Abad Gavín i la terminologia històrica veterinària

A principis d’any ens ha deixat Miguel Abad Gavín, un bon veterinari i gran historiador dels cavalls a Espanya. Divulgador consumat de la història veterinaria, amb nombrosos articles a les seves espatlles, volem recuperar aquí la seva darrera (creiem) contribució a la història veterinària. Serveixi alhora com homenatge a la seva obra i persona.

Amb la capçalera “Denominación y títulos” dels professionals veterinaris al llarg de la història el prof. Abad Gavín ens relata com la diversitat de la terminologia veterinària s’ha vist condicionada per la complexitat i els avatars històrics de la professió.

Incialment els primers veterinaris d’occident es localitzen, com no, a la Grècia Clàssica. Son els hippiatres. Però hem d’esperar a l’Imperi Romà perquè els primers veterinaris arribin a la Península Ibèrica. En general es nomenen medicus veteri o veterinarius, si be ja es poden distingir entre algunes especialitats: els medicus equarius, que s’encarregaven dels cavalls de l’exèrcit, els mulomèdicus, que tenien cura dels cavalls de les postes, i els medicus pecuarius, que atenien els animals de les granges. Tota una trajectòria que va quedar truncada amb la invasió dels pobles de nord mal coneguts com “bàrbars”. La tradició hippiàtrica va quedar truncada i va aparèixer una nova forma d’atendre els animals, les ferradures amb claus. Sorgia doncs l’art de ferrar i els que l’exercien autoanomenats ferradors.

Durant set segles, fins el Renaixement, la ciència veterinària seria una barreja de compendis científics i art de ferradura. Però gràcies a bizantins primer i als àrabs després, es mantindria els rudiments de la ciència clàssica desapareguda abruptament. En efecte, els coneguts també com Imperi Romà d’Orient, van regir els regnes del classicisme i recolliren els primers compendis clàssics de hippiàtrica, en que se sumen les tècniques de ferrar amb els coneixements dels medicus veteri: Tàctica Militar de Lleó IV sobre l’exèrcit bizantí, o el Corpus Hippiatricorum Graecorum (segle VIII aC) ordenada per Constanti V Porlirofenitus, en son un exemple fefaent.

A continuació, la hippiàtrica occidental va ser absorbida i reformulada pels àrabs que van beure de les fonts de Bizanci, en punts com Siria on prestaven els seus coneixements els piatres (s. VI i VII dC). La medicina d’animals coneguda com albaytara pels musulmans i els al-baytar que l’exercien, conjuntaren els coneixements hippiàtrics i de ferradura occidentals mes la ciència veterinària oriental de Pèrsia i la India per obrir la seva pròpia carrera veterinària intercultural. Els tractats de Kitab de Jakoub el Baytar (promogut pel califa Al Motadhed 695 dC) i Al Furusiyah wa al Kaid del Baytar Akhi Hizan (860 dC) son clars exemples d’aquest sincretisme veterinari.

A la Península Ibèrica, amb la coexistència entre societats cristianes i musulmanes, la mútua influència entre ferradors i al-baytars va ser mes profunda que en altres llocs. Tant es així que els antics ferradors van aviat prendre el nom de albéitares. No obstant el cos tècnic de la ferradura perviurà per sobre de la ciència veterinària fins molts anys després. Un dels mals que ha patit la la història veterinària a Espanya.

A la Corona d’Aragó, en canvi, els veterinaris es denominaren menescals o manescals, segons l’autor per la influència de les possessions italianes en que se’ls denominaven me(a)ne(i)scalcos. Amb això hi hauria molt a debatre ja que juntament al terme mascalcia  italià cal afegir el de marechal-ferrant francès. Però no es ara el moment d’aquest debat.

Amb l’Epoca Moderna els Reis Catòlics regulen per pragmàtica de 1500 l’exercici de la professió tot indicant que albéytares i ferradores havien de passar un exàmen per poder exercir la seva professió, per la qual cosa es crea el Tribunal de Protoalbeyterato. Llavors, els albeytars passaven a ser Maestros Herradores. Els aspirants a veterinària passaven per un costós període de proves i pràctiques des de aprenent – jove a Mestre Ferradors. Els Protoalbeitars eren els examinadors i asseguraven la tradició i l’exercici professional. Una mínima descentralització va crear tribunals provincials però l’aparell creat el 1500 com a tal va durar tres segles …

Al segle XVIII amb els Borbons i durant el regnat de Felip V s’organitza l’exèrcit seguint el model francès i els Mestres Ferradors ingressen a l’exèrcit com a Mariscales Mayores amb diferent tipus de gradació, Segundos, Adjuntos. Carles IV funda la primera Escuela de Veterinària de Madrid amb l’objectiu de proporcionar Mariscals a l’exèrcit. Una iniciativa que va tenir poc èxit degut al baix índex de matriculacions per una carrera que durava dos anys i que un cop acabada s’obligava a prestar servei militar durant vuit anys.

A principis del XIX la dialèctica albeyteria i veterinària entren en conflicte obert. El 1822 es regularitzen els ensenyaments per separat d’albeytares i ferradors per un costat sota l’estructura del Protoalbeyterat i els de veterinària per part de l’Escuela de Madrid. El 1835 el Protoalbeyterat es fusiona amb l’Escuela de Madrid donant títols per separat de Veterinari i de Albeytar, Albeytar Herrador i Herrador. Hem d’arribar al 1847 en que el Protoalbeyterat es suprimeix i es creen les escoles de Zaragoza i Cordoba que obriran els nous centres universitaris a la resta d’Espanya. Els mestres ferradors s’independitzen i creen la seva pròpia escola a Alcala de Henares (1849) per servir les necessitats de l’exèrcit. Haurem d’esperar el 1856 perquè es crei el Cuerpo Nacional de Veterinarios i Mariscals passin a denominar-se senzillament professors veterinaris.

Les facultats de veterinària tal com les coneixem avui dia pel que fa graus d’estudi, s’originen el 1943, en que passen de ser escoles a centres universitaris superiors, i un any mes tard se’ls hi permet atorgar graus de llicenciatura i doctorat.

Abad Gavín va ser catedràtic emèrit de la Facultad de Veterinaria de León, tinent coronel veterinari, i va ser president del Col.legio Oficial de Veterinarios de León del 1983-2002.  Bona part de la seva bibliografia la teniu disponible a Dialnet i alguns dels seus llibres els podeu consultar a les biblioteques universitàries catalanes. Va participar també als Congresos Nacionales de Historia de la Veterinaria amb les ponències:
Origen de los caballos españoles y americanos (3ª – Zaragoza – 10 y 12-XII-1998) .- p: 29 a 33
Introducción a la Historia de la Fisiopatología de la Reproducción (7ª León – 22 y 23-XI-2001).- p: 355 a 361
Denominación y títulos de los profesionales de la Veterinaria a lo largo de la historia de España (10º-Olivenza-22 y 23-X-2004).- p:    109-112

Podeu consultar l’article en línia:

Denominación y títulos de los profesionales de la veterinaria a lo largo de la historia de España /  Por Miguel Abad Gavín.- Información Veterinaria.- num. 7 (2009).- p. 26-29

One comment

  • Francesc Lleonart

    “Es una gran pèrdua, havia sigut profe meu (1964-1966); venia a classe -de vegades- amb uniforme de capità veterinari de l’AGM; era una bonissima persona i un excelent professiional. El recordo amb moltissima simpatía.”

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s