs de biografies de sants i màrtirs, recopilades pel dominic de Gènova, Jacopo de la Voràgine, i que va ser un dels “llibres” mes copiats de l’Edat Mitjana degut a la seva intencionalitat doctrinària i exemplificadora. Aquest llibre va tenir una poderosa influència en l’extensió la llegenda tant a nivell popular com en la literatura i arts occidentals. La incorporació del drac es considera ja en el Speculum Historiale – Passio Georgii del dominic Vincent of Beauvais . L’episodi de Sant Jordi i el drac te lloc a una ciutat desconeguda “Silene” que es considera pròxima a Líbia. El drac fa el niu en una font del costat d’un llac proper a la ciutat i perquè els seus habitants es puguin proveir del líquid element l’alimenten primer amb bestiar i després amb éssers humans. El relat es el mateix que en l’adaptació catalana de Montblanc, però aquí el tret distintiu es la conversió de la població al cristianisme i el signe de la creu roja amb fons blanc com a símbol en contra del mal i l’heretgia.

La interpretació de la llegenda es variada segons les fonts que utilitzem. La mes coneguda seria Jordi (cristià) va a cavall (església) i mata al drac (paganisme-dimoni). Però alguns també l’han atribuït a versions precristianes, com a Capadòcia origen del sant, en que el déu dels frigi Sabazius es representat com un cavaller que mata una serp. La llegenda també es atribuïda al mite grec de la princesa Andrómeda, rescatada pel príncep Perseu de mans de la Medusa. Aquesta llegenda també pot derivar d’un mite Hitita anterior pel que fa a la batalla entre el deu de la tempesta Tarhun i el drac Illuyankas. La història també té homòlegs en altres mitologies indoeuropees: la mort de la serp Vritra per Indra en la religió vèdica, la batalla entre Thor i Jörmungandr en la història nòrdica de Ragnarok, el conte grec de la derrota del Tità Typhon per Zeus … Altres paral·lelismes existeixen també fora de la mitologia indoeuropea com les mites babilònics de Marduk el drac Tiamat. Al mite de Sant Jordi i el drac cal complementar-lo amb el mite de la Princesa i el drac, que també te la filiació de la mitologia grega amb Andromeda. La història sol implicar una dona de classe alta que es salvada d’un drac per un heroi virtuós que desemmascara un heroi fals amb la revelació final de l’heroi veritable.

El dracs (del llatí draco i del grec drakon) són animals mitològics que apareixen en diverses cultures d’arreu del mon. El seu simbolisme es divers, segons la civilització que el tracta. Però normalment te un paper important com a déu i com a guardià i, en alguns casos, com a dimoni. En general son éssers de gran poder físic i dotats de gran saviesa. Es simptomàtic que diferents cultures, sense tenir contacte mutu, hagin imaginat rèptils voladors i siguin gairebé tots masculins; però els fòssils de dinosaures existents en tot el mon poden explicar aquest fenòmen. Normalment, el simbolisme del drac en lluita amb un heroi te diferents significats. Els mes comuns son el de devorador de deus i d’homes i, guardians (com a éssers còsmics) que esperen l’adveniment d’un nou ordre universal. Pel fet de que siguin garants del fet sagrat son el pont entre el mon sobrenatural i els herois terrenals. Les cultures occidentals i les orientals han adoptat diferents posicions davant els dracs. Els xinesos (Longs) i japonesos (Ryus), però també a Mesoamèrica, son vistos com éssers benèvols; mentre que a Occident i la mitologia persa i eslava son vistos com a éssers malvats. Però no tot està tant clar, ja que pels perses son concebuts com éssers negatius mentre que pels romans de l’antiguitat es consideren símbols de poder i sabiduria.

Sant Jordi continua éssent un simbol i una tradició a Catalunya però es important que tinguem en comte que te uns origens llunyans que ens retrotrauen en el temps i en l’espai de l’imaginari col.lectiu de la humanitat.

Informació complementària

Sobre la Diada de Sant Jordi:

- Cercat: Sant Jordi

- Sant Jordi : Centre de Recursos Pedagògics del Solsonès (dossier per a nens)

- Llegenda de Sant Jordi, la donzella i el drac (La llegenda de Sant Jordi segons Joan Amades)

- La llegenda de Sant Jordi

- Setmana Medieval a Montblanc

- La llegenda de Sant Jordi (versio segons “Les tradicions religioses de Catalunya” d’Anna de Valldaura

- Vibria (drac català femení)

- Agrupació de Bestiari Festiu de Catalunya

- MitCat: Mitologia Catalana