Bon article el que ens ofereix Arturo Valledor des de la revista “Quercus”. Si voleu conèixer una mica de com es van originar les actuals col.leccions dels nostres zoològics contemporanis val la pena que us llegiu “Salas de maravillas: los primeros museos” on coneixereu com l’afany per copsar les novetats que oferia el nou mon, tant a Amèrica com Asia, va portar als potentats europeus del Renaixement a recopilar i acumular tota mena d’objectes i també animals pel promoure el seu estudi i, com no, a afavorir l’admiració i reconeixement de tothom que visitava aquestes sales o gabinets científics. Com diu l’autor, citant les Inscriptiones vel tituli Theatri Amplissimi de Samuel Quiccheberg (metge i conservador de la col.leccio de Albert V de Baviera): “Estos museos privados de coleccionismo señorial pretendian ser miradores del mundo, intentos de resumirlo o reproducirlo en una habitación en la que cada una de sus piezas era una clave para conocerlo mejor, a la vez que para experimental la contemplación maravillada de lo ignoto y misterioso. En definitiva, el universo o macrocosmos reflejado en una colección como microcosmos”

Des de que es va afavorir la Ruta a les Indies per millorar el comerç de les espècies, l’autèntica ruta que havia albirat Colom, per part de Vasco de Gama a través del Cap de Bona Esperança, es va promoure tant el comerç com el coneixement dels bens naturals i productes provinents d’Africa, Asia i Amèrica. Això va suposar una autèntic impacte que va impressionar a la societat de principis del XVI i que va continuar sobtant a les societats europees fins i tot a principis del XIX. Aquests nous objectes que venien dels nous continents eren tant sorprenents a ulls europeus que qüestionaven de fet la suposada preeminència de la nostra civilització sobre la resta de la humanitat.

Aquest tipus de col.leccions van créixer principalment a Europa Central, principats alemanys preferentment, i es van conèixer com a Kunstkammern o Wunderkammer, Cabinets of Curiosities, o Sales de les Maravelles. Anaven molt lligades a les preferències dipositades pels seus propietaris. No obstant podem atorgar una certa estructuració dels continguts d’acord amb l’informe que Gabriel Kaltermarck va fer pel princep Christian I de Sajonia el 1587. Aquestes col.leccions havien de tenir quatre grans apartats: Naturalia, Artificialia, Scientifica, i Iconografica. De les diferents seccions ens interessa especialment la primera, dedicada a la conservació d’éssers vius que incorporaven un jardi (hortus botanicus) i un zoològic (vivarium). Les pintures i objectes dissecats d’animals anirien hostatjades a la secció Iconografica. Francis Bacon, a la seva “Gesta Grayarum” dedicada a James I d’Anglaterra, ja exposa les característiques d’aquestes sales en les que destaca entre d’altres “… un jardin maravilloso y amplio en el que crezcan plantas diversas, silvestres y cultivadas, y que en este jardín se hayan construido establos y jaulas para albergar a raras bestias y criar pájaros raros, y con dos lagos, uno de agua dulce y otro salada, en los que naden variedad de peces, y así se tendrá una réplica privada del mundo natural en pequeño…”.

D’acord amb l’autor, aquestes col.leccions tenien tres funcions bàsiques: 1) Font d’estudi de savis i inspiració a artistes que s’acollien al mecenatge dels propietaris; 2) Demostració davant dignataris del poder i esplendor material i intel.lectual del personatge objecte de la recepció; 3) Demostrar les meravelles de la creació i la magnificència de l’ésser suprem (religió).

Les seccions Naturalia van despertar un gran interès en les societats de principis del Renaixement, en part degut a l’abundant literatura dels bestiaris que en l’Edat Mitjana van proliferar amb multitud de criatures imaginàries, el “Llibre de les Merevelles del món” de Marco Polo, i les obres d’André Thevet, Sebastian Munster, i Ambroise Paré. Animals o bèsties que eren concebuts com a membres integrants de l’Univers que calia entendre i conèixer.

Entre les primeres Kunstkammern trobem la de Ferran I d’Habsburg (1553), hereder i germà de Carlos V, i heredatada pel seu fill Maximilià II. Ferran II de Tirol també en va construir una al Castell d’Ambràs (1573). I així altres peronsatges com Pedro Gonzalo (Tenerife), Franz Bacci (Hungria) … Volem destacar la col.leccio rellevant d’Ulisse Aldrovandi, professor d’anatomia de la Univeristat de Bolònia que va recollir una important col.lecció de restes d’animals (11.000) a mes de plantes, origen del Orto Botanico, i pintures. També el renombrat naturalista Konrad Gesner (Basilea) o John Tradescant, jardiner de Carles I d’Anglaterra, van arreplegar una important col.lecció especialitzada en “naturalia”. La col.lecció d’aquest darrer fins i tot tenia nom: “The Ark” i va ser la primera que va poder ser visitada previ pagament de l’entrada amb la curiositat de tenir un Dodo dissecat. Potser les mes conegudes son les de Rodolf II –que ja hem citat en el post de “La Jirafa dels Medici II” de Marina Belozerskaya i les que van sorgir durant el Barroc amb –finals del XVII i principis del XVIII- amb Federic III de Dinamarca (1650) que va adqurir diverses col.leccions privades existents i la del zar Pedro I (1714). Tot seguit, holanda pren el testimoni d’aquest tipus de col.leccionisme en degut al seu puixant comerç internacional. I seran ja la classe burgesa la que vulgui emular als prínceps i reis anteriors: Levinus Vincent, Simon Schijnvoet, Albert Seba, el qual va lograr reunir una important col.lecció de la qual es va publicar un catàleg titulat “Thesaurus” de quatre volums que pesaven nou kg cadascun … Durant la mateixa època els anglesos també s’aficionen a aquest tipus de col.leccionisme i així Hans Sloane i James Petiver de la Royal Society arrepleguen el embrió del que serà el futur British Museum. La col.lecció d’Elias Ashmole donaria origen al Museu d’Història Natural d’Oxford. A la Vienna dels Habsburg, Francisco I va ser també un gran aficionat i va organitzar un vivarium que donaria origen al Museu d’Història Natural i Zoològic de Vienna.

Espanya tampoc es quedava lluny. La col.lecció de Pedro Franco Dávila, comerciant espanyol establert a París, va lograr agrupar una gran col.lecció que mes tard seria venuda al rei Carlos III (1772) donant origen al Real Gabinete de Historia Natural, obert al públic el 1776, origen de l’actual Museo Nacional de Ciencias Naturales.

Veiem doncs com tots els museus, jardins, zoològics actuals tenen origen en la tasca erudita de l’aristocràcia germànica i els seus seguidors del vell continent. Ganes d’aprendre i cultivar-se, una tasca que avui potser tenim una mica oblidada.

Podeu consultar l’article a text complet:

Salas de  maravillas: los primeros museos / Arturo Valledor de Lozoya.- Quercus n. 280 (Junio 2009).- p. 40-51

Per saber-ne mes:

- Cabinets de curiosités XVI  et XVII siècles

- Collecting for the Kunstkammer (Metropolitan Museum of Art)

- Historique des cabinets de curiosités / Laure Guigou

- “Kunstkammer“  The Concise Oxford Dictionary of Art Terms. Michael Clarke. Oxford University Press, 2001. Oxford Reference Online. Oxford University Press.  Universidad Autonoma Barcelona.  30 November 2009 (accés universitats públiques catalanes)

- Medicine and the Naturalist Tradition : Exhibition of Medically-Related Natural History Books From the Collections of the National Library of Medicine / By Katherine Boyd (National Library of Medicine Bethesda, Maryland 1989)

- Monsters & Marvels / Allchin, Douglas.- The American Biology Teacher [0002-7685] Allchin Any:2007 vol.:69 núm.:9 Pàg.:565 -568 (accés restringit UAB, UB, UL)

- Plants and Animals in History:The Study of Nature in Renaissance and Early Modern Europe / by Pamela O. Long [book reviews].- Historical Studies in the Natural Sciences May 2008, Vol. 38, No. 2: 313–323. (accés restringit UAB, UB)

- The Public’s Treasures: A Cabinet of Curiosities from The New York Public Library (June 7-August 24, 2002)

- Renaissance collections / byBente Gundestrup -2002-  (The National Museum of Denmark)

- Research Report Science in the Art of the Italian Renaissance II: Leonardo Da Vinci’s Representation of Animals in His Works /  Kane, Douglas D. pp. 113-115.- Ohio Journal of Science: Volume 102, Issue 5 (December, 2002)

No us penseu que el blog s’ha suspés .. No. Després d’unes setmanes de “baixa” per diferents motius personals en que he tingut “oblidat” el blog, santornemi amb les mateixes ganes de sempre.

Théodore Géricault, fa 185 anys que ens va deixar (1824) i en aquest post el recollim gràcies a un article aparegut a “Trofeo Caballo” el passat juliol. Considerat com un dels pintors romàntics per excel.lència i representatiu d’aquest estil juntament amb Delacroix, es presentat com un arquetip de l’artista romàntic. No obstant hi ha una diferència entre ambdós. Mentre que Géricault es un esperit lliure, inconformista,que relata els temes de la vida quotidiana i el drama social, Delacroix no defuig els encàrrecs oficials que li ofereix el poder.Te una vida curta -33 anys- i turmentada per diferents motius familiars i de salut. Per això ha arribat a ser un artista mític entre el selecte grup d’artistes que han viscut al límit i ho han donat tot en els seus pocs anys d’existència.

Situant l’home en el seu context històric hem de dir que els artistes romàntics sorgeixen en un moment de profunds i radicals canvis en Europa: Revolució Francesa, Napoleó, Revolucions Lliberals … Els artistes romàntics viuran un paradigma de turment, desgràcia, i malson que es fruit del temps de canvis radicals que els ha tocat viure. Una de les pintures clau del romanticisme mundial va ser pintada per Géricault. Es tracta de la “El Rai de la Medusa”(1819). El 1816, el vaixell “La Medusa” va ser enviat per les oficines colonials de Napoleó a les costes del Senegal. Una tempesta, la inexperiència del capità del vaixell i la gasiveria de part de la tripulació benestant que es va reservar els rais mes segurs, va fer que part de la tripulació quedés a la deriva durant 13 dies, arribant a produir-se episodis de canibalisme. Géricault va reproduir aquest moment en què els supervivents albiren en l’horitzó el vaixell que ve a salvar-los. Tota una obra que expressa el dramatisme mes sagnant i de denúncia d’un fet que va indignar tota França i alhora va immortalitzar el seu pintor.

Mèrits artístics a part, volem destacar Géricault per una afició que el va encumbrar per damunt de tot: la passió pels cavalls. En efecte, el seu gran primer treball fet amb 21 anys, amb que va guanyar la medalla d’or Saló de Paris de 1812 va ser “Oficial dels hússars a la càrrega”. Una obra de gran força expressiva, amb influències neoclàssiques, i que ja denotava un interès per temes d’actualitat, amb força expressiva entre els quals hi havia els cavalls. Tot seguit es va dedicar a temes d’estudi de cavalls i cavallers on treballà la composició figurativa i la força dramàtica. I també va destinar part dels seu temps a fer composicions amb persones marginals: bojos, pobres …. Géricault estimava la llibertat i per això apreciava alhora un animal tan vinculat a l’esperit lliure com es el cavall. En paraules de Javier Martin, autor de l’article: “La verdadera razón que hace que el caballo surja grandioso, bravo, rebelde y escorzado en su obra ,es su auténtica pasión por él, es su amor por el animal, y lo que este simboliza. Una pasión que estarà presente hasta en su muerte”.

Un altra pintura que vindrà a continuació es el “Cuirasser ferit” (1814) amb uns grans dots d’expressivitat, on el cavall es mostra aterrat mentre que el soldat aparenta una gran calma i assossec volent manifestar que en els moments crítics l’ésser humà es capaç de dominar l’animal.

Géricault, viatjarà a Roma (1816-1817) per fugir de la pressió social que te al seu país. De la seva etapa italiana podem comptar amb obres menys dramàtiques. De temàtica equina podem trobar “Un episodi a la carrera de cavalls” (Museu Thyssen de Madrid) i “Carrera de cavalls salvatges al Corso  Roma” en que es mostra la influència aportada per Miguel Angel. L’obra reflecteix el moment abans de sortir en una carrera amb els equins en tensió a punt de sortir al galop. D’aquesta època també es la pintura “Esclaus tratant de parar la carrera de cavalls”.

Després de tornar a França segueix pintant diferents motius però sense deixar la temàtica equina ja que, com diu Javier Martin, el cavalls representen “la fuerza vital bruta, el símbolo irreflexivo y noble del corazón romántico”. El 1821 pinta un dels seus quadres mes representatius “El Derby de Epsom” (amb que il.lustrem aquest post), una excusa perquè Géricault, després d’uns anys especialment turmentats de salut, reprengui les pintures sobre cavalls.

Aquesta pintura va tenir una gran influència en els impressionistes. Els cavalls semblen flotar a l’aire. Els equins són representats com en suspensió en el seu galop entre un cel i una terra que són taques de color que passen amb rapidesa. La velocitat dels moviments del cavalls es l’aspecte que pretén destacar amb mes vehemència però val a dir que fins que no arribi la fotografia no es podrà veure el moviment correcte de les potes al córrer.

Fins la seva mort, Géricault va ser una persona estretament vinculada al món dels cavalls. I la seva mort, produïda i agreujada per dues caigudes de cavall, acabaran amb ell postrat al llit sense poder-se moure. Pocs artistes havien estimat tant als equins com Théodore Géricault. I es just que es reconegui la seva obra com un tribut a la llibertat i conducta dels equins.

Géricault te moltes mes mostres de pintures sobre cavalls, que podreu veure a la publicació “Les Chevaux de Géricault” (Bibliothéque de la Image, 2002). – ISBN:2-914239-70-X ., que aviat tindrem a la Biblioteca de Veterinària UAB.

Si voleu saber mes coses sobre Géricault disposeu d’una àmplia bibliografia a les biblioteques universitàries catalanes, i si teniu interès en conèixer altres obres sobre l’art en els equins també hi ha un ampli ventall de bibliografia al vostre abast.

Les dades bibliogràfiques de l’article objecte d’aquesta notícia:

Martín, Javier. “Gericault: pasión por el caballo”.- Trofeo Caballo.- (Julio 2009).- p. 18-20

El grifó o griu, es un dels “animals fabulosos” mes sorprenents del bestiari mitològic de la humanitat. Pels qui desconeixeu les característiques d’aquest animal mític us direm que es tracta d’una bèstia de “fusió”: un cos de lleó i un cap d’àguila. A la “Revista de Arqueologia” ha sortit aquest any un article sobre aquesta bèstia mitològica en relació a l’Art Ibèric i la seu període orientalitzant.

El lleó es el símbol del poder, dels governants, mentre que l’àguila representaria la divinitat, el poder sobrenatural. D’aquesta manera, amb la fusió dels dos cossos: animal de terra i d’aire, es compliria la doble funció que tant han desitjat els monarques de l’antiguetat: fusionar el caràcter diví i humà del poder governant. Per altre costat, al ser una bèstia híbrida, els cristians medievals, la veien com una juxtaposició humana i divina, com va ser Jesucrist igualment.

Per separat, les dues bèsties també han estat representades fortament al llarg de la història. L’àguila,ja la trobem a l’Imperi Assiri cap el (s. IX aC). Per exemple, al Temple de Ninurtra hi trobem una divinitat amb cap d’àliga. L’Imperi Hitita utilitzava estandards que representaven una àguila bicèfala. L’àguila també respresentava el poder i l’Imperi Romà de l’antiguetat. I l’art grec-escita també incorpora l’àguila com a motiu d’autoritat en diverses representacions, així com en l’Imperi Part (s. I-II aC). El monument funerari de Nemrud Dagh (Turquia) n’és un bon exemple. L’Imperi Ptolemaic va ser igualment deutor de la imatge de l’àguila que es va representar successivament en el revers de les monedes durant segles. L’àguila transmetria doncs la idea d’un poder que transmet la imatge imperant, capaç d’imposar l’autoritat a altres pobles o ciutats-estat.

En la Roma Imperial, els grifons sortien dibuixats a les cuirasses o thoracates d’estàtues de l’exèrcit com per exemple amb Juli Cesar. En una situació d’afrontament vindrien a fer referència a la seva condició de fundadors de l’Imperi. També hi trobem el grifó en una cuirassa de l’emperador August de Prima Porta (Roma) on es troba recuperant un estendard  romà d’un barbar derrotat. Unes imatges que de fet vindrien exaltar la grandesa de l’Imperi, en el seu exèrcit i religiositat, fent coincidir l’encarnació i divinització de l’emperador.

Amb tot, si be la connexió divina del grifó esta ben establerta, no ho es tant el seu paper com a representant del món diví. Per un costat tindríem la vessant negativa, en que el grifó representa i personifica les forces del mal, atacant l’home i els éssers vius i un heroi divinitzat el combat sense treva. Per altra banda es també considerat com a portador de la força divina del bé.

Els grifons ja apareixen representats a la Península Ibèrica cap el segle VII-VI aC a Tartessos, pintats en un vas de Carmona (Sevilla) així com en un vori corresponent al període orientalitzant del Sudest Peninsular. Les dames ibèriques d’aquest periode portaven també avaloris i collars amb el simbolisme del grifó, la qual cosa podria representar un imperialisme oriental i diví d’influència oriental.

La revolució o expansió artística orientalitzant va expandir-se per tota Ibèria des d’Anatòlia fins les costes lusitanes. La influència de Grècia, Fenícia i Pèrsia en les costes ibèriques es permanent al llarg del VII fins el IV aC. Entre els efectes mes significatius trobem la difusió de les formes d’exaltació de la riquesa i us dels simbologia prèviament utilitzada a Orient, com el grifó. A Grècia, seguint la tradició literària de Aristeas de Proconeso on els grifons defenen la terra contra els Arimaspos o en l’art Grec-Escita, l’orfebreria dels comerciants fenicis i, finalment, els relleus existents a Assíria com els del Palau de Persèpolis.

Saltant en el temps fins l’època actual cal comentar que el grifó o griu esta molt present esta molt present a Catalunya, especialment als edificis de caire clàssic de mitjans del XIX i fins i tot del període modernista. Exemples: Fonts de la Ciutadella (Barcelona) de Josep Fontseré (Fot: 1) , Palau de Justícia (Barcelona), d’Eduard Alentorn, Palau de la Duana (Barcelona), d’Enric Sagnier i Vilavecchia, Palau Novella (actual seu dels Monjos Budistes al Garraf) de Rafael Atché (Fot: 2) …

Podeu conusultar aquest article:

El enigma simbólico del grifo /  Abelardo López Pérez.- Revista de arqueología, ISSN 0212-0062, Año nº 30, Nº 340, 2009 , pags. 46-51. La revista es troba a les Biblioteques universitàries catalanes i a les Biblioteques públiques de Barcelona

Si en voleu saber mes:

-  Griffins in Art and on the Web (Isidore-of-Seville.com)

- Gryphon pages (Gryphonpages.com)

La noticia ha saltat fa poc i l’hem pogut llegir a “El Publico” fa un parell de dies. Es tracta de la nova datació que s’ha fet sobre la domesticació del gos. L’origen: Xina, al sud del Yangtze, el temps: 16.000 anys enrera, després d’una anàlisi de ADN mitocondrial. Un equip comandat per l’investigador Peter Savolainen del Stockholm Institut of Technology ha difós aquesta hipòtesi basada en les seves darreres investigacions en la revista Molecular Biology and Evolution del Setembre del 2009.

Segons la teoria de l’investigador suec els gossos domèstics van sorgir de la domesticació d’un grup molt divers de llops i amb un origen únic al sud del riu Yangtze. L’estudi explica que s’ha analitzat el genoma de 169 gossos que van viure en el període del Món Antic per obtenir la màxima resolució filogenètica i diversitat. Les anàlisis estimen que els gossos comparteixen una població genètica de 10 grans haplogrups, compartint la major diversitat dels mateixos al Sud-est d’Asia vora el Yangtze. Només 4 d’aquests haplogrups son d’origen específicament europeu. L’anàlisi seqüencial dels haplotips indiquen un marge històric de 5.400 a 16.300 anys en almenys 51 llops fundadors. Estudis osteològics d’aquests individus confirmen aquesta periodicitat. Es pensa que aquesta xifra pot indicar una gran variabilitat de fonts com a base de la domesticació canina de la zona. El lloc i el període coincidirien amb l’inici de la sedentarització de les poblacions humanes i amb l’inici de l’agricultura de l’arròs a la Xina.

El fet de que hi haguessin tants llops domesticats simultàniament en un “breu” període de temps implica considerar la importància que van jugar en la configuració de les societats humanes tal com les coneixem avui dia. Entre les conclusions que destaca Savolainen ressaltem que a diferència dels gossos domèstics europeus utilitzats per a tasques de pastor i guarda, podrien haver estat criats per utilitzar-los com a aliment dels propis humans.

No es però un estudi que hagi gaudit d’ampli consens en la comunitat científica. Molts el critiquen o qüestionen directament. El  Dr. Adam Boyko del Department of Biological Statistics and Computational Biology de la Cornell University esta liderant un projecte de diversitat genètica en el gos que pretén trobar un origen diferent a la domesticació canina en el que s’exclourà als gossos de raça euroasiàtics i es centrarà en els de carrer africans. Les primeres estimacions permeten considerar que les poblacions de Egipte, Uganda i Namibia son tant genèticament diverses com les poblacions euroasiàtiques. Però aquest plantejament trenca amb la teoria de que els gossos actuals provinguin dels llops asiàtics perquè no hi ha Canis Lups llops a Africa (el llop etiòpic no es un avantpassat del gos domèstic). El realment cert es que si els gossos actuals tenen origen euroasiàtic, els africans també tenen aquest origen, però no queda clara la diversitat genètica d’ambdues poblacions.

El biòleg Carles Vilà de l’Estación Biologica de Doñana – CSIC qüestionava així mateix que hi ha altres estudis que demostren que la domesticació dels gossos es produeix al menys 20.000 anys abans de la nostra era i que a Europa existeixen restes tant antics com poden trobar-se a altres punts d’Asia, refutant la hipòtesi de Savolainen. Una idea que seria reforçada amb altres evidències existents, com la que ens informen del “Gos Goyet” a Bèlgica durant el període Aurinyacià (35.000 aC) ….

Pel que sembla doncs seguirem amb el debat sobre l’origen de la domesticació del gos seguirà vigent durant força temps. Esperarem noves troballes.

Podeu llegir el treball orignal de l’autor a:

mtDNA Data Indicates a Single Origin for Dogs South of Yangtze River, less than 16,300 Years Ago, from Numerous Wolves / Peter Savolainen (et al).- Molecular Biology and Evolution (MBE) Advance Access published online on September 1, 2009

Mes informació a:

The Accepted Place of Origin for Domestic Dogs has been Challenged (retrieverman blog)

The Aurignacian domestication of the dog (mathildasanthropologyblog blog)

Complex population structure in African village dogs and its implications for inferring dog domestication history / Adam R. Boykoa, et al.- PNAS  August 18, 2009   vol. 106  no. 33  13903-13908 (pnas.org)

Cradle And Birthday Of The Dog Identified: East Asia 16,000 years ago (sciencedaily.com)

Dogs That Changed the World – Interview: Molecular Biologist Peter Savolainen (pbs.org)

Domestic dog origins challenged / By Judith Burns (news.bbc.co.uk)

Evolution of the Dog (redux)/ By Eric Goebelbecker (dogspelledforward)

El perro nació hace 16.000 años en China (publico.es)

Study Reasserts East Asian Origin for Dogs / By Elizabeth Pennis (sciencemag)

Jaume Camps de nou ens il.lustra, ara no sobre la seva prioritària faceta cunícola, sino sobre un aspecte alimentari prou significatiu referent a la història nutricional d’un poble. Els Massai, la seva alimentació i la devoció que tenen envers el seu bestiar boví. De costums ancenstrals que s’endinsen en la nit dels temps, els Massai han tingut una relació estreta amb el bestiar boví i els seus productes derivats -bàsicament la llet.

En efecte, els Massai son una tribu que es troba en els atliplans entre Kènia i Tanzania prop del Llac Victòria. A Kènia, quan les primeres poblacions neolítiques van arribar del nord per establir-s’hi s’han tipificat ,seguint criteris lingüístics, en tres grups principals Cushitics – un grup que inclou Somali, Rendille i Boni,- arribant des d’Etiòpia sobre el 2000 – 1000 aC.;   Nilotes - un grup que inclou Maasai, Luo, Turkana, Samburu, Pokot i Kalenjin, ven venir des de la Vall del Nil fins Sudan sobre el 500 aC. i els Bantu -un grup que inclou Kikuyu, Embu, Meru, Akamba, Luyia, Gusii, Taita i Taveta es van dirigir a Kenya des d’Àfrica occidental no fa pas gaires segles.

El Masai són a vegades anomenats Nilo-Hamitics. Els Hamites- alguns els his atribueixen la descendència de Han, fill de Noe- venien del Nord d’Africa i es considerada una sub-raça caucàsica coetània a la semítica. Una classificació que es basa fonamentalment amb criteris lingüistics. La llengua Maa dels Masai es compartida per la tribu Samburu,de la qual es van dividir anys enrera. Alguns també  l’han proposat com la “Tribu Perduda d’Israel” a causa de la seva història llunyana, poc clara i fins i tot mítica.

Els  Masai con pastors seminòmades. Crien bestiar i han de viatjar buscant noves pastures pels animals bovins i cabres fonamentalment. El bestiar es pels Masai fonamental per la seva supervivència. Es per això que tenen una gran devoció pel déu de la pluja “Ngai”. Per això expressen d’aquesta manera el seu pensament:

“Ngai fa la pluja,
la pluja fa l’herba,
l’herba fa les vaques,
i les vaques fan els masai”

La llet i la sang de les vaques, mestisses amb cebú, es utilitzada per menjar, la seva pell te utilitat com a vestit, sabates i abric; el fem per enfortir les parets de les cabanes; l’orina te algunes propietats medicinals. Amb tot i això la carn difícilment s’utilitza per menjar. Per aquesta funció son les cabres l’espècie objecte d’ingesta. Els bovins son un senyar de patrimoni. Quan mes unitats tinguis mes posició social guanyaràs. També s’utilitza per bescanviar  les núvies en el matrimoni.

La dieta dels Masai es singular entre tots els sistemes nutricionals del món. Podem distingir tres grups alimentaris entre els components que ingesta aquest poble: llet (71%), sang i carn (8,5%) i vegetals (20%) de consum alimentari diari segons els càlculs fets per Jaume Camps.

Aquesta ingesta fa que els Masai haurien de tenir a priori una sèrie de dificultats serioses per la seva salut. Des del nostre punt de vista occidental observem com:

- 2400 kcal consumides al dia s’obtenen primordialment del greix (56%)

- La relació entre àcids saturats/insaturats es de 1.2 quan el nostre ràtio s’estableix en 0.6

Aquests valors suposarien, a priori, una gran nivell de colesterol en sang i una gran incidència de l’arteriosclerosi per la presència de lípids en sang, entre la població. Però res d’això es produeix ja que els valors hemàtics son contràriament a l’esperat inferiors a la mitjana occidental.

Podem concloure doncs com els Masai són un poble admirat per la seva llibertat, esperit guerrer, autosuficiència, perseverança en les tradicions, optimisme dels pobladors i, també, per una cuidats hàbits nutricionals  que els permeten viure de forma molt saludable.

Podeu consultar l’article del Jaume:

CAMPS RABADÀ, Jaume.- Los  Massai su “rara” alimentación [comunicació inèdita facilitada per l'autor]

Acaba de sortir el darrer número de la revista “Anales de la Real Academia de Ciencias Veterinarias” (vol. XVI  – 2008 – n. 16). Publicació politemàtica en que hi podrem trobar diferents articles, entre els que volem destacar-ne un: “La Veterinaria en la Antigua Mesopotamia” del prof. José Alberto Rodríguez Zazo.

L’article es basa en una conferència que el mateix autor va donar fa un parell d’anys a la RACV. En la mateixa, el prof Rodriguez Zazo comença fent una exposició dels diferents pobladors que van habitar les terres mesopotàmiques, entre el Tigris i l’Eufrates, començant des dels primers pobladors, els Ubaidians (cap el 6000 aC) fins els Caldeus i Perses (500 aC) aprox.

Segons la seva hipòtesi, les societats mesopotàmiques atorguen als animals una importància econòmica i legal. En efecte, la major part dels animals domèstics ja son criats cap al 2500 aC, tal com ho testimonia un escrit en el que s’ofrenen tot tipus de bèsties al déu Enlil, que son rebudes per part del funcionari “patesi”(governador) el qual actua com a prestamista o “banc”, no fent sacrifici dels animals entregats. Aquesta font de riquesa cal preservar-la i gestionar-la per la qual cosa es protegida per llei, com la resta de bens agraris, i com ha quedat escrit en el Codi d’Hammurabi. Cal especificar que els cavalls, gossos i gats queden exclosos d’aquesta regulació ja que no es consideren unt font de riquesa econòmica de forma estricta. Si que hi entren els ases, bovins, caprins, ovins i porcins. Per aquest motiu es regula la seva venda, lloguer, el robatori que s’hagi produït en alguns dels seus components i els danys ocasionats als mateixos.

Els gossos tenien  una doble consideració, com animal sagrat, representació de la deessa Gula (Salu) de la que trobem un segell de la dinastia Isin (1068-1047) am el gos com a garant. I també eren utilitzats com a eines de cacera tal com ho mostren els relleus de Nínive amb la caça d’onagres d’Asurbanipal amb gossos.

Els cavalls tenien una triple funció en l’escala social dels pobles mesopotàmics. En primer lloc eren, com no, l’eina principal que utilitzaven els caçadors aristòcrates per la captura i mort de la fauna salvatge com el lleó. Els assiris també demostraven una especial predilecció pels cavalls, ja que la seva possessió suposava l’accés a un estatus social elevat, per la qual cosa eren nombrosos els llocs de cria i ensinistrament d’equins, com el poble de Hethiter. Finalment els cavalls eren una eina de guerra. El mitjà mitjançant el qual es perpetraven les batalles provocant inicialment un gran desconcert entre aquells pobles que no havien lograt domesticar-los. Es diu que el rei assiri Sardó va crear una figura “musarkisus” com a oficial d’alt nivell encarregat de recórrer l’estat per adquirir cavalls per l’exèrcit.

La malaltia era vista pels pobles mesopotàmics com un senyal diví. L’efecte d’un incompliment de les prescripcions divines. El pecat. Be la divinitat o els éssers malignes eren els portadors de les malalties tant en homes com en animals. Entre el gran nombre de deus de les civilitzacions mesopotàmiques volem destacar a “Ninazu” que amb el seu fill “Ningischzida” protegien els metges. El mes curiós es que aquest darrer era representat amb dos serps com a símbol de la medicina. Tal com ho es ara a Occident ….

Segons el concepte mesopotàmic de malaltia no era suficient identificar els símptomes que presentava l’home o animal afectat. Era igualment necessari conèixer el pecat comès (interrogatori del malalt o propietari de l’animal), el dimoni responsable (simptomatologia)  i el propòsit dels déus, entre curació o mort (mitjançant endevinació dels sacerdots). Els instruments utilitzats per l’endevinació eren variats segons la importància de la malaltia o personatge tractat. Per grans personatges i epidèmies es solia utilitzar l’hepatoscòpia (interpretació del fetge d’un animal sacrificat), la cosmologia i la astrologia. Per casos de menor importància les tècniques utilitzades eren l’empiromància (predicció pel foc), lecanomància (endevinació de figures d’oli en aigua) i la oniromància (interpretació dels somnis). I especialment les conductes dels animals que el sacerdot es trobava en el trajecte que el separava del malalt –especialment aus i insectes.

La teràpia buscava per la seva part tres finalitats: a) Perdó del deu irritat per oració i sacrifici; b) expulsió del dimoni a través de la màgia; c) curació mitjançant remeis físics tant farmacològics com quirúrgics -tinguem en compte les prescripcions terapèutiques trobades a les runes de Nippur en patologia animal.

Les civilitzacions mesopotàmiques no tenien coneixements anatòmics –no es practicava la dissecció-, ni fisiològics –els òrgans vitals es relacionaven amb la vida anímica i es tenia un especial coneixement de les funcions reproductives. En canvi la patologia i la terapèutica eren mes conegudes: còlics, diarrees, paràsits interns, vista, i les ferides causades per activitats de guerra: fractures, luxacions. Pel que fa a la terapèutica són característiques les tauletes a tres columnes en la que es nomena el producte, es nomenen els símptomes a combatre i finalment la forma d’aplicació respectivament.

Es interessant destacar com s’utilitzava medicació preventiva en animals com els cavalls: aigua de civada amb sulfat sòdic era prescrita pel seu caràcter purgant i antiparasitari.

Els “veterinaris”, que també eren metges de medicina humana, donat que tractaven malalties provinents del càstig diví eren tots sacerdots excepte els que practicaven una cirurgia menor. Els primers es coneixen amb les següents denominacions: Asú, eren els terapeutes que tractaven el malalt; Baru, era el sacerdot que observava, interrogava i interpretava símptomes; Ashipu, exorcista que purificava el cos malalt amb encanteris.

Mes informació sobre les ciències de la salut a les civilitzacions mesopotàmiques a:

- Médecine en Mésopotamie (Wikipèdia.fr)

- Mesopotamian Medicine a Pubmed

- Bibliografia “Medicina assíria babilònica” a les biblioteques universitàries catalanes

De nou, en Jaume Camps, membre de l’ACHV, ens proporciona una nova recerca sobre la història cunícola – una de les seves passions. En aquesta ocasió es tracta d’un tema artístic: Les representacions de lagomorfs al Museu de Ceràmica Islàmica “Gezira”

El fet, es de per si prou significatiu, donat que l’art islàmic prohibeix taxativament la reproducció d’éssers vivents (animals i persones). Amb tot sempre hi ha excepcions a la “norma” i en Jaume ens aporta 9 imatges d’aquest museu on els conills són els protagonistes.

Jaume Camps valora com els conills i les llebres eren molt apreciats pel món musulmà ja que eren considerats com animals propiciadors de la bona sort, principalment en l’Islam Medieval, i per això van poder ser representats en pots i objectes de la llar.

Actualment existeixen conills al nord-oest d’Africa des del Marroc fins a Tunísia, si be les restes de conills mes antigues “Oryctolagus cuniculus” no s’han trobat en el continent africà. Amb tot, si que hi ha llebres entre l’oest i est del nord d’Africa. L’espècie “Lepus capensis” seria –igual que a la Península Ibèrica- la mes estesa.

D’acord amb les dades del museu, les èpoques mes representatives de la ceràmica Gazira correspondrien a:

Omeies i Abbasides segles VIII a X (invasió de la Península Ibérica)

Fatimides segles X a XI (l’època mes coneguda coincident amb l’art romànic)

Ayyubides segles XII a XIV (l’època coincident amb l’art gòtic)

Burgi Mamelucs segles XIV a XV (expulsió de la Península Ibérica)

Otomans  segles XVI a XVIII

Per la qual cosa podem concloure que les imatges representades o van ser transportats en èpoques posteriors des de la Península Ibèrica,  es tracta de representacions ibèriques fetes en èpoques històriques, o senzillament eren llebres.

A partir d’aqui que segueixi la recerca entre la relació entre la humanitat i els lagomorfs … Invitem a que el Jaume en segueixi sent protagonista.

Podeu llegir aquest article complet:

CAMPS RABADÀ, Jaume.- Conejos en la cerámica arabe. Museu Arabe del Cairo. Centro Arte Gezira [comunicació inèdita facilitada per l'autor]

I com el boca a orella es la millor propaganda que hi ha, el Jaume ha contactat amb un amic seu, Josep Ma Cosculluela, també amb interessos històrics –els “rara avis” tendeixen a agrupar-se.

El tema que ens aporta l’amic Cosculluela son els veterinaris de bovins durant els faraons … Treballant amb fonts documentals com el Papir de Kahun (un papir que fa referència a les tasques veterinàries fetes pels antics egipcis) es poden trobar referències als “rekh kaw” o “sanador de bous – toros” fent referència a les malalties del bestiar boví. La importància d’aquest papir es immensa ja que es tracta de la primera font documental (1825 aC), -quasi 4000 anys enrera – en que es descriu els professionals veterinaris.

El nom “rekh kaw” porta l’apel.latiu de “Intendent General del Bestiar Boví del Faró” que tenia la responsabilitat de dirigir, explotar i controlar les propietats ramaderes del cap d’estat. A nivell sanitari també tractaven amb animals i persones, els “Wab” sacerdots de la deessa Sekhmet, i els “Sunu” metges. La vinculació del veterinari amb un sacerdot es igualment transcendent i vincula la veterinària amb l’èlit social del moment.

A part del Papir de Kahum troben també un grafit a Tell-el Amarna, on es cita i mostra al Hery-Shef-Nakhat, cap del metges del Rei, acompanyat de Aha-Nakhat, representat en figura de mida menor, com sacerdot “Wab” de Sekhmet, oferint l’atenció mèdica als animals.

El Papir Ebers, el Papir Edwin Smith, un conjunt important de papirs medics, juntament amb el grafit Hatnub son fonts a tenir en compte per l’estudi de la medicina i la veterinària en l’Antic Egipte (sovint vinculades a l’antiguitat) i exercides pels sacerdots de la deessa Sekhmet.

Com a informació complementària també es pot introduir que ja sobre els 5000 aC a les societats pre-faraòniques de la Vall del Nil es feien collites comunitàries i es criaven animals domesticats en grup, per la qual cosa es de suposar que hi haurien d’haver responsables de la seva cria, millora, tracte i sanitat. Algus especialistes, com JM Etxaniz calculen sobre el 12-15 mil anys l’antiguitat de la professió veterinària, coincident amb el Neolític.

Molta informació ha estat possible obtenir-la per la faceta artística dels egipcis en la decoració de les tombes en que, a través de jeroglífics, es pintaven dibuixos que explicaven les formes de vida i costums de les seves societats. Tot havia d’estar gravat en pedra perquè en quedés constància per a l’eternitat. I jo afegiria, gràcies també al treball de moltes generacions posteriors que han sabut investigar la seva escriptura i cultura i a molts investigadors que, des de terres llunyanes com la nostra, encara s’embadaleixen de com van ser de grans els nostres avantpassats …

Podeu consultar el text complet de l’article:

COSCULLUELA I CARRASCO,  Josep Ma. El sanador de toros: manescal a l’Antic Egipte [comunicació inèdita facilitada per l'autor]

No es questió aqui i ara de fer contriguir a l’excés d’informació amb la qual ens estan bombardejant els mitjans pel tema de la mal anomenada “grip porcina“. Una malatia que ha esdevingut mediàtica potser per la rapidesa en que les organitzacions internacionals de salut -especialment la OMS- han intervingut al aixecar succesivament els nivells de risc de pandèmia mundial i la consequent piscosi que aquest fet esta produint en alguns polítics, mitjans informatius i societat en general.

El temps dirà si estem o no en una veritable pandèmia gripal de contagi virulent o no. El que si que ens correspon aqui es donar una perspectiva històrica del tema en la que una altra pandèmia, la grip aviària, hi te bastant a dir. Entre altres coses perque els tractaments que estem donant a la població per l’actual grip son els antivirals que s’han prescrit per la grip coneguda com “avian flu” o “bird flu” o “avian influenza“. Recentment hem pogut trobar un article que ens relata la història de la grip aviària.

En aquest article que apareixerà a la revista Comparative Immunology, Microbiology and Infectious Diseases els autors Blanca Lupiani i   Sanjay M. Reddy fan una revisió històrica de la grip aviària tot indicant que la primera descripció de l’”avian influeza” (AI) es remunta a 1878 a Itàlia del nord, quan Perroncito [Perroncito E. Epizoozia tifoide nei gallinacei. Annali Accad Agri Torino 1878;21:87–126] descriu una malaltia contagiosa d’aviram associat amb alta mortalitat i que anomenava “flow plague“. Un terme que havia estat inicialment confós amb una forma de setpicèmia aguda de còlera d’aus. Dos anys mes tard Rivolta i Delprato [com ho exposa StubsEL. Fowl pest, In: Biester HE,Devries L, editors. Diseases of poultry. 1st ed. Ames, IO: Iowa State College Press; 1943. p. 493–502] mostrava que era una forma diferent de patologia del còlera de les aus, basant-se en propietats clíniques i patològiques, i es va anomenat “Tifus exudatious gallinarum“. Van haver de passar dècades fins que al 1955 el virus de la plaga d’aviram fos identificat com a virus de la grip A basat en un tipus de ribonucleoprotein [Schäfer W. Vergleichender sero-immunologische Untersuchungen über die Viren der Influenza und klassischen Geflügelpest. Z Naturf 1955;10b:81–91]. El terme plaga d’aviram fou substituit pel mes pertinent: “Highly Pathogenic Avian Influenza” (HPAI) durant el  [First International Symposium on Avian Influenza [Proceedings of the First International Symposium on Avian Influenza. Beltsville,MD.1981,AvianDis 47 (Special Issue) 2003.-per subscriptors-] essent el terme que s’utilitza avitualment per la descripció d’aquest virus.

L’article conclou el llarg recorregut que la investigació d’aquest virus ha tingut per part de la comunitat científica. Actualment se sap que la pandèmia de la grip de 1918 va tenir un origen aviar preferentment i que entre 1957 i 1968 els conseqüents virus pandèmics van ser causats per una combinació de virus humans i d’aviram. L’increment de la transmissió de HPAI H5N1, H7N7 i H7N3 i LPAI H9N2 a la població humana ha posat la comunitat científica a l’expectativa davant una potencial pandèmia gripal. Per aquest motiu es bàsic continuar els nostres esforços per entendre millorla història, ecologia i propietats biològiques de virus d’AI. Especialment ara amb el nou virus d’origen porcí.

Podeu consultar l’article a text complet si pertanyeu a la xarxa d’universitats públiques catalanes o si teniu acces al portal Sciencedirect.

The history of avian influenza / B. Lupiani, S.M. Reddy a: Comp. Immun. Microbiol. Infect. Dis. 32 (2009) 311–323
[accés a l'article]

Fonts complementàries per al història dels:

Virus i virologia (biblioteques universitàries catalanes)

The invisible enemy : a natural history of viruses / Dorothy H. Crawford
.- Oxford ; New York : Oxford University Press, 2000.- 276 p.ISBN: 0198564813 (pbk.)

Microbe hunters, then and now / edited by Hilary Koprowski, Michael B.A. Oldstone
.- Bloomington, Ill. : Medi-Ed Press, cop. 1996.- 456 p.-ISBN: 0936741112 (cart.)

The Invisible invaders : viruses and the scientists who pursue them / Peter Radetsky
.- Boston [etc.] : Little, Brown and Co., 1994.- 430 p.-ISBN 0316732176

An Introduction to the history of virology / A.P. Waterson & Lise Wilkinson
.- Cambridge [etc.] : Cambridge University Press, 1978.- 237 p.-ISBN: 0521219175

Epidèmies i Epidemiologia (biblioteques universitàries catalanes)

The Power of plagues / Irwin W. Sherman
.- Washington, D.C. : ASM, cop. 2006.- , 431 p.-ISBN: 9781555813567

Plagues & poxes : the impact of human history on epidemic disease / Alfred Jay Bollet
Edició     [2nd ed.].- New York : Demos, cop. 2004.- 237 p.- ISBN     9781888799798

A History of epidemiologic methods and concepts / edited by Alfredo Morabia
.- Basel [etc.] : Birkhäuser Verlag, cop. 2004.- 405 p.- ISBN: 3764368187

History of the surveillance and control of transmissible animal diseases / Jean Blancou
.- Paris : Office International des Épizooties, 2003.- 362 p..- ISBN: 9290445076

Biology of plagues : evidence from historical populations / Susan Scott and Christipher J. Duncan
.-Cambridge : Cambridge University Press, 2001.- 420 p.- ISBN: 9780521017763

Viruses, plagues, and history / Michael B. A. Oldstone
.-New York [etc.] : Oxford University Press, 2000.-  227 p.- ISBN: 9780195134223

Epidemics and history : disease, power and imperialism / Sheldon Watts
New Haven : Yale University Press, cop. 1997.- 400 p.- ISBN: 0300070152 (cart.)

Man and microbes : disease and plagues in history and modern times / Arno Karlen
.- New York : Touchstone, 1996.- 266 p.- ISBN:    0684822709

Epidemics and ideas : essays on the historical perception of pestilence / edited by Terence Ranger and Paul Slack
.- Cambridge : Cambridge University Press, 1995.- 347 p.-ISBN: 052155831X

The epidemic streets : infectious disease and the rise of preventive medicine, 1856-1900 / Anne Hardy
.-Oxford [etc.] : Clarendon Press [etc.], 1993.- 325 p.-ISBN: 0198203772

Explaining epidemics and other studies in the history of medicine / Charles E. Rosenberg
.-Cambridge : Cambridge University Press, 1992.- 357 p.-ISBN: 0521395690

Grip Aviària (accés lliure)

Avian influenza timeline (Poultrymed.com)

Hechos y Cifras : Cronología H5N1 (OIE)

Bird Flu: A Virus of Our Own Hatching (2006), by Michael Greger (illustrated HTML with commentary at birdflubook.com) (Birdflubook.com)

Pandemic Flu (Pandemicflu.gov)

Avian Influenza Virus H5N1: A Review of Its History and Information Regarding
Its Potential to Cause the Next Pandemic / B. Lee Ligon, PhD Seminars in pediatric infectious diseases (Berkeley.edu)

Bird flu timeline: A history of influenza from 412 BC – AD 2006
Monday, February 06, 2006 by: Mike Adams, the Health Ranger, NaturalNews Editor (Naturalnews.com)

History of Research on Avian Influenza / Scholtissek C
Klenk H-D, Matrosovich MN, Stech J (eds): Avian Influenza. Monogr Virol. Basel, Karger, 2008, vol 27, pp 101-117
(DOI: 10.1159/000151611) (karger.com)

Avian Influenza: The virus, history and disease in birds R. M. “Mick” Fulton (Michvma.org)

I tambe els articles que apareixen a la base de dades de Biblioteca Virtual de la Salud.

Monografies:

La Gripe aviar / Marc Siegel ; [traducción: Eduard Sales]
.- Barcelona : Amat, cop. 2006.- 163 p.-ISBN:    8497352688

El Monstruo llama a nuestra puerta : la amenaza global de la gripe aviar / Mike Davis
.- [Barcelona] : Intervención Cultural/El Viejo Topo, DL. 2006.- 206 p.- ISBN:    8496356698

La Gripe aviar / Neil Stevens.- Málaga : Sirio, cop. 2005.- 95 p..- ISBN : 8478085165

El nostre company de l’ACHV, Jaume Camps Rabadà, segueix captivant-nos amb els seus articles i ponències que demostren una gran lucidesa i esperit crític. Avui ens volem detenir amb el darrer, i esperem que no últim, article amb que ens relata com el conill silvestre ha sobreviscut al continent sudamericà nomes en algunes zones de Perú, Xile, Bolivia i Argentina. Una introducció que va començar el 1493 amb el Segón viatge de Colom, on també van introduir-se altres vegetals i animals d’origen euroasiàtic i africà al nou món.

La font principal en que basa el seu discurs es la Cèl.lula de l’Archivo de Indias del 23 -V-1.493 on relata la sortida de bens des del ports de Sevilla i Cadiz on embarquen diferents animals : “cuatro becerras y dos becerros, lanas, cien puercos, de los que ochenta son marranas y varios verracos, doscientas gallinas, con gallos, seis yeguas, cuatro asnos y dos asnas, y conejos vivos ..”. Aquest fet demostraria com es van portar conills des d’Espanya al nou món i es van poder reproduir sense problemes. Per això es basa alhora amb els textos de Inca Garcilaso de la Vega (Cuzco 1.539 – Córdoba 1.616) que en la seva “Historia General del Perú”, comenta l’apreci mostrat pels indis dels Andes vers els conills foranis: “los conejos llevados desde España, y la facilidad con que se reprodujeron en el altiplano“.

No obstant, cal esmentar que hi havia races autòctones de lagomorfs: el Romerolagus diazi, comunment nomenat Zacatuche pels antics habitants de Mèxic habitava als pendents del volcà de l’antic Tenochtitlan. També a la resta de Mesoamèrica es te constància de races de conills que eren caçades i utilitzades com a aliment. Així ho documenta Bernal Diaz del Castillo, cronista de Hernan Cortés, en la seva “Historia Verdadera de la Conquista de la Nueva España” en la que explica com el gran rei Moctezuma li agradava menjar conill. El conill era doncs un animal popular a l’amèrica prehispànica. En la cosmogonia azteca se l’anomenava com a Tochtli, situat a l’octava pedra solar. També se’l relacionava amb la lluna, amb una simbologia relacionada amb la fecunditat. Finalment, també dir que Fray Toribio de Benavente, en les seves “Relaciones de la Nueva España” explica com el conill era oferts en sacrifici als deus pels azteques.

Per tot l’explicat, Camps conclou les següents hipòtesis:

- Plantejament d’una cria cunícola organitzada a Europa a finals del XV, la qual cosa rebatria les teories actualment en vigor que exposen que la cunicultura va evolucionar com a disciplina a partir del XVII.

- A Sudamèrica no va existir la cria de conills ja que aquests eren asilvestrats i caçats com a aliment i distingint les espècies autòctones de les importades des d’Europa.

- Els antics mesoamericans coneixien com la carn de conill podia ser una font important de proteïna animal, clau per la seva dieta.

Podeu consultar l’article sencer a: Camps Rabadà, Jaume. Los conejos llegaron a América iniciado noviembre de 1493.- Informacion Veterinaria (Octubre 2008) núm. 09.- p: 21-24

En Jaume Camps compta amb una extensa bibliografia tant tècnica com històrica. El també nostre company Jaume Roca Torras en va fer una semblança biogràfica en el darrer  XXIII Congreso Internacional de Historia de la Veterinaria. (2006 León). Volem aqui fer-vos una relació dels articles, per ordre cronològic, que al llarg de la seva trajectòria ha publicat sobre temes històrics. Tots molt interessants:

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Historia breve de “nuestro” Boletín de Cunicultura .- (treball no publicat cedit per l’autor)

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Conejos: muy meritorios, pero poco reconocidos (treball no publicat cedit per l’autor)

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Història, importància i situació actual de la cuniculicultura als Països Catalans a: IV Col.loqui d’Història Agrària “Història de la Ramaderia i la Veterinària als Països Catalans” / organitzat pel Centre d’Estudis Historics Internacionals del 20 al 24 de Maig 1.997.

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- El año del conejo: Zodiaco Chino y particularidades del Conejo a:   Animalia.- (2000), num.117.- p: 20-23

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- ¡El “veterinario” cumple 2000 años! a :  Animalia ..-(2000) ,num.126 .- p: 64-68

CAMPS i RABADÀ, Jaume.-    Motivaciones para que se iniciaran los colegios veterinarios en España y en particular el de Barcelona ( V Jornadas Nacionales de Historia de la Veterinaria, Barcelona, 17 y 18 de noviembre de 2000. ).- p: 27 – 34

CAMPS i RABADÀ, Jaume.-    Celebración del Centenario del Colegio de Veterinarios de Barcelona ( V Jornadas Nacionales de Historia de la Veterinaria, Barcelona, 17 y 18 de noviembre de 2000. ).- p: 131 -132

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Diversa aceptación de los perros y gatos según las religiónes. a: Animalia (2002) ,num.140 .- p: 72-77

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Evolución de los equipamientos cunícolas en España, desde 1.976 al 2.001 (en el 25 aniversario de la “ASESCU”) – a: Symposium ASESCU 2002.- accés a la ponència i al resum

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Evolución de los equipamientos cunícolas en España, desde 1976 al 2001. a: Lagomorfa, (2002) Set-Oct; 25 (123).- p: 6-20

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Los conejos (O. Cuniculus) en América, según las “Crónicas de Indias”.- Lagomorfa, (2003) Mar-Abr; 26 (126).- p: 40-43

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Últimos asertos científicos sobre el origen (y la evolución) de los perros. a:   Animalia. (2003) ,vol.16,num.158 .- p: 36-42

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Los primeros conejos que llegaron a América, y los hallados, según las “Crónicas de Indias” a :  Cunicultura (2004) ,vol.29,Num.167 .- p: 15-20

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- La domesticación de animales en el neolítico del Valle del Nilo (1). a:  Animalia (2005) ,vol.18, num.176 .- p: 38-44

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- La domesticación de animales en el neolítico del Valle del Nilo (y 2). a:  Animalia (2005) ,vol.18, num.178 .- p: 58-62

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Lo que el hispano-romano Lucio JM Columela describió sobre perros, en su obra “De Re Rustica”, visto por un veterinario (XI Congreso de Historia de la Veterinaria, Murcia 14 y 15 de octubre de 2005) p:319 -326

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Aceptación de los animales de compañía según las diferentes religiones.- a: Revista Anual de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya (2006) .- p: 39-45

CAMPS i RABADÀ, Jaume .-   Los primeros conejos (O. cuniculus) que llegaron a América (5.XI.1493), según citan las “Crónicas de Indias” y los conejos autóctonos hallados.   ( XXXVII Congreso Internacional de la Asociación Mundial de Historia de la Medicina Veterinaria (WAHVM) y XII Congreso Nacional de Historia de la Veterinaria León,, 22 al 24 de septiembre de 2006) p: 465 – 470

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Tres històries de casualitats i de qualitats.- a:   Revista Anual de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya (2007).- p: 40-43

CAMPS i RABADÀ, Jaume .-   Moisés “NO” pudo decir que el conejo es impuro ( XIII Congreso Nacional de Historia de la Veterinaria. Girona 18 al 20 de octubre de 2007 )  p: 49 – 58

CAMPS i RABADÀ, Jaume .-   Hallazgo de un manuscrito sobre el “Bálsamo de Malats” ( XIII Congreso Nacional de Historia de la Veterinaria. Girona 18 al 20 de octubre de 2007 )  p: 284 – 289

CAMPS i RABADÀ, Jaume .-   Una “inspección” de ganado vacuno hace 4.000 años ( XIII Congreso Nacional de Historia de la Veterinaria. Girona 18 al 20 de octubre de 2007 )  p: 371 – 377

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Retrat del Rei Jaume I ,el Conqueridor, configurador del domini lingüístic català (en recordança als 800 anys del seu naixement).- a:   Revista Anual de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya (2008).- p: -