La veterinària a Catalunya durant el segle XVIII, un article d’Alfons Zarzoso

Entre els posts mes consultats d’aquest blog està els dedicats a l’època de la I.lustració. No deixa de ser paradigmàtic com un dels períodes mes obscurs de la història de Catalunya, sigui alhora atracció dels nostres visitants. Be, les causes poden ser múltiples però, ves per on, les casualitats de les cerques bibliogràfiques, hem trobat un article publicat per Alfons Zarzoso a la revista Asclepio titulat “Medicina para animales en la Cataluña del siglo XVIII: una practica medica plural”. Volem comentar-vos-el en aquesta plataforma donat que ens dona diverses claus de com enfocar un període històric encara poc debatut al nostre país. Certament de l’Edat Mitjana es passa sovint al segle XIX i, lamentablement, es deixa tot un període bastant llarg sense que hi hagi investigadors interessats en el seu estudi.

L’autor planteja com l’evolució econòmica de mitjans del XVII a Catalunya no compta gaire amb el sector ramader per tres motius: Expansió dels cultius agraris i reducció del guaret que condiciona l’evolució ramadera; promoció del cotó sobre la llana per la naixent industria tèxtil; i també perquè les empreses de comerç d’importació i exportació de bens controlen el mercat de carn català i provoquen que els ramaders del país no puguin rendabilitzar-ne el major consum de la capital. La conseqüència de tot plegat es que la ramaderia catalana entra en decadència en el XVIII al contrari que la resta de sectors econòmics i la importació interna i externa (França) de bestiar i carn es la conseqüència a que s’arriba.

Partint d’aquest escenari podem dir que la medicina pels animals durant l’Antic Règim cal estudiar-la des d’un punt de vista polièdric. Es a dir, hi ha diversos fronts als quals haurem de recórrer per comprendre la varietat dels tractaments pels animals. En principi en podem distingir tres dimensions: popular, mèdica i religiosa. La popular esta vinculada als consells de família i amistats. Un exemple d’aquest tipus de pràctiques el podriem trobar en el “Llibre del Prior” que es com comunment es coneix l’obra titulada “Llibre dels secrets d’agricultura, casa de camp i pastoril” de Fra Miquel Agustí.

La professional, la dels albeitars o manescals (algun dia haurem de parlar d’aquests termes), es una tradició que es deriva de l’Edat Mitjana i tenim constància que estés descrita en l`època borbònica, juntament amb altres professionals de la salut com metges, cirurgians i boticaris. Es a través del sistema de contractació municipal conegut com a “conducta del comú” que es generen els contractes entre municipis i manescals obligats per la “Real Audiencia”. D’aquesta manera s’obligava al manescal a l’assistència i guariment dels animals de peüngla ( cavalls ,ases ,mules ,vaques ,ovelles ,cabres i porcs ). La tasca del manescal durant l’Edat Moderna no es restringeix com a guaridor de malalties sinó també com a “taxador” al intervenir en el reconeixement de les espècies ramaderes objecte de transaccions comercials o adreçades a l’escorxador pel consum humà. Així com també per inspeccionar el bestiar provinent “fora fronteres” (França). Amb tot, l’examen “post-mortem” del bestiar no va ser objecte de les competències dels manescals del moment, tasca que estava encomanda a oficials dels ajuntaments (com els mostassaf)

La protecció divina es una altra de les facetes a que cal recorre per tal de d’oferir una visió completa del guariment dels animals durant l’absolutisme borbònic. Especialment pel que fa a les malalties infeccioses i epidèmies, hi havia sempre una causa divina, sobrenatural, que explicava l’origen d’aquests mals. Per aquest motiu s’originaren una sèrie de rituals i remeis religiosos. El cas de Sant Antoni Abat, com a protector dels animals es un exemple paradigmàtic. Processons i misses es succeeixen per invocar al sant la protecció davant les diferents malalties animals.

Amb tot i el que s’ha explicat, va ser molt comuna la coexistència de les tres posicions en tant que elements que convergien cap a l’objectiu de la medicina pel bestiar. El Racionalisme de la Il.lustració sembla que no va tallar d’arrel comportaments heterodoxes que s’anaven multiplicant durant aquest segle i es van produir nombrosos cassos d’intrusisme pels quals el Protoalbeiterat tenia poca cosa fer. Sobre la pràctica veterinària cal dir que durant aquesta època es va caracteritzar per un poc avenç dels coneixements clínics i de la importància de l’empirisme i l’experimentació com a pràctica diària basada en la doctrina galènica

Aquesta es una síntesi d’un article molt documentat que podreu consultar a text complet a la web de la revista Asclepio:

Medicina para animales en la cataluña del siglo XVIII: una práctica médica plural / Alfons Zarzoso.- Asclepio. Revista de Historia de la Medicina y de la Ciencia, 2007, vol. LIX, nº 1, enero-junio, págs. 101-130, ISSN: 0210-4466


2 comentaris

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s