¡S’imposa un pacte amb l’ase ! – Donaria assossec al segle

Llegiem fa uns dies a “La Vanguardia” el següent titular en una entrevista “Se impone un pacto con el asno” … Coi, vaig pensar, hem d’investigar-ho … El cas es que un escriptor, traductor i erudit amb el nom de Cristobal Serra. Conegut “asnòman” apostava per aquest pacte en l’entrevista feta per Victor-M Amela.

De 86 anys, Cristobal Serra es un home polifacètic que, vivint a la paradisíaca Mallorca compta amb una  amb una important bibliografia, especialment en les traduccions de Melville, Papini i fins i tot el Tao … Però també es un virtuós del coneixement de l’ase.

Serra, pren com a referència d’aquesta “mania asnal” en la recuperació d’un llibre de 1837:  “El asno ilustrado” en una llibreria de vell a la ciutat de València després d’una inundació.  Un llibre que, fent una cerca he vist que es titula: “El asno ilustrado ó sea La apología del asno: con notas y El Elogio del rebuzno por apéndice” i que te com Manuel Lozano Pérez Ramajo, “Un Asnólogo aprendiz de poeta”, i es editat a la Imprenta Nacional (Madrid) el 1837 amb 582 pàgines. El podeu consultar en digital a Books-google amb una còpia original de la Universidad Complutense.

Per Serra, l’ase es un animal “heràldic i còsmic” que simbolitza la matèria i per això ha estat vexat i denostat. Caldria instituir una facultat de ciències asnològiques on s’ensenyés “La cachaza y sabiduría del asno, que daría sosiego al siglo. El ritmo pausado mediterráneo. La labor silenciosa y callada. El pasar sobre las ofensas. ¡Se la tiene por necia, siendo la criatura más sabia!” … tot sorprenent-nos amb el seu coneixement: “Napoleón tuvo su cuerpo de observadores de orejas de asnos” perquè  “antes de entrar en batalla, consultaba: el temblor de las orejas de los asnos anticipa eventos meteorológicos y propiciatorios. Ya para los dinastas egipcios fueron símbolo de sabiduría: adoptaron las orejas de burro – teñidas de rojo-como distinción de su cetro.” ; i continua “Sepa también que Aarón, el pacificador hermano de Moisés, como sumo sacerdote de los hebreos adoptó esas orejas de burro sobre su cabeza (Éxodo, 28, 4)…, ¡distintivo sacerdotal que se convertiría en tiara papal!”

Pels jueus l’ase va ser un animal sant. Es la primera criatura citada al Gènesi i la mes citada a la Bíblia. Els ases indicaven on hi havia aigua quan els hi faltava als jueus al desert del Sinaí, i el Temple de Jerusalem va custodiar un cap d’ase d’or …. Com a jueu, Jesús de Natzaret va entrar a Jerusalem a lloms d’un ase.

Serra ha escrit el llibre “El Asno inverosimil” (Mallorca : Edicions Cort, 2008) en el pròleg del qual es pot llegir com els ases han estat objecte de ponderacions negatives: els ases a la Grècia clàssica eren reencarnacions d’humans que portaven una vida llicenciosa. Les fàbules l’han representat com un animal tossut, neci i sexualment incontrolable. Goya ha pintat els reus que s’ajusticiaven a lloms d’ases. Però també han s’han vist il.lustrats amb connotacions en positiu. Com el vincle que fa Sta Teresa amb la divinitat a través d’aquest animal. La poesia de Juan Ramón Jiménez amb el personatge “Platero”. Serra fa tota una apologia de l’ase involucrant l’animal en tota sort de mites fundacionals d’Orient i Occident.

L’entrevista deriva cap a la seva trajectòria vital i literària tot acabant l’entrevista dient que no veu mai la TV. Es satànica com els gossos … i conclou “¡Se impone ya un pacto con el asno!”. Així sigui …

Podeu llegir l’entrevista sencera:

Se impone un pacto con el asno – Daria sosiego al siglo : Cristobal Serra, escritor, traductor y erudito asnómano / entrevsitat per Victor M Amela.- “La Contra” La Vanguardia (miercoles 3/junio/2009): acces a subscriptors) o  (accés limitat). També podeu llegir una còpia a la nostra web.

Ase, d’animal favorit a bèstia inmunda amb els faraons

El mes passat va saltar la notícia: un grup d’arqueolegs encapçalats per Fiona Marshall, de la University of Washington han fet una troballa significativa: 10 esquelets d’ase (Equus asinus) en una tomba del complexe farònic d’Abydos, al sud de El Caire. La datació de la tomba es de 3000 anys aC, sobre la primera dinastía egípcia dels faraons Narmer i Aha.

L’estat de conservació dels esquelets animals era excelent, podent-se trobar inclús teixit i pel que ha permes analitzar l’ADN. A partir d’aquest anàlisi s’ha pogut comparar aquests ossos amb els dels ases salvatges africans (somalis i nubis) així com amb altres fòssils trobats anteriorment i amb 53 exemplars d’ases moderns d’altres continents.

S’ha detectat que els únics senyals anatòmics de la transició de l’ase salvatge al domèstic són canvis a l’os metatarsià de la cama més petita, que la feia més compacta, segurament com una adaptació per afrontar les càrregues imposades a aquests animals .

Dels resultats obtinguts, que tenen l’origen en un estudi publicat a PNAS citat mes avall, es pot concloure de forma gairebé definitiva que l’origen dels ases domèstics egipcis es africà i que la seva domesticació es bastant anterior a l’evolució genètica i morfològica que els ases egipcis anirien experimentant amb els segles. Un tret característic d’aquests ases es que s’han identificat lesions en vèrtebres causades pel pes i altres patologies associades a l’estabulació forçada. La interpretació de que les lesions s’hagin pogut produir pel pes de dignataris (farons) al llarg de la seva vida es un factor totalment conjuntural ja que mes endavant aquesta espècie seria relegada a un paper gens favorable.

D’acord amb Germond – Livet els ases son originaris de Nubia i aparaixeran cap el 4500 aC en el nordest d’Africa en el Vall del Nil en el periode Naqada. Aquesta espècie jugaria un paper trascendent com a animal de transport en les caravanes d’or entre el Mar Roig i Nubia, o portant carregues des de les tribus nòmades d’Asia fins les terres del Nil.

Segons algunes fonts l’us dels ases per part dels egipcis es atribuïble ja anteriorment pels primers ramaders/agricultors fa uns 6000 anys quan es comença a agreujar l’aridesa del Sahara, donat que permetia a aquests pobladors carretejar grans pesos de collites en llargues distàncies. Per altra part,segons Strouhal, tots els camperols tenien ases per les feines de treball diàries del camp, mentre que no era tant fàcil tenir-los com a animal de transport pel fet de necessitar farratge i aigua en els trajectes pel desert i que erem de tracció bastant lenta.

Els estudis sobre ases a Egipte no es pas un element novedós. Ja al 2004, Albano Beja-Pereira de la Université Joseph Fourier a França, publicava un estudi a Science en que arribava a la mateixa conclusió: despres d’analitzar l’ADN de l’ase domèstic i salvatge per tot el mon es confirmava que els ases salvatges del nordest d’Africa eren els ancestres dels actuals ases. Fins i tot arribaven a concretar que dues poblacions d’ases salvatges van ser les primeres en ser domesticades pels humans i que al viatjar amb ells es van expandir per tot el globus

La importància dels ases es crucial pels arqueòlegs degut a ser un símptoma de la transició entre societats sedentàries a mes itinerants: “The history of donkeys is tied to human history. Archaeologists have been intrigued by where and when donkeys were first used by people because it marks a shift from agrarian to more mobile, trade-oriented society.”

Ara bé, el fet de trobar-los en tombes juntament amb els faraons, dona també idea del paper preponderant que els ases van tenir en les primeres dinasties egipcies, i que encara tenen en el nord d’Africa i en bona part de l’anomenat Tercer Mon. No obstant, d’acord amb Germond – Livet ,els ases van caure en desgràcia al identificar-los com a l’encaranció del deu Seth, enemic implacable de Horus i Osiris i també del Sol (Ra), que dificulta el seu diari recorregut. Escrits tardans comenten com 77 ases que formaven una força del dimoni. En el decurs del Periode Tardà s’arriba a escriure “Let de donkey perish, and with him his wife and children”, mentre que una fòrmula màgica conminava als enemics a marxar tot llençant-los un cap d’ase que representava el deu Seth. Relats contemporanis tambe expliquen com el rei persa Artaxerxes III, furiós per ser apodat “l’Ase”per part dels egipcis com a expressió del seu odi per ells va cometre un gran sacrilegi en servir-se per dinar un bou Apis, objecte de gran veneració pel poble del Nil. L’argument que identifica l’ase amb Seth es confirmat per l’arqueoleg espanyol Andrés Diego Espinel, fet que queda igualment demostrat perque, en endavant, ja no es trobarien esquelets en cap tomba faraònica pel paper negatiu que se’ls havia atribuït, segurament com a animal del desert, i que els egipicis veien en molts dels seus habitants els portadors de la desgràcia a la seva comunitat.

Els ases salvatges seran caçats juntament amb altres animals salvatges com la hiena (cofre de Tutankamon, Tebes, XVIII dinastia) i no seran utilitzats com animals de sella com ho feien els pobles veins del Proxim Orient o els egipicis en l’actualitat. El que si que està confirmat per Dunand – Lichtenberg es que el paper de l’ase domèstic com a bèstia de càrrega i transport que es perllongarà en testimonis documentats al llarg del periode clàssic durant l’Imperi Romà en les muntanyes de Porphyrites i Claudianus, al desert oriental, i al ports de les costes del Mar Roig.

Bibliografia:

Rossel, Stine; Marshall, Fiona; Peters, Joris; Pilgram, Tom ; Adams, Matthew D. and David O’Connor Domestication of the donkey: Timing, processes, and indicators .- PNAS : March 11, 2008 , vol. 105 , no. 10 : 3715-3720 (accés a text complet per xarxa univ públiques catalanes i altres autoritzats)

Beja-Pereira, Albano et al. African Origins of the Domestic Donkey. Science 304, 1781 (June 18, 2004). (accés a text complet per xarxa univ públiques catalanes i altres autoritzats)

Ruder, Kate.- Out of Africa: The Origin of Donkeys.- Genome news network (Posted: June 17, 2004)

Strouhal, Evzen. La vida en el Antiguo Egipto.- Barcelona : Folio, 2005

Dunand, Françoise; Lichtenberg, Rogser. Des animaux et des hommes: une symbiose égyptienne.- Paris : Editions du Rocher, 2005

Germond, Philippe; Livet, Jacques.- An Egyptian bestiary : animals in life and religion in the land of the pharaohs .- London : Thames & Hudson, cop. 2001