Sota la pista de Pedro, el darrer unicorn català ?

Tenim un unicorn a Catalunya que es diu Pedro, respectem l’apel.latiu perquè ningú li ha preguntat mai si es vol o no catalanitzar el seu nom. Hom creu que va néixer sobre la dècada dels 70 i el seu origen no està gens clar. Se sap que va venir d’aquell Rioleón Safari que va fer les delícies dels aprenents a Daktari’s de la pell del guarà català. Però poca cosa més. El seu company d’aventures, Cirilo , va anar a parar al zoològic de València i, a partir de llavors, ha passat en soledat els dies i nits de l’edat adulta. Moltes similituds amb els temps humans actuals.

Pedro, forma part d’una nissaga de bèsties considerades mítiques des de l’Antiguetat. Fins i tot ara, encara la seva prominent banya és preuada per moltes cultures asiàtiques, a la qual se li atribueixen propietats afrodisíaques, curatives i, gairebé, miraculoses. Però potser el fet més paradigmàtic de l’espècie rhino és el fet d’haver estat la font d’inspiració de l’ésser fantàstic conegut com a unicorn.

Els rinoceronts els trobem pintats en les coves paleolítiques de Chauvet a Fr., fa 30.000 anys. Eren els “llanuts” i es van extingir fa uns 8.000 anys  a les estepes euroasiàtiques en la darrera Edat de Gel (Wurm). Fa tant sols uns 2.000 anys ja trobem tant a la China, banyes de rinoceront utilitzades com a arma de guerra,com a l’India, les restes de la civilització de la Vall de l’Indi, segells amb la seva imatge, que es podrien considerar com a primera mostra artística de la seva estirp.

Pel que fa a la civilització occidental, en la Grècia Clàssica, el metge i historiador Ctesias (s. V aC) cita ja l’unicorni com a “monoceros” , el qual el vincula amb el cavall blanc de la llunyana India, i que ja compta amb una important tradició dins la mitologia vèdica i que, parcialment serà incorporada amb l’expansió dels pobles indoeuropeus (vegeu sacrifici dels cavalls – post).

Marco Polo, a finals del XIII, visita la regió de l’actual Sumatra i, allí troba un rhino asiàtic el qual descriu amb les característiques de “potes d’elefant”, “cap de porc senglar” i “cabell de búfal”. En realitat, l’unicorn és fruit d’una suma de tradicions orals i escrites que, sumades a les descripcions naturalistes d’animals exòtics dels viatgers de l’Antiguetat i l’Edat Mitjana, van fructificar en l’origen d’aquest ésser mític.  Les tradicions orientals relacionades amb les animals amb una banya són abundants, i les trobem tant en la cultura xinesa Qilin, com en les diferents civilitzacions indoàries: la persa (Karkadann, o bou amb banya), amb els jueus, re’em, o la índia, en les narracions èpiques del Mahabharata, Ramayana i Atharva-Veda de Gilgamesh, on el éssers unicorns estan relacionats amb la fecunditat i reproducció. Aquestes històries i relats orientals influiran decisivament en el simbolisme i la mitologia de l’unicorn en Occident.

Es així com neix la llegenda de l’unicorn, com tantes altres, amb influències de relats orientals i occidentals, fruit del creixent comerç dels viatgers del continent europeu cap a terres llunyanes, es genera el mite de la banya de l’unicorn amb poders màgics, una bèstia fugissera que només es deixava veure i tocar per les verges, i comptava amb una força descomunal.

Els llibres medievals, barreja de zoologia clàssica i mitologies diverses, coneguts com a Physiologos en documentaran l’existència i es crearà tot una cosmogonia que vinculà la virginitat de la dona i els poders màgics de la banya de l’unicorn per justificar els relats d’aquesta espècie i els viatges que es van fer a la cerca de la criatura, inclús fins a principis del XIX.

Fruit d’aquesta necessitat de trobar evidències de la banya o de l’animal es genera un gran afany per il.lustrar-lo i deixar constància de la seva existència. Si be, com no podria ser d’altra manera, els unicorns van ser una creació de l’imaginari de l’home, si que l’origen mes versemblant del mite, el rinoceront, va ser objecte de moltes mostres artístiques.

El “Kitāb al-Hayawān “(Llibre dels Animals) del segle IX, una versió ampliada de la Historia Animalium d’Aristòtil ja il.lustra el Karkadann, comú en la mitologia popular persa. En el segle XVI el rei Muzafar II de Gujarat (India) enviarà al rei Manuel I de Portugal un exemplar de rinoceront de Sumatra, (1515) i un altre serà tramès al rei d’Espanya Felip II (1577), el qual serà tramès a l’emperador Rodolf II, conegut especialment per la seva col.lecció de “Cabinets de Curiositats”. El primer, que rebria el nom de “Clara” va fer un periple per les corts europees va arribar als ulls de Durer que l’arribarà a pintar en el seu famós gravat “Rhinoceros” (1515). Un gravat que seria copiat i pintat en nombroses ocasions, com a la que inspira una masquerada venciana amb  Pietro Longhi (1751). Tot plegat un corrent que s’ha vingut a conèixer com la “rinomania” del XVIII: Peter Kolb, pintarà el “The Rhinoceros fighting an Elephant” (1745), Jean Baptitse Oudry la pintaria a Paris el 1749, inspirant-se en una il.lustració de Buffon a la seva “Histoire Naturelle”. Olivier Goldsmith seguiria els passos del corrent artístic a la seva “History of the Earth and Animated Nature” (1774), a l’igual que George Cuvier i Carl-Joseph Brodtmann. Hem d’arribar al 1855, quan el rinoceront conegut com “OId Put”  s’integra en el conegut circ de Dan Rice, i es trenca el vincle que relacionava el rinoceront amb tot el bagatge mitològic de l’antiguetat. A principis del XX els moderns zoològics comencen a créixer per tot occident i serà el Zoo del Bronx, amb la col.laboració de la New York Zoological Society (1906) que inclogui una cria de rinoceront negre en les seves instal.lacions.

Avui, el nostre darrer unicorn, Pedro, esta acabant els seus dies al recinte del Zoo de Barcelona. Un espai que esperen les tres elefantes que ampliaran el seu recinte per recrear l’ambient selvàtic africà i programar la cria en captivitat d’elefants, amb que els cuidadors del Zoo de la ciutat comtal, volen pilotar la nova etapa al recinte barceloní. Un trist adéu al nostre darrer unicorn. Però el Pedro seguirà tenint el record i el bagatge de tota una estirp que es remunta en la nit dels temps i, avui, més que mai esdevé un símbol de la lluita per la defensa de la natura i de la relació que des de temps immemorials hi ha hagut entre humans i animals que poblem el Planeta Terra.

Fonts:

Hathaway, N. (2005). The unicorn. New York, N.Y.: Tess Press. Biblioteques Universitàries Catalanes

Megged, M. (1992). The Animal that never was: In search of the Unicorn. New York (N.Y.: Lumen. Biblioteques Universitàries Catalanes

Enright, K. (2008). Rhinoceros. London: Reaktion Books. Consultat Maig 10, 2013, (només per la xarxa UAB)

Pimentel, J. (2010). El rinoceronte y el megaterio: Un ensayo de morfología histórica. Madrid: Abada Editores. Biblioteques Universitàries Catalanes

Williamson, J. (1986). The oak king, the holly king, and the unicorn: The myths and symbolism of the unicorn tapestries. New York: Harper & Row. Biblioteques Universitàries Catalanes

Clarke, T. H. (1986). The rhinoceros from Dürer to Stubbs, 1515-1799. London: Sotheby’s Publications. Biblioteques Universitàries Catalanes

 Urrero, Guzman (2012). Historia y mito del unicornio. a: “The Cult – Ciencia” Published: 17 Mayo 2012. Consultat Juny 06, 2013,

Rhino Resource Center.– Consultat Juny 06, 2013, a:

Licorne. (Article Qualitat). In Wikipédia Francesa. Consultat Juny 06, 2013,

Audiovisuals:

 

 

 

 

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s