Ase, d’animal favorit a bèstia inmunda amb els faraons

El mes passat va saltar la notícia: un grup d’arqueolegs encapçalats per Fiona Marshall, de la University of Washington han fet una troballa significativa: 10 esquelets d’ase (Equus asinus) en una tomba del complexe farònic d’Abydos, al sud de El Caire. La datació de la tomba es de 3000 anys aC, sobre la primera dinastía egípcia dels faraons Narmer i Aha.

L’estat de conservació dels esquelets animals era excelent, podent-se trobar inclús teixit i pel que ha permes analitzar l’ADN. A partir d’aquest anàlisi s’ha pogut comparar aquests ossos amb els dels ases salvatges africans (somalis i nubis) així com amb altres fòssils trobats anteriorment i amb 53 exemplars d’ases moderns d’altres continents.

S’ha detectat que els únics senyals anatòmics de la transició de l’ase salvatge al domèstic són canvis a l’os metatarsià de la cama més petita, que la feia més compacta, segurament com una adaptació per afrontar les càrregues imposades a aquests animals .

Dels resultats obtinguts, que tenen l’origen en un estudi publicat a PNAS citat mes avall, es pot concloure de forma gairebé definitiva que l’origen dels ases domèstics egipcis es africà i que la seva domesticació es bastant anterior a l’evolució genètica i morfològica que els ases egipcis anirien experimentant amb els segles. Un tret característic d’aquests ases es que s’han identificat lesions en vèrtebres causades pel pes i altres patologies associades a l’estabulació forçada. La interpretació de que les lesions s’hagin pogut produir pel pes de dignataris (farons) al llarg de la seva vida es un factor totalment conjuntural ja que mes endavant aquesta espècie seria relegada a un paper gens favorable.

D’acord amb Germond – Livet els ases son originaris de Nubia i aparaixeran cap el 4500 aC en el nordest d’Africa en el Vall del Nil en el periode Naqada. Aquesta espècie jugaria un paper trascendent com a animal de transport en les caravanes d’or entre el Mar Roig i Nubia, o portant carregues des de les tribus nòmades d’Asia fins les terres del Nil.

Segons algunes fonts l’us dels ases per part dels egipcis es atribuïble ja anteriorment pels primers ramaders/agricultors fa uns 6000 anys quan es comença a agreujar l’aridesa del Sahara, donat que permetia a aquests pobladors carretejar grans pesos de collites en llargues distàncies. Per altra part,segons Strouhal, tots els camperols tenien ases per les feines de treball diàries del camp, mentre que no era tant fàcil tenir-los com a animal de transport pel fet de necessitar farratge i aigua en els trajectes pel desert i que erem de tracció bastant lenta.

Els estudis sobre ases a Egipte no es pas un element novedós. Ja al 2004, Albano Beja-Pereira de la Université Joseph Fourier a França, publicava un estudi a Science en que arribava a la mateixa conclusió: despres d’analitzar l’ADN de l’ase domèstic i salvatge per tot el mon es confirmava que els ases salvatges del nordest d’Africa eren els ancestres dels actuals ases. Fins i tot arribaven a concretar que dues poblacions d’ases salvatges van ser les primeres en ser domesticades pels humans i que al viatjar amb ells es van expandir per tot el globus

La importància dels ases es crucial pels arqueòlegs degut a ser un símptoma de la transició entre societats sedentàries a mes itinerants: “The history of donkeys is tied to human history. Archaeologists have been intrigued by where and when donkeys were first used by people because it marks a shift from agrarian to more mobile, trade-oriented society.”

Ara bé, el fet de trobar-los en tombes juntament amb els faraons, dona també idea del paper preponderant que els ases van tenir en les primeres dinasties egipcies, i que encara tenen en el nord d’Africa i en bona part de l’anomenat Tercer Mon. No obstant, d’acord amb Germond – Livet ,els ases van caure en desgràcia al identificar-los com a l’encaranció del deu Seth, enemic implacable de Horus i Osiris i també del Sol (Ra), que dificulta el seu diari recorregut. Escrits tardans comenten com 77 ases que formaven una força del dimoni. En el decurs del Periode Tardà s’arriba a escriure “Let de donkey perish, and with him his wife and children”, mentre que una fòrmula màgica conminava als enemics a marxar tot llençant-los un cap d’ase que representava el deu Seth. Relats contemporanis tambe expliquen com el rei persa Artaxerxes III, furiós per ser apodat “l’Ase”per part dels egipcis com a expressió del seu odi per ells va cometre un gran sacrilegi en servir-se per dinar un bou Apis, objecte de gran veneració pel poble del Nil. L’argument que identifica l’ase amb Seth es confirmat per l’arqueoleg espanyol Andrés Diego Espinel, fet que queda igualment demostrat perque, en endavant, ja no es trobarien esquelets en cap tomba faraònica pel paper negatiu que se’ls havia atribuït, segurament com a animal del desert, i que els egipicis veien en molts dels seus habitants els portadors de la desgràcia a la seva comunitat.

Els ases salvatges seran caçats juntament amb altres animals salvatges com la hiena (cofre de Tutankamon, Tebes, XVIII dinastia) i no seran utilitzats com animals de sella com ho feien els pobles veins del Proxim Orient o els egipicis en l’actualitat. El que si que està confirmat per Dunand – Lichtenberg es que el paper de l’ase domèstic com a bèstia de càrrega i transport que es perllongarà en testimonis documentats al llarg del periode clàssic durant l’Imperi Romà en les muntanyes de Porphyrites i Claudianus, al desert oriental, i al ports de les costes del Mar Roig.

Bibliografia:

Rossel, Stine; Marshall, Fiona; Peters, Joris; Pilgram, Tom ; Adams, Matthew D. and David O’Connor Domestication of the donkey: Timing, processes, and indicators .- PNAS : March 11, 2008 , vol. 105 , no. 10 : 3715-3720 (accés a text complet per xarxa univ públiques catalanes i altres autoritzats)

Beja-Pereira, Albano et al. African Origins of the Domestic Donkey. Science 304, 1781 (June 18, 2004). (accés a text complet per xarxa univ públiques catalanes i altres autoritzats)

Ruder, Kate.- Out of Africa: The Origin of Donkeys.– Genome news network (Posted: June 17, 2004)

Strouhal, Evzen. La vida en el Antiguo Egipto.- Barcelona : Folio, 2005

Dunand, Françoise; Lichtenberg, Rogser. Des animaux et des hommes: une symbiose égyptienne.– Paris : Editions du Rocher, 2005

Germond, Philippe; Livet, Jacques.- An Egyptian bestiary : animals in life and religion in the land of the pharaohs .- London : Thames & Hudson, cop. 2001

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s