L’Enigma simbòlic del Grifó

El grifó o griu, es un dels “animals fabulosos” mes sorprenents del bestiari mitològic de la humanitat. Pels qui desconeixeu les característiques d’aquest animal mític us direm que es tracta d’una bèstia de “fusió”: un cos de lleó i un cap d’àguila. A la “Revista de Arqueologia” ha sortit aquest any un article sobre aquesta bèstia mitològica en relació a l’Art Ibèric i la seu període orientalitzant.

El lleó es el símbol del poder, dels governants, mentre que l’àguila representaria la divinitat, el poder sobrenatural. D’aquesta manera, amb la fusió dels dos cossos: animal de terra i d’aire, es compliria la doble funció que tant han desitjat els monarques de l’antiguetat: fusionar el caràcter diví i humà del poder governant. Per altre costat, al ser una bèstia híbrida, els cristians medievals, la veien com una juxtaposició humana i divina, com va ser Jesucrist igualment.

Per separat, les dues bèsties també han estat representades fortament al llarg de la història. L’àguila,ja la trobem a l’Imperi Assiri cap el (s. IX aC). Per exemple, al Temple de Ninurtra hi trobem una divinitat amb cap d’àliga. L’Imperi Hitita utilitzava estandards que representaven una àguila bicèfala. L’àguila també respresentava el poder i l’Imperi Romà de l’antiguetat. I l’art grec-escita també incorpora l’àguila com a motiu d’autoritat en diverses representacions, així com en l’Imperi Part (s. I-II aC). El monument funerari de Nemrud Dagh (Turquia) n’és un bon exemple. L’Imperi Ptolemaic va ser igualment deutor de la imatge de l’àguila que es va representar successivament en el revers de les monedes durant segles. L’àguila transmetria doncs la idea d’un poder que transmet la imatge imperant, capaç d’imposar l’autoritat a altres pobles o ciutats-estat.

En la Roma Imperial, els grifons sortien dibuixats a les cuirasses o thoracates d’estàtues de l’exèrcit com per exemple amb Juli Cesar. En una situació d’afrontament vindrien a fer referència a la seva condició de fundadors de l’Imperi. També hi trobem el grifó en una cuirassa de l’emperador August de Prima Porta (Roma) on es troba recuperant un estendard  romà d’un barbar derrotat. Unes imatges que de fet vindrien exaltar la grandesa de l’Imperi, en el seu exèrcit i religiositat, fent coincidir l’encarnació i divinització de l’emperador.

Amb tot, si be la connexió divina del grifó esta ben establerta, no ho es tant el seu paper com a representant del món diví. Per un costat tindríem la vessant negativa, en que el grifó representa i personifica les forces del mal, atacant l’home i els éssers vius i un heroi divinitzat el combat sense treva. Per altra banda es també considerat com a portador de la força divina del bé.

Els grifons ja apareixen representats a la Península Ibèrica cap el segle VII-VI aC a Tartessos, pintats en un vas de Carmona (Sevilla) així com en un vori corresponent al període orientalitzant del Sudest Peninsular. Les dames ibèriques d’aquest periode portaven també avaloris i collars amb el simbolisme del grifó, la qual cosa podria representar un imperialisme oriental i diví d’influència oriental.

La revolució o expansió artística orientalitzant va expandir-se per tota Ibèria des d’Anatòlia fins les costes lusitanes. La influència de Grècia, Fenícia i Pèrsia en les costes ibèriques es permanent al llarg del VII fins el IV aC. Entre els efectes mes significatius trobem la difusió de les formes d’exaltació de la riquesa i us dels simbologia prèviament utilitzada a Orient, com el grifó. A Grècia, seguint la tradició literària de Aristeas de Proconeso on els grifons defenen la terra contra els Arimaspos o en l’art Grec-Escita, l’orfebreria dels comerciants fenicis i, finalment, els relleus existents a Assíria com els del Palau de Persèpolis.

Saltant en el temps fins l’època actual cal comentar que el grifó o griu esta molt present esta molt present a Catalunya, especialment als edificis de caire clàssic de mitjans del XIX i fins i tot del període modernista. Exemples: Fonts de la Ciutadella (Barcelona) de Josep Fontseré (Fot: 1) , Palau de Justícia (Barcelona), d’Eduard Alentorn, Palau de la Duana (Barcelona), d’Enric Sagnier i Vilavecchia, Palau Novella (actual seu dels Monjos Budistes al Garraf) de Rafael Atché (Fot: 2) …

Podeu conusultar aquest article:

El enigma simbólico del grifo /  Abelardo López Pérez.- Revista de arqueología, ISSN 0212-0062, Año nº 30, Nº 340, 2009 , pags. 46-51. La revista es troba a les Biblioteques universitàries catalanes i a les Biblioteques públiques de Barcelona


Si en voleu saber mes:

–  Griffins in Art and on the Web (Isidore-of-Seville.com)

griu-ciutadella2griu-novella

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s