Els editors de la revista “Metode” i la Universitat de València, en motiu del tri-centenari del naixement de Carl von Linne i el Comte de Buffon van editar l’any passatun llibre dedicat als “Nostres Naturalistes“. Ara també a les bibs univ. catalanes. Amb aquest títol, Josep Ma Camarasa [bibliografia] i Jesús Ignasi Català [bibliografia] han elaborat una edició de les personalitats dels Països Catalans que s’han dedicat a estudiar la Història Natural des dels seus origens fins l’actualitat. En aquesta obra hi trobarem referències tant d’estudiosos dels animals i plantes, com el de fòssils, roques i minerals. Es tracta d’una obra en dos volums, dels quals només s’ha publicat el primer, i que te la següent distribució: 1: Assentament d’una tradició de coneixement, 2: El temps de la curiositat, 3: El temps de la classificació i descripció, 4: El temps dels viatges i les teories. Donem una panoràmica del llibre que, alhora, ens serveix per fer una visió de l’evolució de la nostra història natural.
En el primer capítol es centren en les bases del coneixement naturalista en l’edat clàssica i medieval. Ramón Llull, apareix com el primer naturalista amb el seu “Llibre de les bèsties” que s’enmarca en la tradició dels “bestiaris” de l’Edat Mitjana que busquen el sentit simbòlic i adoctrinador d’animals i plantes. Però “Potser la millor síntesi dels coneixements naturalistes a les nostres terres a la catorzena centuria ens la dona Francesc Eiximenis” en el seu “Regiment de la cosa publica”ens diuen els autors. Ja en ple renaixement destaquem a Francesc Mico, botànic i anatomista, que va ser col.laborador de Jacques Dalechamps amb la seva obra “Historia Generalis Plantarum”. Joan Plaça també es un dels botànics mes importants de les terres valencianes que va desenvolupar una relació fructífera amb una figura europea del periode: Charles de l’Ecluse (Clusius). Cal esmentar que la Universitat de València va ser la primera en establir, fora d’Itàlia, una càtedra de Botànica i el primer Jardí Botànic a mitjans del segle XVI. Entre els membres mes destacats de la càtedra de botànica de València, cal destacar a Jaume Honorat Pomar que va mantenir contactes amb els Jardines Reials d’Aranjuez, fet que li va possiblitat contactar amb el monarca el qual li va el present d’un “Codex” que es una joia del naturalisme del “nou mon” de l’època.
En el segon capítol segueixen prevalent la tasca de botànics i metges però també s’incoropora una nova figura, els geografs que descriuen el territori propi o forani. Pensem que el segle XVII es el segle de la revolució científica, en que es descobreixen nous fenòmens i essers vius. Cristòfor Despuig es un respresentant d’aquells erudits renaixentistes en que descriu la seva geografia en l’obra “Los Col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa”. El mateix que faria anys mes tard Gaspar Escolano per València. Però l’obra mes valuosa des d’un punt de vista naturalista es “Llibre primer de la historia Cathalana en lo qual se tracta de Historia o descripcio natural , ço es de coses naturals de Cathaluna” per part del jesuïta reusenc Pere Gil i Estalella. Obra que va romandre inèdita fins que el 1949 Josep Iglesies en va fer una edició crítica. Amb Joan Salvador i Boscà [mes info a l'article "Plantas cultivadas enel herbario Salvador (siglos XVII-XVIII)"] , comença una nissaga de naturalistes catalans que va des de 1600 fins el 1850. El fundador Joan va començar a arreplegar tota mena de llibres de plantes, minerals i altres curiositats de la natura que formaren una gran biblioteca que aniria creixent al llarg de dos segles i seria visita obligada a tots els naturalistes de Barcelona. El seu fill Jaume Salvador es ja un científic pertanyent a la moderna botànica prelinneana que contactà amb l`èlit científica del moment, especialment amb Joseph Pitton Tournefort, John Ray i Peire Magnol. A València, l’anatomista Crisostom Martínez [bibliografia] va ser un dels primers microscopistes hispànics, i va ser un dels màxims respresentants del moviment “Novator” [mes info a l'article "Incidencia del desenvolupament científic europeu a les ciencies de la salut en els Paisos Catalans en el segle XVIII: aportacions de la farmacopea londinensis"] entre XVII i el XVIII que intentaria renovar la ciència espanyola
Arribem a la Il.lustració en el tercer capítol, segle de revolucions polítiques i de coneixement i racionalizació cientifics. Els naturalistes son encara col.leccionistes, però incrementen els seus coneixements, els ordenen i intenten comprendre’ls. Linne i Buffon son el paradigmes representatius del corrent conegut com Encyclopedie. El segle XVIII es també un periode en que s’institucionalitza la ciència al crear-se societats científiques i acadèmiques especialitzades. I ara trobem també un nou membre de la saga Salvador: Joan Salvador, fill de Jaume i, segons els estudiosos, el que te la formació científica mes completa de la nissaga. No obstant es també fill de les circumstàncies polítiques de l’època. En el moment en que estava treballant en un Botanomasticon Catalonicum [mes info a la tesi en xarxa "Estudis sobre cinc herbaris historics de l'Institut Botànic de Barcelona"], esclata la Guerra de Successió i es malbarata la seva obra. No obstant si que disposem d’un estudi sobre la pesca litoral a Catalunya, encarrec fet per Antoine de Jussieu. Per altra part cal esmentar a Pere Barrère, de Perpinyà, gran viatger que es va especialitzar en matèria botànica i ornitologia. Vegis la seva obra “Ornithologia Specimen Novum” de clara inspiració linneana. Finalment esmentem a Josep Quer (cirugià) i Joan Minuart (apotecari) [mes info a l'article Botànica Moderna de l'Enciclopèdia Catalana] van cultivar l’estudi de la botànica especialment als Pirineus. El primer es destacable també pel seu estudi “Flora Española”. Nomes amb Antoni Palau, els coneixements de Linneum seran introduïts i reconeguts per tots els naturalistes hispànics. A finals del XVIII es crea la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona que generarà diversos treballs dins l’àrea naturalista d’eminent caire aplicat en les àrees agrícola i terapèutica. I una mica mes tard la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. A Mallorca, Bonaventura Serra destaca en els estudis d’història natural, botànica i agricultura, fundant alhora la Societat Mallorquina d’Amics del Pais [mes info a l'article Palma: La història - De la guerra de Successió a la guerra del Francès].
El quart i darrer ens situa en el tombant del XVIII i XIX, en que es produeixen canvis significatius en els investigadors de les ciències naturals. El procés d’institucionalització científica endegat dècades enrrera permet la creació de veritables professionals que es dedicaran a fer treball de camp i elaborar teories pròpies i novedoses. I, aixi mateix, es promouran dues maneres de treballar que formaran dos corrents diferenciats “naturalistes de gabinet” i “naturalistes de camp”. Georges Cuvier i A. Von Humboldt son els seus màxims representants. Antoni Josep Cavanilles es el botànic valencià mes significatiu de finals del XVIII que porta la tradició linneana al seu màxim nivell. Un altre presonatge destcat es Joan Baptista Bru que es va dedicar mes a la Zoologia, concretament a la taxidermia , l’anatomia animal i al seus dibuix, dins el Real Gabinete de Historia Natural de Madrid. Carles de Gimbernat [bibliografia], barceloní, va destacar en l’àmbit de la geologia, un exemple clar de naturalista de camp. El també viatger valencià Simon de Rojas va destacar pels seus estudis en geobotànica. Amb els seus companys Donato Garcia i Mariano La Gasca funden la primera revista naturalista d’Espanya: “Anales de Ciencias Naturales”. No obstant, la invasió francesa i la posterior Guerra del Francès van suposar un sotrac important en el desenvolupament de l’activitat científica del nostre país. A partir dels anys 20 visiten Espanya molts científics estrangers imbuïts per l’esperit romàntic de l’època. I per altra banda, ens trobem amb un redreçament dels estudis acadèmics, emmirallats per la creació de les facultats de ciències a França i Alemanya. Joan Francesc Bahi [mes info a l'article La botànica moderna als Països Catalans ] , cirugià pero dedicat a al botànica es un difusor de l’obra científica estrangera. Edita al castellà la primera obra de botànica a Catalunya “Elementa Terminologiae Botanicae / J.J.Plenck” i sosté un periòdic mensual “Memorias de Agricultura i Artes”. Agustí Yañez, dins el Reial Col.legi de Farmàcia de Sant Victorià, manté també la tasca divulgadora amb la publicació de “Lecciones de Historia Natural” un pas mes cap a l’extensió del coneixement en llengues vernacules. Ja cap a mitjans del XIX les idees evolucionistes de Darwin suposarien un autèntic terratrèmol en la concepció de la història natural entesa fins el moment. Jean-Baptiste Lamarck fou pero un precursor de les idees evolucionistes que va crear escola. Entre els deixebles mes significatius trobem a Antoni Bergnes de las Casas [bibliografia], gran activista de la divulgació científica i rector de la UB. Va ser el primer en editar les obres completes de Buffon a Espanya i gran seguidor del Lamarckisme. Espanya seguia però lluny de pujar-se al carro de la investigació científica al llarg del XIX. Amb algunes honroses excepcions com la del geòleg valencià Joan Vilanova [mes info a l'article La formació del mapa agronòmic de Catalunya. Una aportació d'en Marià Faura i Sans al progrés de Catalunya] que van posar els fonaments per al renaixement de la pràctica científica a Espanya al darrer terç del XIX.
Sembla mentida però es veritat. Els diaris “El Mundo” i “Expansion” ofereixen des de fa temps als seus lectors una col.lecció de llibres nomenada “Grandes Pensadores” que es força interessant, assequible (12,99 €) i amb criteris científics contrastats. Podem estar o no d’acord amb les línies edtiorials d’aquests diaris però les promocions que esta treient darrerament el diari “El Mundo” valen la pena. “Grandes Pensadores” ja fa temps que esta sortint. Inicialment van ser 21 filòsofs i intel.lectuals entre les que destaquen els clàssics Socratres, Plato
Els editors Berg Publishers van publicar a finals del 2007 l’obra 
Els porcs són un dels animals més paradoxals per la relació desenvolupada en relació amb els humans. Aquests víncles han evolucionat en una etapa llarga i variada: de bèstia salvatge i noble del bosc a ser un animal domèstic criat a les granges;