La lliçó del llop marsupial, setanta set anys després ….

Des de que el 1930 es va donar caça al darrer llop marsupial salvatge i, sis anys més tard, moria en un zoològic el darrer exemplar viu, s’han fet molts esforços per cercar algun exemplar supervivent a la Illa de Tasmània.

Els habitants de la illa coneixien el llop per  la seva llegenda negra, que l’acusava de robar gallines als corrals i, sobretot, de matar bens. Era menyspreat i perseguit pels grangers i la resta dels habitants de l’illa. Fins no feia molt temps, la seva captura i mort havia estat primada pel govern local com en qualsevol altre país que lluitava contra la vida salvatge que es defensava de la invasió humana. L’any 1936 quan a Europa es viva l’avantsala de la conflicte bèl.lic mundial a Tasmània desapareixia el darrer llop autòcton, fruit de la desatenció i del fred austral que les autoritats del zoològic del moment van menystenir vers els seus inquilins engabiats.

En l’actualitat, gairebé 77 anys després,  són pocs els animals extingits que han despertat un sentiment tant gran de culpa tan gran com el llop marsupial (Thylacinus cynocephalus). Els tasmans, igual que molts altres australians del continent, semblen no resignar-se al fet que ja no existeixi i, des que van prendre consciència de la seva desaparició, han organitzat nombroses recerques pels llocs més remots de Tasmània. Totes infructuoses. Han analitzat amb detall qualsevol rumor sobre la seva possible supervivència, ja siguin petjades, presumptes indicis o suposats albiraments. S’ha creat fins i tot un Museu Virtual del Tilacino que recull com vestigi ha quedat d’ell. En aquesta direcció virtual es poden veure, per exemple, les set filmacions que ens han quedat d’aquesta espècie.

Un equip de recerca d’Australia i Estats Units va lograr extreure ADN d’un exemplar conservat en formol  al Museu Victoria de Melbourne el 2008, aïllant un gen i insertant-lo en un embrió d’una rata de laboratori i generant ossos i cartílags, però encara estem lluny de recuperar l’espècie (1). El sentiment de tristesa i culpa davant l’extinció d’una espècie animal o vegetal és frapant. Chris Wemmer  (2) es preguntava no fa pas massa “Quantes espècies de les que ara s’exhibeixen en zoològics compartiran el planeta amb nosaltres d’aquí 25 anys, quan siguem deu mil milions d’éssers humans ? “ …

(1)    Pask, A. J., Behringer, R. R., & Renfree, M. B. (2008). Resurrection of DNA function in vivo from an extinct genome. PLoS One, 3(5)

(2)    Wemmer, C. (2002). Opportunities lost: Zoos and the marsupial that tried to be a wolf. Zoo biology, 21(1), 1-4.

Font:

Galan Regalado, P. (2013). La lección del lobo marsupial. Quercus, (328), 46-54.

Ressenya . Localitzeu l’article en alguna biblioteca universitaria, o de la xarxa de biblioteques públiques de Barcelona

 

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s