Norman Borlaug, gran promotor de la “Green Revolution”

El científic agrícola Norman Borlaug, impulsor de la revolució verda “Green Revolution” que va guanyar el premi Nobel de la Pau en 1970 pel seu treball per combatre la fam del món va morir aquest estiu a Texas (USA) als 95 anys de càncer.

Havia nascut a una granja d’Iowa el 1914 i es va formar a la University of Minnesota. Les seves investigacions van començar a Mèxic al Centro Internacional de Mejora del Maiz y Trigo on va formar molts joves investigadors agrícoles després de la IIa GM, tot introduint noves tècniques de cultiu per obtenir varietat de gra  resistent a malalties i amb un major índex de productivitat que els grans tradicionals. La seva activitat va tenir ressò en àrees tant diferents com Asia, Orient Mitjà, Sudamèrica o Africa.

Borlaug introduí aquest blat a l’Índia i el Pakistan, que, després d’anys de sequera, eren al voral de fam. La producció de blat es va quadruplicar en una dècada; un augment que avui des deu vegades mes gran. Per 1974 l’Índia era autosuficient en la producció de tots els cereals. I el Pakistan passava de de collir 3.4 milions de tones de blat anuals fins arribar al voltant de 18 milions avui. El Dr. Borlaug posteriorment introduïa varietats d’arròs de producció alta que de pressa estenen ja el terme “Revolució Verda” a través de la majoria d’Àsia El 1979 torna als USA per donar classes a Cornell i a la Texas A&M University amb la que es mantindria vinculat fins al final.

Els seus esforços per augmentar producció agrícola normalment implicaven el procés següent:

1. Desenvolupament tecnologic; 2. Desplegament de la tecnologia amb el treball vora els pagesos locals; 3. Promoure entre els pagesos, terratinents i personal governamental l’extensió de la tecnologia provada.

Els darrers vint  anys, Borlaug va estat implicat en programes africans i subsaharians per desenvolupar l’agricultura. Com a resultat dels seus esforços, les produccions van estar en el pitjor dels casos dobles, gairebé sempre triplicant-se, i a vegades quadrupliquant-se sobre les pràctiques tradicionals que s’estaven produint.

Tot i que va centrar tota la seva activitat per millorar la productivitat d’aliments, veia l’agricultura com un mitjà per assolir l’objectiu mes ambiciós de millorar la vida de les persones. En el discurs d’acceptació del Nobel el 1970 ja deia que “Deuriem reconèixer el fet que una alimentació adequada es sols el primer requisit per a la vida”. El comitè del Nobel li va concedir el premi pel seu desenvolupament de varietats vegetals d’alt rendiment. Amb  Borlaug moltes epidèmies, especialment d’inanició, que haurien arrasat a poblacions d’arreu del món es van aturar en la segona meitat del segle XX. Un registre que cal tenir en compte en la situació d’explosió demogràfica que es va viure a partir dels 50 a tot el món. Gràcies a les seves aportacions la producció mundial d’aliments la seguertat alimentària es va consolidar i les produccions es van multiplicar per dos entre 1960 i 1990. Gran humanista i filàntrop, Borlaugh va arribar a la conclusió que millorar les varietats vegetals era una de les solucions que calia portar a terme per alleujar la fam al món i contribuir a la pau. A part de la recerca en varietats mes productives el seu prestigi el va portar a incidir en les administracions de molts països per tal de que milloressin les seves polítiques agrícoles i les infraestructures perquè els aliments arribessin als mercats.

Algunes de les seves obres les podreu trobar a les biblioteques universitàries catalanes, però si en voleu saber mes consulteu la bibliografia existent a AgBioWorld

Us deixem un documental filmat pel Council of Biotechnology, els darrers mesos de la seva vida en que Norman Borlaug encara ens parla sobre la Biotecnologia Agrícola:

Grzimek, centenari del primer defensor del Serengeti

Es compleixen cent anys del naixement de Bernhard Klemens Maria Grzimek (1909-1987), habitualment conegut com Grzimek, que es com surt en l’autoria de moltes publicacions. Va estudiar veterinària a Leipzig i Berlin on va acabar la carrera el 1933. En el seu haver destaca el haver estat un dels mes reconeguts naturalistes i zoòlegs del segle XX. Militant del conservacionisme a l’Alemanya i la postguerra europea va destacar pel seu esperit de lluita davant els dèficits que començava a tenir el nostre entorn en un marc de desenvolupament del capitalisme post conflicte armat, i una creixent conscienciació ciutadana de la qual en va ser un destacat portaveu.

Cap els anys 40, un cop acabada la II Guerra Mundial el van nomenar director del Zoologic de Frankfurt i president de la Societat Zoologica de la ciutat. Una societat ,similar a les ja existents a New York i London, va portar a terme projectes dins el pais com a l’exterior, destacant especialment en el treball portat a terme a l’ecosistema del Serengeti (Tanzania). El seu treball de conscienciació i de difusió d’aquest entorn africà el va catapultar a la fama mundial

Grzimek va dedicar força anys a estudiar la fauna al Serengeti am el seu fill Michael fent observacions directes i detallades de les migracions animals que es succeïen cada any. Fins que el 1959, tot just fa cinquanta anys, el fill moriria per accident aeri per xoc amb un voltor griffó. En aquell punt va escriure el llibre “Serengeti shall not die” amb traducció espanyola “Serengueti no debe morir” (Barcelona : Noguer, 1961) , el qual hem pogut consultar i que encara podeu trobar en diferents edicions de segona ma a les llibreries especialitzades. Un llibre que es alhora un homenatge al seu fill i també la punta de llança de la creació del Parc Nacional Serengeti que es crearia uns anys després.

Aquell any van projectar la seva pel.lícula al Festival de Cinema de Berlin: “No queda sitio para los animales salvajes” que finalment es va conèixer amb el títol del llibre “Serengueti shall not die“, guanyant finalment el premi del públic i especial del jurat. També ho va veure el director del Parc Nacional de Tanganica (ara Tanzania), Peter Molloy, i els va involucrar en un projecte inaudit fins llavors: l’estudi de les migracions animals a les estepes del Serengeti . Així es com Bernhard i Michael, pare i fill es van comprometre en una de les majors aventures fetes fins el moment: volar per sobre de les manades de fauna salvatge per estudiar-ne les recorreguts.

Després de l’etapa africana Grzimek va dedicar la seva vida a l’edició d’una obra monumental sobre vida animal. Primer a Alemanya el 1968 i traduïda a l’anglès el 1975 aquesta obra de 13 volums inicials va arribar a tenir 21 volums cobrint tots els aspectes de la vida animal i incorporant volums sobre ecologia, etologia i evolució, esdevenint una de les obres mes consultades del moment en la seva especialitat. La podeu consultar en línia a les biblioteques de les universitats públiques catalanes: Grzimek’s Student Animal Life Resource. Leslie Mertz and Catherine Allen, Eds. Detroit: Gale, 2005. 5108 pp. 21 vols, així com altres llibres de la seva extensa bibliografia.

Arthur Nicolaier, biografia del metge descobridor del bacil de tètanus

Arthur Nicolaier (1862-1942), metge alemany que desenvolupa la seva trajectòria a l’Alemanya d’entreguerres i es reconegut internacionalment per ser el descobridor de la bactèria del bacil del tètanus que alhora origina la malaltia del tètanus.

A mitjans del segle XIX existien diverses teories sobre l’etiologia i patogènia del tètanus: muscular, nerviosa i humoral. Fins a mitjans del segle XX van coexistir amb la teoria infecciosa. Així James Young Simpson, tocòleg escocès afirmava que el tètanus era produït per una ferida, llaga o úlcera que eren emmetzinades amb algun verí. L’explicació causa-efecte de que el tètanus fos provocat per un organisme viu comença a Alemanya de mans dels neuròlegs Wilhelm Griesinger (1817-1868) i Ernst Adolf von Strümpell (1853-1925). Alguns metges i veterinaris com Saturnin Arloing (1846-1911) ja havien injectat animals amb sang tetànica però sense aconseguir transmetre la malaltia. El 1882, el veterinari d’Alfort Edmond Nocard (1850-1903) va constatar l’absència de virulència a la medula i líquid encefalorraquídic en un cavall afectat per tètanus.

Però no va ser fins finals del segle XIX en que els metges italians de l’Hospital Mauriziano (Torino), Antonio Carle (1854-1927) i Giorgio Rattone (1857-1930) van comprovar experimentalment l’origen infecciós de la malaltia. A l’examinar el cadàver d’un home mort de tètanus van poder observar l’existència d’una pústula al coll que preveien com la porta d’entrada de la malaltia. Un cop extirpada i triturada i dissolta en sèrum fisiològic la van injectar en 12 conills. Per via intramuscular, intraraquídea i al nervi ciàtic. Els conills van morir i es va demostrar la inoculació com agent causant potencial de la malaltia.

Nicolaier va ser un investigador precoç que va comptar amb un ambient propici rodejat d’un corrent investigador potent entre els quals destaquen Koch i Pasteur. Es l’era d’or de la bacteriologia. Amb tant sols 22 anys (1884) ja va escriure un article “Ueber infectiosen Tetanus” –Sobre el tètanus infecciós- en que explica el descobriment de l’agent patogen responsable de la malaltia.  Un any mes tard escriuria la seva tesi “Beitrague zur Aetiologie des Windstarrkrampfes” –Contribució a la etiologia del tètanus- basada en el treball de laboratori efectuat amb els animals inoculats i amb els que aconsegueix un efecte mortal. Arthur Nicolaier va lograr demostrar experimentalment la naturalesa infecciosa del tètanus en els animals, cultivar la bactèria causant de la malaltia sobre medi artificial (gelatina nutritiva i agar-agar), i evidenciar el resultat negatiu de la inoculació en terra estèril.

No obstant la seva vida va tenir un final atroç: perseguit i culpabilitzat pel règim nazi per la seva condició de jueu va posar fi a la seva vida abans de ser deportat al camp de concentració de Theresienstadt el 28 d’agost de 1942 amb una injecció de morfina. Tenia 80 anys.

Aquesta biografia l’ha editada Dykinson aquest any amb el títol: Arthur Nicolaier (1862-1942): descubridor del bacilo del tétanos. L’autor, Juan Alberto Galan Torres, melillenc, es doctor en veterinària i especialista en microbiologia i anatomia patològica, especialitzant-se en malalties infeccioses i zoonosis. Compta també amb alguns articles sobre història de la bacteriologia i biografies d’alguns personatges d’aquestes ciències.

Lamentablement es l’única biografia existent sobre l’autor, el que li dona una major transcendència. La podeu consultar a les biblioteques universitàries catalanes

John Maddox, científic i periodista ens deixa amb un gran bagatge

John Maddox, ens acaba de deixar. Ho feia el 11 d’abril als 83 anys a causa d’una pneumònia. Un gran i reputat periodista científic que durant 22 anys va dirigir la revista Nature, catapultant-la al mes i millor reconeixement científic internacional.

Va néixer a Penllergaer (Wales) el 27 de novembre de 1925 i com a estudiant va cursar estudis de física i química a Londres i Oxford. La seva carrera periodistica va començar el 1955 al Manchester Guardian on va treballar ja com a periodista científic fins el 1964. Durant els dos anys següents va coordinar el programa científic de la Fundació Nuffield (London) amb l’objectiu de modernitzar l’ensenyament de la ciència.

L’any 1966 es nomenat director de la revista Nature, que com tots ja sabeu es una de les mes antigues (en actiu des de 1869) i des d’on s’han publicat molts dels majors descobriments i fites científiques com el descobriment de la fusió nuclear (1938) o l’estructura de l’ADN (1953). Maddox va ocupar el càrrec de director en dues etapes: (1966-1973) i (1980-1995). Entre mig va seguir pilotant la Fundació Nuffield.

En el seu haver cal destacar l’assentament de la revista en un gran nivell i prestigi científic a nivell mundial i, especialment, l’establiment d’uns criteris de selecció d’articles per parells “peer review”. Mètode utilitzat per validar els treballs originals per publicar per com a mínim dos científics. Val a dir que aquest sistema no va gaudir de la confiança plena del seu propi inventor. Així mateix, va desenvolupar el programa de suplements científics on es permetia opinar sobre diferents aspectes de la ciència.

John Maddox dirigia un equip de dotze persones que es dedicaven a viatjar, assistint a tot tipus de congressos i entrevistant-se amb científics de tot el món. “La mejor forma de saber lo uqe pasa es hablar personalmente con los científicos, y , para ello , hay que asistir a multitud de congresos, de conferencias, de charlas”. Segons la seva opinió, va lograr el prestigi d’aquesta capçalera amb la comunió de serietat científica i articles de caràcter mes especualtiu. “Por eso podemos equivocarnos y publicar descurimientos o teorias que no estan absolutamente demostrados. Publicar en Nature quiere decir que yo y una serie de personas hemos encontrado un artículo intersante. Y, a veces, la calidad no coincide con el interés.” De fet va ser també un gran visionari ja que en aquesta entrevista del 1988 deia “La ciencia planteará en el futuro unos problemas eticos que la sociedad deberá afrontar” …” I aqui posava l’exemple del tractament de malalties amb teixit fetal provinent d’avortaments (entrevista de “La Vanguardia del 1988 citat a sota).

Maddox va ser nomenat Sir el 1995 i membre d’honor de la Royal Society of Sciences. Serà recordat com un gran geni amb barreja de talent incisiu i bondat humana. Gràcies a ell, la ciència ha arribat a ser una mica mes global i ha fet possible que un títol sigui punt de referència a nivell mundial.

Fonts utlitzades:

- Brillante divulgador científico / FJ cristofol .- “El Mundo” 18/04/2009

- Científicos y periodistas buscan la verdad: John Maddox, director de “Nature” / Salvador Llopart

“La Vanguradia” (1/05/1988)

- John Maddox 1925-2009 / Phil Campbell.- Nature (14/04/2009) v. 458, 807

- John Maddox, Former Nature Editor, Dead at 83 (Discover Magazine)

- John Maddox, ex director de la revista ‘Nature’: Comandó la renovación del periodismo científico.- “El Pais” (15/04/2009)

- John Maddox / Adolf Tobeña

- Les llacunes de la ciència/ per Ester Pinter.- “Metode” n. 22

- Longtime Nature editor John Maddox dead at 83 / John Matson.- “Scientific American” (13/04/2009)

- Nature — the Maddox years (History of the Journal Nature) / Walter Gratzer

- El periodismo científico: John Maddox (1925-2009) Ex director de la revista científica ´Nature´.- “La Vanguardia” (19/04/2009)

- Sir John Maddox (1925-2009) (El buit del temps: bloc de Juli Peretó)

- Sir John Maddox: Scientist who edited ‘Nature’ magazine for 22 years.-”The Independent” (18/04/2009)

Algunes publicacions de Maddox en castellà:

La ciencia del nuevo milenio / John Maddox.-Investigación y ciencia Barcelona : Prensa Científica, [1976]- 0210-136X núm.280 (enero 2000), p.6-12

Lo que queda por descubrir : una incursión en los problemas aún no resueltos por la ciencia, desde el origen de la vida hasta el futuro de la humanidad / John Maddox ; [versión castellana de: Juan Manuel Ibeas].- Madrid : Debate, 1999.- 375 p.- ISBN 8483061821

Recuperar el codigo de conducta de la investigación / John Maddox.- Quark (1995) Núm.: 1

Una visió polièdrica del Dr. Pere Farreras Valentí (1916-1968): Exposició

Sabeu què és el Farreras-Rozman?, Sabeu que ja treballen en la 16ª edició?, Sabeu qui era Farreras en aquesta relació?

El Museu d’Història de la Medicina de Catalunya i el Col•legi de Metges de Barcelona us conviden a l’exposició que han organitzat i que avui s’inaugura a la seu del Col•legi: Una visió polièdrica del Dr. Pere Farreras Valentí ( 1916-1968 )

Es tracta d’una reflexió al voltant d’una història prou recent, plena encara de viaranys per descobrir.

El resultat final de la guerra modificà el panorama mèdic a Catalunya: molts metges, bona part dels professors de la Universitat de Barcelona autònoma, s’exiliaren, foren depurats i sancionats.

En el nou règim la figura del metge Agustí Pedro Pons adquirí una força definitiva i esdevingué el cap de la medicina catalana fins el 1970. Sota el seu magisteri i influència es formaren diverses generacions de metges a Catalunya. Al seu costat, des del 1940, brilla amb llum pròpia el metge Pere Farreras Valentí, d’important nissaga mèdica.

L’aproximació a la figura de Pere Farreras permet plantejar el significat de la medicina interna i el seu procés de consolidació i definitiva fragmentació entre les dècades dels 1940 i 1960.

El prou conegut llibre de “Medicina Interna”, de Von Domarus, Farreras Sampera, Farreras Valentí, Rozman… ens mostra una història complexa, la del llibre i els seus lectors. Una història on tenen lloc els traductors que amplien i adapten els textos, els autors que revisen i acaben escrivint materials del tot originals, el recurs a diferents mitjans de representació visual (quina era la política de préstec d’il•lustracions; objectivitat mecànica vs. subjectivitat de l’artista o com la microfotografia en color no arribava al detall de l’artista; com facilita la modulació del discurs a diferents públics l’ús dels esquemes, les figures i les taules), la creació d’equips de treball (d’una medicina interna omnicomprensiva a la fragmentació de l’especialitat)…

També permet proposar el fenomen de l’organització jerarquitzada dels serveis mèdics hospitalaris a l’Espanya dels anys 1950 i 1960 al voltant dels catedràtics. O també les dificultats intrínseques del règim de professorat universitari.

Com es feia ciència i com es comunicava “the-state-of-the-art” de la medicina d’aquell període resta formulat a partir de la presentació del procés d’edició d’una obra com el Tratado de Patología y Clínica Médicas: com es formaren els equips de treball, quins materials s’utilitzaren, com es produí la recepció de noves formes diagnòstiques i terapèutiques en un context socioeconòmic crític, com es barrejaren les pràctiques mèdiques en institucions públiques i privades, com es modificaren i adaptaren les successives edicions, quines estratègies comercials definí Salvat per conquerir el mercat espanyol i iberoamericà…

L’estudi d’en Farreras també permet abordar un altre tema complex el de les formes de comunicació científica en revistes mèdiques: revistes amb intenció de marcar diferències, amb articles originals; revistes de caràcter comunicatiu, divulgatiu, de transmissió d’informacions, recursos, etc; edicions de revistes estrangeres en castellà. La documentació presentada proposa qüestions com ara quins eren els mecanismes emprats per a publicar en un determinat lloc, quines estratègies de difusió dels treballs es posaven en joc, quines eren les regles no escrites per a disposar d’espais…

La figura de Farreras també permet abordar la creació d’una escola d’hematologia a Barcelona: com es produeix la implantació d’una disciplina amb característiques pròpies, per què parlem d’una escola, què és una escola de treball i què és una escola de recerca en aquell context històric, com es formen els quadres tècnics, els experts, com es modifiquen o creen nous espais que condicionen la forma de fer ciència, qui esdevé coneixedor de determinades tècniques, de noves tecnologies, com afecta tot això la vida del malalt, quin paper juga el malalt en aquesta història, passiu-actiu….

Bona part d’aquestes qüestions i temes de treball tenen un ressò internacional. Els professionals de la medicina espanyola d’aquell període assisteixen a la florida de la medicina anglosaxona i prenen partit. El mirall no desapareix, però minva. Alhora, el món iberoamericà, malgrat l’exili, torna a ser un gran aparador, un gran mercat.

Sabeu que Farreras Valentí fou un excel•lent esportista? I que formà part de l’equip d’hoquei herba que anà a les Olimpíades de Londres de 1948?

Bé, aquests i altres temes apareixen en aquesta exposició a la que esteu cordialment convidats.

L’exposició s’inaugura avui dia 28 de maig a les 19:00h al Col•legi de Metges.
Qui vingui tindrà un llibre de regal sobre la vida i l’obra del metge Pere Farreras Valentí.
L’exposició estarà oberta fins el 17 de desembre de 2008, de dilluns a divendres, amb entrada gratuïta i accés lliure entre les 09.00h i les 21.00h.
Més endavant disposarem d’un lloc web específic. Ja us en informarem.

Bibliografia de Pere Farreras Valentí a les biblioteques universitàries catalanes.

Dr Broggi, un metge centenari i compromès amb la societat i el país

El passat 16 de maig es va homenatjar al Dr Moisès Broggi per part del Col.legi Oficial de Metges de Barcelona i la Reial Academia de Medicina de Catalunya. Semblaria incialment un de tants homenatges que es fan durant l’any però aquest es especial. Primer perquè l’homenatjat arriba al centenar de primaveres i segón perquè es tracta d’un dels metges que han donat testimoni del seu compromís vers la societat i per una època històrica, la II República, en la qual va participar activament, especialment durant la Guerra Civil.

Broggi va néixer a Barcelona el 1908 i es llicenciava en Medicina vint-i-tres anys mes tard, el 1931, any en que també començava una nova etapa en la història del nostre país: la II Republica Espanyola i l’autonomia amb la Generalitat Republicana. La seva especialitat va ser la cirurgia. Durant l’etapa republicana, amb 27 anys, va poder innaugurar i dirigir el primer servei d’urgències en un hospital públic espanyol. Però va començar la Guerra i el van nomenar metge de les Brigades Internacionals on va tenir ocasió de conèixer Ernest Hemingway, el qui el va identificar en els seus escrits com “el petit i valerós metge”. Alli va idear els quiròfans mòbils, instal.lats en camions que intervenien en el mateix front de guerra.

En acabar la Guerra va poder oferir el seu bagatge professional a paísos com el Regne Unit o França durant la II Guerra Mundial, cosa que pocs metges republicans es podien permetre en aquelles circumstàncies. Amb la dictadura no va poder exercir com a doctor en la sanitat pública però va desenvolupar una reeixida carrera en el camp privat, convertint-se en metge de capçalera de moltes les actuals famílies que han governat directa o indirectament el nostre país: Pujol, Trias, Maragall; o capdavanter en introduir la tècnica de derivació venosa porto-cava com ens recorden des del Bloc de Bellvitge.

Especialment emotiu es el relat que ens fa Mercè Piqueras sobre el discurs d’entrada de Broggi a la Reial Acadèmia de Medicina, en la “nit del 66” i la resposta de Lluis Sayé. Un home que amb una gran lucidesa te veu pròpia al denunciar les desigualtats del món actual o les deficients relacions entre Catalunya i Espanya (audio a Vilaweb). En l’entrevista que li fa Silvia Taulés comenta com el crack del 1929 va posar en entredit el capitalisme i portà a Europa els totalitarismes. «En EEUU llega el New Deal de la mano de Roosevelt, que pretendía terminar con la crisis económica y aumentar el consumo», diu recorrent el context històric mundial en el que s’aprovà el primer Estatut de Núria. Mentrestant, a Europa, «los intelectuales miraban a Rusia con admiración». Tot un exercici de memòria històrica.

Pero a nivell internacional també es conegut per la seva tasca exemplificadora alhora de crear juntament amb metges russos, nord-americans i britànics la primera associació de metges contra les guerres nuclears: Societat Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear (IPPNW), que va ser nobel de la pau el 1989, així com impulsor del primer comitè de bioètica que va funcionar en un hospital català, i actual president honorífic de l’Institut Borja de Bioètica.

Acabem amb una frase seva tot reflexionant com enfrontar-se a la mort en l’entrevista que li fa Jose Martí Gómez referint-se a la mort, No la tem: ‘La matèria no ho explica tot, hi ha d’haver quelcom més, tots portem dins quelcom d’aquest principi universal, i això és etern, mai no mor‘ diu Broggi. Un metge, un home excepcional.

Ara tenim l’ocasió de llegir les seves memòries en dos volums o de nou reeditades per Edicions 62. La història reviu i ens apassiona amb la seva lectura.

Articles i entrevistes al Dr. Broggi

El metge fundador d’urgències del Clínic fa 100 anys / per Àngels Gallardo
El Periodico (20/05/2008)

Conversa amb Moisés Broggi. “La medicina, en la seva funció humanitària, ha contribuit molt a la superpoblació” / Vladimir de Semir
a: Idees : revista de temes contemporanis (2002 ,Num.14)

Moisès Broggi celebra cent anys amb lucidesa / per Teresa Bau (inclou audio)

(Vilaweb 18/05/2008)

Moisès Broggi i Vallès (Wikipèdia)

Any del centenari del Dr. Moises Broggi (Reial Acadèmia Medicina Catalunya)

Felicitats, Dr. Broggi! (Bloc Bellvitge)

Els cent anys de Moisès Broggi (Bloc “La lectora corrent” / Mercè Piqueras)

Los tres sies de Moises al Estatuto / per Sivlia Taulés
Suplement “El Mundo” (Domingo, 18 de Junio de 2006, número 555)

Pensar en el enfermo antes que en la enfermedad / per Ramón Bayés
El Pais (martes 23 de octubre de 2007)

Moisés Broggi. Doctor en sabiduría / José Martí Gómez
Magazine La Vanguadia (18/05/2008)

Moises Broggi (Actualiat Wikio)

Pasteur, en una col.lecció de Quiosc !

Sembla mentida però es veritat. Els diaris “El Mundo” i “Expansion” ofereixen des de fa temps als seus lectors una col.lecció de llibres nomenada “Grandes Pensadores” que es força interessant, assequible (12,99 €) i amb criteris científics contrastats. Podem estar o no d’acord amb les línies edtiorials d’aquests diaris però les promocions que esta treient darrerament el diari “El Mundo” valen la pena. “Grandes Pensadores” ja fa temps que esta sortint. Inicialment van ser 21 filòsofs i intel.lectuals entre les que destaquen els clàssics Socratres, Plato
Sant Agusti, Sant Tomàs però també figures com Immanuel Kant, Charles Darwin, Sigmund Freud. Degut a l’èxit de la iniciativa aquesta s’ha perllongat amb 15 títols mes entre els quals hem escollit el de Pasteur perque veieu els continguts i plantejament de l’obra.
Tots els volums de la col.lecció consten d’una part de “Vida i obra” en la que es detalla la biografia del personatge objecte d’anàlisi, amb dades i il.lustracions que permeten al lector situar el personatge en el seu context i en les inquietuts vitals del moment. A continuació trobarem una secció nomenada “Pensament” es detallen els elements conceptuals necessaris per assimilar sense gaires dificultats allò que l’autor preten comunicar-nos. Finalment, cada volum consta d’una secció coneguda com “Escrits” amb una selecció de les obres de l’autor traduides per especialistes.

Pel que fa al títol de Pasteur,de l’apartat “Vida i Epoca” n’es rsponsable Diego Gandara i de “Pensament i Obra” l’historiador Françoise Dagognet. La presentació corre a càrrec del catedràtic i eminent historiador de la ciència José Manuel Sánchez Ron.

Son 63 pàgines sobre la seva vida amb documents complementaris com “Pasteur cortesà”, “Begudes Alcoholiques”, “El Laboratori de Pasteur”. A continuació el seu pensament queda recollit fins la pàgina 202, dividida en tres part “Els precursos, doctrines i instruments“, “Aplicació i confirmació:la fermentació“, “Reinici i ampliació de la controvèrsia: l’origen dels gèrmens“. Tot seguit es fa una selecció dels seus escrits, una cronologia i bibliografia sobre l’autor.

Louis Pasteur (1822-1895) representa el màxim representant científic de la França postnapolònica, en la que la industria i la recerca van plegades vers el progrés de la humanitat. Pasteur va ser un científic polifacètic però va destacar per l’estudi dels microorganimes causants de la fermentació, alcoholica, butírica o làctica, tot i demostrant que l’eliminació dels microorganismes anula el procés de fermentació, tècnica coneguda com a procés de pasteurització. Destaca així mateix en la seva teoria de l’existència de gèrmens que li va permetre desenvolupar una vacuna contra la ràbia en els gossos i per l’antrax a les ovelles, que es van aplicar amb èxit en els éssers humans. Juntament amb Robert Koch se’l considera el pare de l’actual Microbiologia

Dins aquesta segona fornada de títols podreu trobar personatges com Einstein, Ramon y Cajal, Newton, Von Humboldt, Galileo-Galilei, Lavoisier, Kepler, Copèrnic, Pierre i Marie Curie … En fi, altament recomanable per tenir un compendi dels grans pensadors, científics o no que han configurat la cultura i l’evolució científica d’Occident.

Emili Giralt i Raventós “In Memoriam”

Aquesta setmana ens ha deixat l’insigne investigador de la història agrària catalana Emili Giralt i Raventós. Rosa Ma Piñol ens en fa un perfil a “La Vanguardia“. Home polifacètic, compromès en la causa de la cultura catalana i emprenedor de moltes iniciatives amb les quals se’n pot haver anat llegítimament satisfet.

Nascut a Vilafranca del Penedès el 1927 forma part d’una generació de la historiografia catalana molt destacada, juntament amb Joan Reglà, Jordi Nadal i Josep Fontana, els quals van veure de les fonts de Ferran Soldevila, Ramon Abadal, Miquel Batllori i Jaume Vicens Vives, que en va ser mestre directe. Giralt es centrà en estudis d’històia agrària, economia i societat de l’edat moderna i contemporània, començant una tasca docent a la Universitat de València, de la que va ser catedràtic d’Història Moderna i Contemporànica del 1965 al 1971. Des de llavors exercí la seva activitat acadèmica a la mateixa càtedra de la Universitat de Barcelona on arribaria a ser director de Dpt d’Història Contemporània. També va arribar a ser degà de la Facultat de Geografia i Història i vicerector d’Ordenació Acadèmica. Des del 1981 fins el 1983 exerciria com a professor associat a la Universitat de la Sorbona i a partir del 1992 el nomenarien catedràtic emèrit de la UB.

En qualevol cas, i sense deixar de banda el vessant docent, Giralt destaca sobremanera per activitats com la direcció i promoció del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) de la UB, embrió alhora dels Col.loquis d’Història Agrària, que portarien a la creació i direcció simultània del Centre d’Estudis d’Història Rural amb la seva revista Estudis d’Història Agrària. Finalment va dirigir i promoure la seva monumental Història Agrària dels Països Catalans en quatre volums, refererència de la historiografia agrària a Catalunya per tothom que investigui sobre el tema, tot i que també compta amb una extensa bibliografia publicada.

Giralt va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans dins la seva secció Històrico-Arqueològica i en va ser director des del 1987 fins el 1995. Un mandat en el que es va renovar la institució, recavant reconeixement i suport econòmic per impulsar el seu nivell cientific a tot el país i a l’exterior. Per la seva catalanitat va obrar també com a impulsor del nou Diccionari de la Llengua Catalana.

L’historiador Emili Giralt ens ha deixat als 81 anys, amb un bagatge d’una fecunda trajectòria com a investigador, docent i persona.

Samuel Hahnemann, i els inicis de l’homeopatia veterinària

A Rijnberk i DW Ramey publiquen a: Australian Veterinary Journal.- Volume 85 Issue 12 Page 513-516, December (2007) l’aritcle titulat “The end of veterinary homeopathy“
doi:10.1111/j.1751-0813.2007.00174.x

Aquest text descriu la història del desenvolupament de l’homeopatia per Christian Friedrich Samuel Hahnemann, (1755-1843) un metge que desenvolupa la seva carrera professional a Alemanya a finals del 1770. Hanneman estudia Medicina a Leipzig i Viena, assolint el títol de doctor a Erlangen en 1779. Va mantenir contactes amb el químic francès Lavoisier que el va persuadir a seguir investigant en aquest terreny. Hanneman va guanyar reputació en desenmascarar l’ensucrament del vi amb plom i per publicar investigacions sobre l’enverinament per arsenic. Entre 1790 i 1805 es va dedicar a publicar i va escriure mes de 5500 pàgines en diferents mitjans

Primer va desenvolupar les seves idees sobre homeopatia quan experimentava els símptomes de la malària després de prendre quinina; tot formulant la teoria de que les malalties podrien ser curades per medicaments que produíssin símptomes similars a les malalties induides en individus sans. També creia que a força de pulveritzar les dilucions extremes dels medicaments utilitzats es promovia una emissió que forçava la curació interna. En l’article s’examina també la base científica de l’homeopatia i l’evidència a favor de la seva eficàcia.

Entre les seves obres mes destacades trobem:
# The Organon of the Healing Art (1810) explica la teoria de la medicina homeopàtica. Hahnemann va publicar la 5a edició el 1833; i una edició no acabavada que no es publicaria fins el 1921.
# Materia Medica Pura es una compilació de les prescripcions homeopàtiques, publicats en sis volums de 1820s (vol. VI al 1827.) Amb noves edicions al 1830 and 1833, respectivament.
# Chronic Diseases (1828) es una elucubració de les arrels i la cura de malalties cròniques, segons la teoria de l’homeopatia, publicats en cinc volums durant els 1830s.

L’article esta disponible a través de la xarxa de les bibliotques universitàries catalanes en html i en pdf

Bibliografia sobre la història de l’homeopatia la podeu trobar a diferents biblioteques universitàries catalanes

 

 

Plini “el vell” (CN – I)

També conegut com a Gaius Plinius Secundus.

Deixem ara els deus i semi-deus que han inciat aquesta sèrie encetada per
Asclepi i anem a trobar a un personatge real. Plini (eng) o Gaius Plinius, Historiador, científic, enciclopedista … Es considerat com un dels grans pensadors de l’antiguitat clàssica. Prolífic escriptor, s’inicia en la carrera militar a Germania, als 23 anys, que perllongaria durant dotze tot i formant part de la classe dirigent de cavallers “eques”.
Després del seu periple a l’exèrcit parteix cap a Roma per dedicar-se a l’estudi i les arts. Obte diferents càrrecs oficials sota l’emperador Vespasià, fet que el conduirà a scriure un tractat de cavalleria “De jaculatione equestri”, una historia de Roma, en especial pel que fa a les guerres els romans i els germànics, i altres escrits avui perduts.
Amb Vespasià va tornar a la Península ibèrica com qüestor i procurador de l’erari a la Bètica, i durant la seva estada va recollir diversos materials que va utilitzar en la seva gran obra “Naturalis Historia” (eng) (circ AD 77 de la nostra era) composta per 37 llibres amb la següent estructura:

* I: Proleg, sumari, bibliografia
* II: Astronomia, Matemàtiques i Clima
* III-VI: Geografia i Etnografia
* VII: Antropologia i Fisiologia humana
* VIII-XI: Zoologia
* XII-XXVII: Botànica, incorporant agricultura, horticultura i farmacologia vegetal
* XXVIII-XXXII: Usos medicinals d’animals i plantes. Magia
* XXXIII-XXXVII: Mineralogia, aplicació a la vida i art: arquitectura, escultura, pintura i arts suntuàries.

Es tracta d’una obra compendi del coneixement romà del seu temps, i de la qual Cuvier, va dir que es tractava de la millor compendi del coneixement humà que havia donat la humanitat desde els temps antics. Alguns autors però dubten del seu rigor científic ja que, a la seva introducció exposa que cita 100 autors de gairebé 2000 llibres que, alhora versen sobre uns 20000 temes. Sembla ser que va ser un lector compulsiu pero que es va fiar massa del que escribia l’autor de cada obra. Com diu Ken Parejko a “Pliny the Elder: rampant credulist, rational skeptic, or both?” Skeptical Inquirer, Jan-Feb, 2003  , com es possible que escrigui coses com ?: “Alla a Etiòpia un pot trobar cavalls alats amb banyes, anomenats pegasus, el mantichora, amb la cara d’un home, cos d’un lleó, i cua d’un escorpí, i els catoblepas, la mirada als ulls del qual fa caure mort al que l’observa. (8.30)”

No obstant, es tracta d’un dels autors mes “racionlistes” del món clàssic, que dona cita de les fonts al final de cada capitol i estructura el text amb sumari. Va ser també famós per les seves màximes com “La verdadera glòria consisteix a fer el que mereix ser escrit;i escriure el què mereix ser llegit” (vegeu-ne un recull)

Va morir quan essent cap de l’esquadra a Misenus, càrrec que li va confiar l’Emperador Titus, es trobava
en aquell enclau prop de Pompeia i, accidentalment es va intoxicar amb la  inhalació de gasos tòxics per l’erupció del Vesuvi (23 d’agost del 79).

Les versions completes de “Naturalis Historia” les podeu trobar en llatí i en anglès. Si voleu saber mes sobre Plini “el vell” podeu consultar alguna de les 194 edicions d’obres escrites o participades per Plini el vell a les bibs univ. catalanes; o 46 llibres que parlen sobre Plini el vell a les bibs. univ. catalanes.

“Audentes Fortuna iuvat” (“La sort es del qui la lluita”)