Leonardo da Vinci, un bon cuiner i gastrònom

Aquest any passat va fer 500 anys de la mort del mes gran humanista prototip del Renaixement que va ser Leonardo da  Vinci (1452-1519). Un home complet, il.lustrat com el que mes, va ser i es un exemple d’erudició i saviesa. Llàstima que una data com aquesta hagi passat sense pena ni glòria pels museus i exposicions de les grans ciutats. Es mereixia molt mes. Conegut per les seves pintures, escultures, els seus enginys i invents, te però una faceta menys coneguda però igualment important. També va ser cuiner i gastrònom. Com ?, pensareu  estranyats. Doncs si, ara ho veureu.

En l’Epoca Medieval els princeps i banquers de finals del XIV havien mostrat un gust gairebé insultant pels menjars copiosos i indigestos. Amb el Renaixement que es viu a Itàlia neix un gust mes mesurat i refinat de la cuina. A Venècia s’utilitza per primer cop el ganivet i les copes de cristall, mentre que a Florència el propi Leonardo implantaria l’ús del tovalló. La França de Carles VIII, Lluis XII i Francesc I, després d’invadir Italia en diferents tongades quedaran enlluernats per l’exquisidesa del comportament a taula dels italians i importaran els nous costums a França i d’allí a tot Europa. Caterina de Medici, casada amb Enric II el 1533 va ser un personatge decisiu pels canvis de costums de la vida cortesana a l’Europa renaixentista. Entre els tractats mes influents del moment hi trobem el llibre “Platina: de honesta voluptate e valetudine” (1474) de Bartolome Sacchi, traduït al francès el 1505 sobre els plaers efimers i vitalistes de la cuina. Aixi mateix, el “mestre Robert” (Robert de Nola) autor del “Llibre de Coch” del 1520 i en castellà “Libro de manjares, guisados y potajes” 1525, va tenir una gran influència en els països d’influència ibèrica. Aquests personatges, coetanis a Leonardo, son en part col.legues i testimonis dels seus coneixements.

Da Vinci va viure estretament vinculat al món de la cuina. Molt jove, amb vint anys, el 1472 entra com a cambrer a una taverna florentina coneguda com “El tres cargols” en la que serveix menjar però que aviat haurà de fugir per un misteriós enverinament de tots els seus cuiners el 1473. Tot seguit s’ocuparà de la cuina del mestre Verrochio i albirarà el que avui coneixem com a “nouvelle cuisine” amb uns plats presentats amb petites porcions de menjar tallats de polenta. Sense èxit per anar contra les costums golafres de l’època troba amb el seu amic Sandro Botticelli un còmplice una nova taverna coneguda com “Les tres granotes” que també hauran de tancar pel seva migrada alimentació.

No serà fins que el 1482 Lorenzo de Medici el recomani a Ludovic Sforza “El Moro” pel que projecta diferents enginys mecànics, precedents dels actuals electrodomèstics, per millorar l’ambient de les cuines , agilitzar el treball, simplificar algues tasques i reduir els mals olors i la brutícia de les cuines: rostidors automàtics, extractors de fums, picadores de carn, van ser alguns dels projectes que no van veure la llum. Pel que fa a la cuina, alguns del plats que va idear Leonardo pel Sr. Sforza, encara siguin avui considerats com a obres mestres de la cuina. Una mostra son les proves que va preparar per la seva pintura “El darrer sopar” amb menjars com: anques de granota amb verdures, puré de naps amb anguila, cuixes de fotja amb flors de carbassó, testicles de corder a la crema.

Leonardo realitzava totes les seves maquetes amb massapà, i se li atribueix alhora la invenció d’una màquina per emmotllar espaguetis es alhora responsable de posar la tercera pua a la forquilla veneciana. Així mateix, els darrers temps de la seva vida els va passar al servei de la cort de Francesc I dedicat tant a l’art com a la cuina.

Un manuscrit descobert darrerament (1981) al Museu de l’Ermitage de Sant Petesburg i conegut com a Codex Romanoff tenen tota la pinta de ser objecte de la ploma de l’artista de la Toscana. Hi trobem reflexions d’índole mèdica, dietètica, amb receptes senzilles. El Codex es alhora un tractat d’urbanitat i bons usos dels comensals, un aspecte de tanta importància i debat en els moments en que va viure Leonardo. Podia haver estat escrit per ell mateix a partir de la seva experiència amb els Sforza. La cuina fins al final protagonitzarà la seva vida al deixar part dels seus bens a la seva cuinera Battista de Villanis. Les “Notes de cuina” publicades en diverses edicions son doncs d’obligada lectura per tots els historiadors i curiosos de la història gastronòmica.

Podeu consultar també:

Llibres de cuina de Leonardo (castella) a les biblioteques universitàries catalanes. Llibres en anglès, francès, italià

I les webs:

– Leonardo da Vinci, inventor de los electrodomesticos para la cocina; un desastre para su epoca y un visionario para el futuro,
– Leonardo da Vinci, cuando la cocina se convierte en pesadilla

Sobre Leonardo, teniu molta bibliografia, però per consultar en  línia una selecció de recursos:

– Pasa la vida, un diario  personal (blog)

2 comentaris

  • Hola, bon dia
    molt interessant l’article i, per descomptar, sorprenent. No havia sentit parlar mai d’en Leonardo Cuiner. Gràcies, em sembla veritablement enriquidor.

    • Manel. Sempre s’aprenen coses noves. I aquest es un dels objectius del blog: ampliar la “cultureta” del lectors. Espero que ens segueixis llegint de tant en tant i trobis algun tema del teu interès.
      Salut !
      Vicenç

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s