Animalitat i Humanitat, tot visitant el Museu de la Maison de la Chasse

vision-del-animal-0081Santiago Aragón Albillos es professor de Zoologia de la Université Pierre et Marie Curie -Paris VI– i encarregat de la Collection de Zoologie de la universitat (végeu video) Ha dedicat gran part de la seva trajectòria a la recerca en història de la ciència i, especialment, a la docència de la Biologia a l’Espanya del segle XIX. Entre altres articles es autor també del llibre “El Zoológico del Museo de Ciencias Naturales” (CSIC 2006) dedicat al projecte d’aclimatació de fauna útil impulsat pel científic cortesà Mariano de la Paz Graells durant l’Epoca Isabelina.

El professor Aragón ha vistat el nostre blog i s’ha interessat en poder participar en el mateix a través dels seus articles i reflexions sobre diversos temes històrics relacionats amb els animals i el seu estudi. En aquest cas iniciem la seva contribució amb un article publicat a la revista Quercus de l’any passat titulat “Una nueva visión de los animales”.

Es tracta d’un article molt amé a cavall entre la història animalística i la nova sensibilitat envers els drets dels animals que defensa l’home contemporàni. L’autor, a propòsit del debat de l’any passat que es va generar sobre la nova Ley del Patrimonio Natural y la Biodiversidad que va fer sortir molts caçadors al carrer introdueix a un debat sobre la dialèctica animalitat i humanitat que ha caracteritzat bon part del segle XX i encara continua.

I com ho fa ?. Doncs a través de la seva visita al Museu de la Maison de la Chasse et de la Nature. Un museu situat al barri de Marais, en ple centre de París. Dos edificis paradigmàtics acullen els seus bens: Hôtel Guénégaud i Hôtel Mongelas. Palaus del segle XVII que van començar a omplir-se gràcies a les accions de l’industrial François Sommer. Es va inaugurar el 1967 com a Museu de la Caça va tancar les seves portes el 2005 i el 2007 va tornar a obrir les seves portes ja com a Museu de la Caça i de la Naturalesa. Dos termes certament sovint contradictoris que han despertat i desperten debats apassionants. En la web del museu podem llegir “Des de l’origen de l’home, la caça i la naturalesa han estat íntimament lligades . La missió de la Fundació consisteix en fer descobrir o redescobrir aquesta harmonia dels primers temps”. En efecte una paradoxa que pretén anar detallant al llarg del seu relat.

La visita a aquest museu compta amb dos grans espais. El primer, adreçat a l’art i la caça reuneix pintures i escultures datades entre el segle XV i XX. Obres d’artistes com Chardin, Desportes, Snyders … mostren la forta presència que te l’imaginari cinegètic en la història de l’art i, de fet, en la humanitat. El segon bloc, conegut com la “imatge de l’animal” es el mes atractiu de cara al visitant, ja que replanteja la noció d’animalitat als nostres dies. Heus aquí doncs la dialèctica presentada inicialment. Animalité-Humanité.

Amb tot, l’espai mes clàssic també es en certa manera una mica trencador. Les diferents sales no estan organitzades a nivell cronològic com podria pensar-se inicialment, sinó que cadascuna esta dedicada a un animal cinegètic en concret. Cadascun es presentat simultàniament com a ésser viu, referent cultural i com a trofeu. Per exemple, a la sala del cérvol, trobarem les petjades de l’animal que ens dirigeixen a característiques de la seva anatomia , com les banyes dels mascles. I al costat el mite de la deessa Artemis i Acteó, al qual el va convertir en un cèrvol al veure’s sorpresa mentre es banyava i va fustigar als gossos del caçador per acarnissar-se amb el seu desconegut amo per acabar matant-lo.

A destacar així mateix la sala de les mones “Salle des signes” on es trenca profundament el discurs museogràfic tradicional. No trobem cap animal dissecat ni cap de les seves restes. Només fotografies de mones menjant amb tasses, culleres i tovallons. “¿El animal se humaniza ?, ¿El ser humano se animaliza ?” es pregunta l’autor.

Finalment la darrera sala es la que provoca mes els nostres ànims i consciències. La caça de la llebre i el guineu, una gallina capcota en una gàbia minúscula, una passarel·la d’alta costura amb models caminant amb gossos ridículament vestits… El professor Aragón ens deixa així tot un seguit de preguntes obertes: quin es el paper dels animals en la societat contemporània ?, quina relació tenim els huamans amb ells ?, com pot definir-se els conceptes d’animalitat davant del d’humanitat ?, els drets dels animals són diferents dels drets de l’home ? …

Fins fa poc l’home ha tingut una concepció utilitarista de la natura i, en conseqüència els animals sempre s’han concebut com éssers al servei de les societats. Però avui en dia cada cop hi ha mes consciència davant els éssers vius. D’on ve aquesta empatia, es pregunta l’autor. La resposta la dona analitzant en la presa de consciència de la globalitat ecològica: “A medida que se progresa en el conocimiento global del planeta y de sus amenazas, los animales, más que como seres a nuestro servicio, son percibidos como compañeros de viaje. Problemas como el del calentamiento de la atmósfera y el cambio climático asociado nos van a perjudicar a todos. Somos conscientes de que, en esta aventura, o nos salvamos todos o juntos nos vamos a pique. La actividad humana ha puesto en peligro la totalidad del ecosistema y tal certitud genera culpa. Frente a esta nueva situación, el animal nos parece una víctima inocente, como la infancia en las guerras.”

Ja fora del Museu, Santiago Aragón passeja pels carrers de Paris i oberva els cartells progandístics del nou Saló de la Mascota, un espot publicitari combina la cara d’un lleó i un cos humanoide que simbolita l’èxit d’un complexe vitamínic que afavoreix el rendiment del treballador. Al principi i al final de l’article es situa al Jardin des Plantes on observa dues estàtues. La de Bernardin de Saint-Pierre, naturalista del XVIII i autor dels “Etudes de la Nature”, convençut del caràcter benèfic de la natura, i davant seu una estàtua de Joseph Felon “Ninfa torturant a un dofí” (vegeu imatge que il.lustra aquest post) on es veu com una dama que cavalca sobre un peix l’està turmentant per la boca amb una ma mentre que amb l’altra el fustiga amb unes algues. La història es en si mateixa un niu de contradiccions ….

Podeu consultar aquest article original a:

Una nueva visión de los animales : la humanidad frente a la animalidad / Santiago Aragón Albillos .- Quercus, n.271 (septiembre 2008).- p. 36-42 [Accés a la versió digital autoritzada per l’autor]

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s