Samuel Hahnemann, i els inicis de l’homeopatia veterinària

A Rijnberk i DW Ramey publiquen a: Australian Veterinary Journal.- Volume 85 Issue 12 Page 513-516, December (2007) l’aritcle titulat “The end of veterinary homeopathy“
doi:10.1111/j.1751-0813.2007.00174.x

Aquest text descriu la història del desenvolupament de l’homeopatia per Christian Friedrich Samuel Hahnemann, (1755-1843) un metge que desenvolupa la seva carrera professional a Alemanya a finals del 1770. Hanneman estudia Medicina a Leipzig i Viena, assolint el títol de doctor a Erlangen en 1779. Va mantenir contactes amb el químic francès Lavoisier que el va persuadir a seguir investigant en aquest terreny. Hanneman va guanyar reputació en desenmascarar l’ensucrament del vi amb plom i per publicar investigacions sobre l’enverinament per arsenic. Entre 1790 i 1805 es va dedicar a publicar i va escriure mes de 5500 pàgines en diferents mitjans

Primer va desenvolupar les seves idees sobre homeopatia quan experimentava els símptomes de la malària després de prendre quinina; tot formulant la teoria de que les malalties podrien ser curades per medicaments que produíssin símptomes similars a les malalties induides en individus sans. També creia que a força de pulveritzar les dilucions extremes dels medicaments utilitzats es promovia una emissió que forçava la curació interna. En l’article s’examina també la base científica de l’homeopatia i l’evidència a favor de la seva eficàcia.

Entre les seves obres mes destacades trobem:
# The Organon of the Healing Art (1810) explica la teoria de la medicina homeopàtica. Hahnemann va publicar la 5a edició el 1833; i una edició no acabavada que no es publicaria fins el 1921.
# Materia Medica Pura es una compilació de les prescripcions homeopàtiques, publicats en sis volums de 1820s (vol. VI al 1827.) Amb noves edicions al 1830 and 1833, respectivament.
# Chronic Diseases (182 es una elucubració de les arrels i la cura de malalties cròniques, segons la teoria de l’homeopatia, publicats en cinc volums durant els 1830s.

L’article esta disponible a través de la xarxa de les bibliotques universitàries catalanes en html i en pdf

Bibliografia sobre la història de l’homeopatia la podeu trobar a diferents biblioteques universitàries catalanes

 

 

L’Últim Sopar, la pol.lèmica està servida …

El “Darrer Sopar” una de tantes tradicions que la Biblia ens evoca cada any i ens influeix, mes o menys, segons la nostra fe i practiques religioses que tinguem. Deixant a banda les creences personals de cadascú, el cert es que la Biblia, com a llibre sagrat ha creat tot una cultura, pautes de comportament, literatura, pensament, ideologia … i, vulguem o no, hi estem directa o indirectament implicats.

Be, tot això be a col.lació perquè ha aparegut recentment un article sobre “El Darrer Sopar” (en línia si teniu accés als contiguts del diari) o baixeu-lo en una reproducció autoritzada, al suplement “Especial” de “La Vanguardia”. Es tracta d’una col.laboració del periodista Jordi Jarque en que ens porta aquesta cel.lebració entre dues conmemoracions, la Pasqua Cristina (Semana Santa) i Pasqua Jueva (Pésaj). Aquesta celebració ha estat motiu de diverses controvèrsies al llarg de la història. En primer lloc el tant defenestrat Judes, sembla ser que no era tant mal home segons les darreres investigacions, i que el pintor Leonardo da Vinci, amaga tot un misteri darrere el seu quadre. Especialment després de la pel.licula “El Codigo da Vinci“.

Pero be, a part de tractar-se d’un dels sopars més cèlebres de la història occidental, el que avui ens porta aqui es saber el que es menjava en aquell sopar. Segons la tradició bíblica sembla ser que els contiguts d’aquell sopar van ser Corder, Peix, Pa i Vi. Pero el cas es saber si el que es celebrava era la Pasqua Jueva o un altra cosa. Com diu el degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, Armand Puig, el darrer sopar no va ser un sopar pasqual: “Fue una cena de despedida, una celebración, pero no una cena pascual. El Jueves Santo no podía ser pascual. La pascua judía (Jesús era judío) se celebraba el sábado y no el jueves. Aunque ciertamente Jesús dio un toque pascual a la cena porque habló de la Alianza entre Dios y su pueblo y del sacrificio a través del pan y la sangre, que son temas de la Pascua judía. No es de extrañar, pues, que además del pan, el vino y la carne también tomaran pescado“.

Però també hi ha opinions contraries en que diuen que la diferencia entre les pasques jueva i cristiana no es diferencien fins el Concili de Nicea (segle IV). Segons Deborah Chomski, la càrrega simbolica de tot el que mengen els jueus en una celebració te un simbolisme que cal seguir al peu de la lletra, i ,mes si es tracta del seu alliberament de l’Imperi Egipci: “cordero asado (que representa el sacrifi cio del cordero pascual; para el ritual se utiliza un hueso quemado de cordero, sin carne), un huevo cocido (es la ofrenda para los sacerdotes del Gran Templo, también es un símbolo de luto por la pérdida de los dos templos de Jerusalén), rábano picante (recuerda la amargura de la esclavitud en Egipto), trocitos de apio (simbolizan el renacer de la naturaleza, la primavera y la renovada esperanza de la liberación), jaroset (una pasta de manzana rallada, nueces y miel, que signifi ca la argamasa que utilizaron los judíos en la construcción de las pirámides), hojas de lechuga o escarola (dulces al principio y triste al fi nal, como el exilio del pueblo de Israel en Egipto), por supuesto el pan ácimo, sin levadura (recordando que la marcha de Egipto se realizó con prisas, por lo que no se disponía del tiempo que requiere la levadura), y cuatro copas de vino. “Al beber la primera copa se agradece a Dios habernos liberado de la esclavitud. La segunda copa de vino es para agradecer por habernos liberado del estado de servidumbre. La tercera la bebemos en gratitud por nuestra libertad. Y la cuarta es para agradecer a Dios por habernos guiado“A banda el menjar cal predre’l abans de mitjanit perque a partir d’aquell moment es converteix en impur.

Aquest article ens invita a reflexionar. No hi ha res segur, cap certesa. Fins i tot l’hòstia sagrada del cristianisme podria ser ni mes ni menys que una reminiscència de la deessa ISIS que administraven els sacerdots d’Egipte en els seus temples. La pol.lèmica està servida …

Podeu trobar més informació sobre diferents aspectes de l’alimentació en la Biblia a les biblioteques catalanes.

Una entrevista a Fernandez-Armesto, historiador entre fogons

Fa poc, a “El Publico”, un diari recent pero que aviat ha aconseguit el seu espai, entre els lectors amb continguts especials i poc retòrics com acostumem a trobar en la resta de premsa a l’us, ha fet una entrevista a Felipe Fernandez Armesto (10/03/2008). Un historiador que, com molts d’altres, ha trobat fortuna fora de les fronteres espanyoles i s’ha vist recompensat.

Segons ell aborda el tema de la historia del menjar perque “estaba casi abandonado por los historiadores y a fin de cuentas es el aspecto más fundamental de la vida, porque no hay vida sin comida”. Fins ara ha estat treballant al Dpt. d’Història de la Tufts University (Boston – USA)

L’historiador reflexiona sobre el fet de que si be tots els animals mengen, l’Homo Sapiens es l’unic ue ha creat una cultura pròpia a base de la preparació dels aliments. Continua tot dient que si be es creu que altres hominids podrien haver utilitzat el foc, nomes la nostra espècie se l’ha pogut vincular amb el foc, aproximadament amb la seva emergencia fa uns 150.000 anys. I segueix tot dient que amb el conreu de l’agricultura i ramaderia l’home ha canviat radicalment el planeta terra: “Hemos logrado influir en el medio ambiente desafiando a la evolución, creando especies que son producto de un proceso de selección basada en los objetivos del ser humano, convirtiendo desiertos en jardines y jardines en desiertos…”.

Però sembla que a Fernadez Armesto li va això de la pol.lèmica. En contra de l’opinió majoritària dels científics que expliquen que la ingesta de carn i el seu valor proteic va influir en el tamany i la capacitat del cervell, ell ho rebat tot dient “cerebros pequeños son capaces de abarcar grandes pensamientos” i, en canvi li atorga un valor afegit en el fet de contribuir a “forjar comunidades”. I continua la seva” llibertat de càtedra”, tot expressant que el canibalisme es una cosa normal: “Es interesante moralmente, yo no veo nada en contra del canibalismo, siempre que el cadáver que te pongas a comer haya muerto antes de un modo decente… Es algo normal en las sociedades humanas; casi todas lo han practicado en una etapa determinada de su historia”

Evidentment tothom te dret a opinar, i a optar per una explicació o un altra. Fernandez-Armesto es autor de diverses obres , algunes d’elles a les biblioteques catalanes, i també ha estat objecte d’algun incident del que s’han fet ressò els mitjans.

La vida rural fa un segle, el dia a dia a les masies del XIX

El diari “La Vanguardia” publica un article “La vida rural hace un siglo” per Josep M. Orta (lectura per accés en línia per usuaris amb permís) o baixeu-vos l’article reproduit autoritzadament, en que es descriu com era la vida a les masies catalanes durant el XIX. Res a veure al que es actualment. En motiu del reality show “La masia de 1907″ a TV3; i dins un dossier del passat agrari del nostre pais en el que s’inclou la noticia per part de la Generalitat de Catalunya d’elaborar un catàleg de les masies catalanes, podem llegir un esbos de com eren les cases rurals dels nostres avantpassats amb una infografia sobre el tema. Si voleu podeu ampliar la informació sobr el tema amb el volum 4: Segle XIX i XX de la col.lecció “Història Agrària dels Països Catalans”. La podeu visionar parcialment o consultar-la a les biblioteques UAB

Animals al poder: pinzellada sobre l’us històric dels animals exòtics

Avui en dia, tenir un animal exòtic es una moda, un forma de exhibició pública de la notorietat de certs personatges. Cronològicament parlant, però, tenir un animal no domèstic ha estat una moneda corrent pels poders polítics al llarg de la història. Alguns governants els van utilitzar com a regal diplomàtic, per guanyar guerres, impressionar al púbic i legitimar el seu poder. Així ens ho comenta el periodista de “La Vanguardia” Piergiorgio M. Sandri, en el seu article titulat “Animales al poder” del suplement “Estilos de Vida” num 19 (9/02/200
Podeu llegir l’article en format html si teniu acces als continguts de “La Vanguardia”. I si no consulteu-ne una reproducció autoritzada del mateix.

PM Sandri, cita diversos autors. El mes significat es Robert Delort , un medievalista que s’ha especialitzat en temes medioambientals a la Edat Mitjana, i que , entre d’altres coses, se’l considera un dels pares de la Zoohistòria. Podeu trobar part de la seva abundant bibliografia a les biblioteques universitàries catalanes.
Delort, ha publicat a Cahiers d’Histoire, una revista que en un dels seus numeros (numéro 1997-3/4) dedica un monogràfic a la història dels animals. Entre els diferents articles que trobem hi ha una interessant bibliografia sobre el tema: “L’histoire de l’animal. Bibliographie” / Éric Baratay et Jean-Luc Mayaud”

A principis dels 90 ja es va començar a debatre sobre aquesta disciplina. Vegeu l’article Zoohistoria: Reflexiones acerca de una nueva disciplina auxiliar de la ciencia histórica / Dolores-Carmen Morales Muñiz aparegut a: “Espacio, Tiempo y Forma, S. III, Hf Medieval”, t. 4, 1991, págs. 367-383 (autora també citada per PM.Sandri).

La Zoohistòira es una àrea de recerca relativament recent, que contempla la relació evolutiva entre l’home i l’animal des d’un punt de vista antropològic i etnològic. Els europeus, especialment els francesos, han estat el que mes esforços han dedicat en una recerca interdisciplinar que interessa tant a científics com humanistes.

Articles d’història a COLVET

Per a tots els que encara no ho en tinguin coneixement, a partir d’octubre de l’any passat, la web de la Organizacion Colegial Veterinaria Española (COLVET) ha actualitzat els seus continguts i ha incorporat una Secció d’Historia en la que ha afegit un apartat d’articles dedicats a la història veterinària, fonamentalment apareguts a la revista “Informacion Veterinaria” i des d’on es poden consultar les referències a text complet, en format html, pdf i enviar-los per correu electrònic.
Per altra banda cal recordar que, des de fa uns anys, la secció de Biblioteca de l’Asociacion Española de Historia de la Veterinaria (AEHV) van dipositant els treballs que els associats a l’AEHV en volen fer difusió a través de la xarxa en lliure disposició

Article bibliografia veterinària S. XIX

Al darrer Butlleti del Servei de Biblioteques de la UAB “Biblioteca Informacions” s’ha publicat un article sobre la bibliografia veterinària que gestiona la Biblioteca de Veterinària de la UAB. Amb el títol “Fons Veterinari del segle XIX“, Vicenç Allué fa una breu pinzellada a les característiques d’aquest fons i els seus elements mes representatius. Confiem que això animi a dinfondre i a coneixer millor aquest fons, encara molt petit pero de gran interes pels historiadors i investigadors.