El primer banquet documentat de Catalunya es va celebrar fa 2.400 anys

El primer banquet documentat de Catalunya es va celebrar fa 2.400 anys , aixi ens informen els editors del llibre publicat per la British Archaeological Society i que presentarà l’Associació Catalana de Bioarqueologia amb el títol “Prácticas alimentarias en el mundo ibérico: el ejemplo de la fosa FS 362 de Mas Castellar de Pontós (Empordà-España)“. La trobada tindrà lloc a Fontana d’Or, carrer Ciutadans, Girona el 16 de maig a 2/4 de 8 del vespre. Intervindran en l’acte:Josep Maria Nolla, catedràtic de la Universitat de Girona, Jaume Fàbrega, especialista en gastronomia i alimentació, Enriqueta Pons, codirectora del llibre i Lluís Garcia, codirector del llibre. Aquesta es l’excusa per conèixer dades sobre el jaciment ibèric de Mas Castellar (Pontós, Alt Empordà) on s’han localitzat les restes d’aquesta celebració col·lectiva.

El llibre recull l’estudi de les restes més antigues que es coneixen a Catalunya d’un banquet. L’obra, editada a Oxford (Regne Unit) dins dels prestigiosos British Archaeological Reports, recull les aportacions de 18 arqueòlegs i especialistes, que han estudiat les restes vegetals i animals, els recipients ceràmics i les peces metàl·liques trobades al jaciment ibèric de Mas Castellar (Pontós, Alt Empordà).

Aquest jaciment controlava fa més de 2.000 anys la producció de cereals del territori alt-empordanès i emporità. El gra s’emmagatzemava allà per transportar-lo a Empúries, des d’on s’exportava cap a Marsella i altres ports. També s’hi duia a terme una activitat siderúrgica remarcable.

El banquet estava relacionat probablement amb el gremi dels ferrers i durant la celebració es van consumir 1 bou, 3 porcs, 1 cabra, 1 corder, 1 xai, 1 conill, 11 gallines, 11 tudons, 1 perdiu, 1 ànec i alguns peixos: boga, mabre, dorada, pagre, dèntol, salpa, anguila, sorell, mújol, verat, barb. A més hem trobat restes d’ordi, de blat, de mill, de panís i d’altres vegetals. Les restes de tenalles grans, copes, càntirs i altres recipients documenten igualment un important consum de begudes.

El llibre, dirigit per Enriqueta Pons i Lluís Garcia, també fa un repàs del coneixement històric sobre els banquets i sobre l’alimentació ibèrica, i segons Michel Py, director de recerca del CNRS, “quedarà com un referent que, a més, ofereix una documentació de qualitat singular a la reflexió etnoarqueològica sobre les societats de la protohistòria”.

Ase, d’animal favorit a bèstia inmunda amb els faraons

El mes passat va saltar la notícia: un grup d’arqueolegs encapçalats per Fiona Marshall, de la University of Washington han fet una troballa significativa: 10 esquelets d’ase (Equus asinus) en una tomba del complexe farònic d’Abydos, al sud de El Caire. La datació de la tomba es de 3000 anys aC, sobre la primera dinastía egípcia dels faraons Narmer i Aha.

L’estat de conservació dels esquelets animals era excelent, podent-se trobar inclús teixit i pel que ha permes analitzar l’ADN. A partir d’aquest anàlisi s’ha pogut comparar aquests ossos amb els dels ases salvatges africans (somalis i nubis) així com amb altres fòssils trobats anteriorment i amb 53 exemplars d’ases moderns d’altres continents.

S’ha detectat que els únics senyals anatòmics de la transició de l’ase salvatge al domèstic són canvis a l’os metatarsià de la cama més petita, que la feia més compacta, segurament com una adaptació per afrontar les càrregues imposades a aquests animals .

Dels resultats obtinguts, que tenen l’origen en un estudi publicat a PNAS citat mes avall, es pot concloure de forma gairebé definitiva que l’origen dels ases domèstics egipcis es africà i que la seva domesticació es bastant anterior a l’evolució genètica i morfològica que els ases egipcis anirien experimentant amb els segles. Un tret característic d’aquests ases es que s’han identificat lesions en vèrtebres causades pel pes i altres patologies associades a l’estabulació forçada. La interpretació de que les lesions s’hagin pogut produir pel pes de dignataris (farons) al llarg de la seva vida es un factor totalment conjuntural ja que mes endavant aquesta espècie seria relegada a un paper gens favorable.

D’acord amb Germond – Livet els ases son originaris de Nubia i aparaixeran cap el 4500 aC en el nordest d’Africa en el Vall del Nil en el periode Naqada. Aquesta espècie jugaria un paper trascendent com a animal de transport en les caravanes d’or entre el Mar Roig i Nubia, o portant carregues des de les tribus nòmades d’Asia fins les terres del Nil.

Segons algunes fonts l’us dels ases per part dels egipcis es atribuïble ja anteriorment pels primers ramaders/agricultors fa uns 6000 anys quan es comença a agreujar l’aridesa del Sahara, donat que permetia a aquests pobladors carretejar grans pesos de collites en llargues distàncies. Per altra part,segons Strouhal, tots els camperols tenien ases per les feines de treball diàries del camp, mentre que no era tant fàcil tenir-los com a animal de transport pel fet de necessitar farratge i aigua en els trajectes pel desert i que erem de tracció bastant lenta.

Els estudis sobre ases a Egipte no es pas un element novedós. Ja al 2004, Albano Beja-Pereira de la Université Joseph Fourier a França, publicava un estudi a Science en que arribava a la mateixa conclusió: despres d’analitzar l’ADN de l’ase domèstic i salvatge per tot el mon es confirmava que els ases salvatges del nordest d’Africa eren els ancestres dels actuals ases. Fins i tot arribaven a concretar que dues poblacions d’ases salvatges van ser les primeres en ser domesticades pels humans i que al viatjar amb ells es van expandir per tot el globus

La importància dels ases es crucial pels arqueòlegs degut a ser un símptoma de la transició entre societats sedentàries a mes itinerants: “The history of donkeys is tied to human history. Archaeologists have been intrigued by where and when donkeys were first used by people because it marks a shift from agrarian to more mobile, trade-oriented society.”

Ara bé, el fet de trobar-los en tombes juntament amb els faraons, dona també idea del paper preponderant que els ases van tenir en les primeres dinasties egipcies, i que encara tenen en el nord d’Africa i en bona part de l’anomenat Tercer Mon. No obstant, d’acord amb Germond – Livet ,els ases van caure en desgràcia al identificar-los com a l’encaranció del deu Seth, enemic implacable de Horus i Osiris i també del Sol (Ra), que dificulta el seu diari recorregut. Escrits tardans comenten com 77 ases que formaven una força del dimoni. En el decurs del Periode Tardà s’arriba a escriure “Let de donkey perish, and with him his wife and children”, mentre que una fòrmula màgica conminava als enemics a marxar tot llençant-los un cap d’ase que representava el deu Seth. Relats contemporanis tambe expliquen com el rei persa Artaxerxes III, furiós per ser apodat “l’Ase”per part dels egipcis com a expressió del seu odi per ells va cometre un gran sacrilegi en servir-se per dinar un bou Apis, objecte de gran veneració pel poble del Nil. L’argument que identifica l’ase amb Seth es confirmat per l’arqueoleg espanyol Andrés Diego Espinel, fet que queda igualment demostrat perque, en endavant, ja no es trobarien esquelets en cap tomba faraònica pel paper negatiu que se’ls havia atribuït, segurament com a animal del desert, i que els egipicis veien en molts dels seus habitants els portadors de la desgràcia a la seva comunitat.

Els ases salvatges seran caçats juntament amb altres animals salvatges com la hiena (cofre de Tutankamon, Tebes, XVIII dinastia) i no seran utilitzats com animals de sella com ho feien els pobles veins del Proxim Orient o els egipicis en l’actualitat. El que si que està confirmat per Dunand - Lichtenberg es que el paper de l’ase domèstic com a bèstia de càrrega i transport que es perllongarà en testimonis documentats al llarg del periode clàssic durant l’Imperi Romà en les muntanyes de Porphyrites i Claudianus, al desert oriental, i al ports de les costes del Mar Roig.

Bibliografia:

Rossel, Stine; Marshall, Fiona; Peters, Joris; Pilgram, Tom ; Adams, Matthew D. and David O’Connor Domestication of the donkey: Timing, processes, and indicators .- PNAS : March 11, 2008 , vol. 105 , no. 10 : 3715-3720 (accés a text complet per xarxa univ públiques catalanes i altres autoritzats)

Beja-Pereira, Albano et al. African Origins of the Domestic Donkey. Science 304, 1781 (June 18, 2004). (accés a text complet per xarxa univ públiques catalanes i altres autoritzats)

Ruder, Kate.- Out of Africa: The Origin of Donkeys.- Genome news network (Posted: June 17, 2004)

Strouhal, Evzen. La vida en el Antiguo Egipto.- Barcelona : Folio, 2005

Dunand, Françoise; Lichtenberg, Rogser. Des animaux et des hommes: une symbiose égyptienne.- Paris : Editions du Rocher, 2005

Germond, Philippe; Livet, Jacques.- An Egyptian bestiary : animals in life and religion in the land of the pharaohs .- London : Thames & Hudson, cop. 2001

Baetulo recupera la “Domus Delphini”

Baetulo, l’actual Badalona, esta d’enhorabona per una innauguració del seu passat mil.lenari fa nomes uns dies.

Els orígens de Baetulo es remunten al voltant de l’any 100 a.C. Els romans ja havien desembarcat a Empúries l’any 218 a.C. i cap el segle I a. C. havien creat una sèrie de fundacions
de tipus urbà entre les quals es troba Baetulo. Amb el pas del temps, l’enclavament es convertirà en l’enclau mes actiu de la Laietània. Baetulo es va construir sobre un petit turó, el “Turó d’en Seriol”, i tenia un recinte emmurallat (250 per 330 m. aproximadament), amb grans torres de defensa. La ciutat va créixer extramurs, per la qual cosa el límit arqueològic és més extens (7′5 a 10 Hes.). El punt culminant de la ciutat romana que arribaria als 15.000 habitants, cal situar-lo a finals del segle I a. C., gràcies a la prosperitat derivada del conreu de la vinya i l’exportació del vi a gran part de l’Occident romà.

El Museu Arqueològic de Catalunya va retornar l’any passat al Museu de Badalona algunes de les peces de l’època romana de la ciutat. Entre les peces retornades hi trobem la “Casa dels Dofins” o “Domus Delphini” com dirien els nostres clàssics, i altres peces de ceràmica i vidre que havia recuperat ja l’Agrupació Excursionista de Badalona (1925), actual Centre Excursionista de Badalona i que el Franquisme havia
expoliat de la ciutat. A la primavera del 2007 també es va innaugurar en el soterrani d’un edifici de la plaça Assemblea de Catalunya, un nou espai de la Badalona romana: un ben conservat estany i la recreació d’un revestit “Jardí de Quint Licini“, jaciment també recuperat i musealitzat, pertanyent a una domus
de final del segle I d.C. La recreació ambiental està basada en estudis arqueobotànics i cerca fer sentir el visitant immers en un jardí d’època romana. A banda també s’ha editat un cd-rom sobre la zona de les termes badalonines amb ambientació i recreació històrica.

Aquesta setmana hem viscut de nou un episodi de recuperació de la memòria històrica de la ciutat: En el número 45 del carrer Lladó s’ha pogut recuperar per la visita pública aquest habitatge romà de l’època de l’emperador August conegut com la “Casa dels Dofins” (delphinus en llatí), un exemple d’arquitectura domèstica romana de la península, descoberta l’any 1927 i tornada a excavar l’any 1981. La tipologia de les estances i la qualitat dels mosaics de l’habitatge evidencien que aquest edifici pertanyia a una família benestant. Ara l’espai es pot visitar després que s’hagi museïtzat amb la incorporació d’il·luminació, audiovisuals i elements decoratius per fer la visita mes comprensiva, segons ha explicat el regidor de Cultura de Badalona, Jaume Vives. La “Domus Delphini” restarà oberta al públic tots els caps de setmana amb entrada lliure. La Casa mostrarà com vivia una família patrícia a l’antiga Baetulo, com eren els mobles i objectes que utilitzaven i gràcies a la recreació de l’espai a través d’un audiovisual, podrem veure com estaven decorades les cases més luxoses dels nostres avantpassats.

Amb aquesta nova incorporació i la del conducte d’aigües, espai rehabilitat que també es presenta en aquestes dates, i la futura connexió del subsòl de la plaça Font i Cussó amb les Termes, la ciutat romana de Baetulo, constitueix un espai únic dins el territori nacional.

Els romans disposen d’una extensa obra artística feta amb mosaics. I els animals son un dels motius especials representats amb aquesta tècnica artística. Podem veure moltes d’aquestes obres al portal Sites & Photos, companyia audiovisual dedicada a proporcionar als estudiosos un dels arxius digitals, amb imatges lliures de drets i amb copyright, mes importants pertanyents a l’arqueologia mediterrània.

Podeu trobar mes informació amb Bibliografia sobre mosaics romans a Catalunya , mosaics romans a Espanya , i animals en mosaics

També a Sites & Photos trobareu mosaics sobre dofins com els que apareixen al palau de Knossos de la civilització minoica. Un treball artístic que ha tingut adaptacions culturals i adaptacions comercials.

Trobareu també articles sobre els dofins a la culura grega:
- Dolphins in Greek Mythology / per Genevieve Johnson.
- Dolphins (Hellenica - Michael Lahanas)

Babylone (presentació en vídeo)

El video que us mostrem aqui fa una panoràmica de la presentació de l’exposció Babylone que acabem de comentar.

Babylone : exposició sobre Mesopotàmia a Paris

Bagdad no ha estat sempre un territori en conflicte. Antigament, la civilització babilònica era un dels emporis culturals
del món antic, considerarda igualment com una de les set maravelles ja famoses amb els seus Jardins Penjants. Una cultura i històra floreixent que
podem ara conèixer i aprofundir-la amb la visita a l’exposició del Louvre Babylone, gràcies a l’esforç conjunt d’aquest museu i el Staatliche de Berlín i el Britànic de Londres.

L’exposició la composen 400 peces procedents de 14 països, i trata de descobrir les facetes tant reals com mítiques i artístiques o literàries de la Babilònia dels anys 2000 a 75 a.C. –data del darrer registre en escriptura cuneïforme-. Per altra banda, es constata com la història d’aquesta civilització ha trascendit el seu moment i es perllonga en els escrits d’Herodot o Estrabó, així com en la tradició dels escrits bíblics i fins inclús amb Luter.

Entre els episodis compresos hi figura la Torre de Babel amb tot el que això va suposar com a desifiament a Déu (XVI), Inventiva humana (XVIII) i romantícisme i ruines d’un mon perdut en el XIX. A finals d’aquest segle es quan l’arqueologia fa grans descobriments en mostrar-nos els temples d’Ishtar, Marduk, els fonaments del Zigurat i el Codi d’Hammurabi. El cinema també hi te un protagonisme quan Griffith a Intolerance (1916) fa reviure la ciutat a partir dels treballs dels alemans Robert Koldwey i Walter Andrae.

Pels interessats en la història dels animals en l’art es important visualitzar i estudiar les petites escultures, esteles i especialment els relleus construïts pels artísites babilònics que arriben a una gran tècnica díficilment superada al llarg de la històira i que han estat reconstruïdes a partir de les aquareles de Walter Andrae.

Acabem amb la cita extreta del blog Terrantiquae: “Benjamín de Tudela escribe hacia 1170: “Hoy las ruinas del palacio de Nabucodonosor son inaccesibles, y guarida de dragones y bestias venenosas”. Hans Leonhardt Rauwolff, en 1574, no se queda atrás, al acercarse a las ruinas del edificio que “los hijos de Noé pretendieron hacer llegar hasta el cielo” pero renuncia a explorarlas ante “unos insectos que son, dicen, como nuestras lagartijas pero mayores y con tres cabezas”. Para el utopista Étienne-Louis Boullé (1728-1799), la torre babilónica es un símbolo de fraternidad humana y, desde su filiación masónica, propone erigirle un monumento en pleno desierto, símbolo de una lejana (1) edad de oro. La Babilonia del Louvre es menos remota y merece la visita.”

Fins el 2 de juny la podeu visitar a la capital gala per després seguir per a Londres i Berlin.

Consulteu tambe mes informació bibliogràfica sobre Història de Babilònia , Història de Mesopotàmia , Art mesopotàmic i Art persa a les biblioteques universitàries catalanes. I també les webs:

- Abzu : guide to networked open access data relevant to the study and public presentation of the Ancient Near East and the Ancient Mediterranean world.
- Art of the Ancient Near East - Art History Resources on the Web
- Mesopotamia (British Museum)

(1) ‘El drac de Marduk’ (protector d’Ishtar) a la darrera versió de la porta d’Ishtar. Relleu en adoquins esmaltats. Vorderasiatisches Museum. Berlín

I Cavalli Alati di Tarquinia

Complementem l’anterior post sobre l’exposició etrusca a Bcn amb aquest video que analitza la composició i restauració d’una de les mes belles mostres escultòriques de l’art etrusc: “Il Cavalli Alati di Tarquinia” (Museo Etrusco Vila Giulia 9-20 Setembre 2006) . Aquest grup escultoric de terracota va ser descobert per l’arqueoleg Pietro Romanelli el 1938, ara fa setanta anys; formant part d’un dels temples mes importants coneguts fins ara de la civilització etrusca. Sorpren la seva execució detallista i la similitud al coneixement de les factures de l’escultura grega que demostra l’artista d’aquest grup escultoric datat entre finals del s. V i principis del IV a.C.

Etruscs, avantsala de la nostra civilització

Ahir vaig anar a l’Exposició del Caixa Fòrum sobre la civilització etrusca. El titol: “Prínceps etruscs. Entre Orient i Occident”. Es tracta d’un retrat d’aquesta civilització en el seu període de màxim esplendor, entre el segle VIII i el III a.C. Hi havia gent arreu, ben plena. Des d’àvies esperant a fer el brenar fins a grups escolars i col.lectius. Es una exposició altament recomanable que al final et deixa amb les ganes de saber-ne una mica mes d’aquells essers humans avantsala del gran Imperi Romà.

El seu origen es dels temes que mes s’ha posat en entredit. Ja en l’època clàssica, mentre que Herodot deia que es tractava d’un poble emigrat de l’Asia Menor establert a la Toscana, Dionís d’Halicarnàs defensava que es tractava d’habitants autoctons.

El fet es que existeix una “questió etrusca”. Un poble que a començaments del primer mil.leni abans de crist es va assentar a l’actual Itàlia central, entre el Tiber i l’Arno, i que va arribar a dominiar des de la vall del Po i l’Adriàtic fins la mateixa Napols. Eren un poble de princeps i aristocrates que van lograr desenvolupar grans ciutats al voltant de les families nobles, precedent de les ciutats-estat italianes ¿?. Els etruscs van créixer en un moment de gran desenvolupament dels contactes comercials en el si de la Mediterrània. Cartaginesos,Fenicis i Grecs visitaven les seves costes i van aportar a aquesta civiltzació un “estil de vida” orientalitzat que caracteritzarà l’essència de la seva civilització. Les tombes dels princeps etruscs ens recorden a les del emperadors assiris, amb la seva simbologia de peces zoomorfes i una abundant presència d’èquids, que van promoure amb el seu gust per les competicions eqüestres. Un tret distintiu de la civilització etrusca respecte a les civilitzacions coetànies del moment es la llibertat dels seus individuus i la presència de la dona en diferents activitats públiques al costat dels homes. Volem també destacar la representació de l’espectacular Necròpolis de Triclini (Tarquinia) que ocupa un lloc destacat a l’exposició.

He aprofitat i hem comprat el llibre de Lara Peinado, Federico “Los Etruscos, pórtico de la historia de Roma”. (Madrid : Cátedra, 2007) que ens amplia moltes de les pistes que hem vist a la mostra. Pel que fa als animals hem de dir que hi una abundant documentació de la caça de senglars, cèrvols, ànecs, donat que sembla que hi havia moltes zones pantanoses, propicies pel desenvolupament d’aquesta activitat. La “Tomba della Caccia e della Pesca” (Tarquinia) es un exemple d’aquest comentari.

Interessats en l’art etrusc visiteu: Etruscan art (Rozmeri Basic / University of Oklahoma ), Etruschi (Canino.info), Etruschi (Agmen comunicazione). I per la civilitació etrusca: Etruschi in Italia (Ministero per i Beni e le Attivita Culturali), Civilizacion Etrusca (Encarta), i l’article de: Los origenes de Roma: Los etruscos /Por Antonio Pérez Largacha- Universidad de Alcalá. Les biblioteques universitàries catalanes tenen també abundant bibliografia sobre història dels etruscs, i art etrusc.

Aprofiteu qeu s’acaba el 4 de maig. Una bona excusa per visitar Barcelona si sou de fora !

Esculapi torna a casa

Fa poc una estàtua grega ha estat noticia a la premsa. No es habitual. Es tracta de l’Esculapi d’Empuries, que ha estat exposada a la seu del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) al llarg de l’any passat. Ara, torna als seus origens, l’Empordà. Primer farà un viatge itinerant pel Museu de Badalona del 19 al dia 28 de febrer. I després es podrà veure al Museu de Mataró de l’1 a l’11 de març. Pere Izquierdo, director del MAC a Barcelona, manté un blog arqueològic : A l’ombra de Bosch Gimpera en el que apàreix en el vídeo que mostrem aqui titulat “Esculapi. El retorn del déu” on es mostra el procés de restauració i difusió que ha tingut darrerament l’estàtua més emblemàtica de l’Edat Antiga a Catalunya i de la Mediterrània Occidental. El procés de restauració de l’estàtua de l’Esculapi d’Empuries es el pretext per mostrar els inicis de l’arqueologia a aquest enclau clàssic gironí que va sortir a la llum el 1909; i desvetllar part dels seus secrets. Podem llegir també un article de Arturo San Agustin a “El Periodico” dins la secció ‘Quadern del diumenge’ del (09/03/0 “El somni sagrat d’Esculapi : l’estàtua del déu de la medicina torna a Empuries”.

Un equip d’investigadors interdisciplinar han treballat amb l’Esculapi. Com a conseqüència de les troballes de restes de serp en el temple d’Empuries i la seva aparença similar a altres estàtues es considera que es tracta del déu grec Asclepi (déu grec de la salut). No obstant també podria representar al déu egipci Serapis (déu de la salut i la navegació) . Per això se’l seguirà considerant l’Esculapi d’Empuries. On s’hi s’han posat d’acord es en la datació de l’estàtua: darrer quart segle II aC, fabricat possiblement a l’Illa de Delos (Mar Egeu), i amb uns marbres similars als que van crear el Partenó i la Venus de Milo.
L’Esculapi es mostra amb una inscripció que apareixia al temple d’Apolo de Delfos “coneix-te a tu mateix” una màxima grega que afecta tant a l’estàtua com a tots els visitants de l’exposició i a la humanitat en general. El 15 de març torna defintivament ¿? a Empuries (Emporion en grec, que vol dir centre comercial, una premonició per l’esdevenidor …?), fet que servirà per celebrar el centenari de l’inici de les excavacions d’aquell enclau grec.

ACHV es subscriu a 4 revistes clau en la recerca històrica

L’ACHV s’ha subscrit a partir d’aquest any a les revistes Veterinary History (Veterinary History Society, UK), Veterinary Heritage (American Veterinary Medical History Society), Ethnozootechnie (Societé d’Ethnozootechnie), Anthropozoologica (Muséum National d’Histoire Naturelle)
Son uns títols importants en la recerca de la història de la veterinària i disciplines relacionades com l’arqueozoologia i l’etnozoologia. Les podeu consultar a la Biblioteca de Veterinària UAB. La noticia te encara mes importància si tenim en compte que s’han adquirit les col.leccions completes disponibles de: VeterinaryHistory, Anthropozoologica i Ethnozootechnie i estem gestionant la col.lecció de Veterinary Heritage. Per altra banda son col.leccions úniques tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, la qual cosa els hi atorga un valor afegit per tota la comunitat investigadora. Aquests nous títols venen a completar un fons bàsic de revistes especialitzades en els estudis de la història animal amb Estudis d’Historia Agraria i Historia Medicinae Veterinariae que seran de gran utilitat pels associats i per la resta d’historiadors que estudiin aquests temes.

Descobreixen assentament agricola a Egipte

Des de National Geographic rebem la noticia de que a Faiyum, Egipte (original anglès) un equip d’arqueolegs ha descobert un jaciment de mes de 7000 anys d’antiguitat amb importants restes agraris i d’animals domèstics, i que es considera ja com el jaciment agricola mes antic d’Egipte. Aquestes restes ja havies estat descobertes per l’ arqueóloga británica Gertrude Caton Thomposon en la década de 1920, pero no ha estat fins ara, amb el perill de l’expansió agrària del pais, que s’ha replantejat les investigacions.

Es tracta d’un assentament on consten per primer cop blat i civada domèstics, a l’igual que restes de d’ovelles i porcs. Aquesta segona espècie es l’aspecte mes intrigant, segons l’arqueologa Melinda A. Zeder, ja que el porc “no es un animal característic del moviment nomada, per la qual cosa, tenir una quantitat de porcs podria parlar de si aquesta gent es traslladava dins i fora de Faiyum o si es quedava alli tot l’any”.