Mulomedicina Quironis, l’alba de la veterinària en un estudi filològic

mulomedicina-quironis-tesiEl bon amic professor Miguel Angel Vives, de la Facultad de Veterinaria de la Universidad de Extremadura, i com a membre de la AEHV ha pogut fer una gestió amb Jose Maria Cozar Marin per penjar en obert la seva tesi sobre el volum II de la Mulomedicina Quironis, antic tractat de veterinària en llengua llatina atribuïble al segle IV dC.  Cada cop mes els estudis interdisciplinars van cobrant el seu pes. Aquesta es una tesi del Departament de Filologia Llatina de la UB dins el programa de doctorat ”  Realitat, Transmissió i Pervivència dels Textos Llatins”  .Per això no es d’estranyar que filòlegs estudiin textos clàssics veterinaris o que veterinaris es plantegin l’origen dels termes grecollatins. No obstant, va a dir que hi ha mes estudiosos de filologia que han estudiat clàssics veterinaris que no pas veterinaris que es preocupin de la terminologia clàssica. Un factor a tenir en compte …

Mulomedicina Quironis, un estudi de filologia clàssica

L’autor, que ha estat dirigit per Jordi Avilés Zapater, ha centrat el seu estudi en la crítica textual i en la traducció castellana del text original en base a un manuscrit trobat a la Biblioteca de la Universitat de Basilea l’any 1988 per part del Dr. Werner Stackman, del qual s’ha pogut obtenir bona part d’informació inèdita fins el moment. El Dr. Avilés fa una anàlisi comparativa amb altres traduccions existents que daten de principis del  segle XX. Però també ofereix informació de gran utilitat pels estudiosos de la veterinària durant l’imperi romà.

Inicialment, el 1885 Wilhelm Meyer va descobrir el còdex CLM 243 de la Bayerische Staatsbibliothek München [ Sitzungsberichte der königl. bayer. Akademie der Wissenschaften. Sitzung vom 7. November 1885: 395-396] i que el 1898 seria nomenat per Eduard Wölfflin Mulomedicina Chironis. Al codex hi apareixen encara un altre autor: Claudius Hermeros i per això Eugene Oder, el 1901, seguint la petició de la comissió. Així mateix l’autoria del text se li atribuiria a un tal Chiron Centaurus –no contrastat-, i Apsytrus la considerava una traducció llatina d’un original grec tot i servint com una de les fonts utilitzades per Vegetius.

A aquesta eidició li seguiria una darrera deu anys mes tard dels llibres II i III 1910 elaborada per Max Niedermann. Mulomedicina Quironis te una important vàlua tant per ser un text precursor de la veterinària clàssica com per la seva escriptura en llatí vulgar tractant un tema científic. Si be això no treu que es consideri un document de gran dificultat interpretativa pel seu caràcter poc estructurat, llenguatge popular contaminat de termes grecs mal traduïts i d’errors professats pels propis copistes en la transcripció del text. Aquesta tesi pretén contribuir a aclarir els continguts i proposar una versió el mes coherent possible.

Pel que fa a l’interes veterinari del text podem dir que ens mostra una introducció en la que explica la gestació, conservació i transmissió d’aquesta obra al llarg de la història, les diverses hipòtesis que s’han donat sobre la seva autoria i datació, i les descripcions codicològiques dels manuscrits en que s’ha conservat el document. Així mateix es fa un estudi sobre la relació d’aquest text amb altres textos similars coetanis del moment que formen part del que coneixem com hippiatrica llatina. I, finalment, ens facilita un apartat de terminologia científica que inclou els procediments i tractaments veterinaris que apareixen en el text original.

Els hippiatrics grecollatins

Per determinar i conèixer l’abast del coneixement veterinari en l’època del l’Imperi Romà hem de consultar una font indispensable la “Hippiatrica” o “Hippiatrika“: col.lecció de tota la literatura veterinària conservada per l’Imperi Bizantí i compilada per l’emperador Constantí VII “Porphyrogenitus” -911 a 959 dC- on es barregen fragments de correspondència entre veterinaris i caps militars així com parts de llibres o documents escrits per veterinaris. Hi trobem figures clàssiques gregues com Apsyrtus (III-IV aC), , Theomnestus (IV aC) –que incorporen informació sobre la seva pròpia experiència-, Hierocles , Pelagonius –refonen antiga informació per audiències elitistes- i Chironus [Walker – Ars Veterinaria]. Tot i que altres fonts inclouen també a Eumelus (III aC) i a la part de cavalls escrita per Anatolius (IV aC) a la seva obra sobre agricultura –que es basen en les fonts tradicionals- [McCabe – Bizantine Encyclopedia].

Tots els textos son rics en informació tècnica però no tant en estil i eloqüència en la redacció del textos. El propi Vegetius es particularment crític amb l’obra de Chironus i Apsytrus per la seva poca eloqüència i estil literari del llenguatge amb que els seus textos estan escrits. Amb tot, sembla ser que les dades incloses en els mateixos textos son força completes.

D’aquestes seran d’on es basaran els escriptors romans com Vegetius –de qui dedicarem un post a part- que serà un dels mes fidels transmissors del seu coneixement. Bizanci havia esdevingut un pont entre el passat clàssic d’occident i el present medieval. El 476 dC Roma cau davant els exèrcits bàrbars i durant tot un segle Bizanci es defensarà de perses i musulmans fins la caiguda de Constantinopla el 1453. No es estrany que entre els objectius de l’imperi oriental o bizantí  hi hagués el de preservar el llegat de l’imperi romà ja perdut. Per aquest motiu els emperadors orientals s’esforcen en una important tasca de compil.lació clàssica en diferents àmbits del coneixement. Ells eren els garants del passat esplendorós ara ja perdut. Així sorgeixen els codis, com el de Justinià i també els de la Hippiatrica [Maas – Roman Questions, Byzantine Answers].

Mulomedicus vs veterinarii

L’emperador Teodosi II va nomenar una comissió que s’encarregaria de compilar la totalitat del dret romà amb totes les seves modificacions i esmenes. El resultat fou el Codex Theodosianus, en la qual hi figura una directiva sobre l’organtizació dels “cursus” imperals ó postes de relleu de les cavalleries distribuïdes per les rutes romanes a intervals al llarg de tot l’imperi. Cada estació oferia manteniment per carruatges , cavalls de sella i/ó bous i mules de càrrega, i amb personal –pagat per l’imperi- de mossos de quadra, fusters i “mulomedicus” –esclaus públics remunerats amb menjar i vestits.

Uns segles abans, l’Emperador Commodus va propiciar l’escriptura d’un aplec de reglaments militars basats en les reformes introduïdes per Adrià, i on es defineixen diverses categories d’”immunes” –personal exempt del servei militar d’acord amb les seves especialitats- entre els quals hi figuren els “veterinarii”. Es en l’obra de Chiron on es dona preferència al terme “veterinarii” vers el “mulomedicus” que adopten tant el Codex Theodosianus com Vegetius.

Per altra part, sembla que cal distingir entre els professionals que es dedicaven a cuidar de la salut dels animals de tir “medicus veterinarius” i “medicus iumentarius” i els dels ramats “medicus pecuarius” dels que s’encarregaven de la salut del cavalls de guerra i caça “medicus equarius et venator”, els quals tenien immunitat militar [Walker – Ars Veterinaria].

Podeu consultar la tesi a la web de l’AEHV:

MULOMEDICINA CHIRONIS, Estudio filológico. Estudio crítico y edición del libro segundo de la Mulomedicina Chironis. Tesis doctoral. Dr. D. José María Cózar Marín. Universidad de Barcelona. Barcelona 2005

Fonts utilitzades:

  • Adams, James Noel.-Pelagonius and Latin veterinary terminology in the Roman Empire
    BRILL, 1995.- ISBN 9004102817.- 695 pàgines  [parcialment disponible en digital]

  • Doyen-Higuet, Anne-Marie
    The “Hippiatrica” and Byzantine Veterinary Medicine (pp. 111-120)
    Dumbarton Oaks Papers, Vol. 38, Symposium on Byzantine Medicine, 1984
    [accés public],  [en linia xarxa unviersitats publques catalanes]

  • Maas, Michael.  “Roman Questions, Byzantine Answers.”  The Cambridge Companion to the Age of Justinian.   Ed. Michael Maas.  Cambridge University Press,  2005.  Cambridge Collections Online.  Cambridge University Press.  30 May 2009  DOI:10.1017/CCOL0521817463.001 [en linia xarxa universitats pubilques catalanes]

  • McCabe, Anne Elena
    A Byzantine encyclopaedia of horse medicine: the sources, compilation, and transmission of the Hippiatrica
    Oxford University Press, 2007.- ISBN 0199277559, 9780199277551
    [parcialment disponible en digital]

  • Menard Diane
    Traduction et commentaire de fragments des hippiatrica (apsyrtos, theomnestos)
    Bull.soc.fr.hist.méd.sci.vét. , 2003, 2 (1) p. 31-38 [accés lliure en línia]

  • Sèculi i Brillas, J.
    De Quiró als nostres dies. Medicina i Veterinària. DISCURS INAUGURAL.
    Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona
    Any: 1990 Vol.: 5 Núm.: 1   (p. 15-25) [accés lliure en línia]

  • Walker, Robin E..- Ars veterinaria : el arte veterinario desde la antiguedad hasta el siglo XIX : ensayo histórico / Robin E. Walker.-Madrid : Essex España, DL 1974.- 85 p. : il.; 27 cm [biblioteca uab]

4 comentaris

  • Retroenllaç: Flavi Vegeci: el primer defensor de la professió veterinària « Quiro news

  • José M. Cózar

    Gràcies per les referències bibliogràfiques. Hi ha algunes errades com que s’hagin fet comparacions amb traduccions, ja que les úniques edicions existents del tractat són edicions crítiques del text llatí, sense traducció a llengües vernacles. Respecte a la tasca d’Eugen Oder no s’entén massa bé.
    És d’agrair l’interès pels veterinaris.
    Respecte als estudis moderns és de destacar el de la Dra. McCabe, i estem a l’espera de l’anunciada des de fa anys de la nova edició de la Mulomedicina Chironis a càrrec del Prof. Dr. Klaus-Dietrich Fischer, i de la nova edició de l’Ars Veterinaria de Pelagoni a càrrec de la Dra. Valerie Gitton-Ripoll. Així com alguna nova edició de Vegeci que pugui fer el Dr. Vincenzo Ortoleva.

    • Hola Josep
      M’alegro que t’hagi sigut d’utilitat aquest post. El curiós es que hi ha pocs estudis tècnics sobre la veterinària clàssica i en canvi els filòlegs si que han apreciat força investigar les fonts de la veterinària greco-llatina. Confiem que investigadors com Miguel Angel Vives emprenguin també etudis d’aquest tipus ja que fan falta per conèixer els origens de la nostra disciplina, no sempre prou valorada, inclús pels propis especialistes …
      Salutacions
      Vicenç

  • Miguel Ángel Vives

    Buena empollada te has pegado Vicenç.
    Gracias por los enlaces me ha sido útil el de Doyen-Higuet.
    Saludos.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s