La vaca marina de Steller: crònica d’una extinció

1280px-chitrow_-_seekuh_seebaer_und_seeloewe_ausschnitt_aus_einer_karte

A principis del segle XVIII, el tsar Pere el Gran va encomanar a Vitus Bering, mariner danès, amb l’objectiu de demostrar si Asia i Amèrica es podien connectar a través d’un estret que permetés l’estalvi dels costosos i llargs viatges de Sant Petesburg a Kamxatka. Era l’any 1724. L’expedició va començar el febrer de 1725, poques setmanes de la mort del Tsar Pere. A Ohotsk, extrem oriental de Sibèria, van construir el vaixell San Gabriel amb 44 homes a bord i sortiren cap a Kamachatka. Seguint rumb nord, Bering va creuar l’estret que porta el seu nom. Hagués pogut veure la costes americanes i asiàtiques però l’hostilitat de les tempestes i el fred els va fer desistir i tornar a Sant Petesburg. La duresa de les condicions es demostren en el fet que Bering va perdre alguns dels seus fills que havia portat en aquella aventura.

El 1730, hereva al tron rus, la tsarina Anna, va ordenar reprendre un nou viatge. Aquesta va començar el 1733 i el 1735 s’arribaria a Ojotsk per construir dos vaixells, el San Pere i San Pau amb destí a Kamxatka. En el vaixell San Pere hi viatjava George Wilhelm Steller, també conegut com Stöller, un alemany que havia arribat a Rusia cercant oportunitats com a metge i naturalista. A Sant Petesburg va contactar amb el metge i botànic alemany Joahnn George Gmelin que el va recomanar per cobrir aquesta expedició.

El Sant Pau va tenir problemes d’escrobut amb la tripulació i va haver de tornar a Petropavlovks. El Sant Pau, però va desembarcar a la illa Kayak, propera a la costa d’Alaska. Steller va trepitjar terres d’Alaska on va recol·lectar plantes, crustacis, mol·luscs i va identificar un gaig que porta el seu nom. A través d’aquesta identificació que permetia relacionar aquesta espècie amb la gralla blava americana que ha havia estat descrita per Mark Catesby a la Historia Natural de Carolina, Florida y las Bahamas, els russos van poder demostrar que havien arribat a Alaska i es van adjudicar la seva propietat, que vendrien no obstant als Estats Units el 1867 per 7,2 milions de $.

Cap el novembre de 1741, un cop de mar va fer encallar al San Pau a una de les illes de l’arxipelag de les Komandorsky (Comandant). Els homes van baixar a terra i malalts d’escorbut van intentar alimentar-se de llúdrigues marines, otaris, i també de les criatures enormes conegudes com a “vaques marines”. Però les condicions eren massa dures i Bering va morir aquell hivern. Steller, juntament amb altres expedicionaris va poder tornar amb un bot a Petropavlovsk l’agost de 1742. Va passar un temps a Kamxatka però va mori el 1746 a causa d’unes febres amb 37 anys.

Steller no va poder veure publicats els seus escrits, alguns es van perdre, i altres foren publicats a títol pòstum per altres naturalistes com Peter Simon Pallas. L’Acadèmia de Ciències de Sant Petesburg va publicar el seu diari amb el títol De Bestiis marinis, en llatí el 1751 i en alemany el 1753. En aquesta obra es documentava la biologia de la llúdriga marina, l’os marí artic, el lleó mari i la vaca marina. Altres espècies porten també el seu cognom: com el Gaig de Steller, el Lleó marí de Steller, l’Albatros de Steller, l’Eider de Steller, i l’Aguila marina de Steller, a més d’un mol·lusc i una planta.

La vaca marina va ser identificada inicialment dins el grup dels manatís, un sirènid que a diferència del seu parent meridional, vivia en aigües gelades del nord, el que va provocar el seu increment de massa corporal. S’ha estimat que el pes d’un exemplar de 8 m era de 6,3 tones i els de 10 m.  sobrepassaven les 11 tones. Així doncs les vaques marines serien possiblement els majors mamífers existents després de les balenes, des que l’home es a la Terra.

El seu radi de distribució es reduïda a les illes Komandorky i la costa oriental de Kamxatka, si be es te constància de que els seus antecessors havien acampat per les costes del Japó i fins la costa de la Baixa Califòrnia, vinculades estretament a l’existència de les praderies marines.

Les vaques marines vivien en ramats, prop de la desembocadura dels rius on menjaven gran quantitat d’algues. La pell tenia uns 7,5 cm d’espessor, protegint-les del fred i de les abrasions del gel i les roques.  Eren molt manses i fàcilment objecte dels arpons dels mariners.

Entre 17423 i 1763 es van fletar dinou vaixells amb caçadors  que dedicaven a obtenir pells de llúdriga, guineu, i utilitzant les vaques marines com a font d’aliment i greix. El 1754 la matança es feia tant evident que es va prohibir la seva cacera, però no es va fer cas. El 1762 es van matar els pocs exemplars que quedaven, fins que el 1782 es va matar “oficialment” el darrer exemplar. La Smithosian Institucion va esponsoritzar el viatge de Leonhard Stejneger, zoòleg i autor d’una biografia de Steller per intentar trobar algun exemplar entre 1882 i 1883, sense èxit. Els possibles avistaments es van succeir al llarg dels anys sense obtenir cap prova fefaent.

Bering, Steller i les vaques marines van trobar un trist final en aquells viatges del XVIII. Uns per cercar l’aventura i la glòria. Les altres per viure tranquil·lament en el seu hàbitat mil·lenari.

Font:

La vaca marina de Steller: descubrimiento y extinción de un gigante / per Arturo Valledor.- Quercus, n. 367 (Setembre 2016). P. 30-36

Imatge:

Stellersche Seekuh, Seebär und Seelöwe, Ausschnitt aus einer Karte von Sofron Chitrow, 1744 (Staatliches Marinearchiv St. Petersburg)

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s