Miguel Servet: V centenari entre l’oblit i la injustícia …

Llegint l’article que el lúcid Gregorio Moran publicava el passat 8 d’octubre a “La Vanguardia” amb el títol “La sombra de Servet”  ens venen ganes de reivindicar la figura de Miguel Servet. Un pensador, teòleg, científic i gran humanista que li va tocar viure els temps tenebrosos i esperançadors de principis del XVI: l’amenaça de la intolerància religiosa i d’unes noves perspectives del nou coneixement científic que s’obrien amb els inicis del que es vindria a conèixer com a “Renaixament”.

En el 500 aniversari del seu naixement Moran ens recorda que en uns temps llunyans “hi va haver un home que constitueix per si mateix la mesura del intel.lectual més audaç i compromès del seu temps, i passa que ni se’n recorden d’ell. Com si no hagués existit, ni tan sols una antigalla de la qual parlaven, en veu baixa, els mestres liberals abans dels temps del còlera.”  Certament, aquesta data ha passat gairebe desapercebuda als mitjans i excepte en els cercles de la història de la ciencia i entitats “cultes” poc o res s’ha dit sobre aquesta figura senyera de la història de la ciencia hispànica i mundial que va veure com Harvey, metge anglès com no podia ser d’altra manera, li prenia la gran exclusiva del descobriment de la circulació de la sang

Miguel Servet – continua mes endavant el Gregorio Moran“…va néixer en 1511 en zona aragonesa bilingüe, que dominava per tant el castellà i el català, que va esdevenir expertíssim coneixedor del grec i l’hebreu, que parlava francès, perquè va estudiar allà, que manejava l’italià perquè hi havia viatjat al bressol del món renaixentista, i que escrivia en llatí, la llengua franca de l’època. Li va tocar viure un moment intel.lectual caracteritzat pels debats bíblics, les traduccions i versions dels antics, que no era una altra cosa en el fons que la discussió sobre la vida, la fe i les creences, a partir de les referències dels que havien escrit sobre Crist, Déu, la Trinitat, la Verge, i les exegesi esgotadores dels Concilis..

Però el que mes li atrau de Servet a Moran, com al que escriu aquestes notes, es “…la seva empenta, la seva intel.ligència, la seva cultura, la seva curiositat científica-durant anys se li va atribuir el descobriment de la circulació de la sang, una troballa incommensurable per a la seva època-. Va exercir de metge durant anys, fugint de les ortodòxies catòliques i protestants, perquè li va tocar viure els anys borrascosos de la Reforma luterana i calvinista, i la Contrareforma. Davant d’un Erasme, caut, savi, prudent fins a la covardia, garrepa fins i tot per els gestos, calculador, si va salvar la vida va ser probablement per la seva negativa a viatjar a Espanya. Li tenien preparada fins la foguera i hi havia un frare que estava obsessionat amb això, el reverend Zúñiga. Servet era el contrari.”

Servet es d’aquell tipus d’intel.lectuals que acaben enlluernan-te. Un home de rigor, valent en les seves creences i la lluita per defensar-les davant tota l’autoritat i el règim de terror ideològic  imperant tant pels catòlics com pels protestants, la creença, com Ramón Llull, que amb la discussió es podria arribar a la veritat. Una temeritat en aquells temps …  i en molts mes que vindrien.

Al final dels seus dies, Moran exposa com “… Servet tindrà el terrible privilegi de ser cremat doblement. En efígie, pels catòlics de la francesa Vienne, i dos mesos més tard, en viu i en directe, pels calvinistes suïssos. El calvari de Servet arriba a la categoria de la mort de Crist. Condemnat inicuamente a la foguera per Calvino i els seus, serà passejat per la ciutat de Ginebra, acusat d’heretge, encadenat i posat en una pira juntament amb els seus llibres. Quan va saber que havia de ser cremat demanar la destral, la decapitació, però aquells cristians no li van estalviar el patiment. Van posar llenya verda, perquè durés més l’agonia. Asseguren que va passar de les dues hores. Lligat al seu cap, havien posat el seu últim llibre, Restitució del cristianisme, perquè ajudés a dissoldre el seu cervell i el seu talent. D’aquest llibre, del qual havia editat mil exemplars, només van sobreviure dos. Els altres van ser cremats per catòlics i protestants…”. Una tragedia que al que esta escrbint aquestes ratlles em posa d’un malhumor i ràbia fora límits. El 1553, amb 42 anys en plena efervescencia intel.lectual i a la flor de la vida, torturat i condemnat, li preguntaren encara si es retractava del seu pensament i obra escrita. Ell va contestar que “NO”.  El blat ja estava segat i recollit.  Des d’aquí la nostra admiració i reconeixement per aquest científic universal que, encara hores d’ara, dorm en l’injust oblid dels savis i nets d’ànima.

Per saber-ne mes:

Monograficos Miguel Servet (Gran Enciclopedia Aragonesa)

V Centenario Miguel Servet

Instituto de Estudios Sijenenses Miguel Servet

Servetus Ineternational Society

Podeu consultar també les obres de Miguel Servet i sobre Servet a les biblioteques universitàries catalanes i bibliografía existent sobre aquest científic a Dialnet

 

Casa Natal de Miguel Servet

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s