El Muntanya dels Pirineus, una raça amb molta història … (I)

Un bon amic, el Xavi Fàbregas Comadrán, veterinari higienista i polifacètic, alhora que aficionat a la història com nosaltres, ens ha enviat la convocatòria que es prepara pel proper Octubre 2009 al Camp de tir de Massanes (Girona) sobre la II Concentració de Mastins Espanyols (Massanes, Girona, 17 d’Octubre 2009). Segons la Classificació de la FCI (1) dins el grup 2 molossos, afi als mastins - fa gairebé un any que ja informavem d’aquesta raça- [Mastins, una historia mil.lenària arriba als blogs (21/03/2008)], hi ha els Muntanya dels Pirineus, la història dels quals volem exposar en aquesta plataforma.

Els orígens de les races de gossos, i mes si tenim en compte l’activitat ramadera primigènia dels “Muntanya”, es retrotrau a èpoques molt llunyanes. Fins i tot hi ha reminiscències llegendàries com la del mite grec (2) que explica que Zeus va donar a Hephaestus (Hefest) – germà d’Afrodita, el mitic forjador la fragua del qual estava al mont Olimp, si be després se li ubicaria a l’Etna- , el gos Laelaps, un gos de bronze amb ànima. Abans de convertir-lo en pedra va tenir descedència i es va refugiar a la tribu dels Molossoi ,al nord de Grècia, des d’on es va engendrar la resta de gossos d’aquest grup, que també se’ls coneix com a “gossos dels déus”.

De moment, i a manca de mes estudis fets en base a marcadors d’ADN, que agrupi les races afins entre si, cal basar-se en evidències històriques com les migracions, comerç i invasions de les diferents civilitzacions i les seves activitats mes significatives com podien ser la cura dels ramats. En aquest sentit cal considerar les migracions que van tenir lloc sobre el 4rt mil.leni aC en que diferents pobles indoeuropeus van expandir-se cap a l’oest. Alguns d’ells van arribar fins els Pirineus, donant lloc a poblacions d’origen basc. Estudis biològics, botànics, faunístics, antropològics així ho demostren. En el cas català, els topònims, Ur, Bolt i Alp son evidències d’origen sumeri, i de la mateixa manera podrem trobar expressions de la Península d’Anatòlia que encara perviuen a les nostres contrades. Aventurem que aquests primers pobladors del neolític asiàtic que van arribar fins territoris ibèrics portarien els seus gossos acompanyant protegint els ramats que els acompanyaven. Races similars en diferents punts d’Europa que tenen uns trets morfològics similars (3)

El conjunt d’aquestes races reben el denominador comú de “Molossoides”. El nom molós te l’origen en la classificació que Piérre Mégnin (4) va fer de les races de gossos el 1896 en que feia la distinció entre “Lupoïdes, Braccoïdes, Molossoïdes, et Graoïdes” .D’entre les diferents races de “molossos” el Mastí Tibetà sembla ser que es la raça mes genuïna que ens encapçalaria la puresa genètica d’aquest arbre genealògic caní d’origen asiàtic (5). Les diferències que anem trobant per tot Europa i altres continents vindrien a formar part dels criteris de selecció que els mateixos humans han fet servir pel seu propi us, i la pròpia adaptació al medi natural que ha tingut cada raça..

No obstant, si l’origen dels “Muntanya” es mes o menys segur, no ho es tant el camí a partir del qual han arribat els molossoides a expandir-se pet tot el món. Hi ha diferents hipòtesis, entre les quals podem significar: El poble Gàlata a Assíria (300 aC), els Arrians (1000 a 500 aC), Alexandre el Gran que l’expandí des de la India a través de Fenícia i Roma … El cas es que cal investigar encara molt per arribar a conclusions certes.

A l’antiguetat

Marc Terenci Varró a “De Re Rustica” (6) ja exposa la seva visió dels gossos, la utilitat i morfologia dels mateixos. Com a guardians dels ramats i defensors del bestiar de llana. I pel que fa al seu aspecte comenta que n’hi ha de dos tipus: el gos de caça que es prepara per la persecució de feres i animals salvatges, i altre destinat a la custòdia dels ramats i que correspon als pastors. I continua descrivint: “Quant al seu aspecte exterior, escollir els que estiguin ben formats, de talla gran, amb els ulls negres o vermellosos, el nas del mateix color, els llavis vermells tirant a negres, ni massa recollits, ni massa penjants”….” És igualment essencial que els gossos tinguin el cap fort, les orelles llargues i flexibles, el coll ample i curt, les cuixes dretes i tirant més cap a dintre que cap a fora, les cames amples, els dits distanciats, les ungles dures i encorbades, l’espina dorsal ni sortida ni convexa, la cua espessa, la veu sonora, el musell ben partit i el pèl blanc de preferència amb la finalitat de que es pugui distingir fàcilment dels animals salvatges durant la nit”. Es una descripció que s’ajusta força a la descripció d’un gos molossoide i que evidència la seva existència entre les civilitzacions del món antic.

A l’Edat Mitjana

Les evidències que tenim a l’Edat Mitjana son les que ens apareixen en els llibres manuscrits dels cavallers i reis medievals. No hi ha testimonis escrits del paper dels gossos molossoides en el camp i el ramat tot i que es pot aventurar que si que van exercir aquesta funció. Entre els llibres mes significatius que disposem en que surten els gossos mastins es el llibre de caça de Gaston Phebus (1331-1391) “Livre de la chasse”, un exemplar miniat en que, a banda de relatar-se diferents aspectes de com exercir una bona caça, hi ha deu capítols dedicats a com entrenar, criar i tenir cura de les malalties dels diferents tipus de gossos del moment. Els classifica en cinc tipologies: Alans, Llebrers, Spaniels i Mastins. D’acord amb Joan Ferrer Sirvent (7) qui cita el llibre de Benoit Cockenpot “Le Montagne des Pyrénées” (8) el qual alhora esmenta el llibre de Phebus, concretament el capítol XXI : “Del mastí i la seva naturalesa”:”… els mastis tenen per ofici i per instint guardar el bestiar i la casa del seu amo. I es una bona naturalesa de gossos doncs defensen i guarden amb el seu poder el que pertany al seu amo, però son de “vilaine” talla (no adequada)”. Un aspecte a considerar segurament perquè no estaven fets per córrer i caçar sinó per guardar i protegir els ramats.

Edat Moderna

Amb la conquesta del nou continent el Gos dels Pirineus va ser dut pels pescadors bascos a Terranova durant el segle XVI. Allí serien creuats amb els retrievers negres importats pels emigrants anglesos i fruit d’aquestes unions s’originaria la raça de Terranova. A la fi del segle XVI, el cèlebre agrònom Olivier de Serres (9), en el seu llibre “Théâtre d’Agriculture et Mesnage des Champs“, hi descriu dues varietats de grans gossos als Pirineus: uns amb tons foscs per a la guarda de les cases, els altres de color blanc per a la guarda dels ramats. Els Muntanyes van arribar a la cort francesa de part de Lluis XIV el 1675, i es va estendre entre la noblesa. Però amb la Revolució Francesa va caure en desgràcia degut a la seva identificació amb la classe absolutista anteriorment governant.

Els Muntanyes durant el  XIX

Ja en èpoques contemporànies veiem com els muntanyes van minvant degut als moviments migratoris del camp a la ciutat i la progressiva disminució de l’activitat ramadera i dels llops a Europa Occidental. La primera evidència escrita del XIX sobre la terminologia de Gossos dels Pirineus ens be de Pierre Toussain de La Bouliniere, que en el seu anuari estadística de 1807 al departament dels Alts Pirineus, dóna aquest nom als gossos propis d’aquestes contrades.

No serà fins a finals del XIX que la raça es comenci detallar i perfilar. Amb tot si que troben una descripció feta pel cinòfil R de Kermadec on en 1874 fa la diferència entre els gossos dels Pirineus Occidentals i Orientals: El primer  particularment difosa als voltants de Bagneres-de-Bigorre; té el musell gruixut, els llavis penjants, les orelles arrodonides, el pelatge una mica cresp blanc i negre, sembla ser en gran part la soca de grans gossos designats amb el nom de Gossos de Terra-Nova, molt difosos en tota França. El segon tipus és el “Gos dels Pirineus Orientals”, és gran, de forma molt esvelta, el musell afilat, les orelles punxegudes i caigudes, el pelatge suau, sedós i abundant, d’un blanc neu amb taques gris clar o cafè amb llet; generalment aquestes taques existeixen sobre les orelles i la cara. En aquest últim cas hi ha una banda negrosa al voltant dels ulls. Sovint també és enterament blanc…Estava estès en altre temps en la part dels Pirineus que limiten el departament de “l’Ariege” amb la república d’Andorra, però sembla ser que actualment és molt rar, si no està completament extingit”

Es pot asseverar que l’autèntica propagació del Gos dels Pirineus fora de les seves muntanyes es desenvolupa en el segle XIX amb el naixement del Romanticisme. Aquests gossos, primer apreciats per la seva bellesa i la seva excel·lència, i després per les seves qualitats temperamentals innates, es van guanyar la resta d’Europa i Amèrica on van ser introduïts pel general Lafayette a l’any 1824. A Austràlia van ser introduïts a l’any 1843 per a guardar els ramats en una explotació de Hamilton.

La primera descripció metòdica del Muntanya dels Pirineus data de 1897 i figura a l’obra del Compte de Bylandt titulada “Les Raçes de Gossos”. El 1907 el “Pastor Club” publicaria el que es considera com el primer estándar de la raça, inspirat majoritàriament en la descripció donada pel compte de Bylandt.

Fonts utilitzades

(1) Classificació Races Gossos (Fédération Cynologique Internationale)

(2) – Bulldog History: The Ferocious Molossian Dog / Bobby Callahan
- History and origin of the Molosser Breeds (Bulldoginformation.com)
- Molosserworld’s Origin & History of teh Molossers (Molosserworld.com)
- The Molossers and the Dogge’s History in a new Perspective / Barbro von Moszinsky, Jan Edbladh (Molosserworld.com)
- Les Molosses du Proche Orient Ancien / Sophie Licari-Caparroy

(3) Molosser Breeds / Catherine Mariene

(4) Cynotechnie : Classification de MEGNIN (Club d’Amateurs de Dogues et Autres Molosses CADAM)

(5) The Tibetan Mastiff, the Original Molosser / Michael Russell

(6) – De re rustica / Varró (english) (Penelope.Uchicago.edu)
- De re rustica  / Varró (castellà) visionat limitat, referència (Books.google.com)
- De re rustica = Del camp / Marc Terenci Varró ; text revisat i traducció de Salvador Galmés.- .- Ed Català i llatí .- Barcelona : Fundació Bernat Metge, 1928. A les biblioteques universitàries catalanes, i biblioteques públiques de Barcelona

(7)- Gaston Phoebus i els Mastins : el Gos de Muntanya dels Pirineus en l’Historia / Joan Ferrer i Sirvent (LaBordadurtx.org)
- The Finest Hunting Manuscript Extant / W. A. Baillie-Grohman.- The Burlington Magazine for Connoisseurs, Vol. 2, No. 4 (Jun., 1903), pp. 8-21 (accés regtringit Universitats Públiques Catalanes o amb accés al portal JSTOR.org)
- Livre de Chasse de Gaston Phebus (Exposition BNF)

(8) – Le Montagne des Pyrénées… Le livre / Beonit Cockenpot

(9) – Olivier de Serres: Ecrivain, agronome, protestant (Etablissement Public Local d’Enseignement Agricole -EPLEA -)

(10) – El gos Muntanya dels Pirineus. 1. Història de la raça / Joan Ferrer Sirvent (Institut Pirinenc del Gos Muntanya dels Pirineus)

Aquesta notícia del nostre blog s’ha basat fonamentalment en l’estudi presentat per Joan Ferrer Sirvent, que es pot consultar a la web del IPGMP. Enhorabona per les dades facilitades !!

Properament publicarem la segona part d’aquest post dedicada a la història contemporània (segle XX en endavant) d’aquesta raça.

Fotos: 1: Mastins assiris, 2: Livre de la Chasse Gaston Phoebus, 3: Escena Llop perseguit per masti del Costumari Amades

Joan Amades, compilador de l’animalística popular catalana

&&                                   &&                                    &&

Estem actualment en l’Any Amades:  Joan Amades (1890-1959), un dels folkloristes, de formació autodidacta, mes importants que han donat els Països Catalans. Amades es responsable d’una ingent obra de recuperació de la nostra cultura tradicional en uns moments especialment dificultosos un cop acabada la Guerra Civil. La seva trajectòria es llarga i profitosa ja que des del 1915 fins al final de la seva vida va encetar una afició a la cultura popular i tradicional catalana que no la deixarà fins la seva mort. L’any 1940 fou nomenat conservador del Museu d’Indústries i Arts Populars del Poble Espanyol (Montjuïch) i responsable de la Secció de Gravats Populars, a l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona. La Unesco li encarregà de preparar el corpus bibliogràfic del folklore català.

A la web de l’Associació Joan Amades podeu llegir amb profunditat els detalls de la seva atzarosa i atractiva experiència vital. Entre les seves múltiples investigacions ens volem aturar en explicar la relació d’Amades amb la tradició animalística i del bestiari d’origen popular a terres catalanes.

Efectivament, Joan Amades va tractar molts temes de cultura popular entre els quals hi trobem estudis publicats com “Auca de les bèsties – Auca de les Faules d’Isop” (El tresor popular de Catalunya); “El Llenguatge de les bèsties i de les coses” (Biblioteca de Tradicions Populars); i un “Origine des bêtes: petite cosmogonie catalane” (Classiques e la littérature orale).

	El Llenguatge de les bèsties i de les coses / Joan Amades ; introducció de Jaume Arnella .- Tarragona : El Mèdol, 2003.- XVII, 98 p. : il.; 16 cm.- (Biblioteca de tradicions populars ; 24).- ISBN: 8495559927.- A biblioteques públiques i universitàries.
	Auca de les faules d’Isop ; Auca de les bèsties / Joan Amades.- Barcelona : Selecta, 1981.- 202 p. : grab.; 18 cm.- (El Tresor popular de Catalunya ; 6).- ISBN: 842980479X.- A biblioteques públiques i universitàries.
	L’origine des bêtes : petite cosmogonie catalane / Joan Amades ; traduction et présentation de Marlène Albert-Llorca.- Carcassone : Garae/Aesiode, D.L. 1988.- 364 p. : il.; 22 cm.- (Classiques de la littérature orale).- ISBN: 2906156116.- A biblioteques universitàries.

En la primera obra Amades exposa com l’home de camp, el que potser no es tan culturalment cultivat, se sent molt mes proper al camp, a la natura. Així els fenòmens naturals tendeixen a voler ser explicats per les persones que hi viuen a prop i, per això, es generen un gran i ric cabal de tradicions i llegendes que pretenen aclarir i explicar tot el que els hi passa al seu voltant segons la seva visió. Les qualitats, condicions i particularitats dels animals formen part d’aquest univers que es explicat amb rondalles, romanços, versos i altres mostres de literatura popular que pretén explicar les seves inquietuds i necessitats. Algunes d’elles solen ser envoltades d’una idea mítica i simbòlica, que les atorga una caràcter sagrat, fent-les valorar notablement.

Antigament, en les societats medievals, es composaven bestiaris on es dibuixaven animals, be propers o desconeguts per la societat del moment, en els que s’explicava la seva vida, costums i trajectòries, amb gran dots de fantasia. Els bestiaris eren fonts d’erudició i saviesa, per la qual cosa eren molt valorats per la població. Avui en dia, millor dit, fins a principis del segle XX fins la dècada dels 40-50 les auques pretenien cobrir aquesta faceta explicativa. Com a petites obres mestres de la literatura popular, impreses en un full, explicaven, amb l’ajut de dibuixos i gravats (quaranta-vuit, habitualment), diferents episodis d’una biografia, esdeveniments, costums, etc. Tenien l’origen en un joc d’atzar dels segle XVII, molt semblant al nostre joc de l’oca.

Les auques van el gènere més viu i didàctic de la literatura anomenada “de fil i canya” o de “canya i cordill”, integrada per estampes, goigs, fulls solts, plecs i llibrets sobre personatges o esdeveniments diversos. En el nostre cas, l’auca pretén ser una mena de bestiari on, un dibuixant d’arrel popular, pinta una sèrie d’animals, la major part dels quals havien de ser desconeguts per l’artista. En aquesta auca es difonen diversos animals sense donar una explicació erudita dels mateixos sinó de quina manera els veu el poble, segons la tradició popular.

Un encert d’aquesta edició es haver introduït al llibre un capítol dedicat al gran fabulista Isop (Esopo pels qui no en conegueu la nostra grafia). Les faules d’aquest escriptor grec han estat durant molt de temps una de les lectures mes llegides per les classes populars i es per això que enllacen perfectament amb la tradició de les auques ja que il.lustren en moralment amb paraules el que les auques ho fan en dibuix.

El segon llibre es el primer volum de la col.lecció “Biblioteca de Tradicions Populars” que es va publicar el 1933 i El Mèdol ha editat en facsimil. Amades en el capítol “davantal” exposa com el home sempre ha volgut identificar els sons dels animals amb una explicació entenedora per ell mateix. Una interpretació que se l’anomena ona mimologia, com a part de l’onomatopeia. I així ens comenta: “Hi ha bèsties que tenen llargues enraonades i que fins sostenen converses amb individus d’altres espècies; en canvi, d’altres, com el còbit, el cucut i el mussol, només saben dir el seu nom, el qual precisament ha estat format a base de la interpretació del seu crit”. Es en base a aquests diàlegs que el poble ha creat rondalles i narracions que tenen el seu valor mes quan son explicats que quan es llegeixen. Per això l’entonació i la fonètica es de gran utilitat i per aquest motiu s’han transcrit alguns fragments en pentagrama de com els animals manifesten els seus cants i expressions. Amades les recull en els següents grups: Els Ocells, Aus casolanes, Els mamífers, Animals varis, i seguit d’uns apartats dedicats a “coses” o instruments que comuniquen sons.

Finalment ens trobem amb l’obra de Marlène Albert-Llorca: “L’Origine des bêtes”. Una autèntica troballa us he de dir, ja que es tracta d’una gran enciclopèdia etnológica del bestiari popular europeu ja que, a partir de l’obra d’Amades fa una anàlisi comparativa del que s’ha dit de cada espècie en diferents tradicions de la cultura popular europea fent esment de les seves fonts.

Us volem fer particeps de l’explicació que dona l’autora sobre perquè hi ha animals que mengen carn i altres que mengen plantes: Durant el diluvi es va morir in porc a l’Arca que comandava Noè. Aquest va demanar consell als animals sobre que fer als que li semblaven mes assenyats (Elefant, cavall, gos …). I acordaren que el millor era menjar-se ja que no se’l podia tirar ni enterrar. Noe va invitar a totes les bèsties a menjar-se el porc mort. Fins aquell moment ni homes ni bèsties havien menjat carn. Algunes van provar la carn com a novetat i curiositat, i aquells que la provaren en van fer molt elogis i lloances sobre el seu gust i sabor. Llavors Déu va decidir que tots els animals que havien menjat carn a l’Arca continuarien menjant-ne quan sortissin de la mateixa, mentre els que no n’havien menjat ,mai podrien tastar-la. I des d’aquell dia hi ha els animals que mengen carn i altres que mengen les herbes i fruits de la terra.  Mereix una lectura aprofundida.

Joan Amades va ser i es una figura cabdal de la cultura catalana i el seu treball és essencial en tots els àmbits de la cultura popular. Aprofitem aquests dies que encara podem anar a veure algunes exposicions per entendre i admirar la seva gran obra creativa i publicada. És un personatge amb el qual tots estem en deute.

Podeu trobar mes informació sobre Joan Amades a la web de l’Associació i a les biblioteques universitàries catalanes. Finalment podeu veure el video que Tramuntana TV ha dedicat a l’Exposició Amades del Museu del Juguet:

El Llibre dels Secrets d’Agricultura o “Llibre del Prior”

Acabem de rebre fa poc un exemplar de l’obra “El Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril”. Escrita per Fra Miquel Agustí, Prior del Temple de Perpinyà, -nascut a Banyoles el 1560 i mort el 1630- el 1617 amb una única edició en català i successives edicions en castellà. Es tracta d’una obra fonamental per la història de l’agricultura, ramaderia, economia agrària, així com l’etnobotànica, farmacologia, producció de mel i seda, manescalia així com de la llengua catalana. Coneguda inicialment, amb cert to despectiu com a “Llibre del Prior” o “Libro del Prior”.

El professor Xavier Luna i Batlle, Departament de Filologia Catalana de la UAB, que ens ha cedit l’exemplar i n’ha fet la introducció d’on exposa que, malgrat tractar-se d’una compil.lació d’escrits,  la font principal de la publicació es deu a l’obra “L’agriculture et la maison rustique” dels metges Charles Estienne i Jean Libéault, llibre clàssic de l’edat moderna occidental publicat en llatí el 1554 i traduït al francés el 1564 amb l’avantítol a l’anglés com “The Countrey Farm”. Es en l’edició de 1606 en que es va fonamenta la traducció de Fra Miquel.

L’obra d’Agusti ha patit així mateix una controvèrsia considerable tenint en compte que se l’ha acusat directament de plagi de l’edició francesa. Aquesta acusació no es pot fer tant fàcilment en el context del segle XVII ja que era una pràctica habitual copiar fragments de textos sencers i adaptar-los a la realitat del moment. El mateix Estienne atribueix els seus textos a fonts clàssiques que podien ser ben be vincular-se amb Varró o Columel.la.

L’autor banyolí traduí literalment l’edició francesa, si be reduint part del text original i incorpora informació relativa a les terres catalanes, especialment a les del nord-est anterior al Tractat dels Pirineus. No obstant, l’estructura de l’obra es bastant diferent que l’original en francès. Si be en l’edició original tot dona voltes sobre la casa, com un element de modernitat que pretén entroncar amb els clàssics: 1. Casa com a centre vital, 2. Jardí  amb herbes d’us curatiu i culinari, 3. Hort de fruiters, 4. Prats de pastura, 5. Camps de gra, 6. Vinya, 7: Bosc per la fusta i la cacera; mentre que en l’edició catalana la línia argumental es el temps i la seva predicció, i tant sols en el llibre tercer apareix la casa com a argument principal.

Un altre aspecte diferenciador entre ambdues edicions es que en la catalana apareix el terme “secret” segurament com a “manera de fer”, “allò que s’ha de saber” o també pel gust barroquitzant del moment. Una altra versió seria l’explicada pel mestre Emili Giralt que l’atribueix a Antoine Mizauld (1520-1578) autor de “Phaenomena sive aeriae ephemerides”.

El destinatari de l’obra, a diferencia de l’edició francesa en que apareix el “fermié” o masover, es en la catalana el “pare de família” que s’ha d’ocupar personalment de tot el que te al seu càrrrec -el terme masover es d’aparició mes tardana a Catalunya. Aquest “pare” ha de ser versat en les feines de casa (mestressa), medicina i manescalia, i l’ofici de pastor. Es concep el món agrari com un tot capacitat d’autoabastir-se, amb capacitat per vetllar per tots els temes de producció, profilaxi, i curació de bens, animals i persones. Segons el mestre Giralt es tracta d’un “Vademècum agropecuari i farmacopea domèstica”.

Per altra banda, tenint en compte l’objectiu d’aquest blog, també convé incidir en l’altra part del títol “pastoril”: es tracta d’una obra en que hi te una significació especial tot allò relacionat amb les explotacions ramaderes i per extensió a tot tipus d’animals vinculats a la granja com poden ser gallines i aviram en general, conills, porcs, bous i mules, abelles i cucs de seda. I relacionat amb les espècies ramaderes hi te una importància destacable la predicció del temps a partir del comportament dels animals.

En efecte, el títol “pastoril” queda identificat amb l’explotació del bestiar en general i s’explicita en el fragment: “ofici pastoril, ço es en nodrir tota mena d’animals domèstichs, axí terrestres com volàtils, ab llur descripció en particular de quiscú d’ells y de llurs malaltias, ab la menescalia per a curar-los” [fol 143r]. Hi trobarem diferents punts de vista que afecten als animals de granja com: característiques que afavoreixen una bona producció animal, la cura i profit dels mateixos, maneres de curar les seves ferides i malalties; així com els perills que amenacen al bestiar com els atacs del llop. Dona també amb molta cura,i entre moltes altres informacions, recomanacions precises pels pastors i mossos de quadres.

Podeu consultar aquesta edició:

Llibre dels secrets de agricultura, casa rústica y pastoril / [Miquel Agustí].- [Vilafranca del Penedès : Edicions i Propostes Culturals Andana], cop. 2007.-XXXI p., 194 f., [12] f. : il. ; 31 cm.- Facsím., Barcelona : en la estampa de Esteue Liberôs, 1617.- ISBN : 9788496995000 (cart.).- Proleg (atipic) / Emili Giralt i Raventós – vii – ix ; Introducció / Xavier Luna i Batlle – p: xi-xxxi. A les biblioteques universitàries catalanes.

Edicions digitals:

- Edició en línia en castellà 1712

- Edició en línia en castellà 1722

Bibliografia complementària:

- Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril / Miquel Agustí ; estudis preliminars de Lluís Argemí … [et al.].- Barcelona : Alta Fulla, 1988.- 45, [424] p., [1] f. pleg. de làm. : il.; 30 cm.- Estudis preliminars: Presentació / Lluís Argemí- p: 5-10; “La Gàbia gran no fa millor l’aucell”: l’arquitectura rural postremença i el “siti i forma de la casa” segons Miguel Agustí / Joaquim Garriga – p: 11-20; El “Llibre dels Secrets d’Agricultura” i la prosa catalana del barroc / Modest Prats i Albert Rossich – p: 21-38; Les Edicions del “Prior” / Amadeu J Soberanas – p: 39-45.- El podeu localitzar a biblioteques universitàries catalanes

- Variacio historica i dialectal dins els SECRETS d’AGRICULTURA (1617) de Miquel Agusti / Xavier Luna.- a: Miscel·lània Joan Veny, Josep Massot i Muntaner, Volum 5 / Josep Massot i Muntaner.- L’Abadia de Montserrat, 2004.- ISBN 8484154475.- Parcialment en digital

- Els tractats d’agricultura i l’alimentació pagesa a l’època moderna / Maria Mercè Gras i Casanovas, M. Àngels Pérez i Samper.- Estudis d’Història Agraria.-Any: 1999 Núm.: 13.- p. 63-106

- Les fonts del Llibre dels secrets d’Agricultura de Miquel Agustí. El MS754 de la Biblioteca de Catalunya i el MS291 de la Bibliothèque Nationale de France / Maria Antònia Martí Escayol.-   a:    Afers. Fulls de recerca i pensament 2008 ,Vol.23,Num.60 .- p: 289-312

- Un record per a Miguel Agustí, autor del “Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril” / Vila, Pep.- a:     Revista de Catalunya 2000 ,Num.153.- p: 125-141

- La veterinària a Catalunya durant el segle XVIII, un article d’Alfons Zarzoso (Quiro news 25/10/2008)

Vol 3. Edat moderna / coordinadora, Eva Serra ; autors, Manuel Ardit … a:  Història agrària dels Països Catalans / director: Emili Giralt i Raventós ; coordinador: Josep M. Salrach Publicació Barcelona : Fundació Catalana per a la Recerca [etc.], 2004-2008.- El podeu localitzar a biblioteques universitàries catalanes ,i parcialment a google books en previsualització limitada

Restes de conills de mes de 13.000 anys, nova participació de Jaume Camps

Sobre l’estiu passat una important troballa es va produir en un jaciment arqueològic de Vimbodí. Es tracta d’un jaciment conegut com el “Moli de Salt”  (Tarragona) on s’han trobat gairebé 5000 restes fòssils, gairebé tots de lagomorfs de fa mes de 13000 anys. Una descoberta que va tenir un gran impacte als mitjans i que ara el Jaume Camps, sempre atent als diferents esdeveniments  relacionats amb la història cunícola i dels animals en general ens vol fer partícep el seu punt de vista en un article original que podeu consultar a text complet al final d’aquesta notícia.

La troballa es un gran descobriment que te una important transcendència a nivell zooarqueològic i paleoecològic. No obstant en Jaume ens vol oferir el seu punt de vista com expert nutroleg i zootècnic. En la seu text podem trobar el qüestionament sobre la gran quantitat de peces que havien de caçar per mantenir una població saludablement òptima. En efecte, en aquella època ja havia passat el mes fort de les glaciacions –de Wurm- però tot i així els “sapiens del lloc” segur que encara precisaven d’un mínim de 2.500 Kc de mitjana. Segurament la font principal d’alimentació era la caça de mamífers entre els quals els conills havien de ser el principal objectiu. En aquella època, els humans no tenien ni tant sols habitacle permanent, i preparaven els aliments en foc damunt pedres … Les dificultats de supervivència eren determinants.

Però perquè tantes restes de conills ?. Potser havien trobat que la caça de conills era més estable que els grans animals?. O potser tenien alguna nova tècnica de caça, (tapar les obertures dels caus, o usar fures o altres mustèlids?). En aquest sentit, si no depenien tant de la caça major podrien anar abandonant el nomadisme. Serien doncs els conills un factor de sedentarització de les poblacions humanes a la Península Ibèrica ?

Segons els càlculs fets per en Jaume, els nostres avantpassats de Vimbodí havien de menjar 1 conill per persona/dia tenint en compte la baixa aportació calòrica dels lagomorfs. Un extrem segurament exagerat i diferent del que havia de ser en realitat, que ens pot servir per investigar millor sobre com sobrevivien els nostres besavis ….

Cal considerar finalment que a les galciacions de Riss i Wurm – uns 200.000 i 20.000 anys aprox.) van fer que els primitius conills europeus cerquessin un millor clima, tot just anant a parar a la Península Ibèrica on van generar una nova espècie. Els neandertals i els primitius conills van desaparèixer de la faç de la terra simultàniament. Per això, podem dir que els actuals  Oryctolagus cuniculus (conills domèstics) son descendents directes de l’espècie que avui roman al jaciment de Vimbodí. Tinguem present sempre que el conill es la única espècie animal que s’ha domesticat exclusivament a Europa, i la seva creació, com nova espècie, va ocórrer en la Península Ibèrica !!!

Podeu consultar aquesta contribució a:

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- La caça de conills, i el seu consum, de fa 13.000 anys .- (treball no publicat cedit per l’autor)

Informació sobre la troballa:

- Cazadores de conejos de hace 13.000 años / Rosa M. Tristán
Rosa M. Tristán (El Mundo – 12/06/2009)

- Cazadores de conejos de hace 13.000 años (AntiguayMedieval blog)

- Miles de fósiles de conejos afloran en el yacimiento del Molí del Salt
Antonio Madridejos (El Periodico – 29/06/2009)

- Troben 5.000 nous fòssils de fa 13.000 anys al Molí del Salt, entre ells dos nous gravats i dues puntes de llança d’os per caçar IPHES (Activitats IPHES blog)

Ramón Turró i Darder, veterinari renovador i polifacètic

Ramón Turró i Darder (Malgrat 1854- Barcelona 1926). Estudia a les Escoles Pies de Calella i acaba a l’Institut de Segona Ensenyament  de Girona el 1871. Va cursar Medicina a la Universitat de Barcelona fins el curs 1873-1874 en que va interrompre els estudis i els va continuar en el curs 1889-1890 sense acabar la carrera. Va començar la titulació de Filosofia i Lletres el 1877-1878 fins el 1880-1881.

Jaume Pi i Sunyer el va introduir en el treball de laboratori de la Facultat de Biologia a la Universitat de Barcelona. Per donar compliment a la seva tasca en el laboratori es fa veterinari amb una revàlida que aconsegueix el 1890 per la Universidad de Santiago de Compostela als 35 anys.

Turró va ser un investigador polifacètic i multidisciplinar. D’inquietuds variades va professar diferents àrees científiques i humanístiques i podem dir que va destacar en gairebé totes. La seva producció bibliogràfica es igualment extensa, mes adreçada cap l’àmbit periodístic que cap el científic si be amb un vessant especialitzat destacat. Cap el 1885 va començar a treballar en bacteriologia en companyia del Dr. Darder, al laboratori del qual feia anàlisis bacteriològiques i fabricava opoteràpics. Aquest laboratori va assolir una gran reconeixement gràcies a les aportacions fetes pel Dr. Koch amb el seu descobriment del germen productor de la tuberculosi. Les seves investigacions es van dedicar a contrastar l’obra de Pasteur amb la de Bechamp, mes proper a les seves conviccions.

Mes endavant, cap el 1906 s’encarregaria de les anàlisis bacteriològiques de les aigües de Barcelona i la preparació de sèrums i toxines al Laboratori Municipal dirigit per Jaume Ferran. Alli va poder desenvolupar una important tasca com a epidemiòleg al enfrontar-se amb les epidèmies de pesta bubònica a la ciutat comtal (1905) i de febre tifoidea (1914). La memòria presentada a l’ajuntament l’any 1907 sobre la salubritat de les aigües de la capital catalana procurant la vigilància dels manantials i la supressió dels dipòsits van donar un gran servei a la salut pública ciutadana.

Les seves investigacions en bacteriologia i epidemiologia el van portar a estudiar els mecanismes i substàncies que intervenien en la defensa dels organismes davant els agents nocius. Es a dir, la immunologia. En contrast amb el concepte clàssic de Pasteur i el químic de Buchner i Mechnikoff, Turró equipararia la immunitat a un fenomen fisiològic: la nutrició.

Degut a la seva personalitat intuïtiva i autodidacta va assolir grans fites –tot i no tenir cap titulació oficialment conclosa- en la recerca científica en àrees com la biologia, fisiologia, psicologia o filosofia. Però també dins la veterinària de la qual va exercir professionalment.

La seva relació amb els científics espanyols del moment va ser considerable. Personalitats com Gregorio Marañón, Duran i Reynals, Pi i Sunyer ,entre d’altres, hi van mantenir una copiosa correspondència. Ens trobem a finals del XIX, davant l’esperit reformista de la Generació del 98 en que molts personatges advoquen per un canvi de rumb en la societat espanyola, del qual no s’escapa cap sector. Com no, també  el veterinari.

Va ostentar molts càrrecs i distincions entre les quals destaquem: Director de la Secció de Bacteriologia del Laboratori de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya, president de la Societat de Biologia de Barcelona, director del Laboratori Municipal de Barcelona, president del Col.legi Oficial de Veterinaris de Barcelona.

Ramón Turró i Darder va ser un home de fets. El mètode experimental, compartit per la metodologia científica de Claude Bernard, el va guiar en totes les seves facetes científiques davant les especulació massa sovintejada en la recerca que es practicava en l’època.

Va dirigir la “Revista Veterinaria de España” que havien impulsat els germans Pere i Josep Farreras; i va participar amb moltes publicacions mèdiques i també veterinàries com en la “Revista de Higiene y Sanidad Pecuarias” que dirigia Felix Gordón Ordás amb el que es van professar una mútua admiració.

L’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya, el Col·legi Oficial de Veterinaris de Girona i  Col·legi Oficial de Metges de Girona es complauen a convidar-vos a l’acte de reconeixement i reivindicació del DR. RAMON TURRO I DARDER, que se celebrarà a la Sala de Juntes del COMG (C/Albereda 3-5 quart pis) el dia 19 de juny a les 19h i amb el següent ordre del dia:

-         Presentació i justificació acte: Bernat Serdà president COVG

-         Milagros Sáiz Roca, professora del Departament de Psicologia Bàsica, Evolutiva i de l’Educació, UAB. Presentarà un vídeo sobre la vida i obra de Ramon Turró.

-         Martí Pumarola i Batlle, professor del Departament de Medicina i Cirurgia Animal, UAB: “Ramon Turró i la veterinària”.

-         Perfil mèdic de Ramon Turró pel Dr. Moisès Broggi

Podeu consultar mes informacío del personatge a les següents contribucions  en línia:

- Homenaje a Turro (1824-1926), un veterinario que engrandeció otras ciencias / Luis Moreno Fernandez-Caparrós

- Positivismo científico en la obra de Ramon Turró / Juan Riera
Medicina e historia (2 epoca) Número: 32-2 (1974)

- Ramón Turró un modernista al laboratori (Conferència pronunciada davant el Ple de l’Institut d’Estudis Catalans. Secció Ciències Biològiques) / per Josep M. Camarasa i Castillo

- Ramón Turró y Darder 75 años después. Su vida y su obra / por Manuel Moraleda Benitez
6ª Jornadas Nacionales de Historia de la Veterinaria – (Valencia – 16 y 17-XI-2001)
p. 266 a 271

- Ramón Turró: una introducció al seu pensament / Salvi Turró
Comprendre: Revista catalana de Filosofia (2002 Vol 4 Núm.2)
p. 83-89

I també trobareu bibliografia sobre Ramon Turró i de  Ramón Turró a les bibloteques universitàries catalanes.

Congrés Internacional d’Arxius de Ciència (06-08/05/2009)

Xavier Roque, director del Centre d’Història de la Ciència (CEHIC) de la UAB en informa que entre el 6 i el 8 de maig de 2009 se celebrarà a Barcelona, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, el Congrés Internacional d’Arxius de Ciència “Future Proof V – International Scientific Archives Conference “. A continuació donem informació sobre la motivació i objectius, l’organització, el contingut i els participants d’aquest congrés.

Motivació i objectius

El congrés està dedicat als arxius de la ciència contemporània. Historiadors i arxivers de diversos països hi presentaran i debatran tot de qüestions relacionades amb l’adquisició i donació, el dipòsit, la conservació, la classificació i la difusió del llegat documental de la ciència contemporània: des dels fons personals de científics fins als registres digitals de la recerca en curs a grans laboratoris internacionals, passant per imatges, entrevistes, o arxius institucionals. Aquest patrimoni constitueix una part essencial de la cultura científica i té una funció cada cop més important en el debat actual sobre la ciència en societat. D’altra banda, la necessitat de garantir la preservació i l’accés a un nombre creixent de dades científiques, fa que les pràctiques arxivístiques s’integrin en la gestió de la ciència i la seva comunicació.

Per aquestes raons, moltes institucions científiques, a diferents països, presten una atenció preferent als seus arxius documentals, inclosos els del passat recent. És el cas d’acadèmies nacionals com la Royal Society britànica o la Reial Acadèmia de Ciències sueca; de grans instal•lacions científiques com l’Organització Europea per la Recerca Nuclear (CERN) o el National Accelerator Laboratory d’Stanford (SLAC); de museus de ciència com el Natural History Museum de Londres o el Deutsches Museum de Munich; d’arxius universitaris com el d’Imperial College London o el de les universitats d’Estrasburg i Uppsala; d’institucions especialitzades en la història de la medicina i els arxius mèdics, com la Wellcome Library britànica; i d’institucions internacionals com el Consell Internacional d’Arxius (ICA). La majoria d’aquestes institucions estaran representades al congrés.

El congrés de Barcelona és el cinquè en la sèrie de congressos internacionals sobre arxius de ciència “Future Proof“, després dels congressos celebrats a la Universitat d’Edinburg (2003), el Deutsches Museum de Munic (2005), la Universitat d’Estrasburg (2007), i la Reial Acadèmia de Ciències sueca, a Estocolm (2008). Enguany la seu del congrés serà l’Institut d’Estudis Catalans.

Organització

El congrés està coorganitzat pel grup Cooperation on Archives of Science in Europe, CASE i el Servei d’Arxius de Ciència, que actua com a membre i amfitirió local.

CASE és un grup d’historiadors i arxivers d’àmbit europeu dedicat a la promoció i el desenvolupament dels arxius de la ciència contemporània. Els membres del grup intercanvien informació i experiències sobre projectes arxivístics relacionats amb una institució, regió, nació o disciplina determinades, incloent-hi les eines de descripció. El grup col•labora també amb iniciatives similars arreu del món, com ara l’International Catalog of Sources del Centre for History of Physics and Allied Sciences, de l’American Institute of Physics; o el projecte World History of Science Online (WHSO), promogut per la Divisió d’Història de la Ciència i de la Tecnologia dins de la Unió Internacional d’Història i Filosofia de la Ciència (DHST/IUHPS), i coordinat per la Universitat de Melbourne.

Per la seva banda, el Servei d’Arxius de Ciència és una iniciativa única a Catalunya i a Espanya que impulsa el primer esforç sistemàtic per a localitzar i difondre el llegat dels científics catalans del període contemporani. L’objectiu específic del Servei d’Arxius de Ciència és la localització, recuperació, descripció i difusió del patrimoni documental que han generat els científics i les institucions científiques a les terres de llengua catalana o de llengua catalana fora de Catalunya, i el tractament dels fons recollits segons les seves característiques i la seva importància per la Història de la Ciència. El Servei d’Arxius de Ciència va néixer l’any 2001 com a projecte de recerca de l’Institut d’Estudis Catalans, amb la participació de la UAB. Representaven l’IEC la Secció de Ciències i Tecnologia i la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Per part de la UAB, hi estaven implicats el Centre d’Història de la Ciència, i l’Arxiu General i Registre. Nascut i desenvolupat inicialment com un projecte de recerca, el SAC es consolidà l’any 2007 en ampliar la seva base institucional gràcies al conveni signat entre el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat Autònoma de Barcelona.

A més de les institucions o associacions esmentades, patrocina el congrés de Barcelona la Comissió de Bibliografia i Documentació de la Unió Internacional d’Història i Filosofia de la Ciència (IUHPS).

Contingut

El congrés tindrà tres àrees primordials d’interès:

En primer lloc, i aprofitant el lloc de la celebració, es tractarà sobre la situació i les perspectives per als arxius de ciència a Catalunya, Espanya i Portugal, amb la presentació i discussió de les iniciatives en curs, tant les del mateix Servei d’Arxius de Ciència, com les de la Unidad de Coordinación de Bibliotecas del CSIC, les del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, o el Centre Interuniversitari d’Història de les Ciències i de la Tecnologia, a Lisboa.

El segon focus d’atenció serà la preservació i l’accés als arxius digitals (“born-digital archives”), amb la presentació, entre d’altres, de l’estratègia adoptada per la Welcome Library de Londres, del projecte AGDA de creació d’un arxiu nacional digital de les universitats sueques, o de la proposta del Comitè per a la Preservació i l’Accés a les Dades Científiques i de Recerca del Consell Internacional d’Arxius.

Finalment, el congrés s’interessarà per l’accés i la difusió d’aquests fons documentals, inclosa la seva funció en l’estímul d’una cultura científica i la participació ciutadana en qüestions científiques d’interès general.

Participants

En el congrés participaran prop de 30 historiadors i arxivers de Catalunya, Espanya, Portugal, França, Polònia, Suècia, la Gran Bretanya, els Estats Units, Alemanya i Holanda, en representació de prop de 20 institucions.

L’assistència al congrés és lliure per a les persones interessades.

Sciencia.cat, continguts en lliure accés en el seu 3er aniversari

El portal Sciencia.cat, en motiu del seu 3er aniversari presenta una llista alfabètica de bibliografia especialitzada disponible a la xarxa en accés lliure (open access). Es tracta d’una relació que fa referència tant a l’àrea cultural catalana com al seu context internacional. La llista s’extreu automàticament de la base de dades de Sciencia.cat, encara en construcció, i es va ampliant progressivament. Si desitgeu que els vostres treballs hi constin, envieu-los els enllaços o els arxius digitals.

Contacteu amb ells a través del següent formulari.

Felicitats per estar tres anys fent ciència i divulgació científica !!

El Cavall Bernat, una llegenda montserratina

L’Abadia de Montserrat va conmemorar el passat dia 10 de Març del 2009 el seu sis-cents anys d’abadia. Fa sis-cents anys (pdf) que el Monestir de Montserrat, que pertanyia a Ripoll des de la fundació, l’any 1025, va independitzar-se’n. Fou aleshores, l’any 1409, que va passar de priorat a abadia. El primer abat fou Marc Vilalba, nomenat pel Papa Luna. Aquest sis-centè aniversari se celebra mentre l’accés a Montserrat (pdf) continuava tancat als vehicles de dilluns a divendres (cal fer servir el Funicular Aeri), si be el cremallera de Montserrat tornava a engegar el passat dia 13.

La tradició montserratina s’ha anat forjant al llarg del temps. I compta amb un abundant llegendari que s’ha perllongat anys i anys.

En efecte, Montserrat ha esdevingut un dels principals elements mitificats que s’han fet servir per configurar el sentiment d’identitat catalana. Per això Catalunya i Montserrat es troben íntimament units. Eric Hobsbawm en la seva obra “Invent de la tradició” ja indica que molts mites vigents han tingut una elaboració relativament recent en el temps. En el cas català, a partir de finals del XIX (1870-1880) es quan es produeix una recerca dels símbols d’identitat i de configuració de l’univers mític referencial. La identitat catalana que es forjà amb la Renaixença es fonamentà en la Catalunya pairal, la religió, la terra i la història com elements vertebradors. L’Església trobà així noves eines per recristianitzar una societat que progressivament s’havia anat fent cada cop mes laica, vinculant terra i religió. El Mil.lenari de Montserrat i els poemes de Jacint Verdaguer “Virolai”, “Llegenda de Montserrat”, “Oda a la Verge de Montserrat” en son un exemple fefaent. Conseqüentment es potencià Montserrat com a muntanya-símbol de Catalunya, si be la recreació literària ja s’havia centrat molt abans en elements paisatgístics de la nostra terra: Bonaventura Carles Aribau “La Pàtria” (1833) o Joaquim Rubió i Ors “Lo Gayter del Llobregat” (1839) per citar-ne un parell.

D’altra banda, la serralada montserratina va ser redescoberta també pel món excursionista, que la convertí en un símbol de la pàtria, reducte dels valors religiosos i nacionals en afavorir la purificació i acostament a Déu. Progressivament, amb la Restauració, es va anar consolidant la popularització de la muntanya i, els moviments escoltes en van fer bandera al llarg de principis de segle, com l’escolta anarquista Eudald Canivell. Un dels pics mes embelmatics, la muntanya del Cavall Bernat (història en vídeo), va ser escalada per primer cop el 27 d’octubre de 1935. Molts dels noms que es donen a les formes de la serralada montserratina solen trobar una explicació llegendària.

Llegenda del Cavall Bernat

Heus aci ja fa molt temps, que hi havia un boscater que vivia en un poblet dels voltants de Montserrat. Es guanyava la vida tallant i venent llenya que recollia dels boscos de la muntanya. Era una feina dura i sacrificada, ja que es passava el dia aterrant arbres a cops de destral i transportant fatigosament els feixos als pobles de la plana, vora el riu.

Un dia, cap al capvespre, quan es trobava a punt d’acabar la feina , se li aparegué un cavaller, tot vestit de vermell, cavalcant un gran cavall. Aquell cavaller s’oferí a traginar-li la llenya fins a peu de riu. El nostre llenyataire, un cop recuperat de la sorpresa, acceptà encantat l’ajuda. Entre tots dos van carregar el cavall de tanta llenya que semblava impossible que l’animal es pogués moure. Tot d’una el misteriós cavaller s’adreçà al seu cavall dient-li:

Cavall Bernat

Porta aquesta llenya

a baix al Llobregat

Immediatament, el cavall sortí corrent, talment com si volés, i al cap de poc temps tornà descarregat de la llenya al costat dels dos homes. El llenyataire no s’ho podia creure. Encara restà mes bocabadat quan el cavaller li va dir que, si volia, podia ser l’amo d’aquell cavall, amb l’única condició que al cap de deu anys passaria a recollir-ne un de semblant; en cas de no trobar-ne cap, el boscater se n’hauria d’anar a viure amb ell.

El llenyataire, pensant en la seva fatigosa feina, acceptà l’oferta de seguida. Passaren els anys. Amb aquella facilitat de traginar, el cavall li proporciona notables guanys i el boscater omplí la seva vida de benestar. Amb tot, no trobava mai el moment de comprar un cavall igual, tal com havia acordat amb el cavaller, que no era altre que el diable.

Quan va arribar el dia en què es complien els deu anys, es va presentar aquell cavaller vestit de vermell a casa del llenyataire. Li preguntà si havia trobat un altre cavall tan valent i fort com el Cavall Bernat. El boscater, li digué que no n’hi havia cap de semblant al món. Aleshores, el diable es va treure la seva màscara i li recordà el pacte, pel qual el bosquerol se n’havia d’anar a viure amb ell. El pobre home comprengué el seu mal pas i demanà clemència, però el diable es mostrà insensible als seus precs. La dona del boscater, que també s’adonà de la situació, es va posar a la conversa defensant el seu marit. El diable no deixava de mostrar-se prepotent sobre aquelles dues persones angoixades, a punt de fer efectiva la seva amenaça, quan la dona es va posar a pregar a la Mare de Déu de Montserrat. De cop i volta, el cavall va llançà un paorós renill i s’encabrità tant que va fugir muntanya amunt, on es va quedar convertit en una roca dreta i eriçada. El llenyataire, en veure aquest prodigi, va dir al diable que es podria cobrar el deute amb qualsevol de les roques semblants al seu cavall.

Segons expliquen, aquest es un dels miracles més importants i dels primers que féu la Verge de Montserrat. El diable es va veure burlat, però abans de marxar, ben furiós, llançà una amenaça a la roca que havia estat el seu cavall: ningú no podria escalar-la, i el que ho fes si es home es tornarà dona, i si es dona es convertirà en home. Per això, avui dia els que l’escalen un cop, repeteixen l’escalada per desfer el malefici del diable.

Planes Ball, Josep Albert.- Llegendes de Montserrat.- 2a ed.- San Vicenç de Castellet : Farell, 2002.- p. 51-52

Per saber més sobre el procés d’erecció de l’abadiat montserratí, podeu llegir l’article ‘A l’entorn de la vida i de l’activitat de Marc de Vilalba, primer abat de Montserrat (1409-1439)‘, escrit per Francesc Xavier Altés i Aguiló i publicat a Studia Monastica 48-1 (2006). Els temps cambien i Montserrat no ha de ser una excepció. Avui dia la famosa Escolania de Montserrat compta, des del desembre passat, amb un canal de vídeos a YouTube amb l’objectiu de donar a conèixer els seus cants.

La transcripció i estudi del manual d’agricultura Ms. 291 de la BNF (Confèrencia al SLIMM)

La professora María Antonia Martí i Escayol, del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB el proper dia 5 de març farà una conferència sobre “La transcripció i estudi del manual d’agricultura Ms 291 a la BNF” a la seu del Seminari Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna.

El Seminari de Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna (SLIMM) és un fòrum universitari de debat sobre la recerca en curs a propòsit dels textos d’àrea catalana produïts entre els segles XIII i XVIII i del context literari i cultural medieval, renaixentista, barroc i il·lustrat. Integren el SLIMM un grup de professors de literatura medieval i moderna de les universitats catalanes.

Concretament, la conferència preten explicar-nos les particularitats  i l’evolució de la transcripció del manuscrit 291 de la Bibliotheque Nationale de France que sembla ser que es deu a una compil.lació basada en la De re Rustica (també coneguda com Opus Agriculturae i en anglès On Husbondrie) de Palladius .

Segons alguns tratadistes com Morel-Fatio, han descrit el manuscrit com una obra innovadora vers l’obra de Palladius (Sobre Manuscrits i Biblioteques), tal com queda descrit en el treball d’Expiración Garcia Sanchez “Traducciones catalanas de textos científicos andalusies en la Corona de Araón“.

Maria Antònia Marti compta amb una abudant bibliografia d’articles especialitzats en història moderna, alguns d’ells a text complet. També ha escrit llibres i compta amb una tesi titulada “La construcció del concepte de natura a l’edat moderna. Natura, cultura i identitat en el pensament català dels segles XVI i XVII” consutable a text complet.

Podeu trobar obres de Palladius i sobre Palladius a les biblioteques universitàries catalanes.

Lloc: Sala de professors del 5è pis, edifici Carner (tret del 4 de desembre),
Seminari de Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna
Facultat de Filologia – UB
Gran Via de les Corts Catalanes 585
E – 08007 – Barcelona
Hora: 19.30

Els “Tres Tombs”, Sant Antoni i els animals

Per aquestes dates es celebra la festivitat dels “Tres Tombs”. Es tracta d’una festa que celebra principalment en els territoris de parla catalana (Països Catalans). Es al voltant del 17 de gener quan és venerat Sant Antoni Abat (també conegut com Sant Antoni del Porquet o del Ruc) en moltes localitats.Inicialment se li atribuí la capacitat de protegir als animals útils en les feines ramaderes. Ara ja s’ha fet extensiu per tot tipus d’animals propers o relacionats amb l’home.

La invocació a Sant Antoni Abat –convé no confondre amb Sant Antoni de Pàdua- s’adreça especialment a promoure la fertilitat dels animals i dels aliments i la purificació del seu cos. De fet es hereva de les advocacions precristianes dedicades a aquests menesters.

Hom creu que l’advocació del Sant es remunta al segle XII, generant un gran nombre de manifestacions festives arreu de l’occident cristià. A Catalunya, Sant Antoni, es també patró del gremi de traginers (persones que transportaven mercaderies d’un lloc a l’altre, en èpoques en que el motor de combustió  encara no s’havia inventat). Per aquest motiu, en les poblacions agrícoles, anys enrera , es paraven les feines del camp i s’engalanaven i beneïen els animals de granja, especialment les cavalleries que passaven al costat de la imatge de Sant Antoni o dels representants eclesiàstics, així com les cavalcades dels “Tres Tombs” que es celebren en diferents localitats. Les desfilades dels Tres Tombs van començar al segle XVIII organitzades tant pels gremis de traginers, llogaters de mules, pagesos, carreters, tartaners, cotxers …Diverses versions fan que s’especuli sobre la mecànica de la festa: a) Els cavallers aixequen els cavalls i els fan donar tres voltes sobre si mateixos; b) Cavallers i traginers fan donar tres tombs a la capella de Sant Antoni a totes les cavalleries i carruatges; c) Es donen tres tombs a una creu propera a la capella, una per cada gremi.

En les ciutats com Barcelona, també es celebra la festivitat en barris com el de Sant Antoni, on els protagonistes son els animals domèstics que viuen a les cases particulars i en que s’invoca al Sant perquè els guareixi la salut en la resta de l’any. Es a l’Església dels Escolapis de la Ronda Sant Pau on es facilita la benedicció dels animals.

Els animals protagonistes de les festes dels Tres Tombs, cal destacar als nomenats animals de peu rodó: cavalls,  matxos, muls i ases. Una espècie significativa també vinculada amb la iconografia del Sant es el porc. Es diu que pel cristianisme, el porc es un regal del deu de l’Inframón i te la doble funció de ser font d’aliment com de problemes al malbaratar les collites. . Es també època de matança on el garrí era un be de déu a l’hivern de la pagesia de fa segles A Barcelona també tenim la tradició de la “Rifa de Porcs” festa que s’origina, amb la fundació de l’Hospital de Sant Llàtzer pel guariment de leprosos, el frares antonians organitzaven una rifa de garrins. Des d’Any Nou fins a Dijous Gras, treien a passejar els porcs acompanyats per dos músics. Rifa que fa ser continuada per l’Hospital de la Santa Creu fins el 1879 en que el govern central va abolir les rifes locals per instituir al Loteria Nacional.

Fonts utilitzades:

Antic Gremi de Traginers d’Igualada

Barri de Sant Antoni (Antiga.omnium.cat)

Desfilades per Sant Antoni / S. G. / E. C. (El Periodico)

Els Tres Tombs (wikipedia)

Federació Catalana dels Tres Tombs

Festa de Sant Antoni (Etnocat)

Festes de Sant Antoni (Festes.org)

Museu del Traginer

Sant Antoni Abat (wikipèdia)

Tres Tombs : Quan les bèsties s’encomanen al sant dels ases / Jordi Ribalaygue (El Mundo)

Un patrimoni traginer obert a tothom (La veu digital)