El Muntanya dels Pirineus, una raça amb molta història … (I)

Un bon amic, el Xavi Fàbregas Comadrán, veterinari higienista i polifacètic, alhora que aficionat a la història com nosaltres, ens ha enviat la convocatòria que es prepara pel proper Octubre 2009 al Camp de tir de Massanes (Girona) sobre la II Concentració de Mastins Espanyols (Massanes, Girona, 17 d’Octubre 2009). Segons la Classificació de la FCI (1) dins el grup 2 molossos, afi als mastins – fa gairebé un any que ja informavem d’aquesta raça- [Mastins, una historia mil.lenària arriba als blogs (21/03/2008)], hi ha els Muntanya dels Pirineus, la història dels quals volem exposar en aquesta plataforma.

Els orígens de les races de gossos, i mes si tenim en compte l’activitat ramadera primigènia dels “Muntanya”, es retrotrau a èpoques molt llunyanes. Fins i tot hi ha reminiscències llegendàries com la del mite grec (2) que explica que Zeus va donar a Hephaestus (Hefest) – germà d’Afrodita, el mitic forjador la fragua del qual estava al mont Olimp, si be després se li ubicaria a l’Etna– , el gos Laelaps, un gos de bronze amb ànima. Abans de convertir-lo en pedra va tenir descedència i es va refugiar a la tribu dels Molossoi ,al nord de Grècia, des d’on es va engendrar la resta de gossos d’aquest grup, que també se’ls coneix com a “gossos dels déus”.

De moment, i a manca de mes estudis fets en base a marcadors d’ADN, que agrupi les races afins entre si, cal basar-se en evidències històriques com les migracions, comerç i invasions de les diferents civilitzacions i les seves activitats mes significatives com podien ser la cura dels ramats. En aquest sentit cal considerar les migracions que van tenir lloc sobre el 4rt mil.leni aC en que diferents pobles indoeuropeus van expandir-se cap a l’oest. Alguns d’ells van arribar fins els Pirineus, donant lloc a poblacions d’origen basc. Estudis biològics, botànics, faunístics, antropològics així ho demostren. En el cas català, els topònims, Ur, Bolt i Alp son evidències d’origen sumeri, i de la mateixa manera podrem trobar expressions de la Península d’Anatòlia que encara perviuen a les nostres contrades. Aventurem que aquests primers pobladors del neolític asiàtic que van arribar fins territoris ibèrics portarien els seus gossos acompanyant protegint els ramats que els acompanyaven. Races similars en diferents punts d’Europa que tenen uns trets morfològics similars (3)

El conjunt d’aquestes races reben el denominador comú de “Molossoides”. El nom molós te l’origen en la classificació que Piérre Mégnin (4) va fer de les races de gossos el 1896 en que feia la distinció entre “Lupoïdes, Braccoïdes, Molossoïdes, et Graoïdes” .D’entre les diferents races de “molossos” el Mastí Tibetà sembla ser que es la raça mes genuïna que ens encapçalaria la puresa genètica d’aquest arbre genealògic caní d’origen asiàtic (5). Les diferències que anem trobant per tot Europa i altres continents vindrien a formar part dels criteris de selecció que els mateixos humans han fet servir pel seu propi us, i la pròpia adaptació al medi natural que ha tingut cada raça..

No obstant, si l’origen dels “Muntanya” es mes o menys segur, no ho es tant el camí a partir del qual han arribat els molossoides a expandir-se pet tot el món. Hi ha diferents hipòtesis, entre les quals podem significar: El poble Gàlata a Assíria (300 aC), els Arrians (1000 a 500 aC), Alexandre el Gran que l’expandí des de la India a través de Fenícia i Roma … El cas es que cal investigar encara molt per arribar a conclusions certes.

A l’antiguetat

Marc Terenci Varró a “De Re Rustica” (6) ja exposa la seva visió dels gossos, la utilitat i morfologia dels mateixos. Com a guardians dels ramats i defensors del bestiar de llana. I pel que fa al seu aspecte comenta que n’hi ha de dos tipus: el gos de caça que es prepara per la persecució de feres i animals salvatges, i altre destinat a la custòdia dels ramats i que correspon als pastors. I continua descrivint: “Quant al seu aspecte exterior, escollir els que estiguin ben formats, de talla gran, amb els ulls negres o vermellosos, el nas del mateix color, els llavis vermells tirant a negres, ni massa recollits, ni massa penjants”….” És igualment essencial que els gossos tinguin el cap fort, les orelles llargues i flexibles, el coll ample i curt, les cuixes dretes i tirant més cap a dintre que cap a fora, les cames amples, els dits distanciats, les ungles dures i encorbades, l’espina dorsal ni sortida ni convexa, la cua espessa, la veu sonora, el musell ben partit i el pèl blanc de preferència amb la finalitat de que es pugui distingir fàcilment dels animals salvatges durant la nit”. Es una descripció que s’ajusta força a la descripció d’un gos molossoide i que evidència la seva existència entre les civilitzacions del món antic.

A l’Edat Mitjana

Les evidències que tenim a l’Edat Mitjana son les que ens apareixen en els llibres manuscrits dels cavallers i reis medievals. No hi ha testimonis escrits del paper dels gossos molossoides en el camp i el ramat tot i que es pot aventurar que si que van exercir aquesta funció. Entre els llibres mes significatius que disposem en que surten els gossos mastins es el llibre de caça de Gaston Phebus (1331-1391) “Livre de la chasse”, un exemplar miniat en que, a banda de relatar-se diferents aspectes de com exercir una bona caça, hi ha deu capítols dedicats a com entrenar, criar i tenir cura de les malalties dels diferents tipus de gossos del moment. Els classifica en cinc tipologies: Alans, Llebrers, Spaniels i Mastins. D’acord amb Joan Ferrer Sirvent (7) qui cita el llibre de Benoit CockenpotLe Montagne des Pyrénées” (8) el qual alhora esmenta el llibre de Phebus, concretament el capítol XXI : “Del mastí i la seva naturalesa”:”… els mastis tenen per ofici i per instint guardar el bestiar i la casa del seu amo. I es una bona naturalesa de gossos doncs defensen i guarden amb el seu poder el que pertany al seu amo, però son de “vilaine” talla (no adequada)”. Un aspecte a considerar segurament perquè no estaven fets per córrer i caçar sinó per guardar i protegir els ramats.

Edat Moderna

Amb la conquesta del nou continent el Gos dels Pirineus va ser dut pels pescadors bascos a Terranova durant el segle XVI. Allí serien creuats amb els retrievers negres importats pels emigrants anglesos i fruit d’aquestes unions s’originaria la raça de Terranova. A la fi del segle XVI, el cèlebre agrònom Olivier de Serres (9), en el seu llibre “Théâtre d’Agriculture et Mesnage des Champs“, hi descriu dues varietats de grans gossos als Pirineus: uns amb tons foscs per a la guarda de les cases, els altres de color blanc per a la guarda dels ramats. Els Muntanyes van arribar a la cort francesa de part de Lluis XIV el 1675, i es va estendre entre la noblesa. Però amb la Revolució Francesa va caure en desgràcia degut a la seva identificació amb la classe absolutista anteriorment governant.

Els Muntanyes durant el  XIX

Ja en èpoques contemporànies veiem com els muntanyes van minvant degut als moviments migratoris del camp a la ciutat i la progressiva disminució de l’activitat ramadera i dels llops a Europa Occidental. La primera evidència escrita del XIX sobre la terminologia de Gossos dels Pirineus ens be de Pierre Toussain de La Bouliniere, que en el seu anuari estadística de 1807 al departament dels Alts Pirineus, dóna aquest nom als gossos propis d’aquestes contrades.

No serà fins a finals del XIX que la raça es comenci detallar i perfilar. Amb tot si que troben una descripció feta pel cinòfil R de Kermadec on en 1874 fa la diferència entre els gossos dels Pirineus Occidentals i Orientals: El primer  particularment difosa als voltants de Bagneres-de-Bigorre; té el musell gruixut, els llavis penjants, les orelles arrodonides, el pelatge una mica cresp blanc i negre, sembla ser en gran part la soca de grans gossos designats amb el nom de Gossos de Terra-Nova, molt difosos en tota França. El segon tipus és el “Gos dels Pirineus Orientals”, és gran, de forma molt esvelta, el musell afilat, les orelles punxegudes i caigudes, el pelatge suau, sedós i abundant, d’un blanc neu amb taques gris clar o cafè amb llet; generalment aquestes taques existeixen sobre les orelles i la cara. En aquest últim cas hi ha una banda negrosa al voltant dels ulls. Sovint també és enterament blanc…Estava estès en altre temps en la part dels Pirineus que limiten el departament de “l’Ariege” amb la república d’Andorra, però sembla ser que actualment és molt rar, si no està completament extingit

Es pot asseverar que l’autèntica propagació del Gos dels Pirineus fora de les seves muntanyes es desenvolupa en el segle XIX amb el naixement del Romanticisme. Aquests gossos, primer apreciats per la seva bellesa i la seva excel·lència, i després per les seves qualitats temperamentals innates, es van guanyar la resta d’Europa i Amèrica on van ser introduïts pel general Lafayette a l’any 1824. A Austràlia van ser introduïts a l’any 1843 per a guardar els ramats en una explotació de Hamilton.

La primera descripció metòdica del Muntanya dels Pirineus data de 1897 i figura a l’obra del Compte de Bylandt titulada “Les Raçes de Gossos”. El 1907 el “Pastor Club” publicaria el que es considera com el primer estándar de la raça, inspirat majoritàriament en la descripció donada pel compte de Bylandt.

Fonts utilitzades

(1) Classificació Races Gossos (Fédération Cynologique Internationale)

(2) – Bulldog History: The Ferocious Molossian Dog / Bobby Callahan
History and origin of the Molosser Breeds (Bulldoginformation.com)
Molosserworld’s Origin & History of teh Molossers (Molosserworld.com)
The Molossers and the Dogge’s History in a new Perspective / Barbro von Moszinsky, Jan Edbladh (Molosserworld.com)
Les Molosses du Proche Orient Ancien / Sophie Licari-Caparroy

(3) Molosser Breeds / Catherine Mariene

(4) Cynotechnie : Classification de MEGNIN (Club d’Amateurs de Dogues et Autres Molosses CADAM)

(5) The Tibetan Mastiff, the Original Molosser / Michael Russell

(6) – De re rustica / Varró (english) (Penelope.Uchicago.edu)
De re rustica  / Varró (castellà) visionat limitat, referència (Books.google.com)
– De re rustica = Del camp / Marc Terenci Varró ; text revisat i traducció de Salvador Galmés.- .- Ed Català i llatí .- Barcelona : Fundació Bernat Metge, 1928. A les biblioteques universitàries catalanes, i biblioteques públiques de Barcelona

(7)- Gaston Phoebus i els Mastins : el Gos de Muntanya dels Pirineus en l’Historia / Joan Ferrer i Sirvent (LaBordadurtx.org)
The Finest Hunting Manuscript Extant / W. A. Baillie-Grohman.- The Burlington Magazine for Connoisseurs, Vol. 2, No. 4 (Jun., 1903), pp. 8-21 (accés regtringit Universitats Públiques Catalanes o amb accés al portal JSTOR.org)
Livre de Chasse de Gaston Phebus (Exposition BNF)

(8) – Le Montagne des Pyrénées… Le livre / Beonit Cockenpot

(9) – Olivier de Serres: Ecrivain, agronome, protestant (Etablissement Public Local d’Enseignement Agricole -EPLEA -)

(10) – El gos Muntanya dels Pirineus. 1. Història de la raça / Joan Ferrer Sirvent (Institut Pirinenc del Gos Muntanya dels Pirineus)

Aquesta notícia del nostre blog s’ha basat fonamentalment en l’estudi presentat per Joan Ferrer Sirvent, que es pot consultar a la web del IPGMP. Enhorabona per les dades facilitades !!

Properament publicarem la segona part d’aquest post dedicada a la història contemporània (segle XX en endavant) d’aquesta raça.

Fotos: 1: Mastins assiris, 2: Livre de la Chasse Gaston Phoebus, 3: Escena Llop perseguit per masti del Costumari Amades

4 comentaris

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s