L’Enigma simbòlic del Grifó

El grifó o griu, es un dels “animals fabulosos” mes sorprenents del bestiari mitològic de la humanitat. Pels qui desconeixeu les característiques d’aquest animal mític us direm que es tracta d’una bèstia de “fusió”: un cos de lleó i un cap d’àguila. A la “Revista de Arqueologia” ha sortit aquest any un article sobre aquesta bèstia mitològica en relació a l’Art Ibèric i la seu període orientalitzant.

El lleó es el símbol del poder, dels governants, mentre que l’àguila representaria la divinitat, el poder sobrenatural. D’aquesta manera, amb la fusió dels dos cossos: animal de terra i d’aire, es compliria la doble funció que tant han desitjat els monarques de l’antiguetat: fusionar el caràcter diví i humà del poder governant. Per altre costat, al ser una bèstia híbrida, els cristians medievals, la veien com una juxtaposició humana i divina, com va ser Jesucrist igualment.

Per separat, les dues bèsties també han estat representades fortament al llarg de la història. L’àguila,ja la trobem a l’Imperi Assiri cap el (s. IX aC). Per exemple, al Temple de Ninurtra hi trobem una divinitat amb cap d’àliga. L’Imperi Hitita utilitzava estandards que representaven una àguila bicèfala. L’àguila també respresentava el poder i l’Imperi Romà de l’antiguetat. I l’art grec-escita també incorpora l’àguila com a motiu d’autoritat en diverses representacions, així com en l’Imperi Part (s. I-II aC). El monument funerari de Nemrud Dagh (Turquia) n’és un bon exemple. L’Imperi Ptolemaic va ser igualment deutor de la imatge de l’àguila que es va representar successivament en el revers de les monedes durant segles. L’àguila transmetria doncs la idea d’un poder que transmet la imatge imperant, capaç d’imposar l’autoritat a altres pobles o ciutats-estat.

En la Roma Imperial, els grifons sortien dibuixats a les cuirasses o thoracates d’estàtues de l’exèrcit com per exemple amb Juli Cesar. En una situació d’afrontament vindrien a fer referència a la seva condició de fundadors de l’Imperi. També hi trobem el grifó en una cuirassa de l’emperador August de Prima Porta (Roma) on es troba recuperant un estendard  romà d’un barbar derrotat. Unes imatges que de fet vindrien exaltar la grandesa de l’Imperi, en el seu exèrcit i religiositat, fent coincidir l’encarnació i divinització de l’emperador.

Amb tot, si be la connexió divina del grifó esta ben establerta, no ho es tant el seu paper com a representant del món diví. Per un costat tindríem la vessant negativa, en que el grifó representa i personifica les forces del mal, atacant l’home i els éssers vius i un heroi divinitzat el combat sense treva. Per altra banda es també considerat com a portador de la força divina del bé.

Els grifons ja apareixen representats a la Península Ibèrica cap el segle VII-VI aC a Tartessos, pintats en un vas de Carmona (Sevilla) així com en un vori corresponent al període orientalitzant del Sudest Peninsular. Les dames ibèriques d’aquest periode portaven també avaloris i collars amb el simbolisme del grifó, la qual cosa podria representar un imperialisme oriental i diví d’influència oriental.

La revolució o expansió artística orientalitzant va expandir-se per tota Ibèria des d’Anatòlia fins les costes lusitanes. La influència de Grècia, Fenícia i Pèrsia en les costes ibèriques es permanent al llarg del VII fins el IV aC. Entre els efectes mes significatius trobem la difusió de les formes d’exaltació de la riquesa i us dels simbologia prèviament utilitzada a Orient, com el grifó. A Grècia, seguint la tradició literària de Aristeas de Proconeso on els grifons defenen la terra contra els Arimaspos o en l’art Grec-Escita, l’orfebreria dels comerciants fenicis i, finalment, els relleus existents a Assíria com els del Palau de Persèpolis.

Saltant en el temps fins l’època actual cal comentar que el grifó o griu esta molt present esta molt present a Catalunya, especialment als edificis de caire clàssic de mitjans del XIX i fins i tot del període modernista. Exemples: Fonts de la Ciutadella (Barcelona) de Josep Fontseré (Fot: 1) , Palau de Justícia (Barcelona), d’Eduard Alentorn, Palau de la Duana (Barcelona), d’Enric Sagnier i Vilavecchia, Palau Novella (actual seu dels Monjos Budistes al Garraf) de Rafael Atché (Fot: 2) …

Podeu conusultar aquest article:

El enigma simbólico del grifo /  Abelardo López Pérez.- Revista de arqueología, ISSN 0212-0062, Año nº 30, Nº 340, 2009 , pags. 46-51. La revista es troba a les Biblioteques universitàries catalanes i a les Biblioteques públiques de Barcelona

Si en voleu saber mes:

-  Griffins in Art and on the Web (Isidore-of-Seville.com)

- Gryphon pages (Gryphonpages.com)

Gossos, gats i cavalls en la història de l’art

Uns llibres que val la pena tenir en compte a tots aquells que us agrada la pintura i la història de l’art en general, i en especial als amants dels animals son els que ha editat ja fa uns anys el segell Taschen (amb el nom aqui de Evergreen) i també publicats amb edició de Crown publishing. Els que viviu a Barcelona els podreu trobar a les llibreries actualment a molt bon preu i en diferents idiomes, seguint la política de l’editorial que ja em vam comentar un dels seus fons l’any passat I-II.

Cada monografia esta dedicada a una espècie animal: gos, gat i cavall en les diferents varietats que poden oferir des d’un punt de vista força ampli. Es a dir, els cànids, fèlids i èquids que s’han representat a la pintura al llarg de la història. No son llibres de gran format, com solen ser les obres d’art, ans el contrari, es tracten de llibres que caben en una bossa de ma en format apaïsat i que són de fàcil lectura ja que la major part de les seves pàgines estan il.lustrades amb les imatges pictòriques que es van comentant.

De l´obra del gos n‘és autor Iain Zaczek assagista i historiador de l´art es centra en l’art del XIX i la relació amb la representació dels animals. En l’obra “Perros y otros canidos” hi trobarem com el mes antic amic de l’home ha estat objecte de l’art i la literatura dels humans al llarg de tots els temps. Des d’escultures assíries, passant pels tapissos medievals i les miniatures dels llibres d’hores com el Duc de Berry i fins les obres de pintors com Bruegel, Durer, David Hockney i altres pintors contemporanis, el gos es objecte permanent de les representacions artístiques. Els capítols en que està distribuït el llibres son: Introducción – Perros de caza y competición – El mejor amigo del hombre – Perros salvajes – Una vida de perros – Perros trabajadores – Perros holgazanes – Perros  simbólicos – Antropomorfismo – índice de artistas.

Del gat n’és autor Andrew Edney. Un veterinari format al Royal Veterinary College, el qual després d’exercir deu anys la seva professió la va abandonar per dedicar se a l’escriptura i al mon editorial. També dona xerrades sobre la representació dels animals en l’art. L’obra es titula “Gatos y otros felidos”. A l’igual que el llibre anterior es tracta d’una mixtura d’aspectes relacionats amb l’animal objecte del llibre. Hi trobarem tant aspectes purament artístics com reflexions, cites de Fragonard, Klimt, Rubens, Rembrandt. En fi, un homenatge al gat –i també de la resta de felins- i, per extensió, a tots els amants dels animals de companyia.. El sumari de llibre consta dels següents capítols: Introducció – Gatos jugando – Gatos durmiendo – Gatos cazando – Gatos solitarios – Gatos curiosos – Gatos con cria – Gatos piratas – Gatos sociables – Gatos salvajes – Gatos simbólicos – Indice de artistas.

Lorraine Harrison te la formació d’arts gràfiques i historiadora de l’art , ha treballat en la il.lustració de llibres. Una apassionada per l’art i pels animals ens exposa l’art pictòric en relació amb els cavalls. El títol de llibre, seguint la pauta dels altres dos, es “Caballos y otros equinos”. Ens adonem com n’ha estat d’important la companyia del cavall al costat de l’home al llarg de tota la història. Les diferents representacions artístiques en donen fe. Des de les pintures de Lascaux 15.000 anys enrere fins els dibuixos de Leonardo, Picasso; com les cites de Chaucer, Shakespeare,  o Keats hem vist com es representava la força i les virtuts dels equins tant en pintura, prosa com en vers. Els continguts d’aquesta obra es distribueixen en: Introducción – Las emociones de la caza – Bestias de carga – Caballos salvajes – Buenos compañeros – Caballos de guerra – Caballos míticos – Caballos de fuerza – Caballos actores – Indice de artistas.

Son llibres que serveixen alhora per introduir-nos en l’art, com identificar de forma amena dades concretes en uns estudis de grau, així com per passar una bona estona contemplant les imatges que guarden en les seves pàgines. Cada capítol d’aquesta sèrie es introduït amb un petit assaig que el documenta. I cada imatge que il.lustra els tres llibres es acompanyada per una informació clau amb el nom de l’artista, l’estil, o la matèria de la peça. Frases i cites d’escriptors i poetes enriqueixen els continguts.

El que es diu actualment com a “coffe table book”, el llibre il.lustrat que “decora” i il.lustra les sales d’espera o les oficines amb estil però no es pot deixar escapar a tothom que li interessi tant l’art com els animals de companyia.

Les dades de les obres objecte d’aquesta notícia són:

Zaczeck, Iain.- Perros y otros canidos.-  Koln : Taschen : Evergreen, 2000.- 400 p.- isbn: 978-3-8228-6556-9 (versió anglesa: Dog: A Dog’s Life in Art and Literature ). En biblioteques catalanes: si/no.

Edney, Andrew.- Gatos y otros felinos.-  .-  Koln : Taschen : Evergreen, 2000.- 400 p.- isbn: 978-3-8228-6556-9 (versió anglesa:  Cat: Wild Cats and Pampered Pets ). En biblioteques catalanes: si/no.

Harrison, Lorraine.- Caballos y otros equinos.-  Koln : Taschen : Evergreen, 2000.- 400 p.- isbn: 978-3-8228-6207-9 (versió anglesa:  Horse: From Noble Steeds to Beasts of Burden ). En biblioteques catalanes: si/no.

Els conills a la ceràmica Gezira

De nou, en Jaume Camps, membre de l’ACHV, ens proporciona una nova recerca sobre la història cunícola – una de les seves passions. En aquesta ocasió es tracta d’un tema artístic: Les representacions de lagomorfs al Museu de Ceràmica Islàmica “Gezira”

El fet, es de per si prou significatiu, donat que l’art islàmic prohibeix taxativament la reproducció d’éssers vivents (animals i persones). Amb tot sempre hi ha excepcions a la “norma” i en Jaume ens aporta 9 imatges d’aquest museu on els conills són els protagonistes.

Jaume Camps valora com els conills i les llebres eren molt apreciats pel món musulmà ja que eren considerats com animals propiciadors de la bona sort, principalment en l’Islam Medieval, i per això van poder ser representats en pots i objectes de la llar.

Actualment existeixen conills al nord-oest d’Africa des del Marroc fins a Tunísia, si be les restes de conills mes antigues “Oryctolagus cuniculus” no s’han trobat en el continent africà. Amb tot, si que hi ha llebres entre l’oest i est del nord d’Africa. L’espècie “Lepus capensis” seria –igual que a la Península Ibèrica- la mes estesa.

D’acord amb les dades del museu, les èpoques mes representatives de la ceràmica Gazira correspondrien a:

Omeies i Abbasides segles VIII a X (invasió de la Península Ibérica)

Fatimides segles X a XI (l’època mes coneguda coincident amb l’art romànic)

Ayyubides segles XII a XIV (l’època coincident amb l’art gòtic)

Burgi Mamelucs segles XIV a XV (expulsió de la Península Ibérica)

Otomans  segles XVI a XVIII

Per la qual cosa podem concloure que les imatges representades o van ser transportats en èpoques posteriors des de la Península Ibèrica,  es tracta de representacions ibèriques fetes en èpoques històriques, o senzillament eren llebres.

A partir d’aqui que segueixi la recerca entre la relació entre la humanitat i els lagomorfs … Invitem a que el Jaume en segueixi sent protagonista.

Podeu llegir aquest article complet:

CAMPS RABADÀ, Jaume.- Conejos en la cerámica arabe. Museu Arabe del Cairo. Centro Arte Gezira [comunicació inèdita facilitada per l'autor]

Els “Rekh Kaw” o sanadors de bous a l’Antic Egipte

I com el boca a orella es la millor propaganda que hi ha, el Jaume ha contactat amb un amic seu, Josep Ma Cosculluela, també amb interessos històrics –els “rara avis” tendeixen a agrupar-se.

El tema que ens aporta l’amic Cosculluela son els veterinaris de bovins durant els faraons … Treballant amb fonts documentals com el Papir de Kahun (un papir que fa referència a les tasques veterinàries fetes pels antics egipcis) es poden trobar referències als “rekh kaw” o “sanador de bous – toros” fent referència a les malalties del bestiar boví. La importància d’aquest papir es immensa ja que es tracta de la primera font documental (1825 aC), -quasi 4000 anys enrera – en que es descriu els professionals veterinaris.

El nom “rekh kaw” porta l’apel.latiu de “Intendent General del Bestiar Boví del Faró” que tenia la responsabilitat de dirigir, explotar i controlar les propietats ramaderes del cap d’estat. A nivell sanitari també tractaven amb animals i persones, els “Wab” sacerdots de la deessa Sekhmet, i els “Sunu” metges. La vinculació del veterinari amb un sacerdot es igualment transcendent i vincula la veterinària amb l’èlit social del moment.

A part del Papir de Kahum troben també un grafit a Tell-el Amarna, on es cita i mostra al Hery-Shef-Nakhat, cap del metges del Rei, acompanyat de Aha-Nakhat, representat en figura de mida menor, com sacerdot “Wab” de Sekhmet, oferint l’atenció mèdica als animals.

El Papir Ebers, el Papir Edwin Smith, un conjunt important de papirs medics, juntament amb el grafit Hatnub son fonts a tenir en compte per l’estudi de la medicina i la veterinària en l’Antic Egipte (sovint vinculades a l’antiguitat) i exercides pels sacerdots de la deessa Sekhmet.

Com a informació complementària també es pot introduir que ja sobre els 5000 aC a les societats pre-faraòniques de la Vall del Nil es feien collites comunitàries i es criaven animals domesticats en grup, per la qual cosa es de suposar que hi haurien d’haver responsables de la seva cria, millora, tracte i sanitat. Algus especialistes, com JM Etxaniz calculen sobre el 12-15 mil anys l’antiguitat de la professió veterinària, coincident amb el Neolític.

Molta informació ha estat possible obtenir-la per la faceta artística dels egipcis en la decoració de les tombes en que, a través de jeroglífics, es pintaven dibuixos que explicaven les formes de vida i costums de les seves societats. Tot havia d’estar gravat en pedra perquè en quedés constància per a l’eternitat. I jo afegiria, gràcies també al treball de moltes generacions posteriors que han sabut investigar la seva escriptura i cultura i a molts investigadors que, des de terres llunyanes com la nostra, encara s’embadaleixen de com van ser de grans els nostres avantpassats …

Podeu consultar el text complet de l’article:

COSCULLUELA I CARRASCO,  Josep Ma. El sanador de toros: manescal a l’Antic Egipte [comunicació inèdita facilitada per l'autor]

El 75è aniversari de l’Anec Donald

“La gallineta sàvia” (1934) “The Wise Little Hen”

- El personatge

Fa uns dies que s’ha acomplert el 75è aniversari de l’Anec Donald. Un personatge creat pels estudis Disney cap a finals dels 30 que va arribar a ser un dels mes populars d’aquesta factoria nordamericana. La primera vegada que es va veure en pantalla va ser com a secundari en la història amb la que il.lustrem aquest post nomenada “The Wise Little Hen” (1934) on Donald ja dona mostres del seu caràcter peculiar davant una gallina que demana ajuda per plantar i recollir gra. El seu primer curt com a protagonista arribaria amb “Don Donald” el 1937 i amb el que apareixeria la seva companya Donna, mer tard coneguda com Daisy. Aquesta consolidació en l’espectacle permetria que sorgís tot un univers de criatures als anys 40. Un clan format per les cosines de Daisy tendría: Abril, Maig y Juny, de la mateixa manera que Donald sería el tiet de Huey, Dewey i Louie, que en castellà rebrien diferents noms en funció del país (Hugo, Paco y Luis; Juanito, Jaimito y Jorgito; Huguito, Dieguito y Luisito). També apareixeria (Scrooge McDuck o Uncle Scrooge), (el Tío Rico o Tío Gilito, Rico McPato) en castellà. Un avar parent inspirat en la novela de Dickens ‘A Christmas Carol‘.

Mes de 130 papers en curts d’animació com a “actor” principal i altres tants com a co-protagonista veurien la llum pública d’un personatge de ficció que va arribar a competir amb el mateix Micky Mouse en popularitat i productivitat en les historietes de la Disney Factory.

L’Anec Donald es va propagar fora dels països anglòfons i es va convertir en fenòmen mèdiatic al traspassar al mon hispà a partir del 1942 amb curts molt famosos com “Saludos Amigos” i “The Three Caballeros” (1944) -produccions que combinaven animació amb actuacions en viu- i en les que Donald surtia amb el lloro Joe Carioca. Ambdós van ser candidates a l’Oscar.

Amb la II Guerra Mundial, Donald protagonitzaria un altra película “Der Fuehrer’s Face” (1943) amb el que somiava que vivia sota un règim nazi i finalment es despertava sota l’Estàtua de la Llibertat ben aliviat per ser nordamericà. Els membres de la Factoria Disney el definirien com un personatge amb un caràcter en que actuava sempre amb una segona o tercera bona intenció però amb un sentit equivocat. Seria un perdedor que sempre s’enfrontaria a tot el que l’envolta. Un típic personatge de pel.lícula nordamericana.

La darrera película de Donald va ser ‘A Goofy Movie’ i es va estrenar el 1995, onze anys després del 50è aniversari de la seva aparició a la petita pantalla. Llavors va ser nomenat marine honorari de l’Exèrcit dels USA i va arribar a passar revista  a les tropes del Toro Marine Corps Base a California.

- Donant  vida a molts artistes

El personatge de Donald va donar de menjar també a molts artistes. Abans de que si atorgués la estrella al Hall of Fame degut una trajectòria plena d’èxits ja es comptava amb un recordatori en reconeixement a l’artista Clarence Nash que havia fet famosa la veu inintel.ligible del notres protagonista animat. Aquest actor i cantant va fer que Donald parlés de forma tant inintel.ligible en qualsevol idioma conegut.

El còmic també va donar molta fama a l’Anec Donald. I així, a través de diversos dibuixants, es van poder veure impreses les seves historietes. Primer amb els dibuixos de Al Taliaferro i els textos de Bob Karp (‘30-‘70). Mes endavant amb els dibuixos de Carl Barks i els textos de Jack Hannah. I, potser el mes conegut de tots, Victor Arriagada Rios que de 1970 en endavant, amb el pseudònim “Vicar” va donar vida a una de les èpoques mes fructíferes de Disney i, de retruc, d’un dels seus personatges favorits: L’Anec Donald. Per sempre mes figurarà en el nostre imaginari infantil i de la fantasia dels dibuixos animats.

Trobareu molta informació sobre la història de la Factoria Disney a les biblioteques universitàries catalanes.

La Rino Clara, 250 anys després …

Aquest any es celebra el 250 aniversari de la mort d’una famosa rinoceront india que va viure durant la primera meitat del XVIII. El seu “nom europeu” va ser Clara.

En 1741 va arribar a Rotterdam des de la India. Només tenia 4 anys. Per la civilització occidental del moment els rinoceronts eren uns animals totalment desconeguts. Des del primer que van veure els europeus l’any 1515 per part de Durer i que va retratar en un famós gravat, nomes cinc exemplars havien visitat el vell continent.

Quan tenia vora d’un mes, Clara va ser adoptada per Jan Albert Sichteman a la India al haver-se mort la mare a mans d’uns caçadors. L’animal va ser fàcilment domesticat, movent-se lliurement per la residència dels Sicthteman. Però la rinoceront va ser entregada al mercant de la Companyia Holandesa de les Illes Orientals que capitanejava Downe Mout Van der Moer i que la portaria a Rotterdam a l’estiu del 1741. Des de les primeres exhibicions públiques la rinoceront va tenir tant d’èxit que el propi Van der Moer la va exhibir en una gira europea construint un carro obert especial i mantenint-la humida amb oli de peix.  El recorregut de la mateixa la va portar-la a través de països com Alemanya, Suïssa, Polònia, França, Itàlia, Dinamarca, acabant el seu darrer periple al Regne Unit. L’impacte en la societat del moment va ser tant gran que ben be podem dir que es va genear una “clara-mania” o “rhino-mania” amb multitud d’actes i bens elaborats en motiu de l’animal.

El 1746 va començar la seus gira visitant Hannover, Berlín, Frankfurt, Breslau i Viena, sent objecte de l’admiració de diversos reis i mandataris. Un any mes tard arribà a Ratisbona, Friburg i Dresden on es va utilitzar com a model per a porcelanes. El 1749 va romandre cinc mesos a París. Allí va causar un gran impacte. Es van escriure cartes, poemes, cançons … i es crearen pentinats al “rhinoceros”. També va ser examinada pel naturalista Buffon i va inspirar a la marina francesa amb prendre nom el vaixell de l’armada gala “Rhinoceros”. El pintor Jean-Baptiste Oudry la va immortalitzar en una pintura. Aquesta serviria alhora per il.lustrar l’ Encyclopedie de Diderot-D’Alembert i la Histoire naturelle de Buffon.

Mes tard va arribar Roma on va perdre la banya, segurament pel frec a frec amb els ferros del seu confinament. El 1751, assistia al Carnaval de Venècia, on va ser de nou objecte de la creativitat de Pietro Longhi. Finalment va anar a Praga, Varsòvia, Copenhague i Londres on després de ser exhibida en el Horse and Groom moriria el 14 d’abril de 1758 als 20 anys d’edat.

L’any passat, el Museu Paul Getty, va promoue una exposició titulada “Oudry’s Painted Menagerie” on es van exposar les pintures sobre animals exòtics que aquest pintor va fer de la “menagerie” (una mena de jardí zoològic que es el precedent dels zoos actuals) del Rei Lluis XV de França.  Cal tenir en compte la curiositat que aquest tipus d’animals tenien en la societat del XVIII al continent europeu. Estem en l’època del Racionalisme i la Il.lustració i, l’home, intenta entendre i examinar tot el mon que l’envolta. Aquest esperit analític el porta a crear col.leccions de bens que donen prestigi al seu posseïdor. Algunes d’elles vives, com son les menageries que, sota diferents noms, van evolucionar per diferents monarquies europees del moment. L’exposició virtual, entre altres aspectes, va tenir un blog on s’anaven exposant diferents elements a considerar tant sobre l’animal i el seu temps com del pintor Oudry. Però Clara tindria un efecte molt mes important de cara als nostres temps: La bioètica del poble indi entraria a Europa com embrió a través d’aquesta rinoceront india, i influenciaria en el pensament victorià i la sensibilitat anglosaxona vers el moviment per la protecció i defensa dels animals que van reeixir finalment el segle passat. Un llibre de Tristram Stuart titulat “The Bloodess Revolution” explica aquesta història.

Pel que fa al rinoceront, cal tenir en compte que aquesta espècie sempre ha estat un animal especial als ulls de l’home. Des de la seva vinculació amb el mitològic unicorn que va generar una immensa literatura i pensament a l’Edat Mitjana, fins a ser objecte de identificacions i estudis per part de diverses civilitzacions i regnats com de representacions artístiques. El rinoceront africà o asiàtic es un animal que sempre a meravellat l’imaginari de la humanitat.

Clara ha generat també bibliografia. Seleccionem aquí tres documents:

Un catàleg d’exposició:

Oudry’s Painted Menagerie:Portraits of Exotic Animals in Eighteenth-Century Europe / Edited by Mary Morton, With contributions by Colin Bailey, Marina Belozerskaya, Charissa Bremer-David, Christoph Frank, Christine Giviskos, and Mark Leonard.- J. Paul Getty Museum, 2007 .- 192 p.- ISBN 978-0-89236-879-2

Un conte infantil:

My Travels with Clara / Mary Tavener Holmes. Illustrated by Jon Cannell.- J. Paul Getty Museum, 2007.- 32 p.- ISBN 978-0-89236-880-8

Una història de la seva vida:

Clara’s Grand Tour: Travels with a Rhinoceros in Eighteenth-Century Europe / by Glynis Ridley.- Atlantic Monthly Press, 2005.- 222 p.- ISBN: 978-0871138835

Les imatges corresponen a sota dreta:  Clara, das Nashorn. Mannheim, 1747 (Rijksmuseum Amsterdam); i a sobre esquerra:  Clara the rhinoceros in Paris de JB Oudry a 1749 (Staatliches Museum Schwerin)

Altres pintures d’aquest rinoceront les podeu identificar a l’article francès de la wikipèdia.

Els Cavalls i la Xina en dos llibres: explorant una relació mil.lenària

Volem acabar, de moment, els posts relacionats amb la Xina exposant-vos dos llibres interessants que exliquen la relació que han tingut els cavalls amb aquesta part de la geografia asiàtica. Es cert que des de temps inmemorials, la Xina ha tingut una relació molt estreta amb els èquids, la qual cosa fa que a través dels seus textos i, especialment, manifestacions artístiques, hagin quedat paleses unes mostres de gran valor estètic i cultural. Recerques sobre el tema i exposicions celebrades no fa pas tant han recollit aquests vincles i, des d’aqui, ens en volem fer ressó.

El primer llibre es de Lin Ying “Celestial Horses”, una obra de Foreing Languages Press que ens explica la relació home-cavall des d’un punt de vista històric i artístic. Lin Ying ha fet una recerca exhaustiva amb el recolzament de l’especialista belga Charles Willemen. Es tracta d’una documentada relació de mostres artístiques de pintura, escultura, ceràmica … en que es posa de manifest la bellesa de les manifestacions artístiques al llarg de la civiltzació xinesa en relació als cavalls. Els textos son bilingues xinès-anglès i el sumari de l’obra es el següent: Sumary:
Primitive Horse Worship
-    Origins
-    Dragon-Horse
-    The Ancestor of Horses
Emergence of the Fine Horse
-    Imperishable Buried Legions
Celestial Horses
-    Celestial Horses and the Silk Route
-    The Celestial Horses and the Ideal Horse Model
-    Celestial Horses in the Next World
Arrival of the White Horse
-    Celestial Horses Linking East and West
The Era of Horse Painting
-    A Passion for Horses
-    Three Tang Masters and their “DAO”
-    From the “Five Horses” by Li Gonglin to the “Bathing Horses” of Zhao Mengfu
A Hundred Horses
-  Between the forgetful and the unique “A Hundred Horses”
Divine Stallions
-    The Horses of Xu Beihong Galloping  into the Future

Aquest darrer, Xu Beihong, es un dels pintors mes famosos a Xina en l’art de pintar figures d’animals. Te un museu amb web pròpia on podeu consultar la seva obra

Li Yin ha publicat alguns articles a internet:

- Celestial Horses and Chinese Civilization (China Today)

- A Scholar’s Ride on the Celestial Horse (China.org)

- Le cheval céleste et la civilisation chinoise (Xinhuanet.com)

- El caballo celestial y la civilización china (China hoy) -traducció bastant deficient -

Per altra part, tenim el catàleg de l’exposició feta al International Museum of the Horse a Kensington (Kentuky) el 2000. El títol del llibre es “Imperial China: the art of the Horse in Chinese History“. En el mateix hi trobarem tots els objectes presentats a l’exposició pero també dos artícles que documenten l’estudi en que es llegeix la relació històrica entre el poble xinès i els cavalls: “The Horse in Chinese History / by Bill Cooke” p 27-64 i, “Qin Shi Huan Terracotta Army” també del mateix autor p: 65-71. Especialment el primer es de lectura altament recomable tant per la seva precisió com per la seva exhaustivitat.

Els dos son bons llibres. El primer ara l’han posat a bon preu a la seva editorial. I es segon, mes fàcil de trobar, a un preu molt accessible. En qualsevol cas els podeu trobar en alguna de les biblioteques universitàries catalanes. Consulteu també altra bibliografia sobre cavalls en l’art al catàleg col.lectiu de les universitats públiques de Catalunya.

Bona lectura i confiem que seguiran sorgint noves investigacios sobre els cavalls i la Xina.

“Gossos de guerra”, sàtira zoològica al servei de la propaganda en la Ia GM

“Hark! hark! The dogs do bark!” (London, G.W. Bacon & Co. 1914)

Hark! hark! the dogs do bark! // Hark! hark! els gossos borden!
The beggars are coming to town // Els captaires estan venint a ciutat
Some in rags and some in jags // Alguns en draps i altrse en abrics
And one in a velvet gown // I un en un vestit de vellut

Així es com es titula el mapa que acompanyem en aquest post i que servei per il.lustrar les tensions que van tenir lloc al començament de Ia Ia Guerra Mundial. Ens ha semblat oportú extreure aquest mapa satíric, del bon i recomanable blog Bibliodissey, si sou amants o curiosos de l’art i la historia, per veure com inclús un animal domèstic, com el gos, en les seves diferents races, es pot arribar a manipular per exemplificar les tensions humanes i la guerra.

“Els Gossos de Guerra estan perduts a Europa, i quin bonic soroll que estan fent!”. Aquesta frase era engegada per un Dachshund que es pensava tenir-ho tot fet. En alemany el Gos és Hund. L’anglès per a alemany és Hun. Dachshund significa engrapa teixons. Aparellat amb el Dachshund, per be o per mal, un gos Mestís. Per una llei no escrita del mon dels gossos, els grans mai ataquen als petits. Tot i així, incitat pel Dachshund, el Mestís començava a intimidar una mica el Serbi. Aquest tenia un gran amic gran en forma d’un os rus, que el defensava. I allò era què volia el Dachshund. Esperava que resultaria una gran guerra, i en la confusió pretenia robar un os (calci) o dos en els quals tenia posat l’ull feia temps. Aconseguia el que volia – i una mica més. Perquè l’os rus també tenia amics. Hi havia un Griffó belga, un Gran Caniche francès, i un elegant Bulldog. Un paio força adormilat aquest últim. El Dachshund el menyspreava perquè no es queixava i no caçava. Però el Bulldog té el costum de dormir amb un ull, i, quan se’l provoca, t’agafa i no deixarà anar-se’n.

El Dachshund començava atacant el belga Griffó, al ser el més petit, i estomacava la pobra criatura cruelment, però era incapaç de matar-la. Pero els càlculs no eren del tot acertats. L’estirat Caniche podia lluitar, el Bulldog no havia perdut la traça, i que Rússia, després de tot, era temible, i aviat la idea d’os feia el Dachshund tremolar. Fins i tot el petit Serbi donava algunes mossegades al mestís austrica.

El Dachshund ara començava a buscar amics, però semblaven estranyament escassos. Havia confiat en un Galg italià, anomenat pura sant, però aquest ocultaria les seves preferències de forma estranya tot i afirmant que la guerra era un luxe que no es podia permetre ara mateix. Si be, l’italià carregava la seva pistola, i qui sap a on podria anar. El Dachshund, a la seva irritació, trobava només un amic, i aquest era un gos de Constantinopla. Una raça menuda …

Mentrestant la resta de la família europea observava. Qui dirà com s’estendrà la baralla? Hi havia el grec amb el seu ganivet preparat per prendre un tall de Turquia; als Balcans cadascú te el seu propi joc d’ambicions; l’espanyol afectuós entretingut amb la festa dels braus; hi ha el portuguès que només es fa mal una mica ; hi ha el sofriment dels petits suÏssos; hi ha l’holandès, que continua somrient amb dificultat. I, cap al nord, el noruec, el suec, i el gran Danés emmirallats a veure que passa. La veritat es que aquest tipus de mapes son força interessants i, personalment, pensem que es troben a faltar avui dia.

Un cop feta aquesta descripció del mapa que ens ha copsat l’atenció, ens hem de situar doncs en el periode de l’aparició de la nació moderna. Seguint les revolucions de segle XIX a Europa proporciona un bon material geopolític perquè l’explotin els il·lustradors satírics. Si be l’origen de les caricatures en mapa de còmic es podrien trobar a la Geographica de Munster cap meitat del 1500, arriben al seu cim cap a la Ia Guerra Mundial

Els mapes podien presentar estereotips regionals, animals i imatges simbòliques assortides, i xifres mítiques i històriques associades amb països particulars que es convertien en un vehicle de comentari humorístic i polític. La cartografia propagandística i humorística impulsava el fervor nacionalista, en què un es burlava i minimitzava els enemics, servint inclús als estudiants com a eina perquè s’assabentessin del mon en que vivien. L’estil no era l’important sinó la popularitat. Mentrestant la guerra continuava i la pel·lícula i els cartells es convertien en els mitjans de comunicació més dominants de propaganda. A principis de segle XX la premsa satírica floria a Alemanya i impulsava les tensions internacionals. Amb el començament d’hostilitats el 1914, la premsa satírica llançava tota la seva força contra l’esforç de la guerra del país i a favor de l’ajut d’una pàtria que es veia amenaçada.

Aquest post ha estat redactat en base a la font: Dogs of War : Satirical Maps of the First World War (3/08/2008)

Història de Qin Shi Huang i l’actual Mausoleu dels Guerrers de Terracota (video)

Sortosament hi ha molta documentació audiovisual sobre Qin Shi Huang i la seva història. A Youtube trobareu una molt bona sèrie en anglès que l’han penjat diferents canals. Per exemple: jimhoyl’s Channel i juanpingz (especialitzat en civilització xinesa)

Sobre el Museu dels Guerrers de Terracota hi ha també diferents documentals. Hem escollit el que ens ofereix el canal Artehistoria.com pel seu caràcter didàctic i per estar en castellà, bastant mes comprensible per la majoria del public al que va adreçat aquest blog. Recomanem també la consulta del canal educatiu del Dr Bogdanovich on a mes de vídeos sobre la història de Xina, hi trobareu audiovisuals sobre història, art en general força recomanables.

Els cavalls de Qin Shi Huang, primer emperador de la Xina: a propòsit de Beijing 2008

Estem en la plenitud dels Jocs Olímpics ‘08. I ho fem a Xina, a Pekin, ara Beijing. Si, un país que des de fa temps tenim a l’”ull de l’huracà” pel seu creixement econòmic a l’obrir-se a l’economia de mercat, que no a la democràcia i a les llibertats occidentals, tot i deixant darrera les tant hermètiques politiques que havia dictat Mao-Zedong. Ja ho va dir Napoleó “Quan Xina desperti el mon tremolarà” (cites). I, certament, sembla que esta donant els primers passos. Si mes no, públicament.

No obstant, el gegant asiàtic, te una història molt llunyana que es remunta al segle II aC. Anem allà doncs per conèixer una mica el seu primer emperador: Qin Shi Huang. Va ser el primer emperador de la Xina de 221 a 210 aC desprésd’unificar diversos regnes veins, tot i fundant la primera dinastia coneguda com a Qin. Com a fites mes significatives podem dir que va abolir el feudalisme, instaurant una divisió de l’estat en províncies. La centralització de l’activitat política en una capital, el nou sistema de carreteres i canals, la unificació dels sistemes monetaris i de pesos i el dret, així com un mateix sistema d’escriptura, va afavorir la consolidació d’un estat unificat. L’embrió del que actualment es l’estat xinès.

Si fem cronologia històrica comparada podem veure que el segle II aC, especialment pels historiadors no orientals, tenim una Asia dominada al sud (India) per l’imperi Maurya. Al nord els Sàrmates juntament amb els Escites pressionen les terres del pastors Turc Mongols que, amb el seu arc compost, amenaçaran els xinesos al sud. A l’oest, els regnes descendents de l’Imperi d’Alexandre el Gran: Parts, Seleucides a l’Asia Central i Ptolemaics a Egipte -recordem que aquesta dinastia acabarà amb la mort de Cleopatra i serà reconeguda com la que va donar un impuls mes important a la Biblioteca d’Alexandria. A Grècia, Macedònia continuava dirigint les polis de l’Egeu. Mentrestant el poder del Mediterrani girava cap a terres d’Itàlia on els Romans conquerien la part sud de la península itàlica i signaven la pau de la Primera Guerra Púnica amb Cartag que, de fet, suposaria la seva fi com a potència. Mentrestant, les Cultures Cèltiques dominen la part septentrional d’Europa. A Sudamèrica floreix la cultura Nazca i a Mesoamèrica es funden Teotihuacan i Monte Albán (Zapoteques).

No se sap ben be si va deixar testament o el van redactar a posteriori els seus descendents. El cas es que “el Primer Emperador” com també se’l coneix arreu, va ser enterrat en un immens mausoleu, a la província actual de Shaanxi. A partir de 1974, quan va ser descobert, va començar a construir-se un museu específic per aquesta gran troballa que actualment ocupa unes 20 hectàrees i de la qual en formen part tres grans foses amb aproximadament 8000 peces guardades entre galeries amb sostres de fusta, estores i terra premsada: Museu dels Guerrers i Cavalls de Terracota, on s’exhibeixen les troballes dels guerers i cavalls i altres escultures de bronze sepultades al segle II aC.

La importància de la troballa no es que s’haguéssin trobat figures de homes i animals enterrades, era un fet comú en els guerrers i senyors feudals de centre Asia. Sovint eren petites i poc cuites. En canvi ara trobem peces de terracota (argila cuita) a temperatures de 950 ºC-1050 ºC, que destaquen per la seva singularitat i detallisme de la seva estructura. En efecte, cada peça be de guerrers com de cavalls és única, a tamany natural i acabada amb un gran luxe de detalls que fan valorar encara mes aquesta obra faraònica dels artistes xinesos de fang que hi van treballar durant anys. Els cavalls son fets per parts: cap, coll, cos, potes, cua i orelles. Cada una de les parts s’ajuntava i s’enganxaven mútuament. Els detalls s’esculpien i un cop acabada la figura es posava al forn i finalment es policromava.

Pel que fa a la tipologia dels cavalls trobats podem distingir dos grups: 1) Cavalls de guerra (Foto 1), mes esvelts i lleugerament millor decorats i alts que els del següent grup. I 2) Cavalls de tir (Foto 2), mes aviat corpulents i no gaire alts. Els primers, en grup, estan formats en línies de quatre i files de dotze. Nou files formarien una unitat de cavalleria. La seva mesura es de 2 m. Llarg x 1,72 alt. Els segons hi ha els cavalls de terracota que van acompanyats per guerrers o en grups estructurats, i els cavalls de carruatges, aquests de bronze i que constitueixen un dels màxims exponents per conèixer els equins de l’època, tant per la factura general, la musculatura, les crins tallades i pentinades al front, així com les cues amb nusos que facilitaven la cursa. Els dos carruatges (Foto 3) trobats son de quatre cavalls i un auriga els guiava amb sis cordes. La hipòtesi amb que juguen els arqueòlegs es que fossin carros preparats per portar l’ànima del monarca a l’altra vida un cop mort.

Per altra banda, els investigadors sembla que han pogut constatar que els cavalls eren de la raça Tarpan (coneguts també com a Mongols), domesticats i criats pels pobladors de les estepes septentrionals (Ciarla: 145). Alguns altres sembla apostarien també per la domesticació de la raça Przewalsky. Sembla ser però que només amb la dinastia Han es van importar els cavalls de les estepes centreasiàtiques mes alts i corpulents que les races mes petites que tenien els primers regnes xinesos, especialment de Ferghana. Una altra font a tenir en compte es que els cavalls que van créixer a les estepes dels Parts va contribuir força a millorar les races xineses, inclús important l’alimentació per alfals.

En un dels descobriments mes recents també s’ha trobat una tomba amb deu aus aquàtiques de bronze de tamany natural, alineats en dues files al costat d’una canaleta on probablement corria l’aigua. Entre els diferents exemplars podem ressaltar les oques i les grulles.

L’Exèrcit de Terracota de Qin Shi Huang es considerada també per alguns com l’octava de les 7 marevelles del món antic, i ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Bibliografía

Llibres

Mora, Imma (Dir.).- Guerreros De Xi’an : Tesoros de las dinastias Qin y Han. Warriors of Xi’an: Treasures of the Qin and Han Dynasties.- (Barcelona : Lunwerg Ediciones, 2004).- 201 p. (Edició cat-fra) (Edició cast-ang)

Alejandre, Jaime.- Los Guerreros de Terracota.- Barcelona; Smara, 2004.-ISBN: 8493342920

Ciarla, Roberto (dir).- Guerreros de terracota: el ejército eterno del primer emperador chino.- (Barcelona: Libsa, 2005) .- ISBN: 8466212787

Podreu trobar bastanta bibliografia sobre els guerrers de terracota i sobre l’emperador Qin Shi Huang en anglès. També a les biblioteques universitàries catalanes localitzem bibliografia sobre Qin Shi Huang i sobre la Dinastia Qin 22-207 aC.

Articles (divulgació)

García-Ormaechea y Quero, Carmen .- Guerreros de Xian: el ejército imperial de Terracota.-Descubrir el arte, ISSN 1578-9047, Nº 86, 2006 , pags. 38-41

Martos, José Angel / Los guerreros de Xi’an: el ejército invencible del primer emperador.- Clío: Revista de historia, ISSN 1579-3532, Nº. 74, 2007 , pags. 22-32

Pérez Martínez de Ubago, Isabel .- Guerreros de Xián: exposición en Madrid.- Revista de arqueología, ISSN 0212-0062, Año nº 25, Nº 284, 2004 , pags. 14-23

Pons Forment,Joan ; Schulz Dornburg, Julia .- Los guerreros de Xi’an.- On diseño, ISSN 1695-2308, Nº. 254, 2004 , pags. 282-293

Rexach, Eva .- Los guerreros de Xian.- Historia y vida, ISSN 0018-2354, Nº. 431, 2004 , pags. 18-23

Salviati, Filippo .- Arqueología : paseos virtuales por civilizaciones desaparecidas, 1996, ISBN 84-253-2959-0 , pags. 222-227

Informacio electrònica

China: past and present= Chine: passé et présent= China: pasado y presente.-Cultures : dialogue between the peoples of the world; 34/35 (1984) p. 9-209, il.l

El Ejercito de Terracota Qin: el mayor museo in situ de China (treball d’alumnes)

Folch i Fornesa, Dolors – La Formació dels primers imperis a l’Àsia oriental (Estudis Asia)

Los Guerreros de Terracota: una parte del legendario pasado de China (Por el mundo blog)

Museum of Qin Terra Cotta Warriors and Horses (Travel China Guide)

Museums in China=Musées en Chine=Museos en China.-Museum; XXXII, 4 (1980).-p. 167-218, il.l

Pons, Salvador – Los guerreros de Xi’an (Guias Forum Barcelona 2004)

Terracotta Warriors: Mausoleum of the First Qin Emperor (Global Mountain Summit)

Two Emperors:China’s Ancient Origins.-Education kit produced by Praxis Exhibitions Australia.-Copyright © Praxis Exhibitions Australia Pty Ltd, 2002.-Exhibition Dates: 29 March – 15 June 2003.- Australian Museum, 6 College Street Sydney

Wu Zilin.- The Museum of Qin Shi Huang Terracotta Warriors and Horses=Le Musée des guerriers at des chevaux en terre cuite de Qin Shi Huang =El Museo de los Guerreros y Caballos de Terracota de Qin Shi Huang.- Museum; XXXVII, 3 (1985) ; p. 140-147 il.l