del.icio.us
El Jose Manuel Gutiérrez ens ha facilitat un exemplar del llibre: “El control del ganado equino en España en la Edad Moderna. El Libro de registro de caballos de Toledo del año 1535”. Una publicació de la que es va fer difusió en el passat congrés de Toledo i que va ser editada l’any passat pel seu Ajuntament.
Es tracta d’una obra singular que ens aporta per un costat diferents estudis sobre la ramaderia equina a la Castilla renaixentista. Hi trobareu diferents estudis sobre els registres de cavalls, sobre el propi manuscrit del 1535, però el que ens interessa en particular destacar es el text: “Normativa sobre el control de la ganaderia equina en España en la Edad Moderna” preparat per Juan Carlos Galende i Mariano Garcia Ruipérez. Al llarg de disset pàgines els autors ens endinsen en les diferents regulacions que gestionaven la cria cavallina. Cal tenir en compte els diversos i nombrosos usos del cavall fins ben entrat el segle XIX: agricultura, transports, postes i correus, tir de cotxes, el “recreo de los pueblos”, exercici de la noblesa, ostentació de les classes benestants, defensa i conservació dels regnes, així com el benefici que produïa els seu comerç.
Des de mitjans del segle XIII ja es troben regulacions que pretenen restringir l’extracció de cavalls fora del regne, la coneguda “saca de caballos”. Aquestes normes es multipliquen en el segle XIV, prenent força a partir de la Batalla d’Aljubarrota (1385) en que Castilla perd davant Portugal. A partir de llavors el rei Juan I reforçaria la cria i reproducció cavallar davant de mules, ja que els cavalls constituïen l’engranatge de l’exèrcit del moment. Entre altres mesures es prohibeix l’exportació de cavalls i s’obliga a qui tingui mules haurà de disposar de la mateixa quantitat de cavalls, amb algunes excepcions. El comerç d’equins era lliure en tot el regne però s’obligava a tots els pobladors a una distància de 20 llegües de les fronteres que inscrivissin els seus cavalls en un registre municipal. Les mesures restrictives aniran succeint-se amb els posteriors reis tenint en compte que els cavalls espanyols eren molt demanats pels estrangers a causa de les seves qualitats ideals per la lluita armada. Els Reis Catòlics van segur amb aquesta política restrictiva, especialment amb la conquesta del Reyno de Granada, ja que molts soldats es desprenien dels cavalls i apostaven per les mules a fi d’adequar-se al cultiu de la terra. Diferents pragmàtiques van voler impulsar tot el contrari. Destaquem la signada a Barcelona el 1493 (transcrita al final del llibre) en que s’obligava a mantenir mules i cavalls al mateix temps, justificació de la tinença documental d’aquests bens quan es volia viatjar, i a censar els cavalls de mes de tres anys a cada poble i vila, a banda de la prohibició de la seva exportació a l’estranger. Els “alardes”(controls fets de la població equina i dels seus propietaris –estat civil, professió- )eren una bona mesura per controlar la població equina del regne i se’n va fer promoció per llei. Les mesures es van anar fent cada cop mes restrictives fins arribar el punt que en una pragmàtica de Granada del 1499 es prohibia que a partir del 1500 es muntés només en cavalls de mes de dos anys amb l’excepció de clergues, dones, correus i ambaixadors.
L’Emperador Carlos V va complir amb les prescripcions fetes pels Reis Catòlics i en una pragmàtica del 1528 va fer complir el que ja s’havia promulgat el 1499. Els deures militars que l’Emperador va anar contraient al llarg del seu mandat, especialment davant del “Turc” només van fer que impulsar les polítiques proteccionistes amb la pena de mort pel seu incompliment (pragmàtica de 1534). Els registres de cavalls municipals havien de ser cada cop mes pormenoritzats. Aquest tipus de mesures nomes van fer que encarir el preu del cavall, reduir la seva presència al mercat i produir morts innecessàries amb súbdits que no podien avesar-se a la seva munta per edat, malaltia …(Cortes 1537). El 1551 davant la situació d’escassetat cavallina l’Emperador Carlos V va fer marxa enrera i va permetre que a partir de 1552 tothom podés cavalcar amb mula en qualsevol del seus regnes. Les mesures liberalitzadores no van però possibilitar la millora i increment de la ramaderia cavallina.
Amb el regnat de Felipe II es van promoure els cotxes i lliteres com a mitjà de transport, fet que condicionava negativament la cria de cavalls de raça. Assabentat el rei, va promoure una sèrie de mesures per protegir les eugues de “marca” i els seus propietaris (1556). Però el control era difícil de portar a terme. Especialment al sud del riu Tajo –Andalucia- on era costum que les eugues fossin cobertes per ases per criar mules. Els ajuntaments, a banda de dels controls, havien d’assegurar la cria de cavalls de raça als seus municipis, comprant cavalls que asseguressin la qualitat de la seu bestiar equí i a costa dels propietaris de les eugues. El 1567 Felip II encarregà per Real Cèdula la creació de les “Caballerizas Reales” a Córdoba sota la direcció de Diego López de Haro , seleccionant i adquirint unes 1.200 eugues que mantindrien la casta dels cavalls espanyols.
El segle XVII no va ser molt pròdig en normes relacionades amb el foment dels equins, però en el XVIII ja trobem una Real Cèdula sobre “Parada de Sementales” (1750) en que Fernando VI dona compte de les recomanacions fetes pels mestres albeitars de les Reales Caballerizas en que es promouen mesures de qualitat dels sementals i alhora com havien de ser les dependències i els exemplars que havien de ser sacrificats si patien una sèrie d’afeccions que malbarataven la puresa dels cavalls. Els corregidors havien de nomenar així mateix un “maestro herrador” encarregat de visitar les parades de la seva competència. Una regulació que s’aprofundiria el 1754 amb la Real Ordenanza sobre “la mejor cria, casta , conservación y aumento de la Caballeria del Reino” amb la privilegis i exempcions pels criadors de cavalls. Amb Carlos III es restringeix la cria cavallina de raça espanyola a Andalusia, Extremadura i Murcia, i es regula que cada criador havia de tenir un ferro identificatiu propi per marcar els seus cavalls, amb creació d’una comissió a cada localitat que s’encarregués de controlar els creuaments i les pastures adequades. Una norma que seria verificada el 1789 per Carlos IV amb disposicions similars. Al llarg de finals del XVIII es dicten diverses regulacions que acaben amb la creació de la Real Junta de Caballeria del Reino el 1796 en que el Consejo Supremo de Guerra i la Real Escuela de Veterinaria de Madrid s’encarregarien dels temes relacionats amb la cria cavallina de raça. Amb la Guerra de la Independència, les Cortes de Cadiz del 1812 van derogar totes les ordenances relatives a la cria ce cavalls, subsistint únicament la norma de la prohibició de l’ús d’ases fora de les seves terres i l’obligació de reservar per la cria de cavalls de raça un terç de les eugues destinades a l’efecte. Els registres, controls, establiment de pastures, tota l’estructura administrativa establerta fins el moment va desaparèixer. Amb la tornada de l’Absolutisme, Fernando VII va veure’s obligat a establir un nou ordenament en que es preservés tant les mules (necessàries pel foment agrícola) com de cavalls. Les Sociedades Económicas de Amigos del Páis el van aconsellar crear una estructura impositiva entre els criadors de mules i cavalls no adreçats a feines agrícoles que s’utilitzaria pel foment de la cria de raça. El 1817 s’aprovava aquesta nova normativa amb una regulació específica per la “Recaudación del abritrio aprobado por S.M. para atender al fomento de la cria de caballos”. Els registres van seguir portant-se a terme fins que el 1835 es van suspendre l’estructura municipal i es posava fi a la regulació equina de l’Antic Règim a Espanya.
El llibre en questió el podeu localitzar:
No us penseu que el blog s’ha suspés .. No. Després d’unes setmanes de “baixa” per diferents motius personals en que he tingut “oblidat” el blog, santornemi amb les mateixes ganes de sempre.
Recentment s’ha publicat a 
Per aquestes dates es celebra la festivitat dels “
