La història dels cavalls i l’home a “El Mundo del Caballo”

La revista “El Mundo del Caballo“, de Mc Ediciones,ha publicat en els seus dos darrers números dos articles sobre la història dels cavalls que val la pena que els hi doneu una ullada. Son articles divulgatius, donada la característica de difusió general de la publicació, que ofereixen una visió global sobre la relació dels cavalls en la història de la humanitat.

L’article està publicat en dues parts. En la Primera ” De los primeros equus a la Edad Media” els autors, E. Bouisset i C. Piquer comencen per presentar-nos els ancestres dels cavalls al llarg de la Prehistòria. Des del primer Eohippus fa 60.000 milions d’anys del periode Eocè, passant pel Mesohippus de finals de l’Oligocè, 30 o 40 milions d’anys mes tard, ó el Miohippus del Miocè, 20 milions d’anys enrera, fins arribar al Parahippus. Aquest darrer serviria de base al Merychippus, tant sols 17 milions d’anys enrera, i bastant semblant al cavall actual. Pero el que si que podem certificar com l’avantpassat de tots els equus actuals (ases, cavalls, onagres …) es el Pliohippus, que va viure durant el Plistocè fa 6 milions d’anys i que, conseqüentment seria també el pare del Equus caballus actual. Queda encara un interrogant per conèixer amb certesa si els cavalls son originaris d’Euràsia o si van originar-se a Amèrica i van passar al continent asiàtic durant l’època de les glaciacions. El que si que sembla que podem assegurar es que a partir del Pliohippus es van originar els tres grups primitus de cavalls que han donat lloc a les races actuals: a) Tarpán, capa baia i orignari d’Europa de l’Est; b) Cavall Przewalski, asia; c) Cavall de Bosc, pantans d’Europa central. Alguns també citen el Cavall de Bosc de la tundra europea. Aquests grups van evolucionar cap a quatre races primitives, dues de ponis: 1. Poni septentrional (noroest Europa); 2. Poni tundra (Euràsia) (dona origen a les races Highland i Przewalski); 3. Cavall perfil convexe (Asia central, com el cavall ibèric); 4. Cavall estepari (Asia oriental).

La relació de l’home i el cavall va començar sent de depredador-presa, utilitzant els primers complicades estratègies de caça per poder-los atrapar i matar. Temps enrera, a l’interès d’aprofitar-se de la seva pell i carn, es va incorporar la necessitat d’aprofitar-se de la seva força motriu, considerant que 6.000 anys enrera ja es tenia coneixement dels rudiments de les actuals rodes. Sembla ser que les tribus indoeuropees van ser les primeres en utlitzar els cavalls com a força de tracció i treball. Aquest binomi esdevindria cabdal pel futur de la humanitat, en el transport, la guerra i la conquesta de nous territoris per part de l’home i la creació de nous imperis. Amb el temps, i la consolidació de la vida sedentària i el conreu de l’agricultura, els cavalls es comencen a estabular. Es cotrolen les manades, s’exerceix la castracció i la selecció dels millors exemplars per millorar les races i optimitzar-ne per la seva força o rapidesa. El cavall esdevindria una eina indispensable pel funcionament de les societats humanes occidentals.

Les grans civilitzacions de l’antiguitat: Escites, Mongols, Perses, Egipcis, Hitites, Tracis van ser expertes en la munta de cavalls. Els grecs van desenvolupar l’us dels cavalls per la guerra i l’art de la selecció de les races. Els cavalls van passar doncs de ser animals forts que tiraven del carros de combat a ser animals que es muntaven i formaven la cavalleria com a conjunt d’unitats perfectament coordinades i estructurades pel guerrers genets. El desenvolupament dels estreps, brides, arnesos i selles van ser fonamentals per l’evolució de la cavalleria. Un resultat clau d’aquesta evolució es la derrota patida per l’Imperi Romà de part de l’exèrcit Mongol, molt mes evolucionat en aquests complements. Els cavalls forts van seguir criant-se al llarg de l’Edat Mitjana ja que els sistemes de guerra requerien animals grans que embestíssin l’enemic i el desvallestessin al primer contacte físic. Aquest era el cas d’Occident que no pas dels pobles orientals que s’estimavem mes els cavalls àgils i ràpids, com el Pura Sang Arab. L’estratègia de combat dels genets mulsulmans era contrària als cristians ja que exercien ràpides i múltiples incursions al camp contrari com a eina de desgast. El cavall àrab tenia a mes la virtud de ser com un missatger o enviat pel déu Alá.

En la Segona part ” De la reconquista de América a la actualidad” els mateixos autors, E. Bouisset i C. Piquer fan un repàs per la trascendència dels equins en el descobriment d’Amèrica, i l’evolució de les comunicacions, l’esport i activitats socials. Cristòfor Colom seria pel Descobriment d’Amèrica el que Hernán Cortés va suposar per la implantació del cavalls al nou continent. En efecte, els cavalls espanyols van ser els primers que van “descobrir” Amèrica després de molts anys sense equins al contienent. Amb el temps també arribarien les races angleses i àrabs. El creuament d’aquestes races durant tres segles entre si va donar posteriorment a la creació de les races autòctones americanes. Es a dir, hi trobem el Mustang, Appalosa, Quarter Horse (Paint Horse) al nord del continent. I les races Criolla, Paso Fino i Paso Peruano a Sudamèrica. Val la pena saber que els cavalls americans van evolucionar aviat en llibertat pel poc control dels colons sobre les manades. I els natius indígenes (tribus indies) se’n van aprofitar per les seves caceres i lluites amb els invassors occidentals.

En els correus en terres de nordamèrica van ser claus els cavalls (diligències). Per cobrir llargues distàncies s’utiltizava un sistema de relleus, be de cavalls o de genets (postes) que servien per facilitar l’intercanvi de montures i/o emissaris en punts estratègicament situats. El segle XIX comença a vislumbrar-se l’època daurada dels cavalls. La mecanització suposa un relegament i substitució de les diferents races de cavalls tant de la ciutat com del camp (transport ferroviari i altrs mitjans de tracció mecànica i tractors). Durant les guerres mundials algunes races desapareixeran be per la manca de control en la cria i reproducció, be pel seu us com a recurs alimentari en èpoques de penúria. La situació canviaria a partir de l’any 1950 i següents ja que sorgiran moltes associacions de criadors encarregades de la protecció i desenvolupament de les races i consolidar la puresa racial i els estandars propis per tot el mon.

Avui dia el cavall esta present en la nostra vida quotidiana: activitats d’oci, competicions, elitistes; i també en activitats agricoles i de turisme rural. Potser podrem pensar que el cavall en l’esport es un fet relativament recent però el cert es que els perses van inventar el joc de Polo; i les competicions amb carruatges (quàdrigues) ja eren practicades pels grecs i romans. La vigilància forestal, salvament i presència en tasques agràries i mediambientals que promouen la nova faceta de la l’explotació equina adreçada a la conservació del medi ambient; o per la salut pública, com l’equinoteràpia i hipoteràpia.

Cavalls famosos en teniu a totes les èpoques i origens: Babieca (Cid Campeador), Bucefalo (Alejandro Magno), Genitor (Juli Cesar), Incitatus (Calígula), Lazlos (Mahoma), Marengo (Napoleó), Palomo (Simon Bolivar) …. I en el terreny mitològic també tenim a Pegaso (fill de Posidó i Medusa), Centaure (éssers meitat homes, meitat cavalls), i unicornis (essers màgics que representen la lleialtat i la puresa d’esperit).

Els cavalls tenen la seva denominació en les diferents llengues. Fem una revisió de les europees: Horse (anglès), Cheval (francès), Caballo (castellà), Cavall (català), Cabalo (gallec), Cabalo (portugués), Zaldi (euskera), Cal (rumanès), Pferd (alemany), Hevonen (finès), Paard (holandés), Hest (danès), Kůň (txec), (hungarès), Άλογο (grec), Konj (serbi), At (turc) …

La història de la humanitat queda estretament lligada a la història del cavall. En aquests parell d’articles ho podrem llegir i informar-nos-en sense cap dubte.

Podeu consultar els articles a text complet, amb permís dels editors:

Bouisset, E. – Piquer, C. El caballo en la historia. Parte 1: De los primeros equus a la Edad Media. “El Mundo del Caballo” , num. 88 (Junio 2008). p. 72-78

Bouisset, E. – Piquer, C. El caballo en la historia. Parte 2: De la reconquista de América a la actualidad. “El Mundo del Caballo” , num. 89 (Julio 2008). p. 72-78

2 comentaris

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s