Restes de conills de mes de 13.000 anys, nova participació de Jaume Camps

Sobre l’estiu passat una important troballa es va produir en un jaciment arqueològic de Vimbodí. Es tracta d’un jaciment conegut com el “Moli de Salt”  (Tarragona) on s’han trobat gairebé 5000 restes fòssils, gairebé tots de lagomorfs de fa mes de 13000 anys. Una descoberta que va tenir un gran impacte als mitjans i que ara el Jaume Camps, sempre atent als diferents esdeveniments  relacionats amb la història cunícola i dels animals en general ens vol fer partícep el seu punt de vista en un article original que podeu consultar a text complet al final d’aquesta notícia.

La troballa es un gran descobriment que te una important transcendència a nivell zooarqueològic i paleoecològic. No obstant en Jaume ens vol oferir el seu punt de vista com expert nutroleg i zootècnic. En la seu text podem trobar el qüestionament sobre la gran quantitat de peces que havien de caçar per mantenir una població saludablement òptima. En efecte, en aquella època ja havia passat el mes fort de les glaciacions –de Wurm- però tot i així els “sapiens del lloc” segur que encara precisaven d’un mínim de 2.500 Kc de mitjana. Segurament la font principal d’alimentació era la caça de mamífers entre els quals els conills havien de ser el principal objectiu. En aquella època, els humans no tenien ni tant sols habitacle permanent, i preparaven els aliments en foc damunt pedres … Les dificultats de supervivència eren determinants.

Però perquè tantes restes de conills ?. Potser havien trobat que la caça de conills era més estable que els grans animals?. O potser tenien alguna nova tècnica de caça, (tapar les obertures dels caus, o usar fures o altres mustèlids?). En aquest sentit, si no depenien tant de la caça major podrien anar abandonant el nomadisme. Serien doncs els conills un factor de sedentarització de les poblacions humanes a la Península Ibèrica ?

Segons els càlculs fets per en Jaume, els nostres avantpassats de Vimbodí havien de menjar 1 conill per persona/dia tenint en compte la baixa aportació calòrica dels lagomorfs. Un extrem segurament exagerat i diferent del que havia de ser en realitat, que ens pot servir per investigar millor sobre com sobrevivien els nostres besavis ….

Cal considerar finalment que a les galciacions de Riss i Wurm – uns 200.000 i 20.000 anys aprox.) van fer que els primitius conills europeus cerquessin un millor clima, tot just anant a parar a la Península Ibèrica on van generar una nova espècie. Els neandertals i els primitius conills van desaparèixer de la faç de la terra simultàniament. Per això, podem dir que els actuals  Oryctolagus cuniculus (conills domèstics) son descendents directes de l’espècie que avui roman al jaciment de Vimbodí. Tinguem present sempre que el conill es la única espècie animal que s’ha domesticat exclusivament a Europa, i la seva creació, com nova espècie, va ocórrer en la Península Ibèrica !!!

Podeu consultar aquesta contribució a:

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- La caça de conills, i el seu consum, de fa 13.000 anys .- (treball no publicat cedit per l’autor)

Informació sobre la troballa:

- Cazadores de conejos de hace 13.000 años / Rosa M. Tristán
Rosa M. Tristán (El Mundo – 12/06/2009)

- Cazadores de conejos de hace 13.000 años (AntiguayMedieval blog)

- Miles de fósiles de conejos afloran en el yacimiento del Molí del Salt
Antonio Madridejos (El Periodico – 29/06/2009)

- Troben 5.000 nous fòssils de fa 13.000 anys al Molí del Salt, entre ells dos nous gravats i dues puntes de llança d’os per caçar IPHES (Activitats IPHES blog)

Història de Qin Shi Huang i l’actual Mausoleu dels Guerrers de Terracota (video)

Sortosament hi ha molta documentació audiovisual sobre Qin Shi Huang i la seva història. A Youtube trobareu una molt bona sèrie en anglès que l’han penjat diferents canals. Per exemple: jimhoyl’s Channel i juanpingz (especialitzat en civilització xinesa)

Sobre el Museu dels Guerrers de Terracota hi ha també diferents documentals. Hem escollit el que ens ofereix el canal Artehistoria.com pel seu caràcter didàctic i per estar en castellà, bastant mes comprensible per la majoria del public al que va adreçat aquest blog. Recomanem també la consulta del canal educatiu del Dr Bogdanovich on a mes de vídeos sobre la història de Xina, hi trobareu audiovisuals sobre història, art en general força recomanables.

Els cavalls de Qin Shi Huang, primer emperador de la Xina: a propòsit de Beijing 2008

Estem en la plenitud dels Jocs Olímpics ‘08. I ho fem a Xina, a Pekin, ara Beijing. Si, un país que des de fa temps tenim a l’”ull de l’huracà” pel seu creixement econòmic a l’obrir-se a l’economia de mercat, que no a la democràcia i a les llibertats occidentals, tot i deixant darrera les tant hermètiques politiques que havia dictat Mao-Zedong. Ja ho va dir Napoleó “Quan Xina desperti el mon tremolarà” (cites). I, certament, sembla que esta donant els primers passos. Si mes no, públicament.

No obstant, el gegant asiàtic, te una història molt llunyana que es remunta al segle II aC. Anem allà doncs per conèixer una mica el seu primer emperador: Qin Shi Huang. Va ser el primer emperador de la Xina de 221 a 210 aC desprésd’unificar diversos regnes veins, tot i fundant la primera dinastia coneguda com a Qin. Com a fites mes significatives podem dir que va abolir el feudalisme, instaurant una divisió de l’estat en províncies. La centralització de l’activitat política en una capital, el nou sistema de carreteres i canals, la unificació dels sistemes monetaris i de pesos i el dret, així com un mateix sistema d’escriptura, va afavorir la consolidació d’un estat unificat. L’embrió del que actualment es l’estat xinès.

Si fem cronologia històrica comparada podem veure que el segle II aC, especialment pels historiadors no orientals, tenim una Asia dominada al sud (India) per l’imperi Maurya. Al nord els Sàrmates juntament amb els Escites pressionen les terres del pastors Turc Mongols que, amb el seu arc compost, amenaçaran els xinesos al sud. A l’oest, els regnes descendents de l’Imperi d’Alexandre el Gran: Parts, Seleucides a l’Asia Central i Ptolemaics a Egipte -recordem que aquesta dinastia acabarà amb la mort de Cleopatra i serà reconeguda com la que va donar un impuls mes important a la Biblioteca d’Alexandria. A Grècia, Macedònia continuava dirigint les polis de l’Egeu. Mentrestant el poder del Mediterrani girava cap a terres d’Itàlia on els Romans conquerien la part sud de la península itàlica i signaven la pau de la Primera Guerra Púnica amb Cartag que, de fet, suposaria la seva fi com a potència. Mentrestant, les Cultures Cèltiques dominen la part septentrional d’Europa. A Sudamèrica floreix la cultura Nazca i a Mesoamèrica es funden Teotihuacan i Monte Albán (Zapoteques).

No se sap ben be si va deixar testament o el van redactar a posteriori els seus descendents. El cas es que “el Primer Emperador” com també se’l coneix arreu, va ser enterrat en un immens mausoleu, a la província actual de Shaanxi. A partir de 1974, quan va ser descobert, va començar a construir-se un museu específic per aquesta gran troballa que actualment ocupa unes 20 hectàrees i de la qual en formen part tres grans foses amb aproximadament 8000 peces guardades entre galeries amb sostres de fusta, estores i terra premsada: Museu dels Guerrers i Cavalls de Terracota, on s’exhibeixen les troballes dels guerers i cavalls i altres escultures de bronze sepultades al segle II aC.

La importància de la troballa no es que s’haguéssin trobat figures de homes i animals enterrades, era un fet comú en els guerrers i senyors feudals de centre Asia. Sovint eren petites i poc cuites. En canvi ara trobem peces de terracota (argila cuita) a temperatures de 950 ºC-1050 ºC, que destaquen per la seva singularitat i detallisme de la seva estructura. En efecte, cada peça be de guerrers com de cavalls és única, a tamany natural i acabada amb un gran luxe de detalls que fan valorar encara mes aquesta obra faraònica dels artistes xinesos de fang que hi van treballar durant anys. Els cavalls son fets per parts: cap, coll, cos, potes, cua i orelles. Cada una de les parts s’ajuntava i s’enganxaven mútuament. Els detalls s’esculpien i un cop acabada la figura es posava al forn i finalment es policromava.

Pel que fa a la tipologia dels cavalls trobats podem distingir dos grups: 1) Cavalls de guerra (Foto 1), mes esvelts i lleugerament millor decorats i alts que els del següent grup. I 2) Cavalls de tir (Foto 2), mes aviat corpulents i no gaire alts. Els primers, en grup, estan formats en línies de quatre i files de dotze. Nou files formarien una unitat de cavalleria. La seva mesura es de 2 m. Llarg x 1,72 alt. Els segons hi ha els cavalls de terracota que van acompanyats per guerrers o en grups estructurats, i els cavalls de carruatges, aquests de bronze i que constitueixen un dels màxims exponents per conèixer els equins de l’època, tant per la factura general, la musculatura, les crins tallades i pentinades al front, així com les cues amb nusos que facilitaven la cursa. Els dos carruatges (Foto 3) trobats son de quatre cavalls i un auriga els guiava amb sis cordes. La hipòtesi amb que juguen els arqueòlegs es que fossin carros preparats per portar l’ànima del monarca a l’altra vida un cop mort.

Per altra banda, els investigadors sembla que han pogut constatar que els cavalls eren de la raça Tarpan (coneguts també com a Mongols), domesticats i criats pels pobladors de les estepes septentrionals (Ciarla: 145). Alguns altres sembla apostarien també per la domesticació de la raça Przewalsky. Sembla ser però que només amb la dinastia Han es van importar els cavalls de les estepes centreasiàtiques mes alts i corpulents que les races mes petites que tenien els primers regnes xinesos, especialment de Ferghana. Una altra font a tenir en compte es que els cavalls que van créixer a les estepes dels Parts va contribuir força a millorar les races xineses, inclús important l’alimentació per alfals.

En un dels descobriments mes recents també s’ha trobat una tomba amb deu aus aquàtiques de bronze de tamany natural, alineats en dues files al costat d’una canaleta on probablement corria l’aigua. Entre els diferents exemplars podem ressaltar les oques i les grulles.

L’Exèrcit de Terracota de Qin Shi Huang es considerada també per alguns com l’octava de les 7 marevelles del món antic, i ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Bibliografía

Llibres

Mora, Imma (Dir.).- Guerreros De Xi’an : Tesoros de las dinastias Qin y Han. Warriors of Xi’an: Treasures of the Qin and Han Dynasties.- (Barcelona : Lunwerg Ediciones, 2004).- 201 p. (Edició cat-fra) (Edició cast-ang)

Alejandre, Jaime.- Los Guerreros de Terracota.- Barcelona; Smara, 2004.-ISBN: 8493342920

Ciarla, Roberto (dir).- Guerreros de terracota: el ejército eterno del primer emperador chino.- (Barcelona: Libsa, 2005) .- ISBN: 8466212787

Podreu trobar bastanta bibliografia sobre els guerrers de terracota i sobre l’emperador Qin Shi Huang en anglès. També a les biblioteques universitàries catalanes localitzem bibliografia sobre Qin Shi Huang i sobre la Dinastia Qin 22-207 aC.

Articles (divulgació)

García-Ormaechea y Quero, Carmen .- Guerreros de Xian: el ejército imperial de Terracota.-Descubrir el arte, ISSN 1578-9047, Nº 86, 2006 , pags. 38-41

Martos, José Angel / Los guerreros de Xi’an: el ejército invencible del primer emperador.- Clío: Revista de historia, ISSN 1579-3532, Nº. 74, 2007 , pags. 22-32

Pérez Martínez de Ubago, Isabel .- Guerreros de Xián: exposición en Madrid.- Revista de arqueología, ISSN 0212-0062, Año nº 25, Nº 284, 2004 , pags. 14-23

Pons Forment,Joan ; Schulz Dornburg, Julia .- Los guerreros de Xi’an.- On diseño, ISSN 1695-2308, Nº. 254, 2004 , pags. 282-293

Rexach, Eva .- Los guerreros de Xian.- Historia y vida, ISSN 0018-2354, Nº. 431, 2004 , pags. 18-23

Salviati, Filippo .- Arqueología : paseos virtuales por civilizaciones desaparecidas, 1996, ISBN 84-253-2959-0 , pags. 222-227

Informacio electrònica

China: past and present= Chine: passé et présent= China: pasado y presente.-Cultures : dialogue between the peoples of the world; 34/35 (1984) p. 9-209, il.l

El Ejercito de Terracota Qin: el mayor museo in situ de China (treball d’alumnes)

Folch i Fornesa, Dolors – La Formació dels primers imperis a l’Àsia oriental (Estudis Asia)

Los Guerreros de Terracota: una parte del legendario pasado de China (Por el mundo blog)

Museum of Qin Terra Cotta Warriors and Horses (Travel China Guide)

Museums in China=Musées en Chine=Museos en China.-Museum; XXXII, 4 (1980).-p. 167-218, il.l

Pons, Salvador – Los guerreros de Xi’an (Guias Forum Barcelona 2004)

Terracotta Warriors: Mausoleum of the First Qin Emperor (Global Mountain Summit)

Two Emperors:China’s Ancient Origins.-Education kit produced by Praxis Exhibitions Australia.-Copyright © Praxis Exhibitions Australia Pty Ltd, 2002.-Exhibition Dates: 29 March – 15 June 2003.- Australian Museum, 6 College Street Sydney

Wu Zilin.- The Museum of Qin Shi Huang Terracotta Warriors and Horses=Le Musée des guerriers at des chevaux en terre cuite de Qin Shi Huang =El Museo de los Guerreros y Caballos de Terracota de Qin Shi Huang.- Museum; XXXVII, 3 (1985) ; p. 140-147 il.l

El Caribe Precolombino, Fray Ramón Pane y el universo taino (exposició Barbier-Mueller Bnc – Oct 2008)

El Museu Barbier-Mueller de Barcelona especialitzat en l’art de les cultures prehispàniques procedents de Mesoamèrica, Amèrica central, Amèrica Andina i Amazònia ofereix un important conjunt d’escultures, ceràmiques, teixits i altres objectes rituals que ens apropen a l’esperit d’un periode històric que va permetre, amb la seva descoberta per part d’occident, aprofundir en l’univers cultural de les cultures precolombines que habitaren tot al llarg del territori comprès entre Mèxic i el Perú, als seus déus i als seus mites, als seus rituals i als seus costums i, sobretot, a la gran expressivitat del seu art, cap al qual van abocar-se els moviments d’avantguarda, que incorporaren les seves troballes extraordinàries a l’evolució estètica del món modern. En conclusió, es va canviar la concepció del mon que l’home tenia de la realitat que l’envoltava fins aquell moment.

En l’actualitat ens ofereix una important exposició sobre l’art del carib precolombí titulat: “El Caribe Precolombino: Fray Ramón Pané i el universo taíno”. En aquesta mostra podrem veure 56 peces, 30 de les quals procedeixen del British Museum i que mai havien estat exposades al nostre país. La resta procedeixen d’altres col.leccions com el Museo de America de Madrid (19) i del mateix Barbier-Mueller (7). Segons l’antropoleg José R. Oliver, Pané va ser un cronista de finals del segle XV que, al contari de molts dels seus coetanis va procurar desvincular-se dels seus perjudicis occidentals, tot i dedicant-se a descriure els natius amb imparcialitat i sense interpretacions personals. Pel que fa al comissari de la mostra Collin McEwan, responsable d’arqueologia del British Museum, juntament amb Anna Casas del Barbier, comenta l’impactant de les peces exposades. En concret la mostra reuneix un bon nombre d’objectes de fusta i altres
materials que els tains utilitzaven en les seves cerimònies de la cohoba – alucinògen que permetia un diàleg amb animals, plantes i altres elements de la natura -. Son especialment significatives les peces zoomòrfiques: l’home-granota, home-picot, entre d’altres.
L’Exposició la podreu veure fins a finals d’octubre de 2008.

El primer banquet documentat de Catalunya es va celebrar fa 2.400 anys

El primer banquet documentat de Catalunya es va celebrar fa 2.400 anys , aixi ens informen els editors del llibre publicat per la British Archaeological Society i que presentarà l’Associació Catalana de Bioarqueologia amb el títol “Prácticas alimentarias en el mundo ibérico: el ejemplo de la fosa FS 362 de Mas Castellar de Pontós (Empordà-España)“. La trobada tindrà lloc a Fontana d’Or, carrer Ciutadans, Girona el 16 de maig a 2/4 de 8 del vespre. Intervindran en l’acte:Josep Maria Nolla, catedràtic de la Universitat de Girona, Jaume Fàbrega, especialista en gastronomia i alimentació, Enriqueta Pons, codirectora del llibre i Lluís Garcia, codirector del llibre. Aquesta es l’excusa per conèixer dades sobre el jaciment ibèric de Mas Castellar (Pontós, Alt Empordà) on s’han localitzat les restes d’aquesta celebració col·lectiva.

El llibre recull l’estudi de les restes més antigues que es coneixen a Catalunya d’un banquet. L’obra, editada a Oxford (Regne Unit) dins dels prestigiosos British Archaeological Reports, recull les aportacions de 18 arqueòlegs i especialistes, que han estudiat les restes vegetals i animals, els recipients ceràmics i les peces metàl·liques trobades al jaciment ibèric de Mas Castellar (Pontós, Alt Empordà).

Aquest jaciment controlava fa més de 2.000 anys la producció de cereals del territori alt-empordanès i emporità. El gra s’emmagatzemava allà per transportar-lo a Empúries, des d’on s’exportava cap a Marsella i altres ports. També s’hi duia a terme una activitat siderúrgica remarcable.

El banquet estava relacionat probablement amb el gremi dels ferrers i durant la celebració es van consumir 1 bou, 3 porcs, 1 cabra, 1 corder, 1 xai, 1 conill, 11 gallines, 11 tudons, 1 perdiu, 1 ànec i alguns peixos: boga, mabre, dorada, pagre, dèntol, salpa, anguila, sorell, mújol, verat, barb. A més hem trobat restes d’ordi, de blat, de mill, de panís i d’altres vegetals. Les restes de tenalles grans, copes, càntirs i altres recipients documenten igualment un important consum de begudes.

El llibre, dirigit per Enriqueta Pons i Lluís Garcia, també fa un repàs del coneixement històric sobre els banquets i sobre l’alimentació ibèrica, i segons Michel Py, director de recerca del CNRS, “quedarà com un referent que, a més, ofereix una documentació de qualitat singular a la reflexió etnoarqueològica sobre les societats de la protohistòria”.

Ase, d’animal favorit a bèstia inmunda amb els faraons

El mes passat va saltar la notícia: un grup d’arqueolegs encapçalats per Fiona Marshall, de la University of Washington han fet una troballa significativa: 10 esquelets d’ase (Equus asinus) en una tomba del complexe farònic d’Abydos, al sud de El Caire. La datació de la tomba es de 3000 anys aC, sobre la primera dinastía egípcia dels faraons Narmer i Aha.

L’estat de conservació dels esquelets animals era excelent, podent-se trobar inclús teixit i pel que ha permes analitzar l’ADN. A partir d’aquest anàlisi s’ha pogut comparar aquests ossos amb els dels ases salvatges africans (somalis i nubis) així com amb altres fòssils trobats anteriorment i amb 53 exemplars d’ases moderns d’altres continents.

S’ha detectat que els únics senyals anatòmics de la transició de l’ase salvatge al domèstic són canvis a l’os metatarsià de la cama més petita, que la feia més compacta, segurament com una adaptació per afrontar les càrregues imposades a aquests animals .

Dels resultats obtinguts, que tenen l’origen en un estudi publicat a PNAS citat mes avall, es pot concloure de forma gairebé definitiva que l’origen dels ases domèstics egipcis es africà i que la seva domesticació es bastant anterior a l’evolució genètica i morfològica que els ases egipcis anirien experimentant amb els segles. Un tret característic d’aquests ases es que s’han identificat lesions en vèrtebres causades pel pes i altres patologies associades a l’estabulació forçada. La interpretació de que les lesions s’hagin pogut produir pel pes de dignataris (farons) al llarg de la seva vida es un factor totalment conjuntural ja que mes endavant aquesta espècie seria relegada a un paper gens favorable.

D’acord amb Germond – Livet els ases son originaris de Nubia i aparaixeran cap el 4500 aC en el nordest d’Africa en el Vall del Nil en el periode Naqada. Aquesta espècie jugaria un paper trascendent com a animal de transport en les caravanes d’or entre el Mar Roig i Nubia, o portant carregues des de les tribus nòmades d’Asia fins les terres del Nil.

Segons algunes fonts l’us dels ases per part dels egipcis es atribuïble ja anteriorment pels primers ramaders/agricultors fa uns 6000 anys quan es comença a agreujar l’aridesa del Sahara, donat que permetia a aquests pobladors carretejar grans pesos de collites en llargues distàncies. Per altra part,segons Strouhal, tots els camperols tenien ases per les feines de treball diàries del camp, mentre que no era tant fàcil tenir-los com a animal de transport pel fet de necessitar farratge i aigua en els trajectes pel desert i que erem de tracció bastant lenta.

Els estudis sobre ases a Egipte no es pas un element novedós. Ja al 2004, Albano Beja-Pereira de la Université Joseph Fourier a França, publicava un estudi a Science en que arribava a la mateixa conclusió: despres d’analitzar l’ADN de l’ase domèstic i salvatge per tot el mon es confirmava que els ases salvatges del nordest d’Africa eren els ancestres dels actuals ases. Fins i tot arribaven a concretar que dues poblacions d’ases salvatges van ser les primeres en ser domesticades pels humans i que al viatjar amb ells es van expandir per tot el globus

La importància dels ases es crucial pels arqueòlegs degut a ser un símptoma de la transició entre societats sedentàries a mes itinerants: “The history of donkeys is tied to human history. Archaeologists have been intrigued by where and when donkeys were first used by people because it marks a shift from agrarian to more mobile, trade-oriented society.”

Ara bé, el fet de trobar-los en tombes juntament amb els faraons, dona també idea del paper preponderant que els ases van tenir en les primeres dinasties egipcies, i que encara tenen en el nord d’Africa i en bona part de l’anomenat Tercer Mon. No obstant, d’acord amb Germond – Livet ,els ases van caure en desgràcia al identificar-los com a l’encaranció del deu Seth, enemic implacable de Horus i Osiris i també del Sol (Ra), que dificulta el seu diari recorregut. Escrits tardans comenten com 77 ases que formaven una força del dimoni. En el decurs del Periode Tardà s’arriba a escriure “Let de donkey perish, and with him his wife and children”, mentre que una fòrmula màgica conminava als enemics a marxar tot llençant-los un cap d’ase que representava el deu Seth. Relats contemporanis tambe expliquen com el rei persa Artaxerxes III, furiós per ser apodat “l’Ase”per part dels egipcis com a expressió del seu odi per ells va cometre un gran sacrilegi en servir-se per dinar un bou Apis, objecte de gran veneració pel poble del Nil. L’argument que identifica l’ase amb Seth es confirmat per l’arqueoleg espanyol Andrés Diego Espinel, fet que queda igualment demostrat perque, en endavant, ja no es trobarien esquelets en cap tomba faraònica pel paper negatiu que se’ls havia atribuït, segurament com a animal del desert, i que els egipicis veien en molts dels seus habitants els portadors de la desgràcia a la seva comunitat.

Els ases salvatges seran caçats juntament amb altres animals salvatges com la hiena (cofre de Tutankamon, Tebes, XVIII dinastia) i no seran utilitzats com animals de sella com ho feien els pobles veins del Proxim Orient o els egipicis en l’actualitat. El que si que està confirmat per Dunand – Lichtenberg es que el paper de l’ase domèstic com a bèstia de càrrega i transport que es perllongarà en testimonis documentats al llarg del periode clàssic durant l’Imperi Romà en les muntanyes de Porphyrites i Claudianus, al desert oriental, i al ports de les costes del Mar Roig.

Bibliografia:

Rossel, Stine; Marshall, Fiona; Peters, Joris; Pilgram, Tom ; Adams, Matthew D. and David O’Connor Domestication of the donkey: Timing, processes, and indicators .- PNAS : March 11, 2008 , vol. 105 , no. 10 : 3715-3720 (accés a text complet per xarxa univ públiques catalanes i altres autoritzats)

Beja-Pereira, Albano et al. African Origins of the Domestic Donkey. Science 304, 1781 (June 18, 2004). (accés a text complet per xarxa univ públiques catalanes i altres autoritzats)

Ruder, Kate.- Out of Africa: The Origin of Donkeys.- Genome news network (Posted: June 17, 2004)

Strouhal, Evzen. La vida en el Antiguo Egipto.- Barcelona : Folio, 2005

Dunand, Françoise; Lichtenberg, Rogser. Des animaux et des hommes: une symbiose égyptienne.- Paris : Editions du Rocher, 2005

Germond, Philippe; Livet, Jacques.- An Egyptian bestiary : animals in life and religion in the land of the pharaohs .- London : Thames & Hudson, cop. 2001

Baetulo recupera la “Domus Delphini”

Baetulo, l’actual Badalona, esta d’enhorabona per una innauguració del seu passat mil.lenari fa nomes uns dies.

Els orígens de Baetulo es remunten al voltant de l’any 100 a.C. Els romans ja havien desembarcat a Empúries l’any 218 a.C. i cap el segle I a. C. havien creat una sèrie de fundacions
de tipus urbà entre les quals es troba Baetulo. Amb el pas del temps, l’enclavament es convertirà en l’enclau mes actiu de la Laietània. Baetulo es va construir sobre un petit turó, el “Turó d’en Seriol”, i tenia un recinte emmurallat (250 per 330 m. aproximadament), amb grans torres de defensa. La ciutat va créixer extramurs, per la qual cosa el límit arqueològic és més extens (7′5 a 10 Hes.). El punt culminant de la ciutat romana que arribaria als 15.000 habitants, cal situar-lo a finals del segle I a. C., gràcies a la prosperitat derivada del conreu de la vinya i l’exportació del vi a gran part de l’Occident romà.

El Museu Arqueològic de Catalunya va retornar l’any passat al Museu de Badalona algunes de les peces de l’època romana de la ciutat. Entre les peces retornades hi trobem la “Casa dels Dofins” o “Domus Delphini” com dirien els nostres clàssics, i altres peces de ceràmica i vidre que havia recuperat ja l’Agrupació Excursionista de Badalona (1925), actual Centre Excursionista de Badalona i que el Franquisme havia
expoliat de la ciutat. A la primavera del 2007 també es va innaugurar en el soterrani d’un edifici de la plaça Assemblea de Catalunya, un nou espai de la Badalona romana: un ben conservat estany i la recreació d’un revestit “Jardí de Quint Licini“, jaciment també recuperat i musealitzat, pertanyent a una domus
de final del segle I d.C. La recreació ambiental està basada en estudis arqueobotànics i cerca fer sentir el visitant immers en un jardí d’època romana. A banda també s’ha editat un cd-rom sobre la zona de les termes badalonines amb ambientació i recreació històrica.

Aquesta setmana hem viscut de nou un episodi de recuperació de la memòria històrica de la ciutat: En el número 45 del carrer Lladó s’ha pogut recuperar per la visita pública aquest habitatge romà de l’època de l’emperador August conegut com la “Casa dels Dofins” (delphinus en llatí), un exemple d’arquitectura domèstica romana de la península, descoberta l’any 1927 i tornada a excavar l’any 1981. La tipologia de les estances i la qualitat dels mosaics de l’habitatge evidencien que aquest edifici pertanyia a una família benestant. Ara l’espai es pot visitar després que s’hagi museïtzat amb la incorporació d’il·luminació, audiovisuals i elements decoratius per fer la visita mes comprensiva, segons ha explicat el regidor de Cultura de Badalona, Jaume Vives. La “Domus Delphini” restarà oberta al públic tots els caps de setmana amb entrada lliure. La Casa mostrarà com vivia una família patrícia a l’antiga Baetulo, com eren els mobles i objectes que utilitzaven i gràcies a la recreació de l’espai a través d’un audiovisual, podrem veure com estaven decorades les cases més luxoses dels nostres avantpassats.

Amb aquesta nova incorporació i la del conducte d’aigües, espai rehabilitat que també es presenta en aquestes dates, i la futura connexió del subsòl de la plaça Font i Cussó amb les Termes, la ciutat romana de Baetulo, constitueix un espai únic dins el territori nacional.

Els romans disposen d’una extensa obra artística feta amb mosaics. I els animals son un dels motius especials representats amb aquesta tècnica artística. Podem veure moltes d’aquestes obres al portal Sites & Photos, companyia audiovisual dedicada a proporcionar als estudiosos un dels arxius digitals, amb imatges lliures de drets i amb copyright, mes importants pertanyents a l’arqueologia mediterrània.

Podeu trobar mes informació amb Bibliografia sobre mosaics romans a Catalunya , mosaics romans a Espanya , i animals en mosaics

També a Sites & Photos trobareu mosaics sobre dofins com els que apareixen al palau de Knossos de la civilització minoica. Un treball artístic que ha tingut adaptacions culturals i adaptacions comercials.

Trobareu també articles sobre els dofins a la culura grega:
- Dolphins in Greek Mythology / per Genevieve Johnson.
- Dolphins (Hellenica – Michael Lahanas)

Babylone (presentació en vídeo)

El video que us mostrem aqui fa una panoràmica de la presentació de l’exposció Babylone que acabem de comentar.

Babylone : exposició sobre Mesopotàmia a Paris

Bagdad no ha estat sempre un territori en conflicte. Antigament, la civilització babilònica era un dels emporis culturals
del món antic, considerarda igualment com una de les set maravelles ja famoses amb els seus Jardins Penjants. Una cultura i històra floreixent que
podem ara conèixer i aprofundir-la amb la visita a l’exposició del Louvre Babylone, gràcies a l’esforç conjunt d’aquest museu i el Staatliche de Berlín i el Britànic de Londres.

L’exposició la composen 400 peces procedents de 14 països, i trata de descobrir les facetes tant reals com mítiques i artístiques o literàries de la Babilònia dels anys 2000 a 75 a.C. –data del darrer registre en escriptura cuneïforme-. Per altra banda, es constata com la història d’aquesta civilització ha trascendit el seu moment i es perllonga en els escrits d’Herodot o Estrabó, així com en la tradició dels escrits bíblics i fins inclús amb Luter.

Entre els episodis compresos hi figura la Torre de Babel amb tot el que això va suposar com a desifiament a Déu (XVI), Inventiva humana (XVIII) i romantícisme i ruines d’un mon perdut en el XIX. A finals d’aquest segle es quan l’arqueologia fa grans descobriments en mostrar-nos els temples d’Ishtar, Marduk, els fonaments del Zigurat i el Codi d’Hammurabi. El cinema també hi te un protagonisme quan Griffith a Intolerance (1916) fa reviure la ciutat a partir dels treballs dels alemans Robert Koldwey i Walter Andrae.

Pels interessats en la història dels animals en l’art es important visualitzar i estudiar les petites escultures, esteles i especialment els relleus construïts pels artísites babilònics que arriben a una gran tècnica díficilment superada al llarg de la històira i que han estat reconstruïdes a partir de les aquareles de Walter Andrae.

Acabem amb la cita extreta del blog Terrantiquae: “Benjamín de Tudela escribe hacia 1170: “Hoy las ruinas del palacio de Nabucodonosor son inaccesibles, y guarida de dragones y bestias venenosas”. Hans Leonhardt Rauwolff, en 1574, no se queda atrás, al acercarse a las ruinas del edificio que “los hijos de Noé pretendieron hacer llegar hasta el cielo” pero renuncia a explorarlas ante “unos insectos que son, dicen, como nuestras lagartijas pero mayores y con tres cabezas”. Para el utopista Étienne-Louis Boullé (1728-1799), la torre babilónica es un símbolo de fraternidad humana y, desde su filiación masónica, propone erigirle un monumento en pleno desierto, símbolo de una lejana (1) edad de oro. La Babilonia del Louvre es menos remota y merece la visita.”

Fins el 2 de juny la podeu visitar a la capital gala per després seguir per a Londres i Berlin.

Consulteu tambe mes informació bibliogràfica sobre Història de Babilònia , Història de Mesopotàmia , Art mesopotàmic i Art persa a les biblioteques universitàries catalanes. I també les webs:

- Abzu : guide to networked open access data relevant to the study and public presentation of the Ancient Near East and the Ancient Mediterranean world.
- Art of the Ancient Near East – Art History Resources on the Web
- Mesopotamia (British Museum)

(1) ‘El drac de Marduk’ (protector d’Ishtar) a la darrera versió de la porta d’Ishtar. Relleu en adoquins esmaltats. Vorderasiatisches Museum. Berlín

I Cavalli Alati di Tarquinia

Complementem l’anterior post sobre l’exposició etrusca a Bcn amb aquest video que analitza la composició i restauració d’una de les mes belles mostres escultòriques de l’art etrusc: “Il Cavalli Alati di Tarquinia” (Museo Etrusco Vila Giulia 9-20 Setembre 2006) . Aquest grup escultoric de terracota va ser descobert per l’arqueoleg Pietro Romanelli el 1938, ara fa setanta anys; formant part d’un dels temples mes importants coneguts fins ara de la civilització etrusca. Sorpren la seva execució detallista i la similitud al coneixement de les factures de l’escultura grega que demostra l’artista d’aquest grup escultoric datat entre finals del s. V i principis del IV a.C.