El fet transhumant: els seus orígens i antiguetat clàssica

L’activitat transhumant es tan antiga com la història de l’homo sapiens. En efecte,  des de mes de 15.000 anys enrera, al final del Paleolític i ja a la Península Ibèrica (sud est) es van succeir uns canvis climàtics que induïren a la fauna que habitava les zones mes meridionals a efectuar migracions estacionals que afectaven també a les primeres societats o clans de caçadors dels neandertals. Amb el temps aquests esdevingueren pastors i les rutes de caçera van esdevenir  rutes transhumants ara ja amb l’aliança que l’home va fer amb els  gossos que, de companys de caça van convertir-se en aliats i col.laboradors dels ramats domesticats per les primeres poblacions agràries . Les diferents races de molosos son un dels exemples paradigmàtics d’aquest vincle ramader amb la vigilància del bestiar transhumant com objectiu principal [recordeu els  nostres posts sobre els mastins “El Muntanya dels Pirineus, una raça amb molta història … (III )”.

L’estudi de la transhumància peninsular es veu per alguns estudiosos com un element mes de “colonització” d’algunes tribus provinents de l’est de la península (cèltiques) i  que portaven alhora el moviment tumultuari –construcció de dolmens-  com una de les seves arrels culturals. Així ho explica  Philippe Gardes a la seva contribució “La problématique de la transhumance protohistorique” dins “Los rebaños de Gerión” citant a Pere Bosch Gimpera com un dels defensors de la hipòtesi que vincula el conreu transhumant amb les construccions megalítiques.

Durant la Grècia Clàssica ja trobem documentat el món ramader en un dels 10 Treballs d’Hèracles: concretament el desè, el qual tractava de robar els ramats del gegant Gerió, un monstre amb la forma de tres homes units per la cintura que vivia a l’illa mítica d’Erítia, a l’oest de la  Mediterrània. Per arribar-hi va haver de creuar el desert i, aclaparat per la calor, disparà una fletxa a Hèlios, déu del sol: Hèlios li demanà que el deixés en pau i Hèracles en canvi  va obtenir  la copa màgica que feia servir el déu per viatjar d’est a oest cada dia. Pel camí, construí dues columnes a l’actual estret de Gibraltar per commemorar el seu pas. Hèracles matà llavors el gos Ortros, guarda dels ramats i germà de Cèrber, i el pastor Eurició. Un cop arribà a Gerió el matà també i esguerrà el seu cos en tres parts. Els ramats van ser conduits a Micenes, on Euristeu els sacrificà en honor a Hera.

Durant l’antiguetat clàssica, amb l’Imeri Romà la ramaderia extensiva coneix un important desenvolupament d’ençà la II Guerra Púnica ja que van sorgir una nova disponibilitat de terra pública que seria aprofitada per les oligarquies benestants i  ciutadans per poder-les explotar. Entre altres activitats s’instauraren els cànons d’arrendament de pastures públiques “scriptura” . Sobre el 150 aC existeixen evidències d’un corpus legislatiu conegut com “Lex de modo agrorum” en el que s’establia un màxim de pastura de 100 caps de ramat major i 500 de menor en uns terrenys de 575 hectàres aprox. Llei que cercava afavorir l’agricultor davant el ramader. Cap a la 2a meitat del segle II aC Varró escriu la seva obra “Rerum rusticarum” amb un capítol dedicat expressament a la ramaderia “De re pecuaria”. Es tracta d’un renaixement de l’activitat ramadera propiciada per la nobilització de la societat que quedarà consolidat en l’època posterior de ColumelaDe re rustica”, el gran tratadista agronòmic que serà adaptat per Paladi amb una obra en forma de calendari estacional.

Pel que fa a la terminologia cal establir que no hi ha una paraula específica en el món antic per definir el concepte transhumància, si be si que trobem el mot “pastio agrestis” que significava qualsevol industria pecuària que comportés moviment del bestiar en contraposició a “pastio villatica” tal com queda recollit per  Joaquin Gómez PantojaPastio agrestis: pastoralismo en hispania romana” (op.cit). També trobarem als denominats “pecora consectare” , aquells individus que persegueixen animals, seguidors de petjades, als quals es fa referència Anibal en el seu pas per Hispania i que incorporaria com a mercenaris en el seu intent d’invasió de la península itàlica –vegeu Carmen Alfaro GinerVias pecuarias y romanización en la Península Ibèrica” (op.cit).

Entre les primeres evidències documentades de la transhumància trobem la “Lex Visigothorum” en que es determina la llibertat de trànsit del bestiar i s’estableix el delicte d’obstaculitzar amb cercats, conreus, el pas dels ramats per guarets i terres no conreades de lliure trànsit, sent permès aquesta pràctica en casos que no superin els dos dies d’estada –informació recollida per Joaquín Pantoja en el mateix document. Ja a l ‘Edat Mitjana els pastors van poder fer trasllats de bestiar entre les dues mesetes quan a partir del 1212 amb la Batalla de Navas de Tolosa van vèncer al regne Almohade. A finals del segle XIII el bestiar es podria traslladar a les pastures d’hivern i a la Corona de Castella amb el monarca Alfons X es constituiria la institució protectora de la mesta “Honrado Concejo de la Mesta”.

Aquest article vol complementar la difusió de l’exposició “Transhumàncies del segle XXI” que hem portat a la UAB i que  retrata la vida dels pastors transhumants a la zona de l’Alta Ribagorça i que es pot visitar al vestíbul del Teatre de la UAB, a l’edifici d’estudiants de la Plaça Cívica, des del 24 de novembre fins el 22 de desembre.

La Biblioteca de Veterinària UAB amb motiu d’aquesta exposició ha organitzat un recull de documents sobre la transhumància i una web que complementa i promou l’exposició física. Al llarg del mes de gener del 2012 podreu consultar els panells informatius a la recepció de la biblioteca.

Fonts:

Los rebaños de Gerión: pastores y trashumancia en Iberia antigua y medieval : seminario celebrado en la Casa de Velázquez, 15-16 de enero de 1996 / Joaquín Gómez-Pantoja.- Casa de Velázquez, 2001.- (Volum 73 de Collection de la Casa de Velázquez).-ISBN: 8495555174.- Parcialment en digital i a les Biblioteques universitàries catalanes

Mesta, trashumancia y vida pastoril : exposición organizada por la Sociedad V Centenario del Tratado de Tordesillas, Soria, Sede de la Fundación Duques de Soria, 19 de septiembre-30 de noviembre de 1994 / [Gonzalo Anes, Ángel García Sanz, coordinadores].-Valladolid : Sociedad V Centenario del Tratado de Tordesillas, DL 1994.-290 p.- ISBN   8481890057.- a les Biblioteques universitàries catalanes

Los caminos de la mesta (Canal Arte Historia)

La transhumancia y el mastin español (Estudiodacar)

One comment

  • Espectaculars aquests mastins: tipicitat, ossada, tamany i capes (fixeu-vos respecte a les ovelles merines).

    Amb espray violeta es cura tot…

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s