El paper i funcions dels animals en les religions del Món Antic

Un dels llibres que volem destacar entre els que van aparèixer el 2008 i que no vam poder ressenyar en aquet blog en relació a la història dels animals i les seves diferents facetes artístiques i històriques es el publicat per la Universidad de Sevilla, amb coordinació de Eduardo Ferrer, Jose Mazuelos y Jose Luis Escacena amb el títol “De Dioses y Bestias : Animales y Religión en el Mundo Antiguo” en la col.lecció “Spal Monografias ; XI”.

En la historia de les religions un dels fenòmens mes significatius es la utilització de les imatges i cossos dels animals com a representació de la divinitat, com a ofrena als déus o com a mitjà per especular sobre un futur proper amb l’estudi de les seves vísceres i anatomia. El món animal i vegetal interactuen amb el món dels humans en totes les religions del món antic de manera que tot en un conjunt es un acte creador del pla diví.

Aquest paper destacat del món animal en els religions i els rituals va anar perdent el seu caràcter preferent degut a que les religions cristianes i filosofies materialistes van limitar el seu paper be com a models ètics i morals ó símbols d’una cultura agropecuària, o com a éssers vius de segona categoria al servei de l’home, de la cadena tròfica humana, i finalment del consumisme imperant.

No obstant, també hi ha estudis que reflexionen sobre el paper que l’animal te en la religió cristiana com a integrant de la creació i del món sagrat. Això es el que pretén indicar-nos en els seu estudi FJ Martinez Rojas: “Los animales en la Antiguedad cristiana: teologia de la Creación y significado simbólico” on s’explica les tradicions antioquena i asiàtica en la que els animals son criaturs segons l’òptica plantejada al Gènesi; així com la imposició de la tradició alexandrina que va propiciar una interpretació simbòlica dels animals considerats com a portadors de vicis i virtuds i que seria a la llarga la responsable de l’escàs interès demostrat pel cristianisme per la natura.

En aquesta monografia hi trobarem diferents col.laboracions amb el denominador comú en que animal i religió com a teló de fons. Dos estudis presenten una visió global d’aquesta perspectiva. El primer ja tractat anteriorment i el segon amb el títol “Mediadores y víctimas : los animales en la religión romana” de JM Oria Segura, ens aporta una síntesi de les principals investigacions sobre el món animal en la Roma Clàssica partint d’un variat ventall de fonts: epigràfiques, literàries, arqueològiques, iconogràfiques ….L’autora destaca el paper representat pels animals en els rituals i en la iconografia romana i destaca una triple faceta que considera que te l’animal en la religió romana: mitològica (indirectament en representació dels deus com en si mateixa),  com a mediadora i com a ofrena ritual.

El text de Juan Vicente Morales Pérez:  “Zooarqueologia en un contexto ritual: posibilidades de estudio y ejemplos de aplicación en el Mediterraneo” pretén destacar el paper de la disciplina zoorqueològica en l’estudi de les pràctiques rituals. Una contribució que es veu cada cop mes refermada com podem constatar amb la participació de AM Niveau de Villedary “¿Compañero en la muerte o guia hacia el Mas Alla?: el perro en la litugia fenicio-púnica” on es destaca els nombrosos casos de cànids  en la necròpolis de Gadir que relaciona amb els cementeris de gossos d’Ascalón i altres llocs de Palestina i de Cartag, Sardenya i Eivissa i a les colònies fenícies. El món funerari és també el tema central en AR Bobillo Lobato amb “Animales en el reino de la muerte: aportaciones al estudio de la religiosidad funeraria fenicio púnica” on estudia les restes òssies vinculades amb imatges zoomorfes sobre joies i amulets i recipients. La documentació literària d’Ugarit, els suports i els animals representats son aspectes de l’argumentari de l’autora sobre la regeneració, la mort i la iconografia de la deessa Astarté.

En un paper mes específic es relacionen fenòmens religiosos d’àmbit mes concret com poden ser el text de JM Serrano Delgado “El sacerdote en la piel: Una incognita en la liturgia funeraria egipcia” on s’explica el paper del personatge Tekenu que apareix en les representacions funeràries amb trineu i capa; i F Lozano Gómez amb “Los devoradores de hombres: el culto al Zeus Liceo y la licantropia en Arcadia” on s’exposa la controvertida activitat licantròpica en aqueta zona del Peloponès.

Finalment i dins la Península Ibèrica hi es detallen dos contribucions mes relacionades amb els “verracos vettones” i als cavalls en el món ibèric: “Simbolismo y función de los verracos en la cultura vettona” de J Alvarez Sanchís exposa la funció de demarcació, senyalització a mes de defensa dels ramats del bestiar d’aqueta zona que tingueren les escultures d’aquests bous. I, “Hipolatria, epifania, protección de un bien valioso ?: en torno al papel ‘religioso’ de los équidos en la protohistoria peninsular” on F. Quesada Sanz i M Gabaldón Martinez exposen com els èquids en les societats protohistòriques a Ibèria tenen un paper de prestigi i de protecció de la fecunditat, sense considerar el possible paper d’una divinitat equina.

Per aquells que trobeu a faltar el paper dels animals en la cultura grega podeu consultar l’article “El animal en la fiesta griega antigua: el sacrificio animal de consumición” de Francisco Javier Burgaleta Mezo en una contribució a les jornades “La Religiosidad popular y Almería : actas de las III Jornadas, 2004”

De dioses y bestias: Animales y religión en el Mundo Antiguo / Eduardo Ferrer Albelda (coord.), José Mazuelos Pérez (coord.), José Luis Escacena Carrasco (coord.).-Universidad de Sevilla, Secretariado de Publicaciones, 2008.- 216 p.- ISBN: 978-84-472-0987-3.- Sumari

El podeu trobar en algunes biblioteques universitàries catalanes i en els principals llibreries de la ciutat

Comparativa dels animals tractats a les fonts àrabs i les clàssiques grecollatines: tesi filològica

Des de la Universidad de Granada, al Dpt. de Estúdios Semíticos de la Facultad de Filosofia y Letras ens arriba la informació d’una tesi doctoral que pot interessar als investigadors de la història de la veterinària i dels animals en general. Es seu títol “Animales en las fuentes árabes y referencias en fuentes griegas” i la seva autora Estefania Farias Martínez.

Basat en un treball d’investigació previ titulat: “Los animales en los Qisas al anbiyâ” en el que constata el paper fonamental que tenen els animals en les fonts dels profetes islàmics. La natura i els essers vius jugaven un paper d’intermediari entre les creences religioses i els éssers humans. Per això valia la pena seguir una recerca amb major profunditat.

En aquesta tesis però, del que es tracta es d’establir una comparativa entre la literatura àrab-islàmica i la grecollatina en base a “la presencia de un grupo de animales, en el contexto de los relatos religiosos musulmanes y los mitos y las leyendas de la literatura clasica” (Vegis “Introducción”).

La selecció dels animals tractats, seguint la seva rellevància a AlCorà han estat: balena, granota, voltor, corb, camell, formiga, gos, serp, toro i vaca. Les fonts utilitzades han estat variades, des del Alcorà i altres obres de tipus religiós però també les faules, literatura, i obres de zoologia i geografia. En l’anàlisi textual s’ha recorregut a les fonts àrabs originals mentre que en el cas dels clàssics grecollatins s’ha partit de traduccions. La dinàmica de treball ha estat en primer lloc buscar les referències científiques de cada animal en cada cultura i, en segon lloc, recopilar aquells relats en que els animals mantinguéssin un protagonisme amb la divinitat o una relació amb l’home. A partir d’aqui es va elaborar una síntesi interpretativa que pretenia saber que determinava la presència i sentit de cada animal en els diferents textos i el modo en que s’utilitaven en cada una de les tradicions culturals i entendre millor les seves formes de vida, pensament i la seva societat.

Entre les conclusions del treball destaquen: La major presència dels animals en la literatura àrab que en la grecollatina –mes donada a atorgar trets divins o humans a cada espècie. Descripció mes realista de les bèsties en els textos àrabs i mes mítica o fantasiosa en els grecollatins. El pensament islàmic queda sovint encara molt vigent en els relats estudiats mentre que el grecollatí es sols el fonament que sustenta la civilització occidental. En l’Islam Déu es el punt de partida únic de tota explicació i aquesta pretén proporcionar principis ètics i morals a la població. El dogma i la moral islàmica queda reflectida en els estudis, així com el respecte a l’herència ancestral  i les tradicions seculars del món àrab. En canvi en la cultura grecollatina l’eix central es l’home i en els comentaris al mon animal es pretén projectar les seves mentalitats, costums i ambicions. Per aquest motiu, la raó es la base fonamental de pensament en els textos grecollatins.

Podeu accedir a text complet al contigut de la mateixa:

Farias Martínez, Estefanía.- Animales en las fuentes árabes y referencias en fuentes griegas [Recurso electrónico] / Estefanía Farias Martínez ; [dirigida por] Concepción Castillo Castillo y Jesús María García González.- Granada : Universidad de Granada, 2008

Animals en guerra: Exposició de l’Australian War Memorial

Ahir es va tancar l’exposició de l’Australian War Memorial de Canberra (Austràlia) sobre els animals en la guerra titulada: A is for Animals: An A to Z of Animals in War. Una llàstima que no haguem pogut donar-ne notícia abans però ha estat Vilaweb que ahir ens recordava que es clausurava aquesta exposició. Fa uns mesos -be el 2007-  vam donar noticia a la web de l’ACHV sobr l’exposició que havia tingut lloc a l’Imperial War Museum “Animals at War“. Es un tema que mica a mica ha anat omplint les capçaleres dels mitjans i ha estat objecte de l’atenció dels investigadors. En aquesta exposició si han tractat el paper dels animals en els grans conflictes bèl.lics be com a animadors al front i a la reraguarda o com agents actius en les transmissions de comunicació o detecció d’explosius.

La web de l’exposició incorpora material audiovisual en la qual podem visionar aspectes tant sorprenents com la cavalleria australiana a la I GM, els regiments de camells a Palestina, l’ensinistrament d’ases salvatges durant la II GM , o l’entrenament de gossos missatgers a Nova Guinea durant el mateix conflicte armat entre d’altres. Cal recordar que a Hyde Park (London) hi ha un monument “memorial” dedicat als animals morts en actes miliatrs fet per David Backhouse i especialment adreçat als vuit milions de cavalls morts a la I GM, els dos-cents mil coloms missatgers abatuts a la II GM, entre d’atltres espècies.

Gran Bretanya, amb una gran cultura animalísitca va fundar també la Medalla Dickin, en memòria a la fundadora del People’s Dispensary for Sick Animals (PDSA), Maria Dickin (1870-1951), un exemple per les organitzacions no governamentals que ha perviscut des de principis del segle XX.  Podeu llegir a la seva web la trajectòria llarga i fecunda de l’associació.

Es d’agrair que els comissaris de l’exposició, dins la tradició docent dels museus anglosaxons hagin preparat recursos didàctics per les escoles i infants que puguin ser utilitzats com element pedagògic i reflexiu davant els elements exposats. Esperem que algun dia es faci una exposició similar al nostre país ….

“Com llops”, darrer programa de Millenium

El passat dia 30 de abril el programa Millenium que s’emet pel Canal 33 de Tv3 -l’autonòmica catalana- va emetre un interessant monogràfic sobre els llops i l’home titulat “Com llops“. Es va parlar de les semblances entre homes i llops i tot l’imaginari que el “canis lupus” ha generat en l’imaginari de la humanitat. El seu presentador, Ramón Colom entrevistà a Ignasi Castellví, naturalista i pedagog especialitzat en la protecció del llop en estat salvatge, i Josep Maria Esquirol, professor de Filosofia de la UB. A la taula de debat es va discutir sobre l’etologia de llops i homes amb Jaume Fatjó, doctor en veterinària per la UAB, Víctor Gómez Pin, catedràtic de filosofia de la UAB, i Francesc Puigpelat, periodista i escriptor. El programa es va tancar amb Joan Luis Goas, exdirector del Festival Internacional de Cinema de Sitges, que va parlar de la simbologia literària i cinematogràfica del llop. Interessant aquesta xerrada multidisciplinària que us invitem ara a reviure.

Animals del futur: una atracció a Futuroscope basada en Darwin

Les espècies que sobreviiuen no son pas les mes fortes, ni les mes intel.ligents, sino aquelles que s’adapten millor als canvis (Charles Darwin)

Com ja sabeu molts de vosaltrres l’any 2009 es celebra el bicentenari del naixement de Charles Darwin i el 150 aniversari de l’aparició de la seva obra mes important “L’Origen de les espècies” en la que es posa les bases de la selecció natural i de la Teoria de l’Evolució. Futuroscope (parc d’atraccions vora Potiers)  inaugura avui dia 4 d’abril de 2009 una nova versió d’una atracció original inspirada en la teoria de l’evolució de les espècies de Darwin: “Les Animaux du Futur”.

La premissa inicial d’aquesta atracció multimèdia es basa en la segünet qüestió : si estudiem les espècies desaparegudes a partir de l’observació dels climes i del medi prehistòrics, per què no fer el treball en l’altre sentit i imaginar les evolucions possibles dels continents, dels ecosistemes i dels animals que hauran sabut adaptar-se al planeta en diversos centenars de milions d’anys ?. En altres paraules, el passat pot predir un futur possible.

Així, si la Teoria de l’Evolució de les espècies heretada de Charles Darwin ha permès i permet encara perforar els secrets de l’ésser viu ara, per primera vegada, a Futuroscope, inspira un guió anticipatiu del futur.

En efecte, Els Animals del Futur són fruit del treball d’un equip de científics reunits per la BBC i Discovery Channel amb la seva sèrie,The Future is Wild, al voltant de la realització de docu-fictions (ja difós en diferents canals i també editat en vídeo i dvd). Observant de manera simultània present i passat, climatòlegs , paleontòlegs, zoòlegs i biòlegs han concebut un model de vida futur. Considerant alhora l’evolució tectònica de plaques, la paleoclimatologia i l’anàlisi de les capacitats de resistència de la fauna d’avui, han elaborat un guió possible d’evolució, en la imatge dels models d’extrapolació desenvolupats en astronomia. De les seves investigacions va néixer un bestiari de què els creatius s’han pogut llavors apoderar per donar a llum animals en 3D animats. Així han pres forma el carakoro, la babookari o inclús l’ocell escup-foc. Nascut d’aquesta barreja entre ciència i creació, els Animals del Futur proposen una projecció possible de l’evolució. Però el misteri de l’adaptació espècies i l’atzar de les mutacions podrien fer caure totalment aquest guió…

La Teoria de l’Evolució progressa a poc a poc a mesura dels descobriments. Si Charles Darwin té el primer comunicat sobre aquesta teoria el 1859, el Darwinisme és sempre viu i nombroses teories s’han recolzat en les seves paraules visionàries. Avui, segueix sent objecte de debat i d’interpretació multimèdia.

Amb una primera versió ja va començar el 2008 aquesta atracció. Després d’un any, la tecnologia de la realitat virtual ha permes avançar força de manera que permet una nova versió d’aquest espectacle. Avui, Futuroscope possibilita que els seus visitants s’introdueixin en un safari mes proper amb aquells animals i altres de nous com el Drac de Saladar, el Garrí de les muntanyes, l’Aranya argentada i l’Escarabat de foc, de les quals trobareu properament més detalls sobre això al seu blog. Si, com no podria ser d’una altra manera, Animals del Futur te un blog i ara també ha obert un compte a Facebook des d’on podreu seguir totes les notícies relacionades i l’evolució de l’impacte mediàtic i blogaire …

Per anar a Futuroscope aprofiteu les ofertes que hi ha per cada estació . Jo no m’ho perdria …

La Girafa dels Medici, un llibre sobre els animals exòtics al llarg de la història (II)

Continuem ara la segona part de la ressenya que vam començar fa un parell de mesos sobre el llibre “La jirafa de los Medici“. Un llibre que al llarg de la seva lectura no ha deixat de sorpendre’ns.

Seguim avançant i ens apareix el cinquè capítol con el rei Rodolf II del l’Imperi Sacre Romà i Germànic, i rei d’Hongria i Bohèmia. Un home erudit, amant de la ciència i naturalesa, es cuidava de jardins, cases de feres, aviaris, gabinet de meravelles “Kunstkammer” (espècie de museu dels coneixements mes importants del moment). Aquest personatge, savi entre els poderosos del segle XVI va néixer el 1552, fill de Maximilià II i Maria d’Austria (filla de Carles Vè) -tots de la dinastia Habsburg. Del seu pare va adoptar un afany desmesurat pel coneixement i l’estudi de les ciències naturals en particular. A despit del seu “fracàs” en les seves relacions de parella, es va dedicar a cultivar l’intel.lecte, vivint en un context en que els fluxos amb el Nou Món i amb erudits com Konrad Gesner i Ulises Aldrovandi, afavoria enormement les noves avantguardes científiques. Carolus Clusius va arribar a ser cap dels seus museus naturalistes dispersats per tot el regne. Tal era el fluxe d’animals entre les colònies i el vell continent que el negoci familiar de banca dels Fugger va incloure a la seva cartera d’inversions el tràfic d’animals exòtics. Van ser famosos el Casuari i el Dodo importats per aquest rei, i els lleons i tigres que vivien dins el mateix palau, causant no pocs problemes amb els servents i visitants. Víctima del seu propi germà Maties moria d’un edemà el 1612.

El penúltim capítol ens trasllada a la França del XVIII. El país gal viu en aquest segle una efervescència cultural sense precedents, fet del que no es exempt la cort. Entre els membres mes significats de la qual hi trobem la dona de l’emperador Napoleó, Josefina. Casada amb l’emperador en 1796, es va dedicar aviat a organitzar el seu propi espai adquirint el Castell de Malmaison, situat a l’oest prop de Paris. Alli es va dedicar a construir un jardí i zoològic particular, ja no tant sols pel gaudi dels esperits mes nobles sinó també –estem a la Il.lustració- per estudiar la seva utilitat per l’evolució del país. Josefina va dedicar a reunir gran nombre d’animals al seu jardí, especialment aquells que podien conviure fàcilment sense problemes entre les seves frondes. Aquell sentit utilitari va fer que organitzés una petita granja model amb vaques suïsses i ovelles merino. Però també hi havia interès per la fauna exòtics. Concretament l’explorador Nicolas Baudin va proposar fer un viatge científic a Austràlia ja que el 1798 ja havia viatjat a aquell continent portant a França moltes espècies de noves plantes i animals. Napoleó va encomanar a Baudin un viatge naturalista a Austràlia amb la missió especial de portar a Josefina una col.lecció exclusiva d’animals vius. Incorporant 22 homes de ciència van sortir a l’aventura amb les corbetes Le Géographe i Le Naturaliste van sortir de Le Havre el novembre de 1800. Dos anys després, Baudin arribava a Port Jackson en un viatge ple d’incidents de tot tipus. Van capturar animals de tot tipus: Cangurs, emús, i diferents tipus d’aus, especialment a les illes Kangaroo i King. Les malalties de la tripulació i de la tuberculosi del propi Baudin van fer que s’afanyés a tornar a França. Durant el trajecte van fer parada al la colònia holandesa del Cap de Bona Esperança on van pujar lleons, panteres, zebres, estruços… Pocs animals van sobreviure després del llarg viatge engabiats en petites caixes i sense una alimentació adequada: només uns 80 animals van trepitjar sol francès al baixar dels dos vaixells expedicionaris. El març de 1804 Le Geographe arribava al port de Lorient. Dels 22 naturalistes que van iniciar el viatge nomes en quedaven 3. Un d’aquests: François Peron es va dedicar a reivindicar per si mateixa la glòria de les troballes zoològiques pel jardí de Josefina. Malgrat disposar d’una abundant documentació de tota l’expedició aquesta va quedar en mans pròpies sense fer-ne cap difusió escrita i extraviant-se a la seva mort quan tenia 35 anys al 1810 per tuberculosi. Quan Peron va publicar el “Voyage de découvertes aux terres australes” com homenatge a l’emperadriu Josefina, es va encarregar prou be d’il.lustrar el llibre amb cangurs, emús i cignes negres lliurement desplaçant-se pels jardins del castell de Malmaison. Aquesta va ser l’única espècie que va tenir èxit en la seva adaptació al nou medi que es va instal.lar. La resta va ser carn de taxidermista al Museu Nacional d’Història Natural.

El castell, jardins i zoològic de Hearst, que deu el nom al magnat del periodisme William Randolph Hearst, es el motiu d’aquest darrer capítol. Un castell que en els feliços anys 20 ocupava unes 800 hectàrees on vagaven diferents tipus d’ungulats i remugants i aus no voladores de diferents continents, i comptava amb un gran zoològic amb espècies de tot tipus. Hearst, un home excèntric i de caràcter infantil, va començar a col.leccionar animals cap el 1924, cinc anys després de l’inici de la construcció del castell. El seu afany col.leccionista pretenia donar confort i admiració als joves actors i actrius de Hollywood que assistien a les seves festes que duraven caps de setmana sencers. Mes endavant, cap el 1927 Hearst va decidir que la seva col.lecció havia d’anar mes enllà que els remugants pasturant pels seus jardins i va voler centrar-se en animals exòtics de tota mena que arribaven en tren cap a la seva mansió procedents de dieferents zoològics dels USA. Després del final de les grans monarquies europees al XIX i la creació dels zoològics públics poques persones podien pretendre col.leccionar fauna salvatge com a vanitat. Potser el darrer exponent d’aquesta afició animalística exòtica es el propi Hearst que va instal.lar la seva pròpia jungla a San Simeón (Califòrnia).

Per entendre l’extravagància del personatge podem comentar les anècdotes de les girafes: L’any 1934 tres girafes van ser traslladades en vaixell des de Rotterdam constituint tot un espectacle als USA, mes tard al quedar-se prenyades es va constatar els problemes per assistir el naixement de les cries per desconeixement absolut del part d’aquests mamífers. I fins i tot, Winston Churchill va quedar aturat durant mitja hora perque una girafa s’havia aturat al camí i no deixava passar a ningú … Els problemes amb els empleats i els convidats a causa dels animals cada cop mes nombrosos van proliferar. L’any 1932, el director del Zoo de San Francisco, George Bistany reclamat per Hearst per fer un informe sobre els seu parc d’animals va redactar un informe demolidor. Entre altres coses, la manca de divisòries entre les espècies i la inexistència d’un hospital veterinari eren elements claus que condicionaven el futur del parc.

El 1936 la fortuna de Hearst va caure en picat sota els efectes de la Gran Depressió. Criticant a Rooswelt i el seu New Deal i contrari a la participació dels USA a la II Guerra Mundial es va crear una aureola de personatge controvertit i hostil a l’acció del govern i en definitiva dels seus lectors. L’any 1937 la crisi el va afectar de ple i va haver de desprendre’s de bona part dels seu zoològic excepte dels mamífers remugants que podien pasturar pels seus jardins. Molt tocat anímicament es va dedicar a promoure campanyes contra el maltractament animal, especialment gossos, i contra la vivisecció. Amb la fi de la guerra, Hearst va lograr recompondre les seves finances. El poble havia consumit molta premsa durant tot el confilcte. El nostre personatge va continuar amb la seva afició pels animals, especialment la cria de gossos. Moriria als 84 anys a la seva estimada muntanya de San Simeón.

El primer panda gegant que va arribar a Occident data del 1869 i va ser embalsamat pel missioner Armand David. Des de llavors ençà el panda era un animal considerat mític pel naturalistes occidentals. Així comença l’epíleg amb que acaba aquest llibre. Mes tard, Theodore Roosevelt va ser un dels primers nord americans en matar un panda a la selva el 1929. I no va ser fins el 1936, quan una extravagant novayorkesa Ruth Harkness va portar una cria de panda “Su-Lin” a San Francisco i finalment va anar a parar al Zoològic de Brookfield a Chicago. El moviment pro-pandes a Estats Units i a Europa se li atribueix a aquest fet. Alguns exemplars mes van arribar posteriorment a Occident però cap es va reproduir. La guerra civil Xina i la proclamació de la República Popular van impedir mes importacions. Aquest parèntesi va acabar el 1972 quan després del viatge del president Richard Nixon a Xina el seu president Mao Tse-Tung va enviar dos exemplars al Zoo Nacional de Washington: Hsing-Hsing i Ling-Ling. I en reposta una parella de bous moscats d’Alaska van arribar a terres xineses. Els pandes van arribar a ser ambaixadors de dues causes com ja ho havien fet altres animals exòtics en el passat: Apertura política entre Xina i Occident i la conscienciació sobre la necessitat de la protecció de la vida salvatge. La WWF va adoptar el panda com a símbol de la seva missió conservacionista.

Belozerskaya ha escrit un llibre que és fascinant pels fets que descriu i el treball immens que es desprèn de les seves ratlles. Amb un estil ple d’audàcia i elegància ens manté atents a les seves planes al llarg de tots els discursos que planteja. La crítica ha estat bastant favorable a aquesta obra: New York Times, Hachette, El Pais, etc. La qual cosa demostra fins a quin punt humans i animals estem intrínsecament units. Cal tenir en compte que una gran història recau sobre aquest mamífer africà del Renaixement.

“La Jirafa de los Medici” la podreu trobar en biblioteques universitàries catalanes. També hi ha la versió original anglesa que en llibreries de segona ma es pot aconseguir molt bé de preu.

Animalitat i Humanitat, tot visitant el Museu de la Maison de la Chasse

Santiago Aragón Albillos es professor de Zoologia de la Université Pierre et Marie Curie -Paris VI- i encarregat de la Collection de Zoologie de la universitat (végeu video) Ha dedicat gran part de la seva trajectòria a la recerca en història de la ciència i, especialment, a la docència de la Biologia a l’Espanya del segle XIX. Entre altres articles es autor també del llibre “El Zoológico del Museo de Ciencias Naturales” (CSIC 2006) dedicat al projecte d’aclimatació de fauna útil impulsat pel científic cortesà Mariano de la Paz Graells durant l’Epoca Isabelina.

El professor Aragón ha vistat el nostre blog i s’ha interessat en poder participar en el mateix a través dels seus articles i reflexions sobre diversos temes històrics relacionats amb els animals i el seu estudi. En aquest cas iniciem la seva contribució amb un article publicat a la revista Quercus de l’any passat titulat “Una nueva visión de los animales”.

Es tracta d’un article molt amé a cavall entre la història animalística i la nova sensibilitat envers els drets dels animals que defensa l’home contemporàni. L’autor, a propòsit del debat de l’any passat que es va generar sobre la nova Ley del Patrimonio Natural y la Biodiversidad que va fer sortir molts caçadors al carrer introdueix a un debat sobre la dialèctica animalitat i humanitat que ha caracteritzat bon part del segle XX i encara continua.

I com ho fa ?. Doncs a través de la seva visita al Museu de la Maison de la Chasse et de la Nature. Un museu situat al barri de Marais, en ple centre de París. Dos edificis paradigmàtics acullen els seus bens: Hôtel Guénégaud i Hôtel Mongelas. Palaus del segle XVII que van començar a omplir-se gràcies a les accions de l’industrial François Sommer. Es va inaugurar el 1967 com a Museu de la Caça va tancar les seves portes el 2005 i el 2007 va tornar a obrir les seves portes ja com a Museu de la Caça i de la Naturalesa. Dos termes certament sovint contradictoris que han despertat i desperten debats apassionants. En la web del museu podem llegir “Des de l’origen de l’home, la caça i la naturalesa han estat íntimament lligades . La missió de la Fundació consisteix en fer descobrir o redescobrir aquesta harmonia dels primers temps”. En efecte una paradoxa que pretén anar detallant al llarg del seu relat.

La visita a aquest museu compta amb dos grans espais. El primer, adreçat a l’art i la caça reuneix pintures i escultures datades entre el segle XV i XX. Obres d’artistes com Chardin, Desportes, Snyders … mostren la forta presència que te l’imaginari cinegètic en la història de l’art i, de fet, en la humanitat. El segon bloc, conegut com la “imatge de l’animal” es el mes atractiu de cara al visitant, ja que replanteja la noció d’animalitat als nostres dies. Heus aquí doncs la dialèctica presentada inicialment. Animalité-Humanité.

Amb tot, l’espai mes clàssic també es en certa manera una mica trencador. Les diferents sales no estan organitzades a nivell cronològic com podria pensar-se inicialment, sinó que cadascuna esta dedicada a un animal cinegètic en concret. Cadascun es presentat simultàniament com a ésser viu, referent cultural i com a trofeu. Per exemple, a la sala del cérvol, trobarem les petjades de l’animal que ens dirigeixen a característiques de la seva anatomia , com les banyes dels mascles. I al costat el mite de la deessa Artemis i Acteó, al qual el va convertir en un cèrvol al veure’s sorpresa mentre es banyava i va fustigar als gossos del caçador per acarnissar-se amb el seu desconegut amo per acabar matant-lo.

A destacar així mateix la sala de les mones “Salle des signes” on es trenca profundament el discurs museogràfic tradicional. No trobem cap animal dissecat ni cap de les seves restes. Només fotografies de mones menjant amb tasses, culleres i tovallons. “¿El animal se humaniza ?, ¿El ser humano se animaliza ?” es pregunta l’autor.

Finalment la darrera sala es la que provoca mes els nostres ànims i consciències. La caça de la llebre i el guineu, una gallina capcota en una gàbia minúscula, una passarel·la d’alta costura amb models caminant amb gossos ridículament vestits… El professor Aragón ens deixa així tot un seguit de preguntes obertes: quin es el paper dels animals en la societat contemporània ?, quina relació tenim els huamans amb ells ?, com pot definir-se els conceptes d’animalitat davant del d’humanitat ?, els drets dels animals són diferents dels drets de l’home ? …

Fins fa poc l’home ha tingut una concepció utilitarista de la natura i, en conseqüència els animals sempre s’han concebut com éssers al servei de les societats. Però avui en dia cada cop hi ha mes consciència davant els éssers vius. D’on ve aquesta empatia, es pregunta l’autor. La resposta la dona analitzant en la presa de consciència de la globalitat ecològica: “A medida que se progresa en el conocimiento global del planeta y de sus amenazas, los animales, más que como seres a nuestro servicio, son percibidos como compañeros de viaje. Problemas como el del calentamiento de la atmósfera y el cambio climático asociado nos van a perjudicar a todos. Somos conscientes de que, en esta aventura, o nos salvamos todos o juntos nos vamos a pique. La actividad humana ha puesto en peligro la totalidad del ecosistema y tal certitud genera culpa. Frente a esta nueva situación, el animal nos parece una víctima inocente, como la infancia en las guerras.”

Ja fora del Museu, Santiago Aragón passeja pels carrers de Paris i oberva els cartells progandístics del nou Saló de la Mascota, un espot publicitari combina la cara d’un lleó i un cos humanoide que simbolita l’èxit d’un complexe vitamínic que afavoreix el rendiment del treballador. Al principi i al final de l’article es situa al Jardin des Plantes on observa dues estàtues. La de Bernardin de Saint-Pierre, naturalista del XVIII i autor dels “Etudes de la Nature”, convençut del caràcter benèfic de la natura, i davant seu una estàtua de Joseph Felon “Ninfa torturant a un dofí” (vegeu imatge que il.lustra aquest post) on es veu com una dama que cavalca sobre un peix l’està turmentant per la boca amb una ma mentre que amb l’altra el fustiga amb unes algues. La història es en si mateixa un niu de contradiccions ….

Podeu consultar aquest article original a:

Una nueva visión de los animales : la humanidad frente a la animalidad / Santiago Aragón Albillos .- Quercus, n.271 (septiembre 2008).- p. 36-42 [Accés a la versió digital autoritzada per l’autor]

La Girafa dels Medici, un llibre sobre els animals exòtics al llarg de la història (I)

Fa uns mesos que us vam proposar la lectura d’un article de Piergiorgio M. Sandri titulat “Animales al Poder” en el que reflexionava sobre el paper que diferents animals exòtics han jugat al llarg de la civilitzacions i de la història. Un article ben documentat en que citava a la historiadora Marina Belozerskaya en un llibre que properament havia de sortir al mercat. Doncs be, el llibre ja ha sortit: La jirafa de los Medici (Gedisa, 2008) i es tracta d’un bon relat d’històries verídiques que han succeït al llarg de la història de la humanitat entre els animals exòtics i personatges significatius del poder. Els animals -si son no domèstics encara mes- sempre han fascinat l’home i, es curiós com han pogut ser utilitzats com instruments polítics, de guerra, i font d’inspiració general entre en el poder dels estats i governants i la intel.lectualitat del moment.

Belozerskaya, que també ha estat coeditora del catàleg de l’exposició “Oudry’s Painted Menagerie”,que citàvem en el post sobre la “Rino Clara …” de fa uns dies, elabora una gran síntesi històrica recopil.lant diferents personatges i la seva relació amb els animals que van tenir al seu costat. A part de demostrar un gran coneixement de la matèria, redacta de forma àgil i senzilla, de manera que els seus relats són fàcilment llegibles per tothom que tingui un mínim interès pel tema.

L’obra te set capítols. El primer, “Elefantes para un reino” es potser el mes convincent, potser per desconegut. Tracta de la història del rei ptolemaic Philadelphos, que va governar a finals del segle II aC.  La dinastia Ptolemaica d’Egipte va transformar Alexandria en una ciutat cosmopolita i del coneixement amb la seva famosa Biblioteca i els mestres i erudits que cultivaven totes les disciplines del coneixement. Un coneixement que va fer possible la incorporació dels elefants en el centre de poder d’Egipte. Ja Alexandre “El Gran” havia comporvat el potencial militar dels elefants quan va lluitar contra Darius de Persia. Uns exemplars van venir de l’India, controlats per Antiochos de Siria, el seu enemic. Després el propi Philadelphos va enviar comerciants per Africa perquè li portessin exemplars de l’espècie del continent. Aixi doncs,amb el temps va lograr constituir una gran col.lecció d’animals exòtics provinents de tot el mon conegut i constituint un precedent dels nostres zoològics actuals.

El segon, explica la ja coneguda història dels gladiadors que lluitaven amb feres com en els circs de l’Imperi Romà, sota el nom de “La Naturaleza, sometida en la arena romana”. En concret ens relata el cas del general Gneu Pompeu Magne, va promoure un programa de quatre dies de lluites entre homes i feres a vida o mort al Circ Maximus per tal de restituir la popularitat perduda. Al final del programa un grup d’elefants predestinats a morir i acribillats ja amb tot tipus d’armes van començar a gemegar i plorar. La multitud va reaccionar a favor dels paquiderms. Pompeu va reaccionar ordenant la seva mort donant el seu cap a la gent amuntegada a les grades. Els jocs van acabar sent un desastre.

“Como una jirafa transformo a un comerciante en un principe” es el relat del tercer capitol on el protagonista es el mandatari florentí Lorenzo de Medici i la utilització d’un animal exòtic com a moneda de canvi per cimentar a un príncep de la república italiana de Florència a canvi d’ajudar al príncep otomà Qaitbay per cimentar el seu poder i utilitzant i mitjançant la relació del primer amb el regne de França. Tot un episodi d’alta política renaixentista ….

El següent capítol, quart, es potser el més pol.lèmic de tots set. El títol ja dona que pensar: “Animales humanos en el Nuevo y Viejo Mundo”. Al principi del relat l’autora ja exposa una premisa que es tota una declaració d’intencions: “…¿Como llegaron los fieros y orgullosos aztecas a convertirse en monos entrenados atados a una cadena española ?…”. En efecte, sembla que tingui uns prejudicis una mica sospitosos en la redacció d’aquest capítol. El que no deixa de ser cert es el xoc de cultures que va representar el contacte entre les cultures indígenes (personificades pels asteques a Tenochtitlan) i conqueridors espanyols (per Hernan Cortés). A tall d’exemple, els de la Península Ibèrica portaven gossos mastins entrenats per atacar, mentre que els indígenes criaven petites races de cànids com a font d’alimentació. El capítol esta però molt documentat, citant fonts directes de cronistes de l’època, en que destaca la visió que fa López de Gomara sobre el zoològic de Moctezuma, un exemple de refinament i opulència que contrastava molt amb la civilització hispànica de finals del segle XV. El tema dels sacrificis humans que eren devorats per les bèsties indígenes eren a ulls dels europeus el que sorprenia mes per l’ètica judeocristiana del moment. Ens narra finalment l’episodi de l’incendi del zoològic de Moctezuma. A partir d’aquí les opinions de l’autora es deixen anar bastant lliurement …

Aquest es el primer capítol d’una obra que volem continuar comenant en una segona part ja que la considerem prou interessant  per un públic prou ampli.

Els “Tres Tombs”, Sant Antoni i els animals

Per aquestes dates es celebra la festivitat dels “Tres Tombs”. Es tracta d’una festa que celebra principalment en els territoris de parla catalana (Països Catalans). Es al voltant del 17 de gener quan és venerat Sant Antoni Abat (també conegut com Sant Antoni del Porquet o del Ruc) en moltes localitats.Inicialment se li atribuí la capacitat de protegir als animals útils en les feines ramaderes. Ara ja s’ha fet extensiu per tot tipus d’animals propers o relacionats amb l’home.

La invocació a Sant Antoni Abat –convé no confondre amb Sant Antoni de Pàdua- s’adreça especialment a promoure la fertilitat dels animals i dels aliments i la purificació del seu cos. De fet es hereva de les advocacions precristianes dedicades a aquests menesters.

Hom creu que l’advocació del Sant es remunta al segle XII, generant un gran nombre de manifestacions festives arreu de l’occident cristià. A Catalunya, Sant Antoni, es també patró del gremi de traginers (persones que transportaven mercaderies d’un lloc a l’altre, en èpoques en que el motor de combustió  encara no s’havia inventat). Per aquest motiu, en les poblacions agrícoles, anys enrera , es paraven les feines del camp i s’engalanaven i beneïen els animals de granja, especialment les cavalleries que passaven al costat de la imatge de Sant Antoni o dels representants eclesiàstics, així com les cavalcades dels “Tres Tombs” que es celebren en diferents localitats. Les desfilades dels Tres Tombs van començar al segle XVIII organitzades tant pels gremis de traginers, llogaters de mules, pagesos, carreters, tartaners, cotxers …Diverses versions fan que s’especuli sobre la mecànica de la festa: a) Els cavallers aixequen els cavalls i els fan donar tres voltes sobre si mateixos; b) Cavallers i traginers fan donar tres tombs a la capella de Sant Antoni a totes les cavalleries i carruatges; c) Es donen tres tombs a una creu propera a la capella, una per cada gremi.

En les ciutats com Barcelona, també es celebra la festivitat en barris com el de Sant Antoni, on els protagonistes son els animals domèstics que viuen a les cases particulars i en que s’invoca al Sant perquè els guareixi la salut en la resta de l’any. Es a l’Església dels Escolapis de la Ronda Sant Pau on es facilita la benedicció dels animals.

Els animals protagonistes de les festes dels Tres Tombs, cal destacar als nomenats animals de peu rodó: cavalls,  matxos, muls i ases. Una espècie significativa també vinculada amb la iconografia del Sant es el porc. Es diu que pel cristianisme, el porc es un regal del deu de l’Inframón i te la doble funció de ser font d’aliment com de problemes al malbaratar les collites. . Es també època de matança on el garrí era un be de déu a l’hivern de la pagesia de fa segles A Barcelona també tenim la tradició de la “Rifa de Porcs” festa que s’origina, amb la fundació de l’Hospital de Sant Llàtzer pel guariment de leprosos, el frares antonians organitzaven una rifa de garrins. Des d’Any Nou fins a Dijous Gras, treien a passejar els porcs acompanyats per dos músics. Rifa que fa ser continuada per l’Hospital de la Santa Creu fins el 1879 en que el govern central va abolir les rifes locals per instituir al Loteria Nacional.

Fonts utilitzades:

Antic Gremi de Traginers d’Igualada

Barri de Sant Antoni (Antiga.omnium.cat)

Desfilades per Sant Antoni / S. G. / E. C. (El Periodico)

Els Tres Tombs (wikipedia)

Federació Catalana dels Tres Tombs

Festa de Sant Antoni (Etnocat)

Festes de Sant Antoni (Festes.org)

Museu del Traginer

Sant Antoni Abat (wikipèdia)

Tres Tombs : Quan les bèsties s’encomanen al sant dels ases / Jordi Ribalaygue (El Mundo)

Un patrimoni traginer obert a tothom (La veu digital)

La Rino Clara, 250 anys després …

Aquest any es celebra el 250 aniversari de la mort d’una famosa rinoceront india que va viure durant la primera meitat del XVIII. El seu “nom europeu” va ser Clara.

En 1741 va arribar a Rotterdam des de la India. Només tenia 4 anys. Per la civilització occidental del moment els rinoceronts eren uns animals totalment desconeguts. Des del primer que van veure els europeus l’any 1515 per part de Durer i que va retratar en un famós gravat, nomes cinc exemplars havien visitat el vell continent.

Quan tenia vora d’un mes, Clara va ser adoptada per Jan Albert Sichteman a la India al haver-se mort la mare a mans d’uns caçadors. L’animal va ser fàcilment domesticat, movent-se lliurement per la residència dels Sicthteman. Però la rinoceront va ser entregada al mercant de la Companyia Holandesa de les Illes Orientals que capitanejava Downe Mout Van der Moer i que la portaria a Rotterdam a l’estiu del 1741. Des de les primeres exhibicions públiques la rinoceront va tenir tant d’èxit que el propi Van der Moer la va exhibir en una gira europea construint un carro obert especial i mantenint-la humida amb oli de peix.  El recorregut de la mateixa la va portar-la a través de països com Alemanya, Suïssa, Polònia, França, Itàlia, Dinamarca, acabant el seu darrer periple al Regne Unit. L’impacte en la societat del moment va ser tant gran que ben be podem dir que es va genear una “clara-mania” o “rhino-mania” amb multitud d’actes i bens elaborats en motiu de l’animal.

El 1746 va començar la seus gira visitant Hannover, Berlín, Frankfurt, Breslau i Viena, sent objecte de l’admiració de diversos reis i mandataris. Un any mes tard arribà a Ratisbona, Friburg i Dresden on es va utilitzar com a model per a porcelanes. El 1749 va romandre cinc mesos a París. Allí va causar un gran impacte. Es van escriure cartes, poemes, cançons … i es crearen pentinats al “rhinoceros”. També va ser examinada pel naturalista Buffon i va inspirar a la marina francesa amb prendre nom el vaixell de l’armada gala “Rhinoceros”. El pintor Jean-Baptiste Oudry la va immortalitzar en una pintura. Aquesta serviria alhora per il.lustrar l’ Encyclopedie de Diderot-D’Alembert i la Histoire naturelle de Buffon.

Mes tard va arribar Roma on va perdre la banya, segurament pel frec a frec amb els ferros del seu confinament. El 1751, assistia al Carnaval de Venècia, on va ser de nou objecte de la creativitat de Pietro Longhi. Finalment va anar a Praga, Varsòvia, Copenhague i Londres on després de ser exhibida en el Horse and Groom moriria el 14 d’abril de 1758 als 20 anys d’edat.

L’any passat, el Museu Paul Getty, va promoue una exposició titulada “Oudry’s Painted Menagerie” on es van exposar les pintures sobre animals exòtics que aquest pintor va fer de la “menagerie” (una mena de jardí zoològic que es el precedent dels zoos actuals) del Rei Lluis XV de França.  Cal tenir en compte la curiositat que aquest tipus d’animals tenien en la societat del XVIII al continent europeu. Estem en l’època del Racionalisme i la Il.lustració i, l’home, intenta entendre i examinar tot el mon que l’envolta. Aquest esperit analític el porta a crear col.leccions de bens que donen prestigi al seu posseïdor. Algunes d’elles vives, com son les menageries que, sota diferents noms, van evolucionar per diferents monarquies europees del moment. L’exposició virtual, entre altres aspectes, va tenir un blog on s’anaven exposant diferents elements a considerar tant sobre l’animal i el seu temps com del pintor Oudry. Però Clara tindria un efecte molt mes important de cara als nostres temps: La bioètica del poble indi entraria a Europa com embrió a través d’aquesta rinoceront india, i influenciaria en el pensament victorià i la sensibilitat anglosaxona vers el moviment per la protecció i defensa dels animals que van reeixir finalment el segle passat. Un llibre de Tristram Stuart titulat “The Bloodess Revolution” explica aquesta història.

Pel que fa al rinoceront, cal tenir en compte que aquesta espècie sempre ha estat un animal especial als ulls de l’home. Des de la seva vinculació amb el mitològic unicorn que va generar una immensa literatura i pensament a l’Edat Mitjana, fins a ser objecte de identificacions i estudis per part de diverses civilitzacions i regnats com de representacions artístiques. El rinoceront africà o asiàtic es un animal que sempre a meravellat l’imaginari de la humanitat.

Clara ha generat també bibliografia. Seleccionem aquí tres documents:

Un catàleg d’exposició:

Oudry’s Painted Menagerie:Portraits of Exotic Animals in Eighteenth-Century Europe / Edited by Mary Morton, With contributions by Colin Bailey, Marina Belozerskaya, Charissa Bremer-David, Christoph Frank, Christine Giviskos, and Mark Leonard.- J. Paul Getty Museum, 2007 .- 192 p.- ISBN 978-0-89236-879-2

Un conte infantil:

My Travels with Clara / Mary Tavener Holmes. Illustrated by Jon Cannell.- J. Paul Getty Museum, 2007.- 32 p.- ISBN 978-0-89236-880-8

Una història de la seva vida:

Clara’s Grand Tour: Travels with a Rhinoceros in Eighteenth-Century Europe / by Glynis Ridley.- Atlantic Monthly Press, 2005.- 222 p.- ISBN: 978-0871138835

Les imatges corresponen a sota dreta:  Clara, das Nashorn. Mannheim, 1747 (Rijksmuseum Amsterdam); i a sobre esquerra:  Clara the rhinoceros in Paris de JB Oudry a 1749 (Staatliches Museum Schwerin)

Altres pintures d’aquest rinoceront les podeu identificar a l’article francès de la wikipèdia.