L’animada ànima dels animals

Tornem a ser aquí, després d’un inici de curs gairebé col.lapsat a tots nivells i una abstinència blocaire del tot necessària … Confiem que les coses es redrecin i tornem als bons vicis del bloc.

I ho fem amb un retall que ha publicat Albert Turull, filòleg i director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs sobre l’origen de la paraula animal amb el títol “L’Animada ànima dels animals”:

Tinguin ànima o no (i es clar que es això durant segles ha tingut molt a dir-hi l’Església, des d’on fins i tot s’havia dubtat si en tenien les dones), es força evident que aquests mots (ànima, animal i d’altres : ànim, animar, etc.) tenen un origen comú, una mateixa arrel, que naturalment, com quasi sempre, cal anar a trobar a la llengua mare, el llatí.

La clau és que en llatí un mateix terme, animam, servia per designar l’ànima –la part espiritual que contraposem al cos- i l’alè, l’aire que dóna i simbolitza la vida mateixa dels éssers vius no vegetals, és a dir dels animals, humans inclosos. Per això en molts dibuixos es representava que algú moria mitjançant una animeta, un darrer alè sortint de la boca del finat, i per això, de fet, la paraula animalem (animal) venia d’animam : som els qui estem animats. No gosaria determinar si això te gaire a veure amb el recent debat sobre l’abolició de les corregudes de toros a Catalunya, però sens dubte hauria estat una dada molt escaient de saber quin és l’estat d’ànim dels animals implicats en la qüestió …

Sapiens (Octubre 2010) p. 20

Dues coses se m’acuden en motiu d’aquesta reflexió filològica-antropològicocultural. La primera es si el terme fa la cosa o la cosa invita a afegir-se al terme. Es a dir, per un costat el llatí atribueix l’ànima a tot allò que simbolitza la vida animada: “aquells que estem animats”. De fet, el voler connectar amb el món animat per part dels homes es molt mes llunyà que la paraula llatina. Es prou conegut que els xamans que van començar a aparèixer al Neolític ja contactaven amb animals i els seus esperits per tal d’obtenir uns beneficis per la comunitat a la qual atenien tant a nivell de la caça com a de la salut dels seus membres. Aquesta activitat xamànica va tenir una influència evident en la concepció del primer imaginari de la Grècia Clàssica. I conseqüentment, de la nostra civilització occidental.

Per altre costat l’etern debat de si els animals tenen o no ànima. Els que defensen el  no a la qüestió son els que no tenen cap problema moral per defensar el maltracte, sofriment innecessari i vexacions sobre un animal, sigui l’espada a les corrides, el foc a les festes majors, o altres pràctiques que no vull ni recordar i que es mantenen vives amb el sol argument del qui les defensa de que formen part de la “tradició” …

Un senzill exercici: Mireu als ulls fixament d’un animal quan esta famolenc, esta content o vol que l’acaronin una estona al teu costat.  Te o no te ànima ?. La resposta es irrefutable …

Imatge extreta de:

Animais de poder – o Lobo e o urso (Universo Xamânico)

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s