El receptari mèdic baixmedieval i renaixentista (Lluis Cifuentes)

manuscrits-saber-lletres-caA l’hora d’analitzar els textos medievals, i també els de l’època moderna, és costum designar amb el nom de receptari’ tot un ampli conjunt d’obres que tenen l’estructura d’una col·lecció de receptes. Són obres de medicina, de cuina, d’alquímia o de les més diverses matèries tècniques, escrites en llatí o en llengua vulgar, d’una extensió variable, que pot anar d’unes poques receptes copiades en una miscel·lània a un recull monogràfic que ocupa un volum sencer. En realitat, però, són obres que pertanyen a gèneres ben diferents. L’etiqueta ‘receptari’, doncs, no correspon a un gènere determinat sinó que al·ludeix a la forma que tenen aquestes obres.

D’altra banda, en el català actual, i també en altres llengües, un ‘receptari’ és una col·lecció de receptes de cuina, però també un llibre tècnic d’una oficina de farmàcia. Amb l’única excepció de la darrera, és una denominació que no correspon a les vigents a l’època en què van ser produïts aquests textos i que, si bé facilita les coses, afegeix un grau de confusió important a l’hora de comprendre uns gèneres que, en alguns casos, estaven en formació o no tenen paral·lels actuals. Per a la gent dels últims segles de l’Edat Mitjana, un ‘receptari’ era, exclusivament, un llibre tècnic per a la gestió dels obradors dels apotecaris en el qual es registraven les receptes dels metges que s’anaven elaborant i expedint. No és, per tant, una obra doctrinal ni destinada a la difusió ni —més enllà de la gestió— a cap aplicació pràctica, i apareix quan la nova societat urbana baixmedieval, creixentment medicalitzada, exigeix garanties a l’activitat d’apotecaris i de metges.

El Receptari de Manresa (1347-1348) és, potser, l’únic testimoni conservat d’aquest gènere d’abans de l’època moderna, cosa que no fa estrany atès que aquestes obres normalment no sobrevivien als apotecaris que les elaboraven. Als obradors dels apotecaris, aquestes obres convivien i s’interrelacionaven amb altres llibres i documents que servien per a la seva gestió, alguns dels quals han estat anomenats impròpiament receptaris i per això en aquest article se’n traça —per primera vegada al marc català— el panorama complet.

Més enllà d’aquestes obres dels apotecaris, i deixant de banda els àmbits tècnics, l’alquímia i la cuina, va ser, en particular, la medicina, i més concretament la medicina pràctica, l’àrea que va originar més textos amb estructura de receptes, i que, per assimilació als dels apotecaris, anomenem receptaris. Eren obres extremament utilitàries, que bevien en la tradició de les col·leccions de receptes monàstiques altomedievals i en les obres de medicina pràctica que produïa la nova institució universitària, entre les quals va destacar el Thesaurus pauperum, que tenien com a principal objectiu la terapèutica i que, en els testimonis més extensos, eren anomenades ‘llibres de receptes’ o ‘llibres de medicines’. Eren exponents d’un gènere diferenciat que va prendre forma en aquesta època com a eina bàsica per subvenir les necessitats mèdiques dels extrauniversitaris.

Per diferenciar aquest tipus d’obres del receptari dels apotecaris, en aquest treball es proposa anomenar-lo ‘receptari mèdic’. Se n’identifiquen dues variants: una d’elles produïda pels metges extrauniversitaris (cirurgians i barbers) com a instrument elemental, quotidià, per a l’exercici del seu ofici, que anomenem ‘receptari mèdic professional’; i una altra generada pels profans en medicina com a eina capaç de garantir l’autoajuda mèdica a l’àmbit domèstic, que anomenem ‘receptari mèdic domèstic’.

En aquest article s’estudia l’origen d’aquest gènere mèdic, se’n traça el perfil general i el particular de cada variant, se’n reivindica la importància, sovint menystinguda per la incomprensió que ha patit, i s’ofereix un catàleg dels testimonis catalans conservats i de les atestacions documentals conegudes. L’anàlisi conclou que aquest gènere, no únicament escrit en llengua vulgar però sí amb una forta penetració de la llengua vulgar, és un gènere eminentment ‘vernacle’, i això no per la llengua sinó per l’àmbit extrauniversitari en el qual té l’origen i per al qual és pensat, amb uns continguts adients que no són únicament receptes. Des d’aquest punt de vista, el menystingut receptari esdevé un valuosíssim representant d’una ‘medicina vernacla’, de laics i per a laics, en paral·lel al que succeïa en la filosofia o en la teologia.

Luis Cifuentes Comamala coordina l’espai virtual Sciència.cat, en el que dirigeix la construcció d’un corpus digital especialitzat, que inclou una biblioteca digital i una base de dades relacional, Sciència.cat DB, sobre la difusió de la ciència i de la tècnica en català a l’Edat Mitjana i al primer Renaixement. S’ocupa també de l’edició i l’estudi d’algunes obres mèdiques antigues en català.

Cifuentes i Comamala, Lluís, “El receptari mèdic baixmedieval i renaixentista: un gènere vernacle”, dins: Badia, Lola – Cifuentes, Lluís – Martí, Sadurní – Pujol, Josep (eds.), Els manuscrits, el saber i les lletres a la Corona d’Aragó, 1250-1500, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Textos i estudis de cultura catalana, 210), 2016, pp. 103-160 [Publicacions Abadia de Montserrat]

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s