El coneixement veterinari antic i medieval: un viatge multilcultural

animals-medieval

Sabem el paper que han jugat les diferents cultures de l’Antiguetat i Edat Mitjana amb les seves especificats i variants lingüístiques en la transmissió del coneixement científic ?

Diferents investigadors en història de la ciència s’han fet aquesta pregunta. La comunicació científica entre diferents regions i cultures es una constant en la història antiga i medieval. Des del món grecollatí, passant pel persa, bizanci, l’islam, i els regnes medievals occidentals els coneixements científics es van anar adaptant i modulant a partir d’unes bases i fonaments comuns.

El cas de la veterinària no es una excepció. Però potser no s’havia plantejat amb gaire aprofundiment fins l’actualitat. Els coneixements hipocràticogalènics es van sustentar en tot el bagatge mesopotàmic i egipci amb el qual havia entrat en contacte, especialment pel que fa a la domesticació i maneig del cavall. Els romans van incidir en la cria i selecció dels cavalls i, especialment, en tot el referent als animals de granja, sense oblidar la presència de l’animal de companyia.

Aquests coneixements van ser compilats i difosos arreu pels copistes bizantins, que, a través dels escribes i traductors exiliats van arribar al món persa a traves del siríac. Els califats islàmics van recollir tot aquest bagatge i el va adaptar a les seva idiosincràsia i bagatge, personalitzat en la Furusiyya. Els contactes que la cultura islàmica va fer amb els pobles de la India i la Xina van permetre que alguns aspectes de les civilitzacions orientals arribessin a occident. La matèria mèdica i el diagnòstic ocular són dues de les principals aportacions dels shalihotres (veterinaris indis) a la veterinària àrab medieval. La influència xina arribaria amb posterioritat, cap el segle XV-XVI.

En la Península Ibèrica medieval es dona una confluència de cultures interessants pel que fa a la confluència de coneixements i la seva socialització. Per un costat ens trobem amb un període de floreixement de l’Al-Andalus durant els segles XI-XIII, on els clàssics grecollatins interpel·len les aportacions de Bagdad i l’agricultura nabatea. Per altre, els regnes medievals d’occident, recullen tot el bagatge grecollatí, amb les aportacions del moviment de traductors promogut per la gestió de Carlemany. Els emperadors italians de les cases Angevines i Hohenstauffen, seguides per la Corona d’Aragó, impulsen el mecenatge científic, també veterinari. Apareixen els Jordanus Rufus, Lorenzo Russio, Teodorico Borgognoni, Pietro Crescenzi, a Itàlia, i Alvarez Salamiellas o Manel Dieç a la Península Ibèrica.

La Veterinària antiga i medieval te tots els ingredients de protagonitzar una aventura, digna de les històries apassionants protagonitzades pels llibres de Gonzalo Giner en el seu “El sanador de Caballos“, o de les novel·les de Noah Gordon amb el seu “El médico“, també versionada darrerament com una pel·lícula d’aventures amb força verosimilitud històrica.

Allue Blanch, Vicenç. El largo viaje euroasiático de la veterinaria antigua y medieval. Información veterinaria, Núm. 2 (Abril-Mayo 2014) , p. 32-34.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s